Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la meva poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la meva poesia. Mostrar tots els missatges

19 de març 2012

I Madrid...


I Madrid sempre ha estat en els teus grans moments
amb les seves llargues i fredes nits,
amb la xafogor dels dies interminables.

Amb olor a menjar, aparador immens de sabors,
al·luvions de persones pels voltants de la Plaza Mayor,
blanques i tendres pells de l’est, colors canyella del Carib.

I Madrid va signar un pacte d’amor amb Barcelona
que durà entre el nadal i la primavera,
cap a l'estiu d’un cor que creixia i abandonava la infància.

Kilòmetres de carretera, avions que pugen i baixen,
parcs amb barques, pallassos i un soldat color marró,
un Retiro que és tan Ciutadella que et fa sentir més a casa.

I Madrid és tan gran que sembla tan petit
que caminant ho abastes tot, tal com hi cap al cor,
entre Moncloa i creuant Cibeles, només Princesa, Gran Via i Alcalà.

I Madrid és com Barcelona, un riu de races, cultures i colors,
però hi ha sempre una separació que és com un mur
infranquejable, i saps tanmateix que sempre hi tornaràs.

A Madrid sovint hi hagut un lligam de trens que t'han portat
a la següent estació, fins que et donaren ales per creuar a ultramar
i ella vingué... i encara avui, i malgrat tot, no saps (ni ho vols) escriure un final



Jordi Gomara. Vallromanes, 23 de setembre de 2011
Fotografia: Jordi Gomara. Plaza Mayor. Madrid, 18 de setembre de 2011

27 de gener 2012

Impromptu d'hivern


I la curvatura del món pesa com una llosa
en aquest absurd fet de viure amb un cos prestat,
prestat sense conèixer el prestador;
amb hipoteca de per vida.
I, després, quan no saps si has pagat l'últim rebut,
te l'embarguen sense més,
sense cap ordre judicial,
i a vegades sense testimonis,
com si el fet de pagar a diari no servís
com aval per fer el viatge;
aquest últim viatge que no havies contractat.
I a on aniran a parar després tantes coses,
la tendresa d'aquells dies, la solitud de les nits...
I miro perplex tot el mobiliari de la casa,
i no trobo enlloc la meva bitàcola,
potser la hi vaig deixar a algun estrany
que estranyava la buidor d'aquella copa,
el desencís de tanta misèria a la deriva,
la fluïdesa de les paraules mai no escrites.
Però tu saps que aquest paisatge és perenne,
perquè acaba cada dia i torna als vespres,
i mai no s'immuta però és tan fràgil,
malgrat tot,
que un sospir d'incertesa el fa morir.
I, ara, que és gairebé de nit,
encara no sé si ha nascut el dia,
perquè el sopar el trobo a taula però no les teves mans.
I quan intento buscar un recer trobo tempesta
i una llarga cua resseguint la borada del terra,
el terra de tantes petjades misterioses
que il·luminaven els dies de la casa,
i les veus cridaneres i tendres
de l'alegria de tants episodis antics.
Quan jo tanqui la porta, el món quedarà enrere,
i la càmera cinematogràfica passarà els últims fragments de cinta.
I tot romandrà en silenci,
la llar de foc amb la seva cendra quotidiana
i aquell soroll que mai no vaig saber d'on venia
seguirà immune amb els segles
anunciant que tot no ens era cognoscible

Jordi Gomara. Vallromanes, 27 de gener de 2012


Fotografia: "Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes" per Jordi Gomara. Vallromanes, 23 de maig de 2008 (Alguns drets reserats)

06 d’octubre 2010

Passes de Diamantina (per a la Lorena Avelar abans de partir cap a Mèxic)

Continuació i final per a Los pasos de Diamantina - Antes de partir:


I les parets encara retornen el ressò llunyà de la guitarra de l'amic, i la seva veu que va quedar emmudida sota el pes dels somnis trencats. Les parets que es van vestir de gala per les nits de menjars, tabac i alcohol prematur quan semblava que el món despertava en l'alba dels temps, però la lluna es va aparèixer massa d'hora i l'aurora es va quedar truncada, no va poder arribar a explotar en la seva plenitud. I ara aquest aire que inunda la casa és pesat i fred, impregna de tristeses la meva roba de viatgera cansada que torna rere els seus passos a prendre alè per després despertar amb més força, potser per rebrotar i reprendre el pas. Viatgera cansada però infatigable que ja coneix tots els camins, i que coneix la gravetat del món i la seva gravitació universal, l'esgotament perceptible del planeta per haver de girar 365 vegades a l'any sobre si mateix. Però jo no giro, només em torno per veure't, per veure'm, per retornar sobre mi mateixa i trobar la presència que ara sembla que em mirés des del fons del passadís, la presència de l'amic que, encara que no hi és, hi ha estat sempre. Ell no m'ho ha dit clarament, és cert, però sempre hi va ser en la penombra, observant perquè no morís, esperant el meu anunciat naixement. I avui malgrat que moro una mica en aquest comiat, ni tan sols encara ha començat el meu propi part, només és un embaràs prematur. Vaig al lloc on m’engendraren perquè encara no hi ha certesa d’infantament, i he de recollir allò que allà hi vaig deixar per començar a néixer després una mica millor, potser una mica més forta. No crec que torni a aquest mateix asil, on un hoste infinit se'm begué el sol dels primers dies. Aquí on aquestes parets que van ser meves avui no semblen de ningú, i hi apareixen nues, sense vida, ni llum que les aculli. Però el camí sempre és d'anada i tornada i m'espera una altra veu, d’altres llençols, al final d’aquest, una altra guitarra però les mateixes mans que la mimen, i albiro una llum que no se'n va, que sempre em va esperar i que espera. Jo vindré de nou perquè els meus versos es barregin un altre cop amb les notes musicals de l'amic, Avui només li dic adéu al pou que em va inspirar els meus primers versos nocturns en aquesta ciutat, i a la verdor que l'envolta, i al primer raig de sol que em vingué a saludar en la rosada del matí

