Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les meves fotografies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris les meves fotografies. Mostrar tots els missatges

20 de setembre 2010

Lluna i mar



A vegades penso en tu
i no arribo a reconstruir-te
de forma clara i distinta,
la teva cara apareix com desdibuixada
dins el meu complex neuronal,
tanco els ulls i ja no hi ets,
no sé dir-te el nom
i se'm fa difícil rememorar
l'aroma dels teus cabells,
la textura de la teva cintura
i el tacte fràgil de les teves mans,
i ara diria que el meu record s'ha fet petit
per atrapar-te sencera.

Anit tocava la guitarra
i, a través de la finestra,
la lluna presidia la vall
sense complexos...
al fons la serralada catalana,
litoralment omnipresent,
i a través d'ella,
jo endevinava la mar


Jordi Gomara
Vallromanes, 20 de setembre de 2010

Fotografia:
Jordi Gomara
Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

17 de setembre 2010

Paraules i carícies


Les teves paraules
són el bàlsam per les meves ferides
la teva veu
la música que omple les meves cançons,
les teves carícies
la cura definitiva,
la teva presència ho és tot

Tu saps
que necessito les teves carícies.
Sense elles no sóc res,
una ombra projectada sobre la paret
en la penombra de la nit

Ahir no plovia, avui sí.
Ahir jo plorava, avui no.
Les meves llàgrimes d'ahir
han estat la pluja dels meus nous dies

Vull construir un pont de paraules
indestructible, entre tu i jo,
entre nosaltres;
i una casa.
Una casa de teules vermelles,
un jardí d'arbres, impenetrable,
que ens guardi del fred intens
del vent del nord

I poca cosa més,
i poca cosa més

I aquest poema que té un final,
com tots els poemes,
però aquest final no ha trobat encara
ni l'hora ni la forma d'escriure's

Ni tan sols sap del cert
si calia començar-se a si mateix

Jordi Gomara, Vallromanes, 17 de setembre de 2010
Fotografia: Finestra, de Jordi Gomara

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

28 d’abril 2009

Una gran petita afirmació



Hi ha pensaments molts senzills, petits, molt concisos... que provoquen la nostra ment i t'obliguen a pensar i replantejar-te moltes coses. Albert Esteruelas fa uns dies ens va deixar aquesta afirmació en un post:
Ser qui s’havia de ser no té gaire mèrit


i, en llegir-la, de seguida em va venir a la memòria aquella màxima típica dels anarquistes en dècades passades:
Viu com penses o sinó acabaràs pensant com vius

i, evidentment, aquell fragment del Viatge a Ítaca de Lluís Llach:
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes

I no crec que ja hi calgui dir gaire cosa més perquè, ja sabeu que: a bons entenedors, poques paraules basten

I, ara, si voleu, evidentment, ja podeu escoltar també aquell clàssic, assaborir-lo de nou, recordar, tenir present que fa tan de temps que volíem avançar però potser no ens hem mogut del mateix lloc, sí no és més aviat que hem retrocedit:



Fotografia: Cargol treu banya. Jordi Gomara, Vallromanes, 21/09/07

21 de març 2009

Oh, perdó SR. PERIODISTA! li he pegat per equivocació!



Generalment els guardians dels poderosos foten hòsties a tort i a dret molt sovint, però tal fet no té un ressò mediàtic comparable al d'aquesta vegada. Quan un programa tan mediocre i acrític com Hora Q, dirigit per la "pija" Helena García Melero, que es dedica a entrevistar a poderosos presidents de multinacionals com si fossin bona gent i grans herois, posa el crit en el cel durant més de dos dies per les agressions comeses per la policia al carrer, només hi ha un rerefons: han agredit també a periodistes. Això fa remoure els fonaments de la aburgesada societat catalana: han pegat als nostres periodistes!

Llegeixo articles en blocs i d'altres mitjans, el problema no és que la policia siguin uns violents incívics i armats que van fotent cops de porra per tot arreu, no, el problema és que han pegat a la gent equivocada, els altres (que són els que fan avançar la societat amb la seva lluita al carrer) que els fotin, però que no toquin els periodistes. Sento vergonya de la meva societat catalanament aburgesada: el primer dia que vaig veure que l'actitud incontrolada d'aquells que tenen més músculs que cervell per fi havia provocat alerta social, vaig pensar "ja era hora que la gent comenci a sensibilitzar-se una mica", però no, tot era perquè havia agressions a periodistes. Els periodistes sempre callen, són els altres gossos del poder, però quan els toquen protesten. I la gent som tan imbècils que només protestem quan protesten els periodistes, i callem quan ells callen. És evident que són el quart poder.

Fotografia: Hi som al teu servei. Jordi Gomara, Barcelona, 3 d'abril de 2008

15 de gener 2009

Aquell estiu del 92...





Corrien els temps a l'any 92. Era Cali, Santiago de Cali, Colòmbia. Agost. Calor, color, exuberància, màgia. Érem tots dos, tan sols tu i jo. Era poesía, era una cançó...




SEPTIEMBRE DEL 92
(Poema en castellà*** de Jordi Gomara)

Agosto es una isla
que vive su historia entre dos soledades.
Para llegar hasta él se precisa cruzar un mar,
un océano de desamparos,
tomar un avión que lo limita en ambos sentidos.

