Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música d'autor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música d'autor. Mostrar tots els missatges

26 d’abril 2010

Per tu, una cançó en directe a Ràdio Salt

Aquí la podeu escoltar, de moment és el que us deixo de l'entrevista a Ràdio Salt:



Tu ets la llum, ets un poema.
Tu ets tot allò que jo faig, tot allò que jo sé.
Tot el que sento, tot el que veig.
Sense tu no sóc res; menys que un gra de cafè.

Menys que això, encara molt menys,
jo sóc una mota de pols dins el vast univers;
una veu callada en el silenci infinit
d’una boca tancada fa mil segles.

D’aquí sortiré a buscar-te on sigui

i mouré mil mars pel teu nom.
Potser no sigui victoriós però per tu ho intentaré;
almenys ho intentaré.

Tu ets la meva inspiració, per tu ho faig tot,

però encara no et sé, no et conec.
No sé com ets, malgrat que t’he viscut,
malgrat que t’he somniat,
malgrat que t’he tingut.

Et porto sempre dins del meu cervell,

sempre present;
tu ets la meva raó de ser.
El mecanisme intern
que fa moure el meu cos,
que fa que estimi el meu cor,
que fa que t’escrigui la cançó.

Per això la canto ara,

per això estimo a vegades,

per això jo vull que em senti avui tothom.

Jo per tu triomfaré o almenys ho intentaré.


PER TU
. Lletra i música: Jordi Gomara. Barcelona, 1983

20 de març 2010

Del Kasino de Cardedeu, de l'amic Cesk i de dissidències

Aquesta nit he estat al Kasino de Cardedeu escoltant a l'amic Freixas, ha estat un concert molt agradable, malgrat que per enllà al fons hi havia un grupet que no paraven de xerrar en veu alta, riure fort i cridar (renoi què pesats!). Espero poder anunciar-vos aviat un concert meu (tal vegada compartit) en aquest local okupat del que haig de dir que és una autèntica meravella el fet de veure com el cuiden, els actes culturals, etcètera, que hi duen a terme. Cal felicitar l'Assemblea de Joves de Cardedeu per aquesta iniciativa, tan de bo que sigui un exemple arreu.

Per cert ja ha sortit el primer videoclip del nou disc (La mà dels qui t'esperen) del Cesk:



Aauí també us deixo el vídeo promocional del disc que ja es va fer al seu moment per si us el voleu mirar:

Cesk Freixas - La mà dels qui t'esperen from Lluc i Pol on Vimeo.



I per acabar, com va de dissidències, us deixo la nova versió de la meva cançó "La dissidència", d'ahir nit, que continua sent provisional, amb defectes, etcètera, hi hauran més versions:

28 d’abril 2009

Una gran petita afirmació



Hi ha pensaments molts senzills, petits, molt concisos... que provoquen la nostra ment i t'obliguen a pensar i replantejar-te moltes coses. Albert Esteruelas fa uns dies ens va deixar aquesta afirmació en un post:
Ser qui s’havia de ser no té gaire mèrit


i, en llegir-la, de seguida em va venir a la memòria aquella màxima típica dels anarquistes en dècades passades:
Viu com penses o sinó acabaràs pensant com vius

i, evidentment, aquell fragment del Viatge a Ítaca de Lluís Llach:
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes

I no crec que ja hi calgui dir gaire cosa més perquè, ja sabeu que: a bons entenedors, poques paraules basten

I, ara, si voleu, evidentment, ja podeu escoltar també aquell clàssic, assaborir-lo de nou, recordar, tenir present que fa tan de temps que volíem avançar però potser no ens hem mogut del mateix lloc, sí no és més aviat que hem retrocedit:



