17 d’abril 2020

La vida són etapes que es van obrint
i etapes que es van tancant.
Sovint en poc temps ens toca sense pretendre-ho tancar les etapes més importants i llargues de la vida.
Com si fos quelcom casual (quan més aviat comprenguem que tot pot ser senzillament i simplement un joc d'atzars millor)
a cops les etapes es van tancant per un ordre estranyament gradual,
de menys a més,
com si tot fos escrit,
com si ho fos, de premeditat.
Això ens empenyeria a creure que tot
té una lògica i que res no es troba subjecte a un caprici de l'atzar.
Exacte, tot quadraria si tot fos així sempre, en tots els llocs i aplicable a totes les vides i a totes les persones...
Però un cop més la realitat és tossuda i ens mostra que mai no n'hi ha de coincidències, i que d'haver-les-hi
tot es deu a una pura casualitat.
Una d'aquelles casualitats!
O causalitats, vagi vostè a saber!
Perquè per una d'aquelles casualitats potser tot no és més que una causalitat més o menys explicable i predecible.
Malgrat tot i a pesar de tot.
Que ja sé que no però i si sí.

Jordi GomaraVallromanes, 14 d'abril de 2020
Quan la por es converteix en terror
perquè ja no queden cadires perquè et seguis a vetllar les nits quan assetjaven vells deliris
ni aigües primeres on guarir les ferides infinites.
I ara qui vetlla els teus últims minuts?


Jordi Gomara. Vallromanes, 14 d'abril de 2019