Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprenentatge. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris aprenentatge. Mostrar tots els missatges

28 d’abril 2009

Una gran petita afirmació



Hi ha pensaments molts senzills, petits, molt concisos... que provoquen la nostra ment i t'obliguen a pensar i replantejar-te moltes coses. Albert Esteruelas fa uns dies ens va deixar aquesta afirmació en un post:
Ser qui s’havia de ser no té gaire mèrit


i, en llegir-la, de seguida em va venir a la memòria aquella màxima típica dels anarquistes en dècades passades:
Viu com penses o sinó acabaràs pensant com vius

i, evidentment, aquell fragment del Viatge a Ítaca de Lluís Llach:
Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes

I no crec que ja hi calgui dir gaire cosa més perquè, ja sabeu que: a bons entenedors, poques paraules basten

I, ara, si voleu, evidentment, ja podeu escoltar també aquell clàssic, assaborir-lo de nou, recordar, tenir present que fa tan de temps que volíem avançar però potser no ens hem mogut del mateix lloc, sí no és més aviat que hem retrocedit:



Fotografia: Cargol treu banya. Jordi Gomara, Vallromanes, 21/09/07

17 de novembre 2008

Ho puc dir més alt però no més clar!



Com diria el meu conciutadà il·lustre Víctor Pàmies, i d'altres, ho puc dir més alt i més fort, però no més clar: Si un personatge tan malèfic i nociu com George Bush diu que el sistema capitalista, el lliure comerç i l'economia de mercat (tot va en el mateix paquet) és el millor sistema que la humanitat ha pogut conèixer i el que ens ha aportat més benestar i felicitat en les darreres dècades, per força, per lògica (no cal haver-ne estudiat massa) ha d'ésser el pitjor sistema dels tots els coneguts i els desconeguts fins ara. No vull dir avui res més al respecte, la majoria dels que no som Bush hem patit les conseqüències nefastes d'aquest sistema i no val refundar-lo ni apedaçar-lo. Tots sabem que una carretera quan té esvorancs, tard o d'hora cal refer-la, asfaltar-la tota sencera de nou; apedaçar-la dóna resultat per un cert temps només. Les ganes d'adormir-se i no tornar a despertar amb aquest malson, les ganes de poder tornar a les aigües maternals estan present en milions de persones avui dia.

Imatge: El agua: Elemento de purificación, y fuente de vida

13 de novembre 2008

Equilibri de forces



Fa temps que en vull parlar però seria un article massa llarg; per aquest motiu no n'he trobat el moment ni l'expressió justa. Caldria començar potser fent una petita introducció, anar preparant el camí per allò que vull exposar; tal vegada anar desgranant-ho a poc a poc, de manera gradual. Només dir que el cosmos, el nostre planeta, el nostre cos, la nostra ment, etcètera, funcionen per un equilibri de forces. Sembla que no descobreixi res de nou, però aquesta idea és del tot fonamental per entendre la política, la societat, etcètera. I ens servirà per a veure per quin motiu el ciutadà, el treballador, el consumidor, es troba sempre en indefensió davant l'empresa per la que treballa o la que li ven un producte, davant els poders públics (que també funcionen per un equilibri de forces), etcètera. Aquesta simple idea ens serà d'ajuda per entendre per què hem aconseguit molts drets laborals, sindicals, polítics, socials, al llarg de la història i per què d'altres no. També per a adonar-nos de quin és el motiu subjacent al fet que en les darreres dècades s'estiguin perdent alguns d'aquests drets. Comprendrem potser, llavors, per quin motiu hi ha hagut tantes lluites, revolucions, guerres i tants morts per a arribar-hi. I veurem que en aquesta vida res no és gratuït, que res no ens ve donat perquè si, que tot cal lluitar-lo de valent per aconseguir-ho. Aquesta és la clau, res més, l'equilibri de forces. En parlarem.


Imatge: La sombra de l'equilibri per Jordi Bofill

29 de maig 2008

Cançó de joventut i article "de joventut (?)"