Fotografia: Cargol treu banya. Jordi Gomara, Vallromanes, 21/09/07

03 de febrer 2009

Llegim allò que no hi ha escrit



Axiò és realmnet incerïble però motles vedages llgeim allò que no hi ha esrcit peqruè teinm unes estructrues metnals precocnebudes sorbe la raeiltat
. La realitat la interpretem en base a models que hem elaborat prèviament, perquè el nostre sistema nerviós és incapaç d'atendre a molts estímuls simultàniament. En música existeixen aquestes notes atenent a la seva durada: quadrada (excepcional), rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa i, excepcionalment, garrapatea i semigarrapatea. Cada una d'aquestes notes dura la meitat de la que la precedeix, per exemple: una blanca dura la meitat del temps que una rodona; el que vol dir que en el temps que tocaríem una rodona tocarem dues blanques, d'aquesta manera -seguint aquesta llista de figures musicals- cada una d'elles ens obligarà a interpretar al doble de velocitat que l'anterior. Així tenim que una semigarrapatea (valor musical excepcional tenint en compte la impossibilitat en general de la seva interpretació) s'haurà de tocar 256 vegades més ràpid que una blanca. Però no hi ha ésser humà capaç d'estar pendent de 50 notes en dos o tres segons per exemple, quan interpreta una partitura. L'instrumentista musical quan toca, per dir alguna cosa, 8 notes seguides en un segon ho fa de manera automàtica depenent d'un model que ja té après en aquelles estructures complexes de cada partitura. El músic quan assaja alguna peça musical o s'aprèn una partitura, generalment comença tocant les notes a una velocitat molt inferior a la real i ho fa per parts, no abordant tota la peça en el seu conjunt, i quan es tracta d'instruments polifònics com el piano, fins i tot s'estudia cada mà per separat. Quan la peça musical està apresa, les estructures complexes sorgiran per si mateixes de manera automàtica en fer la interpretació, de la mateixa manera que quan heu llegit la primera frase d'aquest post heu reconegut les paraules només per la primera i última lletra que les formen perquè la resta de lletres ja les teniu interioritzades i convertides en una paraula model en el vostre sistema nerviós.

Qui podria ser conscient de cada una de les notes que està tocant quan interpreta aquesta peça musical?:



Imatge: Un exemple de pintura puntillista

05 de gener 2009

Homenatge a Joan Brossa



En aquest post us deixo el meu darrer tema musical que forma part de l'homenatge a Joan Brossa impulsat per Abloccedari/Ablogcedari al qual tinc l'honor d'haver estat convidat a participar. El meu homenatge ha consistit en musicar tres poemes "antisistema" de Joan Brossa -que trobareu a continuació- en una sola cançó. No sé si ho he aconseguit, però he tractat d'imprimir a la meva cançó aquell esperit de Joan Brossa eclèctic o multidisciplinar, transgressor, "neosurrelaista", provocador, revolucionari, fins i tot grotesc a vegades. Aquesta cançó no vol ser definitiva, es troba en període d'estudi. No us estranyi pas que, d'aquí a un cert temps, en faci una altra de més definitiva, si és que hi ha quelcom que ho sigui, o, si més no, en faci una segona versió, o una tercera, o una quarta, o l'ampliï, o la descompongui en diverses parts; també pot ser com un joc, com a ell li agradava. En tot cas, ara es tracta d'una maqueta més aviat, i així us la vull presentar:



Lletres: Joan Brossa
Música: Jordi Gomara
Instrumentació, orquestració, sonorització, mescles, interpretació musical i veus: Jordi Gomara
DESCRIPCIÓ (*)


PASSA UN OBRER (Joan Brossa)

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L'Estat és una gran paraula.


DESPATX (Joan Brossa)

La màquina
és una combinació de peces
(barres, molles, palanques)
que serveix per a escriure.

És ben cert
que el qui treballa
amb l'esperit d'un altre
o amb una mà pagada
no obtindrà mai bons resultats.

Avui els núvols semblen
formes d'homes i d'animals
que es mouen.

Ja he vist
que a terra hi havia una taca.


LA GENT NO S'ADONA DEL PODER QUE TÉ... (Joan Brossa)

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.


NO SÓN NECESSARIS (Jordi Gomara)


(Endavant, una vegada més i prou...)

...NO SÓN NECESSARIS...!!!!