Julio me sabe a muerte, a desesperación...
pero también a esperanza;
necesita no más que un pequeño empuje.
Pero septiembre me coge ya sin fuerzas,
con un llorar resignado, mudo, sin lágrimas,
y sin voluntad de vivir o morir
una muerte lenta, agonizante e impotente,
...sin límites.
Conduce a una locura gradual, pero persistente,
que poco a poco te envuelve
y te empuja a una enfermedad progresiva
que empieza en lo mental para invadir todo el cuerpo.
Ya las manos se me agarrotan y hacen imposible la escritura,
y ella
sigue lejos, despiadadamente lejos,
brutalmente separada de mí,
con una lejanía sin compasión
que me va despedazando, célula a célula,
hasta llegar al corazón que, de pronto,
parece que vaya a dejarme a mi suerte.

Dios sabe que mi fidelidad va más allá de lo humano.
Sigo fiel a esa idea real que necesita ser sueño
para poder materializarse y envolvernos en su torbellino,
más allá de lo divino que no es otra cosa que lo humano.

Pero septiembre es un mes escurridizo,
casi queriendo no puedes atraparlo.
Escapa de tus manos
del mismo modo que quisieras escapar de las suyas.
Y, cuando te das cuenta, se ha desvanecido.
Y, de pronto, ella aparece.
Poco a poco, su presencia empieza a sentirse
desde el principio del pasillo.
Desde más allá donde la ciudad comienza.
Entre las calles más remotas.
Ves, notas, presientes su figura
avanzando lentamente a través de la niebla...
de la luz...
de la obscuridad...

Primero adviertes su sombra acercándose
desde el otro extremo,
hasta que su cuerpo se hace presente
y sientes su aliento detrás de ti.

...Hasta que siento su respiración cerca de mi boca...

Y entonces ya no me queda otra cosa
que abrazarla hasta romper mis brazos,
como si este primer abrazo de finales de septiembre
fuese el último de un verano en despedida.
Porque a partir de ahora...
ella va a ser yo, y yo ella, de tal manera
que abrazarse a sí mismo pudiese parecer demasiado estúpido.



Jordi Gomara
,
Barcelona, 18 al 25 de setembre de 1992
Poemari: Verano del 92

Fotografies de Cali, Colòmbia: Jordi Gomara


Enllaços relacionats:


*El gato del río

*Joan Manuel Serrat

__________________________________________

***NO UTILITZEU EL TRADUCTOR AUTOMÀTIC DEL BLOG PER A TEXTOS EN CASTELLÀ; el traductor tradueix des de l'idioma català i donaria errors en la traducció
__________________________________

Aquest post ha estat desenvolupat a partir d'aquests posts del meu bloc antic

26 de desembre 2008

I jo encara sento la teva presència



En aquestes dates la gent tendeix sovint a recordar tots aquells éssers estimats que ens han deixat, a vegades de maneres molt inesperades. Un pare de poc més de 40 anys per una greu malaltia, un nebot de 18 anys en un accident de moto, un gos de menys de 2 anys per un tret de bala en ple carrer (salvant les diferències lògiques) ...

En tot cas, a tots ells (als meus, que són aquests entre d'altres, però també als teus que probablement i lamentablement en tindràs també), sense cap ànim, però, d'aprofundir en el dolor sinó ben al contrari perquè... a tu pare, a tu el meu petit Àlex i a la petita mascota familiar Balú, i a tots els altres, us faig aquest petit homenatge perquè vull que continueu, perquè desitjo que continuïs, estant entre nosaltres perquè, si més no, jo encara sento la teva presència



  • Música: I jo encara sento la teva presència
  • Autor: Jordi Gomara
  • Piano elèctric: Jordi Gomara
  • De la suite (en procés de composició) núm. 1 en re menor "La lluna i el Balú"
    Vallromanes, 23-26 de desembre de 2008

Post relacionat:
http://itaca2000news.blogspot.com/2008/12/la-lluna-i-el-bal-poema-musical-en-re.html

12 de desembre 2008

La lluna i el Balú (Poema musical en Re menor/Re major)

Us presento la meva darrera composició musical, però abans unes notes introductòries:


David Carrillo, company de Vallromanes fa un temps em va escriure aquest comentari a un post:

"... Si ens prenguéssim la vida amb tantes desconfiances, el millor és tancar-se dins una habitació i no sortir i així ben segur no hauríem de patir per res però, realment, seria pitjor perquè no viuries la vida... ...Com en Balú. Voltar, Passejar sense fer mal a ningú, veient el poble, vivint la vida amb una família meravellosa i sense por al tirar dia a dia. Tu mateix ho dius. S'ha de mirar endavant i no estancar-s'hi. Demà sortirà el Sol i serà un altre dia ..."

El dia 8 de novembre de 2007 van assassinar el Balú, el meu gos, en ple carrer del casc urbà de Vallromanes cap a les 8 del vespre. Una noia passejava els seus gossos, quan una bala del calibre 22 sortí disparada del jardí d'una casa a prop d'on visc dirigida al Balú. Una hora més tard feia l'últim sospir, intentant aixecar el cap, a la mateixa entrada de la clínica veterinària. El meu fill, amb només 8 anys, va haver d'acceptar que en la realitat també existeix l'assassinat, després de haver-ne patit alteracions psicològiques; quelcom molt dur per la seva edat. Els fets han estat explicat per mi mateix ja diverses vegades, per aquest motiu no incidiré en aquest tema en aquest moment. Qui vulgui més informació, la trobarà AQUÍ i també AQUÍ. Vaig rebre molts comentaris als meus blocs, especialment a Espai Vallromanes però també a El quadern de bitàcola.

