Clica a sobre de la imatge, si us plau, ÉS IMPORTANT!!!

13 maig 2008

El meu bloc "prohibit"



Estic al·lucinant d'allò més. Cliqueu a sobre de la imatge que inicia aquest article. Des de fa uns dies el meu bloc apareix com a "prohibit" (forbidden) a Technorati; concretament des de fa 11 dies quan vaig anunciar la manifestació a Barcelona per l'alliberament de Franki de Terrassa va deixar d'actualitzar-se. Aquesta notícia que sí hi va ser publicada va ser la que va marcar l'última actualització del meu bloc a Technorati. Aquí ho podeu comprovar. Estem lluny de poder parlar d'un món democràtic i on la llibertat d'expressió és respectada, la mostra és prou aclaridora. No sé si hauria de sentir-me malament per aquest tipus de censura o, ben al contrari, sentir-me'n prou orgullós, perquè sé que hi ha blocs a la blocatsfera que mai no seran censurats, els autors dels quals insulten a tort i a dret a tothom per guanyar visites i fer-se un espai notori en la blogosfera catalana, a l'espanyola també uns altres, i fins i tot alguns a la blogosfera internacional; tristament, la majoria d'alguns amb ànims lucratius a curt o llarg termini. Aquests blocs fan mal i són molt mal exemple pels valors que transmeten -especialment pels interessos propis dels seus autors- però són allò que s'espera d'ells, el show business, la pallassada, el reality show, el conformisme, la reproducció dels esquemes socials més degradants, o no en alguns casos, però políticament correctes, l'esperit més acrític, etc., molts d'aquests solen ser alguns dels que estan primers a tots els rànquings; no tots els que hi són ho són, i no tots els que ho són hi són, evidentment, que només s'hi donin per al·ludits aquells o aquelles que s'ho han guanyat a pols.

És evident que tots els recursos existents en aquest món estan també per divertir al personal, el divertimento és necessari en el món de l'oci, però també és força trist que quan tenim a les nostres mans recursos potents, com l'escriptura, ja siguin llibres, blocs, etc., no siguin utilitzats també per ajudar a crear un món millor, com a denúncia social de tantes i tantes injustícies, per intentar un agermanament social... i no només per crear mala maror, brutícia i a sobre transmetre un conformisme fastigós que no fa res per millorar res. I ja se sap, el morb ("morbo") crea addictes perquè a una majoria de la gent, no a tothom, ens fa gràcia veure les misèries dels altres, riure'ns dels pallassos.

Llavors en el sentit del que acabo de dir potser m'hauria de sentir orgullós pel fet que un mitjà com a Technorati m'hagi censurat, però tal cosa queda lluny de les meves pretensions, per tres raons simples; en podrien ser més:

  • Pel fet que per mi és una demostració que el món ha canviat poc en els aspectes essencials i que només es considera correcte allò que quan crida l'atenció no posa en perill el sistema de contravalors imperant ni l'estatus social dels que controlen el poder (la informació, els mitjans, la força, la intimidació, els recursos, etc.)

  • Pel fet que això provoca que la informació destinada a crear opinió crítica en la societat quedi silenciada. No dic que jo sigui el millor per transmetre aquesta informació, sóc un com altre més però hi aporto el meu granet i per això m'hi censuren, no sóc dels més llegits evidentment (malgrat que conservo la tendència a estar sempre entre els destacats); entre d'altres coses perquè no escric de manera continuada i constant

  • Pel fet que així perdem oportunitats, moltes oportunitats, una de les principals és que, en tractar de silenciar aquells mitjans que poden servir de model o d'exemple per altres persones amb ments obertes i crítiques, s'està tractant d'evitar que d'altres més joves, més ben formats, més preparats culturalment, amb més informació, amb més força i empenta... que podrien contribuir a fer aquest món més habitable amb la seva escriptura, per exemple, deixin de fer-ho
En tot cas, he entrat a alguns dels fòrums de Technorati per comprovar que significava el fet que jo tingués al meu bloc el 403 Forbidden i, sumat al meu coneixement no massa extens de l'anglès, l'única cosa que he pogut descobrir-hi és que no sóc l'única persona a la qui li apareix 403 Forbidden al títol del seu bloc i que alguns afectats s'han posat en contacte amb els administradors de Technorati però no han rebut mai cap resposta.