___________________________________

(*) DESCRIPCIÓ

Baixos, violins, guitarra elèctrica, piano: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

Percussió de base:
- Bateria: Garage Band d'Apple
- Platerets: Jordi Gomara
(creació i interpretació a teclat)

D'altra percussió:
- Campanetes: Jordi Gomara
(creació i interpretació a teclat)

Veus: Jordi Gomara (creació i interpretació)

Vallromanes, nadal de 2008
Enregistrat el dia 5 de gener de 2009 amb l'aplicació Garage Band d'Apple

Equip:
___________________________________

La fotografia i els poemes de Joan Brossa han estat extrets de: www.joanbrossa.org

26 de desembre 2008

I jo encara sento la teva presència



En aquestes dates la gent tendeix sovint a recordar tots aquells éssers estimats que ens han deixat, a vegades de maneres molt inesperades. Un pare de poc més de 40 anys per una greu malaltia, un nebot de 18 anys en un accident de moto, un gos de menys de 2 anys per un tret de bala en ple carrer (salvant les diferències lògiques) ...

En tot cas, a tots ells (als meus, que són aquests entre d'altres, però també als teus que probablement i lamentablement en tindràs també), sense cap ànim, però, d'aprofundir en el dolor sinó ben al contrari perquè... a tu pare, a tu el meu petit Àlex i a la petita mascota familiar Balú, i a tots els altres, us faig aquest petit homenatge perquè vull que continueu, perquè desitjo que continuïs, estant entre nosaltres perquè, si més no, jo encara sento la teva presència



  • Música: I jo encara sento la teva presència
  • Autor: Jordi Gomara
  • Piano elèctric: Jordi Gomara
  • De la suite (en procés de composició) núm. 1 en re menor "La lluna i el Balú"
    Vallromanes, 23-26 de desembre de 2008

Post relacionat:
http://itaca2000news.blogspot.com/2008/12/la-lluna-i-el-bal-poema-musical-en-re.html

12 de desembre 2008

La lluna i el Balú (Poema musical en Re menor/Re major)

Us presento la meva darrera composició musical, però abans unes notes introductòries:


David Carrillo, company de Vallromanes fa un temps em va escriure aquest comentari a un post:

"... Si ens prenguéssim la vida amb tantes desconfiances, el millor és tancar-se dins una habitació i no sortir i així ben segur no hauríem de patir per res però, realment, seria pitjor perquè no viuries la vida... ...Com en Balú. Voltar, Passejar sense fer mal a ningú, veient el poble, vivint la vida amb una família meravellosa i sense por al tirar dia a dia. Tu mateix ho dius. S'ha de mirar endavant i no estancar-s'hi. Demà sortirà el Sol i serà un altre dia ..."

El dia 8 de novembre de 2007 van assassinar el Balú, el meu gos, en ple carrer del casc urbà de Vallromanes cap a les 8 del vespre. Una noia passejava els seus gossos, quan una bala del calibre 22 sortí disparada del jardí d'una casa a prop d'on visc dirigida al Balú. Una hora més tard feia l'últim sospir, intentant aixecar el cap, a la mateixa entrada de la clínica veterinària. El meu fill, amb només 8 anys, va haver d'acceptar que en la realitat també existeix l'assassinat, després de haver-ne patit alteracions psicològiques; quelcom molt dur per la seva edat. Els fets han estat explicat per mi mateix ja diverses vegades, per aquest motiu no incidiré en aquest tema en aquest moment. Qui vulgui més informació, la trobarà AQUÍ i també AQUÍ. Vaig rebre molts comentaris als meus blocs, especialment a Espai Vallromanes però també a El quadern de bitàcola.

Tanmateix, i agraint tots els missatges de comprensió, d'ànim i de recolzament, el comentari del David em va impressionar molt: El meu gos passejant lliure pel poble, sense fer mal a ningú, mirant tot el que s'esdevé als seus ulls, vivint la vida sense por...