Tanmateix, i agraint tots els missatges de comprensió, d'ànim i de recolzament, el comentari del David em va impressionar molt: El meu gos passejant lliure pel poble, sense fer mal a ningú, mirant tot el que s'esdevé als seus ulls, vivint la vida sense por...

Precisament aquest comentari, i unes melodies de joventut, ampliades i desenvolupades en aquestes darreres setmanes, m'han inspirat el poema musical (també el voldria anomenar, si m'ho permeteu Suite en un sol acte) que ara us presento. Dedicat al Balú, un ésser lliure, impossible de retenir a casa, però tendre i noble com ningú, tranquil i aventurer; l'estiu anterior s'havia escapat de casa del meu germà (mentre jo hi era a Colòmbia) i durant un mes va voltar per les muntanyes del Baix Llobregat fins que el va trobar la policia. Aquí va el meu poema musical en Re menor/Re major que he titulat La lluna i el Balú (està encara "en fase de proves", pendent de reajustar i millorar*):


La lluna i el Balú. Poema musical en Re Menor/Re Major (Suite en un sol acte)
  • Autor: Jordi Gomara
  • Piano, baixos i teclats: Jordi Gomara
  • Percussió: Garage Band d'Apple
  • Arranjaments, enregistrament, mescles: Jordi Gomara
  • Equip: M-AUDIO Keystation 49e / eMac d'Apple
Valromanes, 12 de desembre de 2008

________________________

*Si trobeu alguna deficiència en el so, o qualsevol altre problema, etcètera, m'agradaria que m'ho féssiu saber. Gràcies

05 d’octubre 2008

Tan sols unes llargues "vacances" o l'essència de l'"èter"



Aquest bloc, malgrat que us sembli el contrari, no està pas tancat; tan sols es tracta que l'autor d'aquest s'està dedicant a d'altres assumptes, com per exemple de "cuidar de les cabres" i d'altres éssers animats o inanimats posseïts o desposseïts d'ànima de qualsevol tipus i/o en qualsevol estadi.

Per cert, us deixo aquest senzill, tendre i petit però enorme arabesc (força conegut) de Debussy perquè el gaudiu i que ve a compte de la penúltima pel·lícula que he vist (a la televisió que és més barat): Tot sobre Lily.
Una 2a. versió, amb un compàs un xic diferent:



I una altra molt original però també molt famosa a sintetitzador per Isao Tomita:



Fins un altre dia, llunyà o proper; qui ho sap?

** [Asian Connection] "All about Lily Chou Chou" y el vacío existencial


***.all about lily chou-chou





FOTOGRAFIA
: Reserva africana de Sijan (Aude - Lengadòc - Occitània). Animals en captivitat i en semicaptivitat
_______________

PD. Malgrat que en la 2a. versió que hi poso de l'Arabesc de Debussy consta com "Arabesc núm. 2", realment és l'"Arabesc núm. 1"

05 de juny 2008

Havia de parlar de coses serioses, però...



Havia promès que ahir escriuria un post d'economia i política; sí, concretament volia parlar sobre l'entrevista que li van fer a TV3 a Xavier Sala i Martín, president de la comissió econòmica del Barça i, entre d'altres, catedràtic de la Universitat de Columbia a Estats Units. És vergonyós que un neoliberal prepotent i vestit de clown pugui sortir a dir tantes misèries en un canal públic de televisió. Clar que diuen que en una democràcia en un estat de benestar tothom té dret a opinar. La major part de l'entrevista em va remoure les tripes, sincerament. Aquest tipus de gent està influint a la nostra societat amb les seves mentides interessades i, per tal motiu, estem perdent drets i avantatges socials que havien costat un munt de dècades i un esforç terrible, amb gent empresonada, torturada i, algun mort de tant en tant també. Lluites ferotges perquè vingui un "pijo" qualsevol que es vanagloria públicament i impúdica de ser client habitual del restaurant del Ferran Adrià, elBulli, i ens vulgui vendre la seva pel·lícula, la que a ell li convé més. Que les seves anàlisis i propostes en general són les mateixes consignes de moda dels "libegals" més "guais" ja ho sabem -consignes nascudes en els interessos de la dreta més extremadament vergonyosa- però que, a sobre, vagi de "xulo de barri bé", ja és una mica intolerable. En fi... Tanmateix avui no parlaré ni d'economia ni de política, he tingut un dia dur de molta feina física i també intel·lectual i estic cansat, sí, ho estic de veres. Llavors perquè no digueu que no actualitzo el meu bloc i després d'haver-vos deixat gaudir de la bellesa de la cantant Gisela durant un parell de dies, per sortir-me del pas -i continuant amb la meva línia de rescatar les meves obres de joventut- us hi deixaré un altre poema. Imagineu-vos si estic cansat que no he posat cap enllaç fins a aquesta línia, cosa que no acostumo a fer normalment; m'agrada treballar-me els articles.