Jordi Gomara, 6 d'octubre de 2010
Per la Lorena Avelar, poeta, que s'acomiada camí cap a Mèxic
però que retornarà

20 de setembre 2010

Lluna i mar



A vegades penso en tu
i no arribo a reconstruir-te
de forma clara i distinta,
la teva cara apareix com desdibuixada
dins el meu complex neuronal,
tanco els ulls i ja no hi ets,
no sé dir-te el nom
i se'm fa difícil rememorar
l'aroma dels teus cabells,
la textura de la teva cintura
i el tacte fràgil de les teves mans,
i ara diria que el meu record s'ha fet petit
per atrapar-te sencera.

Anit tocava la guitarra
i, a través de la finestra,
la lluna presidia la vall
sense complexos...
al fons la serralada catalana,
litoralment omnipresent,
i a través d'ella,
jo endevinava la mar


Jordi Gomara
Vallromanes, 20 de setembre de 2010

Fotografia:
Jordi Gomara
Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

17 de setembre 2010

Paraules i carícies


Les teves paraules
són el bàlsam per les meves ferides
la teva veu
la música que omple les meves cançons,
les teves carícies
la cura definitiva,
la teva presència ho és tot

Tu saps
que necessito les teves carícies.
Sense elles no sóc res,
una ombra projectada sobre la paret
en la penombra de la nit

Ahir no plovia, avui sí.
Ahir jo plorava, avui no.
Les meves llàgrimes d'ahir
han estat la pluja dels meus nous dies

Vull construir un pont de paraules
indestructible, entre tu i jo,
entre nosaltres;
i una casa.
Una casa de teules vermelles,
un jardí d'arbres, impenetrable,
que ens guardi del fred intens
del vent del nord

I poca cosa més,
i poca cosa més

I aquest poema que té un final,
com tots els poemes,
però aquest final no ha trobat encara
ni l'hora ni la forma d'escriure's

Ni tan sols sap del cert
si calia començar-se a si mateix

Jordi Gomara, Vallromanes, 17 de setembre de 2010
Fotografia: Finestra, de Jordi Gomara

Creative Commons License
This work is licensed under a Creative Commons Attribution-NonCommercial-NoDerivs 3.0 Unported License.

05 de març 2010

Ja ho sabeu: Sóc el "poeta hallado en internet"

Doncs sí, m'ha fet molta gràcia quan era buscant un sonet en castellà meu de fa molts anys, trobar-me inclòs en un document elaborat per la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, on em cataloguen o citen com a:

GOMARA PEREZ, JORDI
Barcelona. Siglo XX.
Poeta hallado en Internet


I hi han posat uns quants sonets meus allà en aquell document juntament amb els d'altres il·lustres poetes cubans, peruans, espanyols com Godoy Ponce de León, etcètera (la veritat és que no m'hi he entretingut massa, no sé quins autors n'hi han a hores d'ara). El document pertany a la secció Biblioteca del Soneto i aquest document en particular es titula Biblioteca del Soneto. Autores: letra G, és un document en pdf, si el descarregueu i m'hi busqueu, allà m'hi trobareu. En tot cas, el tema m'ha fet gràcia, jo que no sóc d'aquells narcisistes malaltissos, crec, que no fan més que parlar de com són de genials i de com els citen aquí i allà, i ara m'hi trobo amb aquestes. Al final, tot i ser català, i tot i no ser ni poeta en si, ni escriptor, ni res d'aquestes coses, potser arribaré a ser catalogat en la història com un il·lustre de les lletres espanyoles.

En tot cas, si us dic la veritat, era l'excusa perfecta d'avui per escriure un post, ara que estic pujant com l'escuma de nou a Alianzo i així no perdre la batalla i a veure si puc enxampar al meu veí i company Víctor Pàmies que està imparable ;)

Sincerament, ara sense fer cap broma, aquest bloc m'ha costat molta feina des de les primeries del 2005 i crec que no s'hi val engegar a rodar tot allò pel que he lluitat amb entusiasme, molta dedicació i molta il·lusió, així que contradient-me amb allò que vaig dir fa unes setmanes, vull mantenir-ho actualitzat periòdicament ni que sigui per mostrar foteses com aquesta; que per mi, en tot cas, no deixa de ser un motiu de reconeixement, però tampoc cal anar cridant-lo als quatre vents. Tanmateix, també ens hem de distreure una mica de tant en tant, si m'ho permeteu, clar
___________________________

Els enllaços per trobar-me són:

15 de novembre 2009

El nas i les Parèmies (poema en un sol acte)