Precisament aquest comentari, i unes melodies de joventut, ampliades i desenvolupades en aquestes darreres setmanes, m'han inspirat el poema musical (també el voldria anomenar, si m'ho permeteu Suite en un sol acte) que ara us presento. Dedicat al Balú, un ésser lliure, impossible de retenir a casa, però tendre i noble com ningú, tranquil i aventurer; l'estiu anterior s'havia escapat de casa del meu germà (mentre jo hi era a Colòmbia) i durant un mes va voltar per les muntanyes del Baix Llobregat fins que el va trobar la policia. Aquí va el meu poema musical en Re menor/Re major que he titulat La lluna i el Balú (està encara "en fase de proves", pendent de reajustar i millorar*):


La lluna i el Balú. Poema musical en Re Menor/Re Major (Suite en un sol acte)
  • Autor: Jordi Gomara
  • Piano, baixos i teclats: Jordi Gomara
  • Percussió: Garage Band d'Apple
  • Arranjaments, enregistrament, mescles: Jordi Gomara
  • Equip: M-AUDIO Keystation 49e / eMac d'Apple
Valromanes, 12 de desembre de 2008

________________________

*Si trobeu alguna deficiència en el so, o qualsevol altre problema, etcètera, m'agradaria que m'ho féssiu saber. Gràcies

14 de novembre 2008

Més d'allò nostre



Encara que potser no és ni de lluny una de les cançons més destacades i conegudes d'Alejandro Filio, segons jo ho veig, aquesta dolça melodia és una obra mestra de la cançó intimista; potser no tant per la lletra com per la música sota el meu criteri. Començant des del Big Bang i amb una melodia i especialment amb una harmonia molt suggeridores, deixa anar molt breument -i molt de passada- unes reflexions sobre allò nostre. Ciència i creença, entre d'altres assumptes, i les incerteses d'ambdues i nosaltres enllà sense acabar d'arribar-hi. Només unes pinzellades ràpides. Em persegueix aquests dies, des que vaig marxar a Madrid i vaig tornar-hi. Vaig gravar l'àlbum F per poder escoltar-lo durant el viatge, i aquesta cançó molt especialment em té segrestats els sentits, i us la vull regalar. I de manera molt especial la vull dedicar al meu amic d'anys i panys, de la veïna localitat d'Alella, Albert Esteruelas (que sé que copsarà el sentit més profund d'aquesta petita joia poèticomusical i sabrà gaudir-ne com cal), i que fa unes setmanes va començar la seva etapa de blocaire també i al que li dec una disculpa per no haver presentat abans el seu bloc aquí.



(Aquelles persones que llegiu aquesta pàgina en un idioma diferent al català, tingueu en compte que la lletra de la cançó està escrita en castellà, de tal manera la traducció des d'aquí d'aquest text quedarà incomprensible)

MÁS DE LO NUESTRO
(Alejandro Filio, 2005)

Se culpa a la explosión de un astro
Y así comienza el tiempo
Se apura en el camino el paso
Que se imagina eterno

Se abraza la pasión y acaso
Se roba del calor de un cuerpo
Pero no se sabe más
Más de lo nuestro

Se adora a lo que no se ve
Con la fe perfecta
Se añora a lo que vino ayer
Y no tocó a tu puerta

Se busca la presencia azul
De un pájaro cantando luz
Pero es más la esclavitud
Más que lo nuestro

Ay amor, más de lo nuestro
Ay amor, más de lo nuestro

Se lucha por poder y gloria
Se compra y vende en esta historia
Pero no se sabe más
Más de lo nuestro

Se intuye de otra voz la paz
Y se ilumina el cielo
Se empieza por adivinar
Y nunca por lo cierto

Se aprende para comprobar
Se prueba para no dudar
Pero no se entiende más
Más de lo nuestro

Ay amor, más de lo nuestro
Ay amor, más de lo nuestro


Lletra, música, guitarra i veu: Alejandro Filio


*Web oficial d'Alejandro Filio

*Fotografia: Portada de l'àlbum F (2005)

11 de juny 2008

Entreson de tarda primaveral



Entresueño. Quadre de Luisa Osdoba

Avui us presento una petita peça musical meva, molt breu i senzilla nascuda en aquell estat d'entreson que pot caracteritzar, sovint, aquell període de temps que esdevé durant una llarga estona a mitja tarda després d'haver dinat. Us animo a escoltar-la, només dura 2 minuts i 12 segons.