El meu post d’avui és molt especial. No havia escrit res aquí des de dilluns, però avui, encara dijous, toca publicar aquest nou post que, tenint en compte l’hora que és ara, el tindreu a la vostra disposició sent ja la matinada de divendres.

Dic que és un post molt especial perquè és una cançó meva. Per fi, des del Nadal que em van regalar el meu teclat M-AUDIO Keystation 49e i un eMac d’Apple, he pogut donar per acabat el meu primer projecte musical cantat, arranjat, orquestrat, mesclat i gravat per mi, gràcies a l’aplicació musical Garage Band d’Apple. Ha estat un llarg temps de proves, de desencisos, de “depres” en observant els resultats; mai no m’havia vist en la tessitura d’haver de fer de tècnic de so, gravant, mesclant, equalitzant, etc., o sia, treballar amb tot un veritable estudi de so, encara que “virtual”, amb pistes per a cada instrument, etc. La veu està gravada en el mateix micròfon miniatura que porta la mateixa computadora; no és un micròfon professional però quina meravella!

Així que ja podreu gaudir, si voleu, del resultat. És una maqueta, o millor dit, l’assaig general “virtual” del meu primer tema gravat. Haig de dir que no serà una versió definitiva, però ja tenia prou ganes de llençar alguna gravació a la xarxa. Per coses de l'atzar, o vagi vostè a saber el perquè, vaig triar aquest tema per a fer la primera prova amb “les joguines” que em van regalar al Nadal. Aquesta cançó és força antiga, del 3 de juny de 1981, malgrat que té una especial significació per a mi. La vaig dedicar a una amiga del barri, quan era jovenet, que es diu Eloïsa, i per allò de la musicalitat la vaig titular Eloise.

La història de la cançó és la següent:
Jo portava uns negocis familiars en aquella època, entre ells, una botiga de llibres, papereria, revistes, joguines, caramels, etc. L’Eloïsa era una amiga que venia, si més no, cada tarda a xerrar amb mi, amb la meva mare, amb el meu germà i ens fumàvem unes quantes cigarretes mentre fèiem tertúlia. La seva família en aquells moments estava travessant una època no molt bona econòmicament i L’Eloïsa buscava feina. No en tenia de massa estudis i estava disposada a treballar en el que fos per tal d’ajudar la seva família. Eren temps, com sempre, en els que no era gens fàcil trobar una feina i menys sense tenir estudis ni experiència laboral. El cas és que li van oferir anar de serventa a una casa a un altre barri de Barcelona, però havia de quedar-s’hi a viure. Després de pensar-s’ho i parlar-ho amb la seva família, va decidir acceptar aquesta feina.


Sempre recordaré aquella tarda del 2 de juny de 1981, quan amb llàgrimes als ulls, l’Eloïsa ens va comunicar que se n’anava i havia d’abandonar casa seva, el seu barri, la seva família i els seus amics. Jo, com a regal sentit, aquella mateixa matinada li vaig compondre la cançó que ara us presento. Vaig agafar un cassette “patatero” d’aquella època que jo tenia, li vaig endollar un micròfon també “patatero”, vaig agafar la meva guitarra, bolígraf i paper i me’n vaig anar a la cuina per a no molestar ningú de casa mentre dormien i li vaig fer aquesta cançó. Al dia següent, tenia preparada la meva guitarra a la botiga i tan bon punt l’Eloïsa vingué a veure’ns, i pràcticament a acomiadar-se de nosaltres, li vaig cantar la cançó. Ja us ho podeu imaginar el que representà per a ella aquest regal. En fi, en honor de la veritat, us haig de dir que al final li sortí una altra feina i no va marxar del barri. Qui n’hi va marxar molt temps després vaig ser jo. I ara em teniu aquí amb aquests assumptes “blogueros”.