Ahir podia semblar qualsevol dia
però no era un dia qualsevol
jo era al llit, la serralada veure no podia
i la serralada no em mirava a mi tampoc
tanmateix si hagués sortit per mirar al fons de la vall
hagués vist al Senyor de la Paremiologia
amb la seva computadora incansable teclejant
clink, clonk, clink, clonk ("la màquina és una combinació de peces...."
)
però si intentava aixecar-me no podia, m'estava marejant
per això ho vaig deixar per avui
i avui ja gairebé sanat el sabria millor homenatjar
res de fer-li una cançó com a en Brossa
el meu refredat no em deixa fer millor cosa
li faig aquest petit poema i així mato un mica la pena
Oh! Senyor de la Vall que en nits solitàries jo et buscava
i entre les ombres no t'encertava però a internet t'hi trobava
En Víctor Pàmies de Vallromanes
paremiològicament caminant entre humans,
ros, alt, prim, una mica nassut, tenaç i tossut
ja has arribat a les tres-centes-mil
i ens amenaces d'arribar fins el milió
doncs déu et guardi la vista, el nas i l'acordió (no té sentit però rima)
si als darrers temps hi hagut quelcom important per la nostra llengua
ha estat que a en Víctor Pàmies no se li acabés la llenya
Jo continuaré mirant per la barana de la meva propietat
i tu continuaràs escrivint parèmies bé de dia o cap al tard
i avui el meu gos sí borda, que també et vol felicitar

15 de gener 2009

Aquell estiu del 92...





Corrien els temps a l'any 92. Era Cali, Santiago de Cali, Colòmbia. Agost. Calor, color, exuberància, màgia. Érem tots dos, tan sols tu i jo. Era poesía, era una cançó...




SEPTIEMBRE DEL 92
(Poema en castellà*** de Jordi Gomara)

Agosto es una isla
que vive su historia entre dos soledades.
Para llegar hasta él se precisa cruzar un mar,
un océano de desamparos,
tomar un avión que lo limita en ambos sentidos.

Julio me sabe a muerte, a desesperación...
pero también a esperanza;
necesita no más que un pequeño empuje.
Pero septiembre me coge ya sin fuerzas,
con un llorar resignado, mudo, sin lágrimas,
y sin voluntad de vivir o morir
una muerte lenta, agonizante e impotente,
...sin límites.
Conduce a una locura gradual, pero persistente,
que poco a poco te envuelve
y te empuja a una enfermedad progresiva
que empieza en lo mental para invadir todo el cuerpo.
Ya las manos se me agarrotan y hacen imposible la escritura,
y ella
sigue lejos, despiadadamente lejos,
brutalmente separada de mí,
con una lejanía sin compasión
que me va despedazando, célula a célula,
hasta llegar al corazón que, de pronto,
parece que vaya a dejarme a mi suerte.

Dios sabe que mi fidelidad va más allá de lo humano.
Sigo fiel a esa idea real que necesita ser sueño
para poder materializarse y envolvernos en su torbellino,
más allá de lo divino que no es otra cosa que lo humano.

Pero septiembre es un mes escurridizo,
casi queriendo no puedes atraparlo.
Escapa de tus manos
del mismo modo que quisieras escapar de las suyas.
Y, cuando te das cuenta, se ha desvanecido.
Y, de pronto, ella aparece.
Poco a poco, su presencia empieza a sentirse
desde el principio del pasillo.
Desde más allá donde la ciudad comienza.
Entre las calles más remotas.
Ves, notas, presientes su figura
avanzando lentamente a través de la niebla...
de la luz...
de la obscuridad...

Primero adviertes su sombra acercándose
desde el otro extremo,
hasta que su cuerpo se hace presente
y sientes su aliento detrás de ti.

...Hasta que siento su respiración cerca de mi boca...

Y entonces ya no me queda otra cosa
que abrazarla hasta romper mis brazos,
como si este primer abrazo de finales de septiembre
fuese el último de un verano en despedida.
Porque a partir de ahora...
ella va a ser yo, y yo ella, de tal manera
que abrazarse a sí mismo pudiese parecer demasiado estúpido.



Jordi Gomara
,
Barcelona, 18 al 25 de setembre de 1992
Poemari: Verano del 92

Fotografies de Cali, Colòmbia: Jordi Gomara


Enllaços relacionats:


*El gato del río

*Joan Manuel Serrat

__________________________________________

***NO UTILITZEU EL TRADUCTOR AUTOMÀTIC DEL BLOG PER A TEXTOS EN CASTELLÀ; el traductor tradueix des de l'idioma català i donaria errors en la traducció
__________________________________

Aquest post ha estat desenvolupat a partir d'aquests posts del meu bloc antic

08 de juny 2008

Potser hagués estat més fàcil començar pel principi


Potser aquest sigui el darrer post que escrigui de sonets durant uns quants dies, qui sap si setmanes, qui sap si mesos... Tal vegada aquest sigui l'últim article sobre poesia del mes de juny, però tampoc us en prometo res. No puc assegurar-vos pas que demà no comenci a parlar de nou de poesia, de sonets o potser no escrigui res durant quinze dies; en aquests moments tampoc disposo de massa temps i, quan en disposo, faig allò que em sembla més important: no fer res en absolut. No fer res en absolut no és pas una tasca fàcil, especialment avui dia. A hores d'ara vivim en un món on hom pensa que cal estar fent de tot contínuament, de manera frenètica i desesperada. Vivim un temps que pateix la greu malaltia del patró de conducta tipus A.