Música: Jordi Gomara. Vallromanes, 11 de juny de 2008
Teclat: M-AUDIO Keystation49e interpretat per Jordi Gomara
Enregistrament: eMac d'Apple per Jordi Gomara. Vallromanes, 11 de juny de 2008
_____________________________

MYSPACE MÚSICA de Jordi Gomara

29 de maig 2008

Cançó de joventut i article "de joventut (?)"

El meu post d’avui és molt especial. No havia escrit res aquí des de dilluns, però avui, encara dijous, toca publicar aquest nou post que, tenint en compte l’hora que és ara, el tindreu a la vostra disposició sent ja la matinada de divendres.

Dic que és un post molt especial perquè és una cançó meva. Per fi, des del Nadal que em van regalar el meu teclat M-AUDIO Keystation 49e i un eMac d’Apple, he pogut donar per acabat el meu primer projecte musical cantat, arranjat, orquestrat, mesclat i gravat per mi, gràcies a l’aplicació musical Garage Band d’Apple. Ha estat un llarg temps de proves, de desencisos, de “depres” en observant els resultats; mai no m’havia vist en la tessitura d’haver de fer de tècnic de so, gravant, mesclant, equalitzant, etc., o sia, treballar amb tot un veritable estudi de so, encara que “virtual”, amb pistes per a cada instrument, etc. La veu està gravada en el mateix micròfon miniatura que porta la mateixa computadora; no és un micròfon professional però quina meravella!

Així que ja podreu gaudir, si voleu, del resultat. És una maqueta, o millor dit, l’assaig general “virtual” del meu primer tema gravat. Haig de dir que no serà una versió definitiva, però ja tenia prou ganes de llençar alguna gravació a la xarxa. Per coses de l'atzar, o vagi vostè a saber el perquè, vaig triar aquest tema per a fer la primera prova amb “les joguines” que em van regalar al Nadal. Aquesta cançó és força antiga, del 3 de juny de 1981, malgrat que té una especial significació per a mi. La vaig dedicar a una amiga del barri, quan era jovenet, que es diu Eloïsa, i per allò de la musicalitat la vaig titular Eloise.

La història de la cançó és la següent:
Jo portava uns negocis familiars en aquella època, entre ells, una botiga de llibres, papereria, revistes, joguines, caramels, etc. L’Eloïsa era una amiga que venia, si més no, cada tarda a xerrar amb mi, amb la meva mare, amb el meu germà i ens fumàvem unes quantes cigarretes mentre fèiem tertúlia. La seva família en aquells moments estava travessant una època no molt bona econòmicament i L’Eloïsa buscava feina. No en tenia de massa estudis i estava disposada a treballar en el que fos per tal d’ajudar la seva família. Eren temps, com sempre, en els que no era gens fàcil trobar una feina i menys sense tenir estudis ni experiència laboral. El cas és que li van oferir anar de serventa a una casa a un altre barri de Barcelona, però havia de quedar-s’hi a viure. Després de pensar-s’ho i parlar-ho amb la seva família, va decidir acceptar aquesta feina.


Sempre recordaré aquella tarda del 2 de juny de 1981, quan amb llàgrimes als ulls, l’Eloïsa ens va comunicar que se n’anava i havia d’abandonar casa seva, el seu barri, la seva família i els seus amics. Jo, com a regal sentit, aquella mateixa matinada li vaig compondre la cançó que ara us presento. Vaig agafar un cassette “patatero” d’aquella època que jo tenia, li vaig endollar un micròfon també “patatero”, vaig agafar la meva guitarra, bolígraf i paper i me’n vaig anar a la cuina per a no molestar ningú de casa mentre dormien i li vaig fer aquesta cançó. Al dia següent, tenia preparada la meva guitarra a la botiga i tan bon punt l’Eloïsa vingué a veure’ns, i pràcticament a acomiadar-se de nosaltres, li vaig cantar la cançó. Ja us ho podeu imaginar el que representà per a ella aquest regal. En fi, en honor de la veritat, us haig de dir que al final li sortí una altra feina i no va marxar del barri. Qui n’hi va marxar molt temps després vaig ser jo. I ara em teniu aquí amb aquests assumptes “blogueros”.


