25 de maig 2008

La dedicatòria de la Mireia Galindo



La tarda-vespre del dia 21 de maig va ser un moment especialment entranyable. A la Llibreria Catalònia de la Ronda Sant Pere núm. 3 de Barcelona va succeir un fet que podria no haver escapat de la rutina urbana de la metròpoli, la presentació d'un llibre nou no deixa de ser una cosa gairebé quotidiana encara que sembli mentida; hi ha un munt de presentacions de llibres habitualment malgrat que no sempre ens n'assabentem. Però aquesta vegada, el fet de tenir assegut al meu costat esquerre al Joan Arnés i una joveneta rossa guapíssima i simpàtica al meu costat dret, que de per si ja és quelcom que esdevé extraordinari, podria haver quedat només aquí. Estic ben casat i la noia rossa segur que no m'hagués fet massa cas tampoc, hem de suposar i, sí, confesso que un dels motius que em van portar a la Llibreria Catalònia era el fet de trobar-me amb el Joan Arnés. Cal dir que Joan Arnés i jo ens comuniquem de tant en tant a través d'internet, fent ús d'allò que ara anomenen tan horripilantment 2.0 que és una denominació ben lletja, poc literària i poètica i molt deshumanitzada; els humans tenim aquells estranys i gairebé ximples costums de posar a les coses de vegades termes ben idiotes i del mimetisme, algú s'inventa una paraula o una expressió que pot ser més o menys adequada o canvia la manera de referir-se a algun fet al que tota la vida ens hem referit d'una manera ben determinada i, de cop, tothom comença a utilitzar els termes nous, per exemple aigua de boca per referir-se a l'aigua potable o sanitària, o mobbing a l'assetjament laboral de tipus "conspiratiu", o nivell a allò que és àmbit, etc.; especialment els periodistes i els polítics són d'aquesta mena i també alguns d'altres que no són ni una cosa ni l'altra.

Tanmateix en Joan Arnés i jo no havíem tingut cap contacte desvirtualitzat (un altre terme horrorós) des de la trobada de blocaires de Sant Pol (originàriament aquí). Precisament aquell dia també molt especial vam dinar a un restaurant magnífic en una terrassa interna però oberta on tenia davant meu l'adorable i "artística" (és artista) Erakkia, al meu costat dret a Saül Gordillo i a l'esquerra, com no, al meu amic Joan Arnés. D'aquella també entranyable trobada ja hi vaig parlar al seu moment -en vaig escriure un post l'enllaç del qual és més a dalt- i precisament arran d'aquell post (antic, una mica espontani on vaig tractar de fer una espècie de prosa poètica molt millorable però sentida i fresca de les sensacions que hi vaig viure) hi sorgeix la dedicatòria que la Mireia Galindo -en veritat en Manel Riu- em va escriure al llibre que vaig comprar (i pagar religiosament, que consti, he, he, he...)

Haig d'aclarir que quan vaig entrar a la llibreria en Joan Arnés estava comprant un altre llibre que jo no compraré sentint-ho molt o potser sense sentir-ho tant. I mentre acabava de pagar-lo i petàvem la xerrada, la sala de dalt, on es feia la presentació del llibre, s'havia anat omplint. Així que quan vam arribar-hi, al temps que sentia que la Mir Roy i el Manel Riu deien "mira, el Jordi Gomara", vam veure que ja no quedaven massa llocs per seure i anàvem a agafar unes cadires plegables quan la Mir i el Manel ens diuen que seguéssim en un banc que hi havia just davant d'ells, o sigui davant i a tocar mateix de la taula on seien els "oradors", en primera fila; en la fila d'honor. Uf!, realment interessant, semblàvem si més no el Joan Arnés i jo els convidats de més alta graduació. I allà hi érem, que si xerrant, que si fem fotos mentre arribava l'home del temps el qual havia perdut la noció del temps, doncs arribava tard.

I en aquestes que arriba en Saül Gordillo i seu en una cadira plegable allà una mica lluny i en Joan Arnés, que li professa força amistat, intenta dir-li des de la distància que segui al nostre costat -a la meva dreta concretament, on s'hi trobaven els espais lliures- però ja havien arribat un parell d'amics d'en Saül i ell s'havia acomodat ja amb ells i va declinar la nostra invitació; cal dir també que estar en primera línia de foc no li fa el pes a tothom, especialment si ets donat a la timidesa. I mira, de cop hi apareixen dues noies fantàstiques, una rossa (com ja he dit abans) que vénen directament cap a mi (uf!, el meu sex appeal és del tot irresistible!), i jo li comento al Joan Arnés: "al final he sortit guanyant".