Li vull dedicar aquesta cançó a Tristany, per què? Perquè em sembla un tio collonut, dels pocs que m’he trobat encara en la meva curta vida de blogger, li la dedique perquè m’agrade la seua especial sensibilitat, la seua amabilitat, la seua disposició a escoltar i a participar sempre en la nostra xarxa de bloggers, perquè m’encise lo seu lirisme quan escriu, la seua originalitat i lo seu respecte vers los altres bloggers, aixina que Tristany esta va per tu.

També hi afegeixo una partitura que m’he trobat al “bagul dels records” que no sé quan la vaig escriure, però es tracta d’una espècie de projecte (supose) de guitarra solista per a acompanyar la cançó d’Eloise. Deu ser també dels anys 80 i, com a l'Elisenda li agraden tant les coses antigues –fotos, gravats, postals, pòsters, estampes, llàmines, etc.-, crec, doncs aquesta partitura la he penjada expressament per a ella, i d’aquesta manera a l'Elisenda li dedico la meva partitura la qual està escrita a llapis amb la meva lletra, a l’original. O sigui que és un manuscrit “històric”. I, a continuació, us poso la lletra de la cançó, no és una joia poètica però penseu que és del 1981, és una cançó de joventut, malgrat que el més important és el sentiment, el motiu que em va empènyer a escriure-la.


M’agradaria que me’n comenteu les vostres impressions. Salut i fins aviat!


A continuació podeu escoltar la cançó:

* (Veure notes al final)

Aquí podeu descarregar la lletra de la cançó en format word: Eloise.doc ** (Veure notes al final)

Aquí podeu descarregar la partitura de “projecte de guitarra solista” que no s’ha dut a terme mai

Aquesta partitura que no sé de quan data, però que m'imagino que pels vols del 80, és un projecte de guitarra solista per a acompanyar a la cançó d'Eloise. Està escrita a llàpis per mi mateix sobre un paper pautat per a música.

ELOISE

  • Lletra i música: Jordi Gomara, Barcelona, 3 de juny de 1981
  • Teclat, ritmes i veu: Jordi Gomara
  • Arranjaments, orquestració, harmonització, mescles i enregistrament: Jordi Gomara
  • Interpretada i gravada a Vallromanes per Jordi Gomara amb un Teclat M-AUDIO Keystation 49e i una computadora eMac d’Apple amb l’aplicació Garage Band d’Apple
  • Maqueta acabada el dia 14 d’abril de 2005
_________________________________________________

Article escrit el dia 15 d'abril de 2005 a ITACA2000 NEWS (bloc antic)
  • Fotografia: jo cantant-li una cançó a la meva cosina Montse en el restaurant on feia la celebració de les seves noces (fa ja uns quants -força en veritat- d'anys)
_________________________________________________

* MySpace Música (en construcció): http://www.myspace.com/jordigomara (Si us falla Castpost o va massa lent -hi podria succeir-, a MySpace podreu escoltar la cançó només fent clic a sobre de l'enllaç anterior)

** Aquí podeu veure la lletra d'Eloise sense haver de descarregar el fitxer

13 de maig 2008

El meu bloc "prohibit"



Estic al·lucinant d'allò més. Cliqueu a sobre de la imatge que inicia aquest article. Des de fa uns dies el meu bloc apareix com a "prohibit" (forbidden) a Technorati; concretament des de fa 11 dies quan vaig anunciar la manifestació a Barcelona per l'alliberament de Franki de Terrassa va deixar d'actualitzar-se. Aquesta notícia que sí hi va ser publicada va ser la que va marcar l'última actualització del meu bloc a Technorati. Aquí ho podeu comprovar. Estem lluny de poder parlar d'un món democràtic i on la llibertat d'expressió és respectada, la mostra és prou aclaridora. No sé si hauria de sentir-me malament per aquest tipus de censura o, ben al contrari, sentir-me'n prou orgullós, perquè sé que hi ha blocs a la blocatsfera que mai no seran censurats, els autors dels quals insulten a tort i a dret a tothom per guanyar visites i fer-se un espai notori en la blogosfera catalana, a l'espanyola també uns altres, i fins i tot alguns a la blogosfera internacional; tristament, la majoria d'alguns amb ànims lucratius a curt o llarg termini. Aquests blocs fan mal i són molt mal exemple pels valors que transmeten -especialment pels interessos propis dels seus autors- però són allò que s'espera d'ells, el show business, la pallassada, el reality show, el conformisme, la reproducció dels esquemes socials més degradants, o no en alguns casos, però políticament correctes, l'esperit més acrític, etc., molts d'aquests solen ser alguns dels que estan primers a tots els rànquings; no tots els que hi són ho són, i no tots els que ho són hi són, evidentment, que només s'hi donin per al·ludits aquells o aquelles que s'ho han guanyat a pols.