Li vull dedicar aquesta cançó a Tristany, per què? Perquè em sembla un tio collonut, dels pocs que m’he trobat encara en la meva curta vida de blogger, li la dedique perquè m’agrade la seua especial sensibilitat, la seua amabilitat, la seua disposició a escoltar i a participar sempre en la nostra xarxa de bloggers, perquè m’encise lo seu lirisme quan escriu, la seua originalitat i lo seu respecte vers los altres bloggers, aixina que Tristany esta va per tu.

També hi afegeixo una partitura que m’he trobat al “bagul dels records” que no sé quan la vaig escriure, però es tracta d’una espècie de projecte (supose) de guitarra solista per a acompanyar la cançó d’Eloise. Deu ser també dels anys 80 i, com a l'Elisenda li agraden tant les coses antigues –fotos, gravats, postals, pòsters, estampes, llàmines, etc.-, crec, doncs aquesta partitura la he penjada expressament per a ella, i d’aquesta manera a l'Elisenda li dedico la meva partitura la qual està escrita a llapis amb la meva lletra, a l’original. O sigui que és un manuscrit “històric”. I, a continuació, us poso la lletra de la cançó, no és una joia poètica però penseu que és del 1981, és una cançó de joventut, malgrat que el més important és el sentiment, el motiu que em va empènyer a escriure-la.


M’agradaria que me’n comenteu les vostres impressions. Salut i fins aviat!


A continuació podeu escoltar la cançó:

* (Veure notes al final)

Aquí podeu descarregar la lletra de la cançó en format word: Eloise.doc ** (Veure notes al final)

Aquí podeu descarregar la partitura de “projecte de guitarra solista” que no s’ha dut a terme mai

Aquesta partitura que no sé de quan data, però que m'imagino que pels vols del 80, és un projecte de guitarra solista per a acompanyar a la cançó d'Eloise. Està escrita a llàpis per mi mateix sobre un paper pautat per a música.

ELOISE

  • Lletra i música: Jordi Gomara, Barcelona, 3 de juny de 1981
  • Teclat, ritmes i veu: Jordi Gomara
  • Arranjaments, orquestració, harmonització, mescles i enregistrament: Jordi Gomara
  • Interpretada i gravada a Vallromanes per Jordi Gomara amb un Teclat M-AUDIO Keystation 49e i una computadora eMac d’Apple amb l’aplicació Garage Band d’Apple
  • Maqueta acabada el dia 14 d’abril de 2005
_________________________________________________

Article escrit el dia 15 d'abril de 2005 a ITACA2000 NEWS (bloc antic)
  • Fotografia: jo cantant-li una cançó a la meva cosina Montse en el restaurant on feia la celebració de les seves noces (fa ja uns quants -força en veritat- d'anys)
_________________________________________________

* MySpace Música (en construcció): http://www.myspace.com/jordigomara (Si us falla Castpost o va massa lent -hi podria succeir-, a MySpace podreu escoltar la cançó només fent clic a sobre de l'enllaç anterior)

** Aquí podeu veure la lletra d'Eloise sense haver de descarregar el fitxer

03 de maig 2008

Com és possible doncs?



De l'època Funk de Silvio, aquí us hi deixo una de les seves peces més rítmiques i sucoses del seu àlbum Causas y azares, amb un baix elèctric viu, atrevit, punxant, magistral i que gairebé ens va parlant durant pràcticament tota la peça musical i unes trompetes que hi sorgeixen de manera puntual -a la introducció i al final- dissonants, amb un so una mica trencat i esquinçat, un tant burlesc, si voleu. La cançó discorre d'una manera més suau i subtil en la primera estrofa, amb la guitarra acústica de Silvio com a acompanyament únic fins a la tornada i, a partir que comença la percussió -a la segona estrofa- va pujant en força fins el final, a mida que s'hi van sumant més instruments i més recursos interpretatius. La lletra metafòricament simbolitza un estat d'ànim que recobra actualitat perquè simplement és un clàssic, vigent a tothora i inamovible en el temps, malauradament, producte de l'observació de tot allò que esdevé al nostre voltant. Us aconsello escoltar-la, paga la pena:



Sueño de una noche de verano

Yo soñé con aviones
que nublaban el día,
justo cuando la gente
más cantaba y reía,
más cantaba y reía.