Doncs així que salutacions i llegiu el poema, si us plau, ja sé que no en fareu cap crítica perquè sou uns envejosos, malgrat que és una evidència que els vostres poemes són molt més dolents encara i per això jo tampoc us en deixo cap crítica, hehehe...


POEMA BREU
(Un altre poema "inmamable" de joventut)


(VER EL ORIGINAL EN CASTELLANO, si os da la gana)

Llum de tenebra.
Clarobscur que dibuixes el somriure de la nit,
i el matí punxant ve a llançar-me el teu bes;
sempre febril, pit ferm, sense impureses de càncer
i vellut gris de l'obscuritat, gelós en sa cel·la
de matinada trista.

Potser demà; potser un altre dia
desfilaré davant de milions d'estels trencats,
esbocinats, dansaires i grocs.
Milers de mossegades de serp
rondin per les assutzenes daurades del teu pit.
I em diguis en silenci: t'estimo ara
perquè t'estimo sempre. Amiga, jo també t'estimo.

I ALGUN DIA SERÀS EL MEU COS,
EL MEU SOMNI SENCER, EL MEU GENER ETERN.

Sublim poema d'amor el que jo et canto ara


Jordi Gomara
, Barcelona, 27 d'agost de 1985
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Poema breve

FOTOGRAFIA:
Posta de sol a Vallromanes. Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de març de 2007

Altres fotografies de Jordi Gomara: http://www.flickr.com/photos/itaca2000

_____________________

PD. I a més, suposo que avui hi he comès més d'una falta ortogràfica, amén dels castellanismes fastigosos; coses del cansament

02 de juny 2008

Demà parlaré d'economia i política, estigueu a l'aguait



(VER AQUÍ EL ORIGINAL EN CASTELLANO)


NOCTURN (Un altre poema de joventut)
La llum de la lluna es reflecteix sobre el mar.
Els nostres dos cossos cansats fugen cap a l'infinit,
restant immòbils les nostres ombres
que hi queden plasmades allà per un instant intemporal.

Una imatge confusa s'arrossega sobre la sorra...
Déu meu, sento por! abraço amb força el teu cos.
...Flueixo banyat en la teva essència i em ric de mi mateix.

QUÈ MACO BESAR LA NIT MENTRE DORM L'ABSURD!

Un gos vagabund ensuma alguna ximpleria


Jordi Gomara
, Torreblanca, agost de 1983Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Nocturno

FOTOGRAFIA:
Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes. Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de maig de 2008

Altres fotografies de Jordi Gomara: http://www.flickr.com/photos/itaca2000

27 de maig 2008

L'edat de la innocència



Andratx.-Hidalgo: "El destí de la construcció era un magatzem, però es va convertir sense jo saber-ho en un habitatge"

PALMA DE MALLORCA 5 de maig (EUROPA PRESS)

.............................................................................

EL MEU AMOR DINS UN PAPER (Poema de joventut)

(VERSIÓN ORIGINAL EN CASTELLANO)


Jo vindré a veure't amb qualsevol excusa
per poder ser a prop teu.
Sé que sempre que hi vingui t'hi trobaré,
et miraré i tremolaré,
ho notaràs, és lògic.
Pensaràs que sóc ridícul;
un simple idiota.
Però necessito veure els teus ulls que són càlids i profunds
i em dibuixen un somriure,
necessito veure els teus llavis, pinzellada mestra,
que endevino acollidors i amables...
i m'imagino que acaricio el teu cabell.

És vulgar escriure un poema d'amor d'aquest tipus;
de l'ús, frases i paraules estàndard
han quedat ja velles i ragudes.
Però necessito dir-te,
necessito dibuixar-te al meu paper,
per creure que et sento,
per creure que, sí més no, me'n pertany la teva descripció.

Bé, no sé si t'has adonat...
jo vinc a veure't cada dia.
I després, quan arribo a casa,
et busco al meu paper.

Jordi Gomara, Tordera, agost de 1982
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Mi amor en un papel

FOTOGRAFIA: Jordi Gomara. La Casa d'Orlando. Orlando, 17 de juny de 2007. De la colecció La casa d'Orlando i el llac

22 de maig 2008

Tarda-vespre amb la Mireia Galindo



(NO US PERDEU EL REPORTATGE "ERÒTIC" A LA DEDICATÒRIA DE LA MIREIA GALINDO)

Pensava penjar totes les fotografies de la trobada eròtica amb la Mireia Galindo ahir a Barcelona, però, tenint en compte que en són 15, no s'obrien en aquesta pàgina; així que les hi podreu trobar a Flickr. La crònica escrita vindrà més tard. Les fotografies les hi he posades sense cap tipus de retoc, per facilitar que qui vulgui descarregar-les les pugui trobar "en brut" i, d'aquesta manera, si vol, pugui fer el tipus de retoc que millor cregui adient (exposició, contrast, color, enfocament, etc.) per tal de millorar o empitjorar (això no se sap mai) la imatge. Les imatges a diferents mides, inclosa la mida real (de més qualitat, per suposat), com ja he dit, les trobareu a la meva pàgina de Flickr (on hi trobareu també la descripció de les fotografies; nom dels assistents principals a l'orgia, etc.) :

http://www.flickr.com/photos/itaca2000/tags/mireiagalindo

Gaudiu de les fotografies i no us feu coses lletges mentre les mireu

RECORDEU DE LLEGIR, SI VOLEU EVIDENTMENT, EL REPORTATGE SOBRE LA DEDICATÒRIA DE LA MIREIA GALINDO

19 de maig 2008

A les hores del vespre


Estaves a les hores del vespre
i jo t'hi vaig copsar.
Trist, sol, fràgil...
...despullat.