Però, recapitulem; ara estàvem parlant de sonets i us vaig posar dos exemples de sengles sonets meus que, a més, eren acròstics. I fa molt temps que vull fer un article parlant del sonet com a forma expressiva, i vaig aprofitar aquests dos darrers posts per a fer-hi un apropament; tanmateix no hagués estat més fàcil començar pel principi? Doncs el principi és que una vegada una professora de literatura catalana em va dir que, per a ella, a ningú no se'l podia considerar poeta fins que no havia escrit com a mínim un sonet. També és cert que a part d'aquesta mania, la docta literata Antònia -així es deia- tenia un nas pronunciat. Doncs res més a afegir avui que, tenint en compte aquests dos elements, jo a l'endemà que ella fes tal afirmació vaig voler dedicar-li el meu primer sonet:


Soneto de las narices


La docta literata Antonia dice
que no se es poeta sin soneto,
pues vean ¡hasta en esto yo me meto!,
le doy con un soneto en las narices.

Quizá no acertara ahí en la rima:
narices con quien dice no consuenan,
a mí tal como están muy bien me suenan,
la ese que añadiese no lastima.

Creedme no es gran cosa pero es fácil,
barato este soneto es realizarlo,
podría incluso hacerlo aún más grácil.

A Antonia, hoy lunes, quiero entregarlo
y no encuentro otra rima para "fácil",
acabo en este verso y ¡sin lograrlo!


Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 14 de gener de 1985
Imatge: Construcción y validación inicial de la Escala de Personalidad Estudiantil Tipo A

_______________________________________

PD. Us ben asseguro que quan vaig escriure aquest sonet no sabia pas de l'existència d'aquest; tot és pura coincidència, casualitat o, ben al contrari, causalitat; doncs els factors, variables, condicionants... poden tenir semblances distants en el temps, qui diu que no?

06 de juny 2008

Què donaria per acariciar-te el cabell!



Per si no us heu adonat del recurs que utilitzo al sonet anterior, ara us posaré un altre fent-ho més evident encara i, així, forçosament us adonareu d'aquesta particularitat que comparteix aquest amb el que el precedeix. Si un sonet sembla ja complicat de per si pel motiu que ha de tenir un nombre determinat de síl·labes a cada vers i una estructura 4-4-3-3, afegit a que originàriament havien de rimar els versos però també d'una manera determinada -per exemple: ABBA ABBA CDC DCD o bé ABBA ABBA CDC CDC o ABBA ABBA CDE CDE o també ABBA ABBA BAB ABA, etcètera- si li sumem el fet que estigui també condicionat, no sols pel final del vers sinó també pel principi, semblaria a priori que estem complicant més encara l'estructura i, com a conseqüència, condicionant més el contingut per la forma. Però si tenim una certa pràctica, la forma, l'estructura ens facilita la creació dels versos perquè partim de quelcom que ja ens ve donat. Un dia m'agradaria parlar una mica a fons dels sonets, ja que és un tipus de poema que dóna molt per jugar i fer coses fins i tot divertides, però ara em limitaré a posar-vos un altre sonet en castellà (penseu que jo vaig estudiar tot en castellà a l'escola i fins fa uns 3 anys no havia escrit cap poema en català). Així que, sense més a afegir per ara, us en deixo un altre; recordeu que utilitza el mateix recurs que l'anterior (La Teresa m'agradava quan feia 3r. de Psicologia a la Uni, amb la seva cabellera llarga, salvatge, sempre ben cuidada i d'un color groc-foc) :


Soneto de tu cabello



Tempestad y fuego tu cabello es,
Enarbolado contra el mismo viento,
Refulgente, nunca de sol exento,
Encendido amarillo como la mies.

Se mueve con la elegancia que tus pies
Acarician la tierra a paso lento
Mientras vas y vienes, por un momento
Esclavo al balanceo que tú le des.

Gravemente lo peinas, y a la sazón
Usas tu astucia para hacerlo bello;
Suave imprimes tu toque de distinción.

Tarea diaria te impone ello,
Aún se te olvidara en alguna ocasión
Seguiría siendo luz y destello.


Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 1 de març de 1988


Fotografia: el CacOndeO.cl

Pres d'amor



Ara un altre poema en castellà, aquesta vegada un sonet. Un sonet és un tipus de poema molt especial. Si seguim els cànons clàssics, haurà d'acomplir uns requisits predeterminats que no sempre faciliten la feina, ni de lluny. Ara bé, si t'especialitzes en sonets, la seva estructura tan "rígida" si voleu, encara us pot facilitar la feina molt; sembla un argument contradictori, no? Doncs no ho és. En aquest món tot és així, és qüestió de practicar i així s'aprèn, no existeixen els genis, tot és qüestió de feina, a vegades callada, molt silenciosa, però clar, després cal mostrar la teva creació perquè del contrari per què la fas!. El sonet quan el construeixes en hendecasíl·labs, generalment en la seva època de més glòria guardava una sèrie de característiques; la rima era ineludible, i aquesta és la gràcia del sonet perquè sinó no té massa sentit tampoc.