Yo soñé con aviones
que entre sí se mataban
destruyendo la gracia
de la clara mañana
de la clara mañana.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y con gente
que se estremecía
al compás de la muerte,
al compás de la muerte.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y oscuro
y espero que mi sueño
no sea mi futuro,
no sea mi futuro.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Anoche tuve un sueño
y anoche era verano
oh verano terrible
para un sueño malvado,
para un sueño malvado.

Anoche tuve un sueño
que nadie merecía
¿Cuánto de pesadilla
quedará todavía,
quedará todavía?

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

(Silvio Rodríguez, Sueño de una noche de verano, Causas y Azares, 1986)

Fotografia: Bodegó. Madrid, Cra. de Villaverde a Vallecas. Jordi Gomara, 22 de gener de 2008

25 de març 2008

Els 'blaveros' i feixistes també poblen La Franja




Tal com m'ha demanat la Mireia Galindo que en realitat no és la Mireia, sinó aquest parell, i tal com ha fet ja el meu veí i company blocaire Victor Pàmies, que fa uns dies va reestrenar paternitat (aprofito per dir que el meu amic de Washington DC, Daniel Lobo, també acaba d'estrenar-se com a pare i per felicitar-lo des d'aquí) vull denunciar en aquesta pàgina a uns grupuscles molt perillosos que actuen còmodament per La Franja de Ponent. Són de l'estil blavero (us recomano especialment seguir aquest enllaç) però habiten a l'Aragó. Sembla ser que entre els seus representants màxims ens trobem gent de la federació FACAO, i que com es pot veure aquí van de la maneta amb el grup, d'extrema dreta segons ens diuen a Wikipedia, Democracia Nacional, que són uns racistes que fan por com ja podem veure només obrir la seva pàgina web, i que sembla ser que van nàixer dels grups més racistes, feixistes i nacionalsocialistes dels Països Catalans i de l'Estat Espanyol, com ara CEDADE (seguiu l'enllaç d'aquesta gent si voleu que s'hi us posin els pèls de punta)

La qüestió és que uns companys van denunciar que el grup FACAO tenia vincles amb l'extrema dreta (les proves segons veiem aquí són prou aclaridores) i que actuen com a tal i per aquest fet s'ha obert un procés judicial contra els companys que van denunciar tal fet. Hi ha coses que són indignants, l'herència de Franco és gran, molt gran encara a l'Estat Espanyol, i la nostra democràcia liberal és la garant de tot això, i els nostres vots la signatura que legitima tot aquest sistema, lamentablement.

Bé, jo acompleixo amb l'encàrrec i faig difusió de tot això aquí. També vaig signar a les mostres de suport i no me n'hi amago. Si volen que em denunciïn també, em donaran fama, cosa que no busco, però quant més airegin el tema més enemics tindran i les seves vergonyes seran més públiques i notòries. Si bé hauríem d'acabar principalment amb aquest sistema vergonyós en el qual vivim i que ratifiquem a les urnes cada quatre anys, ens cal, si més no, anar fent feina i acabar amb aquests monstres que hi nien al nostre voltant i que sí, ja ho deia el mestre Llach, "Ells són aquí entre nosaltres"; i encara continuen sent-hi, i qui sap durant quant de temps. En tot cas, i per concloure, us animo a fer-ne també difusió i a donar-hi la vostra mostra d'adhesió.