Els teus llavis de ferro
no sabien dir-me el què.
Lluïes nu i fred,
cansat de la intempèrie,
ja ho he dit: fràgil, molt fràgil
però al mateix temps omnipotent.
Els coloms no reparaven en tu,
ni en la teva presència,
ni en la teva omnipresència,
ni en la teva tebiesa
quan engalanaves el parc
amb la teva lluentor.
Una mica tímid sí
però apuntant al cel segur
quan els blaus hi queien
prop de la foscor.

Era tard, molt tard,
i jo per uns instants
et vaig acompanyar.
Vaig gravar la teva imatge
perquè quedés per sempre més
amarada de temps i infinitud.
I hi vaig marxar.
Després...
ja no t'hi he tornat a veure.
Després...
el parc ha quedat una mica més buit.
Els nens juguen amb els gronxadors
i es llencen pels tobogans.
Tothom seu a l'entrada
del bar de la plaça.
El Casal ja ha celebrat
el seu aniversari.
Els coloms s'entesten
a no venir tampoc
i les pluges de la primavera
han banyat platejades
l'ànima intemporal de la riera


Jordi Gomara, Vallromanes, 19 de maig de 2008
Fotografies: Escultura de Josep Bofill per Jordi Gomara, plaça del Casal, Vallromanes, 18 d'abril de 2007

Et convido a l'infern o a la cordura



Jo no hi vaig començar, ho saps molt bé.
Hi vas ser tu qui optà per matar gavines
amb les teves paraules com a dards enverinats,
i amb mans maldestres desbarrant tempestes
sobre l'absurd del teclat.

Jo no hi vaig començar i tu ho saps molt bé.
Hi vas ser tu qui arrencava flors i plantes
dels testos, trencant fragàncies i aromes gentils
amb la teva arrogància que expatriava lactàncies
i hi expandia rèptils

Nosaltres no ho vam començar, que bé que ho saps.
En vas ser tu, qui robava perles i diamants
tot pretenent-te la glòria amb força mala oratòria
envaint altars i púlpits tractant de parir fills més dúctils
que et conferissin la victòria

Tant sols tu ho vas endegar, només tu tan sols,
invocant satanitats, atàvics gestos heretats
d'un primitivisme salvatge, filogenèticament defectuós
que ens ha portat al fratricidi, nos desitgem vostre suïcidi
per purificar-nos el cos

Tu, només tu, tu, tu, pobre ment malaltissa
que lluny de d'encendre una llum s'endisà en una incerta penombra,
i com a bon impulsor de mobbings, ara mates,
demà llueixes com el salvador, vestint-te una certa claror,
de tal manera empates?

Ja us coneixem ben bé, mala carronya,
sou l'error genètic de l'espècie, allò que hi caldria extraure.
Si sou insignificants poc mal hi podeu fer, tanmateix
quan ostenteu poder sou la serp que enverina l'èter
que a costa de l'altre s'hi nodreix

Perdeu-vos-hi, marxeu, deixau-nos viure
que ens ofegueu amb la vostra ambició impura,
nosaltres volem aigua pura, carícies, dolcesa i cura,
vosaltres mateu la bellesa, la fraternitat universal, la tendresa;
us convido a l'infern o a la cordura

Jordi Gomara, 19 de maig de 2008

Fotografia: Posta de sol en blanc i negre per Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de març de 2007

12 de maig 2008

I encara més sobre l'aigua... què fa el nostre ajuntament?... què fa el nostre govern?




Aquests darrers dies ha plogut amb ganes sobre Vallromanes; bé, de fet sobre tot el territori català. Sortia del poble quan arribant a la riera, abans de creuar-la, vaig advertir la quantitat enorme d'aigua que hi passava la qual arriba després a la riera de Mogent, d'aquesta al riu Besós -segons tinc entès- i a pocs quilòmetres acaba perdent-se en el mar. Llavors vaig pensar, què fa el nostre ajuntament per evitar que tota aquesta aigua que passa pel nostre municipi no tingui més destí que el mar en una època que ens diuen que és d'escassesa? Doncs ja ho diré, absolutament res. És increïble que després de tot el temps, diners, etc. que s'ha malbaratat en tantes coses, especialment en un creixement no massa sostenible, ni organitzat. ni planificat, ni massa estètic a vegades de la vila, no s'hagi invertit en construir dipòsits que recullin l'aigua pluvial per ser després reutilitzada al municipi? Però això mateix que passa al nostre municipi, passa a tots els del costat, a tota la comarca i, en general, a tota Catalunya.