Quan és en hendecasíl·labs (versos d'onze síl·labes) però també en versos alexandrins (14 síl·labes cada vers) sol guardar clàssicament unes estructures determinades però la teva creativitat pot donar peu a variacions diverses amb més o menys gràcia. El que us presento ara té una certa particularitat que va ésser utilitzada molt en segons quines èpoques, però jo no us la diré perquè, entre d'altres coses, és molt fàcil de descobrir, vaja, que ho deixo molt clar. El sonet és també de joventut però m'agrada especialment. Us haig de dir que un molt bon amic meu, directiu d'una editorial de les més importants a nivell internacional i catedràtic d'Educació Social, em va dir un dia que era el poema meu que més li agradava perquè era lògic de principi al final i guardava una estructura perfecta amb una continuïtat magistral en el discurs. Ara després jo li vaig dedicar a ell un sonet per burlar-me dels seus arguments i de les crítiques que feia dels meus poemes; un altre dia us el posaré.

Com sempre, no tothom sabrà valorar-lo com el seu creador, el qual coneix com s'ha parit l'obra i perquè cada cosa està on està i no està en un altre lloc, o el perquè hi ha coses que no estan dites d'una altra manera diferent. Però bé, ja us he dit, no crec en els genis i jo no en sóc ni de lluny un d'ells, només sóc un artesà que fa les coses més o menys com sap i creu convenient. A qui li hi arribi fantàstic, qui no ho entengui, mala sort. Això de la poesia és molt particular i connectes o no connectes amb el creador i la seva obra. No estic anant de cregut, sabeu molt bé que jo no sóc així, ans el contrari, però bé, de tant en tant cal fer també una mica de conya també i la veritat és que hom gaudeix també presentant allò que ha creat als altres, què carai!

Soneto de la prisión

Cárcel, para mí, es tu cuerpo grave,
Atado estoy de piernas y de brazos,
Rendido, atrapado entre tus lazos,
Muriendo por besar tu pecho suave.

Enero fue rauda, pasajera ave,
Noviembre dibujó sus fríos trazos,
Todos los meses van, como a reemplazos,
Ensalzando la vela de tu nave.

Quién pudiera encontrar a tal ventura
Un embrujo, pócima o jarabe;
Invadir tu resorte de ternura.

Estar en poder de tu oculta clave,
Robarte con un beso la cordura
O morirse en esta celda sin llave.


Jordi Gomara
Barcelona, setembre de 1985

Fotografia: EL COLOR DE MIS BESOS

05 de juny 2008

Havia de parlar de coses serioses, però...



Havia promès que ahir escriuria un post d'economia i política; sí, concretament volia parlar sobre l'entrevista que li van fer a TV3 a Xavier Sala i Martín, president de la comissió econòmica del Barça i, entre d'altres, catedràtic de la Universitat de Columbia a Estats Units. És vergonyós que un neoliberal prepotent i vestit de clown pugui sortir a dir tantes misèries en un canal públic de televisió. Clar que diuen que en una democràcia en un estat de benestar tothom té dret a opinar. La major part de l'entrevista em va remoure les tripes, sincerament. Aquest tipus de gent està influint a la nostra societat amb les seves mentides interessades i, per tal motiu, estem perdent drets i avantatges socials que havien costat un munt de dècades i un esforç terrible, amb gent empresonada, torturada i, algun mort de tant en tant també. Lluites ferotges perquè vingui un "pijo" qualsevol que es vanagloria públicament i impúdica de ser client habitual del restaurant del Ferran Adrià, elBulli, i ens vulgui vendre la seva pel·lícula, la que a ell li convé més. Que les seves anàlisis i propostes en general són les mateixes consignes de moda dels "libegals" més "guais" ja ho sabem -consignes nascudes en els interessos de la dreta més extremadament vergonyosa- però que, a sobre, vagi de "xulo de barri bé", ja és una mica intolerable. En fi... Tanmateix avui no parlaré ni d'economia ni de política, he tingut un dia dur de molta feina física i també intel·lectual i estic cansat, sí, ho estic de veres. Llavors perquè no digueu que no actualitzo el meu bloc i després d'haver-vos deixat gaudir de la bellesa de la cantant Gisela durant un parell de dies, per sortir-me del pas -i continuant amb la meva línia de rescatar les meves obres de joventut- us hi deixaré un altre poema. Imagineu-vos si estic cansat que no he posat cap enllaç fins a aquesta línia, cosa que no acostumo a fer normalment; m'agrada treballar-me els articles.

Doncs així que salutacions i llegiu el poema, si us plau, ja sé que no en fareu cap crítica perquè sou uns envejosos, malgrat que és una evidència que els vostres poemes són molt més dolents encara i per això jo tampoc us en deixo cap crítica, hehehe...


POEMA BREU
(Un altre poema "inmamable" de joventut)


(VER EL ORIGINAL EN CASTELLANO, si os da la gana)

Llum de tenebra.
Clarobscur que dibuixes el somriure de la nit,
i el matí punxant ve a llançar-me el teu bes;
sempre febril, pit ferm, sense impureses de càncer
i vellut gris de l'obscuritat, gelós en sa cel·la
de matinada trista.