És evident que tots els recursos existents en aquest món estan també per divertir al personal, el divertimento és necessari en el món de l'oci, però també és força trist que quan tenim a les nostres mans recursos potents, com l'escriptura, ja siguin llibres, blocs, etc., no siguin utilitzats també per ajudar a crear un món millor, com a denúncia social de tantes i tantes injustícies, per intentar un agermanament social... i no només per crear mala maror, brutícia i a sobre transmetre un conformisme fastigós que no fa res per millorar res. I ja se sap, el morb ("morbo") crea addictes perquè a una majoria de la gent, no a tothom, ens fa gràcia veure les misèries dels altres, riure'ns dels pallassos.

Llavors en el sentit del que acabo de dir potser m'hauria de sentir orgullós pel fet que un mitjà com a Technorati m'hagi censurat, però tal cosa queda lluny de les meves pretensions, per tres raons simples; en podrien ser més:

  • Pel fet que per mi és una demostració que el món ha canviat poc en els aspectes essencials i que només es considera correcte allò que quan crida l'atenció no posa en perill el sistema de contravalors imperant ni l'estatus social dels que controlen el poder (la informació, els mitjans, la força, la intimidació, els recursos, etc.)

  • Pel fet que això provoca que la informació destinada a crear opinió crítica en la societat quedi silenciada. No dic que jo sigui el millor per transmetre aquesta informació, sóc un com altre més però hi aporto el meu granet i per això m'hi censuren, no sóc dels més llegits evidentment (malgrat que conservo la tendència a estar sempre entre els destacats); entre d'altres coses perquè no escric de manera continuada i constant

  • Pel fet que així perdem oportunitats, moltes oportunitats, una de les principals és que, en tractar de silenciar aquells mitjans que poden servir de model o d'exemple per altres persones amb ments obertes i crítiques, s'està tractant d'evitar que d'altres més joves, més ben formats, més preparats culturalment, amb més informació, amb més força i empenta... que podrien contribuir a fer aquest món més habitable amb la seva escriptura, per exemple, deixin de fer-ho
En tot cas, he entrat a alguns dels fòrums de Technorati per comprovar que significava el fet que jo tingués al meu bloc el 403 Forbidden i, sumat al meu coneixement no massa extens de l'anglès, l'única cosa que he pogut descobrir-hi és que no sóc l'única persona a la qui li apareix 403 Forbidden al títol del seu bloc i que alguns afectats s'han posat en contacte amb els administradors de Technorati però no han rebut mai cap resposta.