Des del govern català, des de l'espanyol, des dels mitjans de comunicació, etc., se'ns bombardeja constantment amb l'escassesa d'aigua, que potser no és tan real, que potser no es deguda als factors que ens hi volen fer creure, que potser té d'altres solucions, però que és l'excusa perfecta per pujar-nos encara més els rebuts de consum i per construir transvasaments caríssims, absurds i agressius, producte d'idees obsoletes i caduques en quant a planificació dels béns naturals, trencant a la llarga presumiblement l'equilibri ecològic del territori i enriquint a les companyies subministradores com Agbar, darrere de la qual ens trobem al gegant especulador i manipulador de La Caixa (Parlem?) que viuen a costa de la gent amb superàvits multimilionaris i, que, a sobre, pretenen que el cost d'aquest transvasament que anirà destinat principalment no a proveir d'aigua "de boca" realment sinó a interessos industrials i comercials, turístics i especulatius de tota mena, redundi en els ja cars de per se rebuts de l'aigua que paguem entre tots nosaltres.

Per a més informació: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article1820

11 de maig 2008

Encara més... aigua i peatges...



Això no ens ho acabarem pas així tan fàcilment, o comencem a construir les trinxeres (metafòricament parlant) o tots els valors, llibertats, garanties socials, etc. que vam començar a guanyar especialment a partir del maig del 68, ni que fossin aquestes aparents -que no totes ho són-, s'aniran diluint progressivament i perdent-se pel desaigüe dels transcurs temporal.

Tomàs Molina
va dir l'altre dia a La nit al dia que ja li semblava lògic que la gent pagués al rebut de l'aigua els costos milionaris del colló de "transvasament" de l'Ebre, amb el seu doble by-pass, i no l'empresa subministradora ni les "arques de l'estat". De la mateixa manera que el recent president del Cercle d'Economia i conseller delegat d'Abertis va dir que la gent ens hem d'acostumar a pagar peatges perquè és un servei de qualitat que ha d'estar proveït per l'empresa privada. Clar que la Mònica Terribas apel·lava als superàvits multimilionaris de les empreses Agbar i Abertis.

Entenem que el director general d'Agbar (que és el que li va donar la "magnífica idea" a Tomás Molina, i que semblava a l'entrevista de La nit al dia un venedor de productes per a la llar en un anunci de la TV nord-americana) és un executiu "perillós", milionàriament pagat (a costa de vagi vostè a saber), que mira els seus interessos i el de la seva empresa, de tal manera que ho fa el conseller delegat d'Abertis i president del Cercle d'Economia. Ho entenem però cal combatre-ho. Ara, no entenem que un senyor com en Tomàs Molina, simpàtic predictor de pluges i dies assolellats, faci aquests raonament tan gratuïts i mancats de tot tipus de solidaritat i lluny de la idea d'un estat del benestar. Perquè, a veure, se'ns va vendre la pel·lícula que en l'estat del benestar s'hi donarien els principis de repartiment de la riquesa i d'igualtat d'oportunitats. Doncs partint d'aquesta premissa, si hom ha de pagar el mateix pels serveis que rep, hom hauria de cobrar el mateix, sembla de pura lògica. I si no cobrem el mateix, senyors, que cobrin les despeses dels serveis bàsics i/o necessaris (1) a través de l'impost sobre la renda, i les seves variants com és l'impost sobre les empreses especialment (o sigui, impostos directes proporcionals a la riquesa, el patrimoni i els guanys) lògicament progressiu i "just", retencions més altes a les rendes més altes (perquè la tinença de patrimoni i d'altres béns, monetaris o no, no estan basats en una igualtat d'oportunitats, evidentment), un bon grapat de trams gradualment lògics i unes retencions molts baixes o nul·les a les rendes més baixes, i anar fent desaparèixer els impostos indirectes que graven a tothom per igual, perquè si no al final no ens sortiran els números.
(1) perquè aquests ho són, les autopistes també perquè hi va la seguretat (2), especialment, la dels conductors i la dels seus acompanyants, fins i tot la seguretat de l'àvia que no té cotxe d'aquell amic meu regidor d'Esquerra, el qual pensa que s'han de pagar peatges perquè no ha d'anar carregada aquesta despesa a les butxaques de la seva àvia (sic... i al·lucinant!, quants diners deu tenir la seva àvia???), o sinó que hi fotin carreteres en condicions i no "tercermundistes" i plenes de camions
(2) fins i tot aquest, que té cara de "dolent ("malo") de la pel·lícula", per cert, i molt, també diu aquí que les autopistes són més segures per la conducció

O sigui, o cobrem tots igual si hem de pagar per igual els serveis que rebem o sinó que pagui qui més tingui. Collons!, d'això es tractava, no? De la redistribució de la riquesa. Ull! amb les negociacions dels "capos" de "LOS SINDICATOS" amb el govern i la patronal anem cedint drets laborals i sindicals aconseguits durant dècades i segles i amb el rentat de cervell que ens hi estan fotent amb les preteses crisis econòmiques ens estan venent la moto que cadascú pagui pel que rep de manera igual per tothom. No podem abaixar la guàrdia mai, ja no es tracta, si voleu, de guanyar més prestacions laborals, socials, sindicals, és que al final perdrem les que ja existien fins i tot durant el franquisme: privatitzacions d'empreses, allargament del temps de cotització per calcular la pensió, etc., i en especial un deteriorament en el conceptes de democràcia, igualtat, fraternitat... cooperació, solidaritat, compassió i comprensió de l'altre i també dels seus problemes, ajuda mútua... Per tremolar.
__________________________________________________

Fotografia
: Jordi Gomara. Manifestació d'agraïments dels treballadors i de les treballadores de TMB a la ciutadania per la seva comprensió per la vaga d'autobusos. Barcelona, 16 d'abril de 2008. (Frase de la pancarta extreta d'una cançó de l'Ovidi Montllor; però això ja serà una altra història)
__________________________________________________

PD. I que consti que aquests raonament els faig des d'un punt de vista reformista, "pràctic" que dirien alguns, lluny dels pensaments marxistes o llibertaris, lluny de la concepció de l'"esquerra cavernícola" que diuen els social-liberals que s'autoanomenen d'esquerres. Perquè si hi escrigués el que penso diríeu que sóc "utòpic" quan, a la fi, la utopia és l'única veritat

03 de maig 2008

Com és possible doncs?