Potser demà; potser un altre dia
desfilaré davant de milions d'estels trencats,
esbocinats, dansaires i grocs.
Milers de mossegades de serp
rondin per les assutzenes daurades del teu pit.
I em diguis en silenci: t'estimo ara
perquè t'estimo sempre. Amiga, jo també t'estimo.

I ALGUN DIA SERÀS EL MEU COS,
EL MEU SOMNI SENCER, EL MEU GENER ETERN.

Sublim poema d'amor el que jo et canto ara


Jordi Gomara
, Barcelona, 27 d'agost de 1985
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Poema breve

FOTOGRAFIA:
Posta de sol a Vallromanes. Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de març de 2007

Altres fotografies de Jordi Gomara: http://www.flickr.com/photos/itaca2000

_____________________

PD. I a més, suposo que avui hi he comès més d'una falta ortogràfica, amén dels castellanismes fastigosos; coses del cansament

02 de juny 2008

Demà parlaré d'economia i política, estigueu a l'aguait



(VER AQUÍ EL ORIGINAL EN CASTELLANO)


NOCTURN (Un altre poema de joventut)
La llum de la lluna es reflecteix sobre el mar.
Els nostres dos cossos cansats fugen cap a l'infinit,
restant immòbils les nostres ombres
que hi queden plasmades allà per un instant intemporal.

Una imatge confusa s'arrossega sobre la sorra...
Déu meu, sento por! abraço amb força el teu cos.
...Flueixo banyat en la teva essència i em ric de mi mateix.

QUÈ MACO BESAR LA NIT MENTRE DORM L'ABSURD!

Un gos vagabund ensuma alguna ximpleria


Jordi Gomara
, Torreblanca, agost de 1983Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Nocturno

FOTOGRAFIA:
Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes. Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de maig de 2008

Altres fotografies de Jordi Gomara: http://www.flickr.com/photos/itaca2000

31 de maig 2008

ESCENA D'AMOR



(VER EL ORIGINAL EN CASTELLANO)


Què bonic estimar aquell cos de dona
suau i amable venint cap a mi.
Fonent-se entre els meus braços,
fonent-me entre els seus besos.
I penetrant en ella
tranquil·lament.
Sense presses.
Però això sí... intensament.
Sentint al límit el plaer de refregar
-nus els nostres cossos-
les nostres pells abrusades,
...cremant-se
de manera incandescent...
Entre paisatges de llençols
i jocs de carícies
que em fan estremir fins a l'ànima.
Malgrat que de poc em serveix l'ànima
en aquell instant de fusió de les nostres cèl·lules;
l'ànima hi és allà a aquell moment,
el nostre cos és l'ànima en aquella hora,
el nostre cos és perfecte, és el tot;
és més... és el tot i mig.
I al fons de l'escena...
el suau cruixit dels troncs
que es retorcen entre el foc de la llar
és gairebé imprescindible.
Sí, amor meu, és del tot imprescindible.

Jordi Gomara, Tordera, agost de 1982
Adaptació al català, Vallromanes, 31 de maig de 2008, de l'original Escena de amor

FOTOGRAFIA: Com a mínim un dels que hi surten sóc jo

27 de maig 2008

L'edat de la innocència



Andratx.-Hidalgo: "El destí de la construcció era un magatzem, però es va convertir sense jo saber-ho en un habitatge"

PALMA DE MALLORCA 5 de maig (EUROPA PRESS)

.............................................................................

EL MEU AMOR DINS UN PAPER (Poema de joventut)

(VERSIÓN ORIGINAL EN CASTELLANO)


Jo vindré a veure't amb qualsevol excusa
per poder ser a prop teu.
Sé que sempre que hi vingui t'hi trobaré,
et miraré i tremolaré,
ho notaràs, és lògic.
Pensaràs que sóc ridícul;
un simple idiota.
Però necessito veure els teus ulls que són càlids i profunds
i em dibuixen un somriure,
necessito veure els teus llavis, pinzellada mestra,
que endevino acollidors i amables...
i m'imagino que acaricio el teu cabell.

És vulgar escriure un poema d'amor d'aquest tipus;
de l'ús, frases i paraules estàndard
han quedat ja velles i ragudes.
Però necessito dir-te,
necessito dibuixar-te al meu paper,
per creure que et sento,
per creure que, sí més no, me'n pertany la teva descripció.

Bé, no sé si t'has adonat...
jo vinc a veure't cada dia.
I després, quan arribo a casa,
et busco al meu paper.

Jordi Gomara, Tordera, agost de 1982
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Mi amor en un papel

FOTOGRAFIA: Jordi Gomara. La Casa d'Orlando. Orlando, 17 de juny de 2007. De la colecció La casa d'Orlando i el llac

25 de maig 2008

Dedicat a la Mireia Galindo



Aquí deixo un poema dedicat a la Mireia Galindo i que enllaça a aquest article (la crònica dels fets) en referència a la trobada de la presentació del llibre Em dic Mireia (i el meu cony es diu Carlitos) del dia 21 de maig a la Llibreria Catalònia:

Com un riure despietat (un poema de joventut)

(VERSIÓN ORIGINAL EN CASTELLANO)

Fins i tot en el somriure més lleu hi nia una llum
que s'oculta rere l'infinit impenetrable de la calma.
Però no és del tot impenetrable allò que presagia
clars auguris d'esdeveniments futurs, que són indicis
que alguna cosa s'hi acosta en un avenir més o menys venidor
cap a un demà posterior.