11 de novembre 2007

Música que em ronda pel cap




Amb tota aquesta història de l'assassinat del meu gos i que hi hagi un franctirador que és veí meu -sí un franctirador amb totes les de la llei malgrat que ho defineixi millor la RAE* que l'IEC**- estic tenint uns dies una mica estranys, però una cançó que vaig escoltar al programa El Club de TV3 m'està rondant pel cap. Despertava d'una migdiada al sofà perquè estava una mica "depre" i hi feien una desfilada de models mentre s'escoltava la cançó Soldier del grup madrileny Dover***. No sé, però aquestes coses que passen que et despertes i una música que escoltes en aquell moment mig adormit se't queda com "gravada al cap". I com que no me la puc treure del cap, com la mort del meu gos i la recerca de l'assassí, us la poso a continuació perquè necessito compartir-la amb vosaltres. Us deixo llavors aquest vídeo a continuació, mentre intento centrar-me en un munt de coses que intento escriure però que no acaben de ser parides. Bé, si us plau, compartiu aquesta cançó amb mi. Salutacions companyes, companys, amigues i amics.



*francotirador, ra.
(Calco del fr. franc-tireur).
1. m. y f. Combatiente que no pertenece al ejército regular.
2. m. y f. Persona aislada que, apostada, ataca con armas de fuego.
3. m. y f. Persona que actúa aisladamente y por su cuenta en cualquier actividad sin observar la disciplina del grupo.


Real Academia Española © Todos los derechos reservados


**franctirador franctiradora
1 m. i f. [LC] [DE] Combatent que no pertany a cap exèrcit regular. 2 m. i f. [LC] Persona que actua individualment, sense disciplina de partit o de corporació.

(Del diccionari de la llengua catalana de l'IES)

***Dover és un grup de Madrid que canta en anglès liderat per les germanes Llanos amb una llarga trajectòria, i han guanyat entre d'altres el premi MTV Europa i que des de fa un temps reben fortes crítiques per una part dels seus seguidors "per haver-se convertit darrerement en un grup comercial d'electro-pop, perdent les seves arrels més pures"

****Bosé, Dover y Shuarma llevan a la Moncloa 600.000 firmas a favor del comercio justo

Fotografia 1: Germanes Llanos

Fotografia 2: Pòster Dover any 2004

09 d’octubre 2007

Fem un tomb al món!...

A través del meu amic Daniel Lobo, urbanista, artista i investigador, administrador de D'aquella manera (paseo personal por inquietudes culturales, sociales y lo que tengamos a bien obrar) que defineix així "Daquella manera es una plataforma ecléctica y dialogante que busca fomentar un pensamiento crítico facilitando el debate, así como el desarrollo, la distribución y promoción de proyectos afines, propios y ajenos", un bloc o plataforma imprescindible que ens ve de Washington D.C., m'he trobat amb un bloc també prou interessant que s'anomena doctorculebra, que és un altre creador audiovisual i plàstic. Doctor Culebra ens presenta al seu bloc una imatge que m'ha agradat força i que convida a la reflexió. Perquè jo em pregunto: si la Terra és rodona qui va decidir el que era el nord i el que era el sud, o l'orient i l'occident? Doncs mireu, la cosa és fàcil, tenint en compte que estem en una "societat democràtica" i som "lliures" i "ens deixen participar en decisions que afecten allò públic, social, polític, etc.", qui ha dit que no podem fer un tomb al món?:



El meu amic Daniel Lobo ha col·laborat amb fotografies seves al disc Delay de la internacionalment coneguda violoncel·lista novaiorkesa, nascuda al Canadà, Julia Kent, la qual oferirà dos concerts en els propers dies a Barcelona, el dia 11 d'octubre a La Pedrera dins el Festival LEM i el dia 12 d'octubre a La Sala Castelló, acompanyant Blind Cave Salamander.

Escolteu AQUÍ un dels magnífcs temes de Julia Kent* ("Arlanda") mentre seguiu llegint el post, si voleu.

Així us acabo també de parlar de Doctor Culebra que va presentar, al costat d'un dels grans de l'art contemporani, Jochen Gerz, quatre vídeoinstal·lacions, dins la mostra Salviamo la luna, celebrada a Milan, a Lumbardia. A continuació us en deixo un vídeo:


I ja per acabar us deixo un vídeo de Julia Kent** on podreu observar la peculiar i elaborada tècnica que utilitza als seus concerts per a convertir un sol instrument en una autèntica orquestra:



* Julia Kent al bloc de Rosario Rivero
** Entrevista a Julia Kent