De l'època Funk de Silvio, aquí us hi deixo una de les seves peces més rítmiques i sucoses del seu àlbum Causas y azares, amb un baix elèctric viu, atrevit, punxant, magistral i que gairebé ens va parlant durant pràcticament tota la peça musical i unes trompetes que hi sorgeixen de manera puntual -a la introducció i al final- dissonants, amb un so una mica trencat i esquinçat, un tant burlesc, si voleu. La cançó discorre d'una manera més suau i subtil en la primera estrofa, amb la guitarra acústica de Silvio com a acompanyament únic fins a la tornada i, a partir que comença la percussió -a la segona estrofa- va pujant en força fins el final, a mida que s'hi van sumant més instruments i més recursos interpretatius. La lletra metafòricament simbolitza un estat d'ànim que recobra actualitat perquè simplement és un clàssic, vigent a tothora i inamovible en el temps, malauradament, producte de l'observació de tot allò que esdevé al nostre voltant. Us aconsello escoltar-la, paga la pena:



Sueño de una noche de verano

Yo soñé con aviones
que nublaban el día,
justo cuando la gente
más cantaba y reía,
más cantaba y reía.

Yo soñé con aviones
que entre sí se mataban
destruyendo la gracia
de la clara mañana
de la clara mañana.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y con gente
que se estremecía
al compás de la muerte,
al compás de la muerte.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y oscuro
y espero que mi sueño
no sea mi futuro,
no sea mi futuro.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Anoche tuve un sueño
y anoche era verano
oh verano terrible
para un sueño malvado,
para un sueño malvado.

Anoche tuve un sueño
que nadie merecía
¿Cuánto de pesadilla
quedará todavía,
quedará todavía?

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

(Silvio Rodríguez, Sueño de una noche de verano, Causas y Azares, 1986)

Fotografia: Bodegó. Madrid, Cra. de Villaverde a Vallecas. Jordi Gomara, 22 de gener de 2008

20 d’abril 2008

De veritat que no ho entenc



(Ir a la versión en castellano)


Encara intento comprendre quan, com i per què he arribat aquí
a aquest somni tan estrany on no trobo els límits,
els confins del meu propi pensament... del meu jo.
Em sento absorbit cap a la meva pròpia inintel·ligibilitat com a persona,
com a ens socialment individual que em formalitza,
que m'hi situa en el laberint de les ombres externes
i de les meves pròpies entitats
etèriament energètiques i vitals
no sé si ara introspectives o universalment siderals,
perquè desconec del tot si sóc aquí o més lluny,
formant part d'una abstracció unívoca o d'un complex
(que ve a ser el mateix)
que em transporta extraorgànicament a una unitat
atemporal,
clara i distinta, on la meva pròpia consciència de ser pot ser
no res més que la incomprensibilitat d'entendre l'ens universal,
el tot, allò platònicament
ideogràfic o la matèria,
l'abstracció física de la metafísica de l'ésser.
No sé si visc en un
solipsisme o en un soliloqui,
o és que m'estic tornant boig, o potser visc en un altre
locus,
ja que, a saber, pot haver-hi un
locus de control intern
o bé un
locus de control extern o la combinació d'ambdós,
aquesta és una afirmació plausiblement vertadera,
i ara no sé si m'estan
externant o internant;
gens més lluny de la meva comprensió
car perceptiblement no puc afirmar res concret.
Allò sensitiu ens pot portar a engany,
tal així ho estic comprenent tot de tal manera
i tot just valorar que sóc una consciència conscient de ser.
Però és impulsivament necessari saber que hi ha alguna
inequivocabilitat,
i quelcom que
tangiblement pot ésser aprehensible.
Però estic aquí mirant la lluna i observant més enllà
de la barana que confina la meva propietat immobiliària
i no veig res més que les llums del meu poble
i el contorn de la serralada que m'allunya del mar
i que em situa en un entorn desterrat de les aigües
primigèniques
o primeres, maternalment
uterines i originàries.
I ara no veig ni tan sols les ombres dels habitants,
no sé ni tan sols si hi existeixen, fins i tot el meu gos no lladra
i de casa meva i de la vall només hi sorgeix el silenci,
un silenci aclaparador i pesat, una mica buit també,
així és el silenci... buit i llunyà.
No hi puc veure si Victor Pàmies treballa refranys a la seva computadora.
Tot això se'm fa massa estrany i,
per tal motiu, m'encenc una cigarreta i m'
encancero una mica més.
Tant s'hi fa, segur que demà o passat o la setmana vinent serà un altre dia.

Jordi Gomara. Vallromanes, 10 d'abril de 2008. Temps de neus

Fotografia: Art i soledat. Jordi Gomara. Vallromanes, 19 de gener de 2007

10 d’abril 2008

Obro un parèntesi per parlar de l'aigua i després...