Després tots els discursos de rigor, blà, blà, blà; haig de dir que molt bé tot, bastant interessant, instructiu i amè. Tots ho van brodar a la seva manera, la Mònica López, el Francesc Mauri, el Jordi Ferré, com no la Mir Roy i el Manel Riu, i allà al racó en Marc Volpini no va obrir gairebé boca, cal dir-ho, dissenya bé però parla poc a la vista dels fets. Fotos, algun acomiadament, la gent que agafa llibres, uns altres s'hi foten l'aperitiu per allà mig amagats i ens deixen els plats buits i una ampolla de vi amb el tap de suro foradat que no vam ser capaços de treure, la cua per poder aconseguir la dedicatòria de la Mireia i uns quants que ens apartem esperant que baixi la marea i que aprofitem per saludar-nos i criticar una mica aquells que no s'hi van presentar; això és allò políticament correcte, no?

El Saül que ens saluda, intercanvia alguna que altre "oració" amb nosaltres, després seu allà sol en un banc, i els altres que ens anem presentant. -Ostres tu, jo a tu et conec -Sí em dic Joan Safont. En Raül Presseguer de qui em sona la cara però no n'estic segur s'acomiada de nosaltres. Puc conèixer en persona a en Roi Marphille; ja ens havíem emplaçat a conèixer-nos-hi a través de twitter. Tot plegat interessant. En Saül ens envia algun somriure i va dient alguna cosa de tant en tant des de la llunyania dels bancs que estan situats a la paret per on s'hi pot veure el carrer. - Bé, nanos, jo sóc dels que treballo, ens va dir més tard i va passar a acomiadar-s'hi.

Al final, quan ja no hi quedàvem més que els "guapos de la pel·lícula", vam procedir a presentar els nostres llibres a la Mir i a en Manel perquè ens els dediquessin. Val a dir que jo li vaig donar el llibre a la Mir perquè jo tinc una certa predisposició cap a les dones i no tanta cap els homes barbuts. Però hi havia algú que va retirar el meu llibre, mentre jo comentava alguna cosa amb no sé qui, per tal que la Mir li signés el seu primer que a mi. I jo després vinga a buscar el meu llibre i que no el trobo, quan havia anat a parar a les mans del Manel al qual li comento que preferia que me'l dediqués la Mir per la meva predisposició natural cap a les noies guapes i dolces però que bé, ja que el tenia ell no era tampoc massa adequat fer-li el lleig i menysprear allò que hi volgués escriure; i no em va anar malament ja que em va fer una dedicatòria que em va agradar d'allò més i em va tocar la fibra sensible, especialment quan ens comenta que sempre es recordava d'aquell post que jo vaig escriure després de la trobada de blocaires a Sant Pol i que li va emocionar. Sí, em tocà la fibra sensible perquè, tal com li vaig explicar, aquell dia de Sant Pol va ser-hi també molt especial per mi; era d'aquells dies amb una "metereologia" fantàstica on tota la gent amb la que t'hi trobes està excel·lent en aquella ocasió i fa que t'enamoris de tot. A aquella trobada a Sant Pol, sense oblidar-me dels altres -als quals faig referència al meu post- vaig conèixer al Quico Ventalló, un tio collonut del que guardo especial afecte des d'aquell dia (malgrat que ja ens coneixíem a través de la xarxa) i del qual guardo també un bol que em vaig portar de casa seva a Terrassa el dia que ens vam reunir uns quants blocaires per parlar del projecte que va donar lloc a la Xarxa de Blocs Sobiranistes, on vaig conèixer en Marcús, en Toni Hermoso Pulido, en Xavi Salvatella (que és guapo el tio, malgrat que a mi no m'agradin els homes del meu mateix sexe), el Jordi Eduard Perales, l'amic Elliot Fernández i algú més que ja no recordo; els anys no passen en va. De fet ningú no va compondre precisament una llista prou exhaustiva dels que hi vam anar. Haig de dir que al dinar per a impulsar XBS hi havia més gent, com la Jessica Fillol i el Jose Rodríguez, però aquests van estar convidats a l'acte directament per mi que ja els coneixia de Red Progresista.