QUINA SENSACIÓ MÉS INCREÏBLE LA QUE ENS ÉS PROPORCIONADA
QUAN ENS MOVEM DINS D'UN ESPAI INTEMPORAL!

No és impenetrable allò que permet ni tan sols ínfimes
probabilitats de penetració.
Malgrat que, òbviament, no sempre ens és lícit ni fins i tot desitjable
el dur a terme acció tal que presagiï indicis
d'auguris que anuncien avenirs futurs...
ni encara que del somriure més lleu en neixi una flor cada matí.

Quan contemplo la lluna és que recordo
que el sol neix tres-cents seixanta-cinc dies cada any
per morir-se Déu sap cap a on! amb la seva llum
que penetra infinits de calmes que hi nien en els somriures més lleus.
I cada nit la lluna torna a sorgir amb el seu riure despietat.

...És quan més et dic que menys t'anomeno
i per això he callat.

QUINA SENSACIÓ LA DE SENTIR-SE ABSORBIT CAP A
L'INTERIOR D'UN TEMPS INESPACIAL!

Tant se val, demà diran que és un altre dia,
però jo sé que el dia no ha canviat perquè jo neixo tres-centes
seixanta-cinc vegades el mateix dia per dir-te que el meu poema
amaga impenetrables auguris de llums que nien en les calmes més
temporals d'espais proporcionals que es mouen dins de
sensacions absorbides cap als indicis més duts a terme de
Déu sap cap a on s'oculta tal òbvia penetració que acciona
el riure despietat d'ínfimes flors.

Total, per a quatre dies que hi vivim!


Jordi Gomara
, Barcelona, 13 d'agost de 1986
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Como una risa despiadada


Fotografia: ¿Por qué reimos? de elporquedelascosas.com

19 de maig 2008

A les hores del vespre


Estaves a les hores del vespre
i jo t'hi vaig copsar.
Trist, sol, fràgil...
...despullat.

Els teus llavis de ferro
no sabien dir-me el què.
Lluïes nu i fred,
cansat de la intempèrie,
ja ho he dit: fràgil, molt fràgil
però al mateix temps omnipotent.
Els coloms no reparaven en tu,
ni en la teva presència,
ni en la teva omnipresència,
ni en la teva tebiesa
quan engalanaves el parc
amb la teva lluentor.
Una mica tímid sí
però apuntant al cel segur
quan els blaus hi queien
prop de la foscor.

Era tard, molt tard,
i jo per uns instants
et vaig acompanyar.
Vaig gravar la teva imatge
perquè quedés per sempre més
amarada de temps i infinitud.
I hi vaig marxar.
Després...
ja no t'hi he tornat a veure.
Després...
el parc ha quedat una mica més buit.
Els nens juguen amb els gronxadors
i es llencen pels tobogans.
Tothom seu a l'entrada
del bar de la plaça.
El Casal ja ha celebrat
el seu aniversari.
Els coloms s'entesten
a no venir tampoc
i les pluges de la primavera
han banyat platejades
l'ànima intemporal de la riera


Jordi Gomara, Vallromanes, 19 de maig de 2008
Fotografies: Escultura de Josep Bofill per Jordi Gomara, plaça del Casal, Vallromanes, 18 d'abril de 2007

Et convido a l'infern o a la cordura



Jo no hi vaig començar, ho saps molt bé.
Hi vas ser tu qui optà per matar gavines
amb les teves paraules com a dards enverinats,
i amb mans maldestres desbarrant tempestes
sobre l'absurd del teclat.

Jo no hi vaig començar i tu ho saps molt bé.
Hi vas ser tu qui arrencava flors i plantes
dels testos, trencant fragàncies i aromes gentils
amb la teva arrogància que expatriava lactàncies
i hi expandia rèptils

Nosaltres no ho vam començar, que bé que ho saps.
En vas ser tu, qui robava perles i diamants
tot pretenent-te la glòria amb força mala oratòria
envaint altars i púlpits tractant de parir fills més dúctils
que et conferissin la victòria

Tant sols tu ho vas endegar, només tu tan sols,
invocant satanitats, atàvics gestos heretats
d'un primitivisme salvatge, filogenèticament defectuós
que ens ha portat al fratricidi, nos desitgem vostre suïcidi
per purificar-nos el cos

Tu, només tu, tu, tu, pobre ment malaltissa
que lluny de d'encendre una llum s'endisà en una incerta penombra,
i com a bon impulsor de mobbings, ara mates,
demà llueixes com el salvador, vestint-te una certa claror,
de tal manera empates?