Obro un parèntesi perquè havia de parlar de l'aigua en el post anterior i no ho vaig fer. Avui toca el tema de l'aigua, una mica més tard, continuaré amb els assumptes de Vallromanes.

La inspiració m'ha vingut llegint un post sorprenent i no massa inspirat (al meu entendre) de David Frigola (em sap greu dir-ho, però és així) que he vist anunciat a twitter per Poliblocs. No vull culpar a aquest noi de la seva manca d'inspiració perquè és clar que els seus arguments vénen influenciats per la propaganda ridícula de CiU que està acostumat a manar a Catalunya i a Espanya fins i tot quan no governa. Recordem la trista retallada del darrer Estatut de Catalunya perquè Artur Mas el va negociar amb el President del Govern espanyol a esquenes del representant legítim del poble català, com ho és el Parlament i, per derivació, el Govern de Catalunya nomenat pel President el qual és votat en majoria pel Parlament.

Però quina presa de pèl és aquesta? Si la nostra democràcia liberal ja és una democràcia precària per se, com hem de tolerar que la política normativa i legislativa vingui donada pel partit que és a l'oposició en base a les seves "triquiñuelas" de pactar de manera interessada amb el govern espanyol? I és que aquesta gent no saben avenir-se a ser oposició. Tants anys manant a Espanya que no s'hi acostumen a saber que per a governar s'han de guanyar unes eleccions. Ells el que volen és seguir manant a Espanya, ja no parlem del Sr. Duran amb la seva dèria de voler ocupar un ministeri espanyol, com, fins i tot, parodien constantment al programa Polònia de TV3. No ens enganyem pas, els interessos de CiU estan a Espanya, no és en la realitat un partit catalanista en un sentit estricte; no ho diem això de tots els seus militants ni de tots els polítics que el formen, però sí com a conjunt, si més no especialment dels que el representen. CiU és un partit de dreta, això és molt important no oblidar-ho a l'hora d'intentar una independència per Catalunya de caràcter progressista i amb polítiques de contingut social. I cal recordar-li a Esquerra que si es diu Esquerra és perquè ha de ser un partit d'esquerra, per aquest motiu que vigili i molt amb qui pacta a l'hora de fer govern o a l'hora de portar a terme un procés d'autodeterminació.

La qüestió és que després de llegir aquest post de David Frigola no me n'he pogut estar i li he fet el següent comentari que ara us deixo a continuació com a tema central del meu article:

Evidentment, el problema de la sequera no és d'ara, ja ve dels anys 60 quan es parlava de la "pertinaz sequía". Francisco Franco va construir grans pantans, com el pantà de Sau (la construcció del qual ja va portar molta polèmica al seu temps a l'haver d'inundar un poble) que jo vaig anar a visitar en una sortida escolar quan anava a Escola en la dècada dels 60 del passat segle. El dictador va preveure la sequera i va construir pantans. Pantans i més pantans, era la seva especialitat; però després hem estat 23 anys amb un govern que no ha previst el que passaria a llarg termini, i sí només a curt termini (alguna acció puntual, la construcció d'una petita dessaladora...) I ara resultarà que la culpa la tindrà un govern que només porta 5 anys a la Generalitat.

Evidentment que hi ha aigües que contaminen, com les del Roine, que agafades del seu darrer tram, tal com es vol fer, recull totes les aigües de les centrals nuclears franceses que hi ha al seu pas; que no són poques. (Això li ho comento perquè ell diu que les aigües del mar contaminen).

L'aigua no es perd, hi ha la mateixa que fa segles. Tota l'aigua està al mar, no s'ha de ser massa intel·ligent per entendre que el futur passa per recollir l'aigua del mar, dessalar-la i posar-la en circulació. Si no plou no busquem aigua als rius, els rius cada vegada en tindran menys. L'aigua s'ha d'anar a buscar allà on sempre hi serà amb tota la seguretat: al mar. Pura lògica.

A qui se li acut invertir una gran quantitat de diners en un transvasament de centenars de quilòmetres (una obra que pot durar una dècada) quan la tendència és que els rius vagin perdent cabal durant les properes dècades per la manca de pluges, a més de fer-ho punxant en el final d'un riu que ja ve súper contaminat, quan es poden fer dessaladores per extreure l'aigua del lloc on mai no faltarà com és el mar.

Repeteixo, si les coses es volen fer amb mires de futur i no per gent de curtes mires, s'han de construir dessaladores i no dur a terme solucions provisionals de costos elevadíssims com transportar aigües de rius que poden tenir insuficiència a la llarga, alt risc de contaminació, amb obres d'un elevat cost i que no serien efectives fins d'aquí a una dècada.

És evident que el mar recull la contaminació de tots els rius, però aquesta és més dispersa evidentment per la quantitat enorme d'aigua dipositada al mar. I posats a investigar en la descontaminació de l'aigua val més fer-ho d'allà on mai no faltarà i que tenim constància que sempre serà, si més no, la mateixa quantitat. Perquè a la Terra sempre hi ha la mateixa aigua, però en els rius en disminució, mentre que en el mar en augment constant.

Pur sentit comú, res més.

* Fotografia: El cigne del llac, presa a Orlando (Florida) el dia 18 de juny de 2007 per Jordi Gomara