Si bé ja sabia que la policia llegia el meu bloc des de fa anys
, ara a sobre sóc un dels "prohibits". Quina gràcia, alguns em consideren antisistema (d'alguna manera ho sóc, sí, estic en contra d'un sistema ultradretà, vull un món millor per a tothom) i al cap i a la fi, la meva pretensió és que els polítics (si hi han de ser-hi), la policia (si ha de ser-hi) i els jutges (si han de ser-hi) estiguin per donar servei al ciutadà i per protegir-lo, no per amenaçar-ho, no per aplicar-li la seva arbitrarietat, no per a deixar-lo en total indefensió i no per a veure'l com un enemic. Quan jo i d'altres intentem aportar el nostre granet de sorra per un món millor ho fem també perquè les persones que poden treballar en el que sigui que, a part de ser persones, desenvolupen una feina o funció de policia, de jutge o de polític puguin trobar també el seu espai de felicitat i desenvolupament personal i social interaccionant lliurement i obertament amb els altres i no contra els altres, i no protegint-se dels altres, i no competint amb els altres, i no tenint por dels altres, sinó ajudant-se, col·laborant-hi, tractant de tendir ponts d'enteniment, d'apropament, de cooperació, de comprensió, d'amabilitat...

Potser estic totalment equivocat respecte al que significa 403 Forbidden, tal vegada es tracta només de l'error núm. 403 i prou, però, per bé o per malament, m'ha servit, si més no, com a excusa per poder dir d'altres coses que déu sap ben bé que tenia força ganes de dir-les

Amén

PD. També sé que hi ha molts i moltes blocaires que els agradaria poder manifestar lliurement moltes coses que jo he expressat aquí però no s'atreveixen a fer-ho per no crear-se enemics o perquè s'hi troben en situacions a vegades delicades, perquè no volen donar més premsa a la "mala gent", o per altres diferents motius que entenc i comprenc però, en tot cas, sé de manera ben certa que estan totalment d'acord amb mi

06 d’octubre 2007

Parlarem del rei i del govern, però avui...

ACLARIMENT D'ÚLTIMA HORA (per als despistats i les despistades; per qui no ho sàpiga, vaja!):

El Sr. Antoni Ibáñez no se sent pas molest pel que vaig publicar-hi ahir, i que vé a continuació, ans al contrari, déu sentir-se "feliç". Quan parles presumiblement "mal d'ell" li estàs donant publicitat, més lectures, la possibilitat d'endisar-se encara més dins l'espirall, el punt de mira, de la polèmica, quan més territori abasti millor encara per ell. Al cap i a la fi, és un dels seus objectius. Us ho vull aclarir perquè no penseu que sóc "massa dur" amb ell (sí és cert que m'agrada la polèmica, etc.), tanmateix li estic fent un favor; ell ja acostuma a "fer picar" a la gent perquè li donin aquesta publicitat que busca constantment. Ja me val, m'ha regalat un post, vaig dir ahir, i així també "creem més xarxa". A mi, no em respondrà pas. El mètode que segueix amb mi és fer passar-se per algun anònim o fer suplantació d'identitat en un altre bloc meu diferent a aquest normalment, o escriure posts posteriorment que són indirectes "sibil·lines". Tanmateix, ara potser no ho farà, per no quedar al descobert. Al cap i a la fi, tot plegat té la seva gràcia, forma part d'aquest món tan curiós de la blogosfera.
__________________________________________________

(05/10/07 a les 21:30 h.):

Antoni Ibáñez, conegut blocàire de la catosfera, que llegeixo alguna vegada perquè és veí, i que diu defensar la llibertat d'expressió -anit mateix, per exemple, en un ple de l'ajuntament de la nostra vila- publica el següent en un post d'ahir:
Al meu institut no deixem que els alumnes portin posada la gorra a classe. La gorra és el distintiu propi d'algunes tribus urbanes (MC -rapers, grafiters, B-Boys-, latins, etc.). En canvi, acceptem que algunes noies portin el vel islàmic (hijab). No entenc aquesta discriminació. O tots moros o tots cristians. El vel aïlla socialment les envelades les quals formen un gueto escolar. A més, la cosa s'ha agreujat respecte al curs passat. Potser enguany han canviat l'imam i es nota encara més la diferència... Aquesta situació, que pot semblar molt políticament correcta i molt multicultuguai, resulta molt poc favorable per a la integració i la convivència entre l'alumnat. ¿Algú em pot dir cap a on anem?