Bé, al final del conte ens van fer a fora de la llibreria perquè tancaven a les 9 i ja havíem superat força aquesta hora, i ens vam quedar al carrer xerrant una llarga estona fins més enllà de les 10. I per avui, acabo dient només: Joan Safont, Joan Arnés, Roi Marphille, Manel Riu, Mir Roy... "sou uns bonics"
____________________________________

Postdata: Malgrat que aquest article ja s'ha fet massa llarg, vull dedicar un poema de joventut, adaptat al català aquesta matinada, a Mir Roy i Manel Riu per haver-me donat l'oportunitat de conèixer-los en persona i de manera tan grata i entranyable. Aquest poema està en el meu post anterior, o bé el podeu trobar més avall si és que sou a la pàgina principal del meu bloc. N'he fet dos posts perquè un de sol hagués quedat massa llarg

11 comentaris:

  1. caram tu quina crònica més detallista! sembla una retransmissió d'en Puyal! ;-)
    Ens ho vam passar bé company. Allò del tap de suro del vi em va fotre ràbia, no el vam poder obrir "ni per Rita".
    Per cert, la noia rossa és l'amiga blocaire Yrun.
    Salut!

    ResponElimina
  2. He, he, he... gràcies pel comentari. Jo també m'ho vaig passar molt bé, suposo que ja es nota. Bé, avui tenia ganes de "xerrar" pels descosits! Sí, llàstima que no vam poder obrir l'ampolla de vi. I, molt bé, gràcies per la informació de la "rossa"; no està mai de més! :-)

    Gràcies guapa i salut!
    Jordi

    ResponElimina
  3. Gràcies per les floretes, el roi i la mireia ja m'han informat i ho havia de llegir ;P

    ResponElimina
  4. Uau! Yrun, m'has agafat "in fraganti" hehehe... Bé, en tot cas va ser un plaer compartir seient, si més no :-) Gràcies pel teu comentari

    Salutacions
    Jordi

    ResponElimina
  5. Ostres Roi, perdona per això de "guapa", quan he llegit el teu comentari no sé per quin motiu vaig pensar que eres la Mir i per això t'he dit guapa, hehehehe... Bé, potser no és que siguis tan lleig però segur que "guapa" no ho ets ;-)

    Salutacions i perdona per la confusió; en què estaria jo pensant

    Jordi

    ResponElimina
  6. merda/bacus26/5/08 02:05

    cony, no es tant fred com el pinten tot i............psnokfy

    ResponElimina
  7. merda/bacus I don't understand you ;-)

    ResponElimina
  8. Jordi, a mi tampoc m'agraden els homes del meu mateix sexe.
    Molt bona la del Roi/Roi vs guapa/guapo!
    Només hem tingut dues trobades reals però han estat molt intenses. A veure quin dia fem un tiberi al poble del Iñaitze.
    Finalment: estava tan pendent de la Mir i el Manel que no vaig ni veure les guapes i rosses que tenies a la teva dreta.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Em company! Ostres gràcies pel simpàtic final! La veritat és que va ser molt divertida aquella conversa a la Ronda Sant Pere, molt.

    ResponElimina
  10. Amic Joan Arnés, és tot un plaer poder coincidir amb tu ni que sigui molt de tant en tant; ja ho dic al post, un dels motius d'haver anat a la presentació, fora de conèixer als "Mireia Galindo", va ser el fet de poder tornar-te a veure. Això dels que "no m'agraden els homes del meu mateix sexe" ho diu en Woody Allen a "Annie Hall", sempre se'm va quedar gravat.

    Les dues noies, doncs sí, te las vas perdre, malgrat que després van quedar-se a recollir les signatures al llibre i això que tu vaig dir però potser no ho entengueres, hehee..

    Cert, vaig tenir la confusió per això de Roi/Roy i per això li vaig dir "guapa" a en Roi, hehehehe...

    I això de venir a Gallsromans, és una vella idea meva, la d'organitzar alguna cosa aquí, i jo, exactament volia organitzar-ho a casa meva, però ara tenim la casa per arreglar, durant aquest estiu hi estarem treballant i crec que serà difícil fer-ho a casa meva, hi volíem fer una barbacoa, però ja dic que ara serà complicat però podem organitzar si més no alguna cosa per aquí pel poble. Els meus veïns de davant tenen un bar on els d'Esquerra i simpatitzants solen muntar les trobades i llavors ens fan uns menús econòmics a mida.

    Ja en parlarem. Gràcies pel comentari i fins aviat!

    ResponElimina
  11. Amic Joan Safont, company, va ser un plaer "desvirtualitzar-te" hehe..., bé poder conèixer-te personalment i poder compartir aquella xerrada al carrer en l'encantadora ciutat de Barcelona de nit (Barna es transforma de nit; és una altra cosa, és pels poetes) Va ser molt agradable, són aquells petits moments que no t'esperes i es donen espontàniament i li donen una mica de dolcesa a la vida, no?

    Gràcies pel teu comentari i espero que això sigui el principi d'una bona amistat, si pot ser, si més no, d'una simple amistat.

    Salutacions fraternals
    Jordi

    ResponElimina