Ja us coneixem ben bé, mala carronya,
sou l'error genètic de l'espècie, allò que hi caldria extraure.
Si sou insignificants poc mal hi podeu fer, tanmateix
quan ostenteu poder sou la serp que enverina l'èter
que a costa de l'altre s'hi nodreix

Perdeu-vos-hi, marxeu, deixau-nos viure
que ens ofegueu amb la vostra ambició impura,
nosaltres volem aigua pura, carícies, dolcesa i cura,
vosaltres mateu la bellesa, la fraternitat universal, la tendresa;
us convido a l'infern o a la cordura

Jordi Gomara, 19 de maig de 2008

Fotografia: Posta de sol en blanc i negre per Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de març de 2007

20 d’abril 2008

De veritat que no ho entenc



(Ir a la versión en castellano)


Encara intento comprendre quan, com i per què he arribat aquí
a aquest somni tan estrany on no trobo els límits,
els confins del meu propi pensament... del meu jo.
Em sento absorbit cap a la meva pròpia inintel·ligibilitat com a persona,
com a ens socialment individual que em formalitza,
que m'hi situa en el laberint de les ombres externes
i de les meves pròpies entitats
etèriament energètiques i vitals
no sé si ara introspectives o universalment siderals,
perquè desconec del tot si sóc aquí o més lluny,
formant part d'una abstracció unívoca o d'un complex
(que ve a ser el mateix)
que em transporta extraorgànicament a una unitat
atemporal,
clara i distinta, on la meva pròpia consciència de ser pot ser
no res més que la incomprensibilitat d'entendre l'ens universal,
el tot, allò platònicament
ideogràfic o la matèria,
l'abstracció física de la metafísica de l'ésser.
No sé si visc en un
solipsisme o en un soliloqui,
o és que m'estic tornant boig, o potser visc en un altre
locus,
ja que, a saber, pot haver-hi un
locus de control intern
o bé un
locus de control extern o la combinació d'ambdós,
aquesta és una afirmació plausiblement vertadera,
i ara no sé si m'estan
externant o internant;
gens més lluny de la meva comprensió
car perceptiblement no puc afirmar res concret.
Allò sensitiu ens pot portar a engany,
tal així ho estic comprenent tot de tal manera
i tot just valorar que sóc una consciència conscient de ser.
Però és impulsivament necessari saber que hi ha alguna
inequivocabilitat,
i quelcom que
tangiblement pot ésser aprehensible.
Però estic aquí mirant la lluna i observant més enllà
de la barana que confina la meva propietat immobiliària
i no veig res més que les llums del meu poble
i el contorn de la serralada que m'allunya del mar
i que em situa en un entorn desterrat de les aigües
primigèniques
o primeres, maternalment
uterines i originàries.
I ara no veig ni tan sols les ombres dels habitants,
no sé ni tan sols si hi existeixen, fins i tot el meu gos no lladra
i de casa meva i de la vall només hi sorgeix el silenci,
un silenci aclaparador i pesat, una mica buit també,
així és el silenci... buit i llunyà.
No hi puc veure si Victor Pàmies treballa refranys a la seva computadora.
Tot això se'm fa massa estrany i,
per tal motiu, m'encenc una cigarreta i m'
encancero una mica més.
Tant s'hi fa, segur que demà o passat o la setmana vinent serà un altre dia.

Jordi Gomara. Vallromanes, 10 d'abril de 2008. Temps de neus

Fotografia: Art i soledat. Jordi Gomara. Vallromanes, 19 de gener de 2007

05 d’abril 2007

Si pogués...



Si pogués...
Si pogués...
Si trobés la genialitat
que, de tant en tant, es torna necessària.
La genialitat que em permetés apropar-me a vosaltres,
...romandre-hi...
apoderar-me indefectiblement de la vostra ànima,
que la meva sàvia fluís amb la vostra;
que ja no calgués mai més escriure.
Que el meu jo es despersonalitzés decisivament a favor de vosaltres,
a favor de la humanitat sencera.
La humanitat que riu, que plora, que gemega, que crida,
la humanitat defallida i trista, la humanitat que desitja,
la humanitat que lluita, que creu, que hi ofereix, que balla la dansa del ventre...
Aquesta nit, fins i tot, la dansa de la mort.

Lligar-vos intemporalment.
Lligar-nos, fins el mai més, per sempre.
Malgrat que
la glaçada és persistent, i ja saps
que ara és temps de neus.

Crear aquest lligam permanent
transcendent i congruent,
...definitiu...
que no m'empenyi, no,
que no m'empenyi cada dia
a haver de desplaçar aquests dits sobre l'absurd del teclat
per a dir-vos que us entenc, que us estimo,
que estic amb vosaltres,
tan amaradament amb vosaltres que,
gairebé, quasi que, de tal manera que
som la mateixa persona
tal vegada una unitat,
tal vegada un pensament comú,
un cor comú,
un cor únic,
com a mínim, una complicitat etèria,
una mà amiga,
un mutu enteniment,
emparats en la necessitat de voler ser
de voler ser el mateix, però al mateix
temps, individualment diferents
i quasi obligatòriament distints
però no desiguals, no, desiguals no,
mai més desiguals,
compartint la mateixa casa
compartint, fins i tot, la mateixa matèria,
el mateix ordinador, i
per què no?
el mateix aparell de televisió.

Vingueu aquí.
Vingui allà.
Per apropar-t'hi.
Per apropar-m'hi.
Per fer un pacte de sang, si cal,
per recordar-te
que sóc aquí
i que tu hi ets enllà
junts i lluny,
lluny i junts,
tan junts que el nostre alè és una sola mateixa respiració.
Una sola respiració comú i individualment tan diferent
que qualsevol intent de reducció a la simplicitat grupal
mera i sense cap matís individualitzant
resultés, per se, tant ridícula que calgués del tot
fer-la inviable de manera científicament intuïtiva.


Poema i fotografia de Jordi Gomara

(Veure l'adaptació al castellà)