Ell té activada l'opció de moderació de comentaris. Jo en vaig enviar-li un, el qual ha obviat, com era d'esperar. Ja n'estic acostumat, ell no em vol donar publicitat; cosa que no em preocupa gens ni mica, sincerament. Ell es dedica a publicar comentaris anònims o amb suplantació d'identitat als meu blocs. En el fons, és un fidel seguidor meu però no vol demostrar-ho, això provocaria greus ferides en la seva personalitat messiànica i egocèntrica. Tanmateix pel nivell tan barroer i ximple de la major part dels comentaris publicats, jo li en vaig enviar un súper curt, clar, concís, irònic, amb alguns missatges i una mica d'humor implícits. No l'ha volgut publicar. Jo avui volia parlar del rei, us ho ben asseguro, però això em provocava una feina més gran per escriure i elaborar el meu post. A mi m'agraden en general els posts ben treballats. I, vet aquí, he pensat que, ja que el Sr. Ibáñez vol continuar en el seu món tancat i d'ignorància supina, jo podia publicar el comentari que ell no ha volgut publicar i així em sortia un post de franc. D'aquesta manera, sense res més a afegir us deixo el meu comentari al seu post a continuació, i li agraeixo al Sr. Ibáñez que m'hagi regalat un post:

Si un noi assisteix a les classes amb corbata, se li posa alguna pega?

Treure's el barret o la gorra quan entres a llocs tancats pertany al costum del règims militars.

Lluís Llach no es treu la gorra quan entra a un espai tancat. No m'imagino a Lluís Llach a una classe de l'institut sense una de les seves centenars de gorres posades. Malgrat que li hagi passat l'edat per anar a l'institut.

I si un alumne/a porta un anell de casat? Li ho fan treure? I si porta un penjant al coll amb una creu cristiana? Li prohibeixen portar-la?

I si una noia porta faldilla en comptes de pantaló? Li obliguen a posar-se pantaló perquè la faldilla és un símbol masclista?

Amén!

________________________________________________

Si voleu llegir el post sencer el trobareu a
Entrellum, enllà hi podreu veure el post sencer amb els enllaços que jo no hi he afegit i amb un vídeo d'última hora. He obviat el vídeo i els enllaços al meu post perquè, sincerament, no me'ls he mirat.

27 de desembre 2006

Sonet de Nadal (Rescrivint Rosa)



Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, amb diferent disfressa
però et reconec, sempre hi tinc tal certesa;
sent desembre ja endevino el teu pas.

Ets allò que a mi em cal en cada cas,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a dalt quan el meu vol és ras.

I llavors m'obligues a millorar,
a fer patent tot aquell contingut
encara en mi latent, l’aprenentatge

d'aquests darrers mesos, tot enfrontar-
me amb la realitat valent i tossut,
per oferir-te el meu nou equipatge.


Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2.005 Sonets
(Adaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1.989) (Readaptació: 27 de desembre de 2006)

IMATGE:
Muntatge en Microsoft Photo Editor sobre una fotografia nocturna del Call Jueu de Girona, original de l'autor (jo mateix) presa durant la dècada dels anys 80 (sense data exacta)

***
La fotografia original en color (escanejada de forma casolana) podeu veure-la a ITACA2000 ARTS (Ombres i boira)

28 d’octubre 2005

Rescrivint Rosa (II)

Sonet de Nadal

Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, disfressa diferenta
hi duus, però amb la meua mirada atenta
sent desembre pressenteixo el teu
pas
.

Ets allò que a mi em cal en cada
cas
,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a
dalt quan el meu vol és
ras.

I
llavors
m'obligues a millorar,
a fer
patent tot aquell contingut

encara en mi latent, l’aprenentatge

d'
aquests
darrers mesos, tot enfrontar-
me amb
la
realitat valent i tossut,
per
oferir-te el meu nou equipatge.

Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2005.
Readaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1989.
Poemari: Efímera rosa de invierno.

Fotografia: Jordi Gomara. Nocturn, Call Jueu, Girona, dècada dels 80