Si bé ja sabia que la policia llegia el meu bloc des de fa anys
, ara a sobre sóc un dels "prohibits". Quina gràcia, alguns em consideren antisistema (d'alguna manera ho sóc, sí, estic en contra d'un sistema ultradretà, vull un món millor per a tothom) i al cap i a la fi, la meva pretensió és que els polítics (si hi han de ser-hi), la policia (si ha de ser-hi) i els jutges (si han de ser-hi) estiguin per donar servei al ciutadà i per protegir-lo, no per amenaçar-ho, no per aplicar-li la seva arbitrarietat, no per a deixar-lo en total indefensió i no per a veure'l com un enemic. Quan jo i d'altres intentem aportar el nostre granet de sorra per un món millor ho fem també perquè les persones que poden treballar en el que sigui que, a part de ser persones, desenvolupen una feina o funció de policia, de jutge o de polític puguin trobar també el seu espai de felicitat i desenvolupament personal i social interaccionant lliurement i obertament amb els altres i no contra els altres, i no protegint-se dels altres, i no competint amb els altres, i no tenint por dels altres, sinó ajudant-se, col·laborant-hi, tractant de tendir ponts d'enteniment, d'apropament, de cooperació, de comprensió, d'amabilitat...

Potser estic totalment equivocat respecte al que significa 403 Forbidden, tal vegada es tracta només de l'error núm. 403 i prou, però, per bé o per malament, m'ha servit, si més no, com a excusa per poder dir d'altres coses que déu sap ben bé que tenia força ganes de dir-les

Amén

PD. També sé que hi ha molts i moltes blocaires que els agradaria poder manifestar lliurement moltes coses que jo he expressat aquí però no s'atreveixen a fer-ho per no crear-se enemics o perquè s'hi troben en situacions a vegades delicades, perquè no volen donar més premsa a la "mala gent", o per altres diferents motius que entenc i comprenc però, en tot cas, sé de manera ben certa que estan totalment d'acord amb mi

12 maig 2008

I encara més sobre l'aigua... què fa el nostre ajuntament?... què fa el nostre govern?




Aquests darrers dies ha plogut amb ganes sobre Vallromanes; bé, de fet sobre tot el territori català. Sortia del poble quan arribant a la riera, abans de creuar-la, vaig advertir la quantitat enorme d'aigua que hi passava la qual arriba després a la riera de Mogent, d'aquesta al riu Besós -segons tinc entès- i a pocs quilòmetres acaba perdent-se en el mar. Llavors vaig pensar, què fa el nostre ajuntament per evitar que tota aquesta aigua que passa pel nostre municipi no tingui més destí que el mar en una època que ens diuen que és d'escassesa? Doncs ja ho diré, absolutament res. És increïble que després de tot el temps, diners, etc. que s'ha malbaratat en tantes coses, especialment en un creixement no massa sostenible, ni organitzat. ni planificat, ni massa estètic a vegades de la vila, no s'hagi invertit en construir dipòsits que recullin l'aigua pluvial per ser després reutilitzada al municipi? Però això mateix que passa al nostre municipi, passa a tots els del costat, a tota la comarca i, en general, a tota Catalunya.

Des del govern català, des de l'espanyol, des dels mitjans de comunicació, etc., se'ns bombardeja constantment amb l'escassesa d'aigua, que potser no és tan real, que potser no es deguda als factors que ens hi volen fer creure, que potser té d'altres solucions, però que és l'excusa perfecta per pujar-nos encara més els rebuts de consum i per construir transvasaments caríssims, absurds i agressius, producte d'idees obsoletes i caduques en quant a planificació dels béns naturals, trencant a la llarga presumiblement l'equilibri ecològic del territori i enriquint a les companyies subministradores com Agbar, darrere de la qual ens trobem al gegant especulador i manipulador de La Caixa (Parlem?) que viuen a costa de la gent amb superàvits multimilionaris i, que, a sobre, pretenen que el cost d'aquest transvasament que anirà destinat principalment no a proveir d'aigua "de boca" realment sinó a interessos industrials i comercials, turístics i especulatius de tota mena, redundi en els ja cars de per se rebuts de l'aigua que paguem entre tots nosaltres.

Per a més informació: http://www.cgtcatalunya.cat/spip.php?article1820

11 maig 2008

Encara més... aigua i peatges...



Això no ens ho acabarem pas així tan fàcilment, o comencem a construir les trinxeres (metafòricament parlant) o tots els valors, llibertats, garanties socials, etc. que vam començar a guanyar especialment a partir del maig del 68, ni que fossin aquestes aparents -que no totes ho són-, s'aniran diluint progressivament i perdent-se pel desaigüe dels transcurs temporal.

Tomàs Molina
va dir l'altre dia a La nit al dia que ja li semblava lògic que la gent pagués al rebut de l'aigua els costos milionaris del colló de "transvasament" de l'Ebre, amb el seu doble by-pass, i no l'empresa subministradora ni les "arques de l'estat". De la mateixa manera que el recent president del Cercle d'Economia i conseller delegat d'Abertis va dir que la gent ens hem d'acostumar a pagar peatges perquè és un servei de qualitat que ha d'estar proveït per l'empresa privada. Clar que la Mònica Terribas apel·lava als superàvits multimilionaris de les empreses Agbar i Abertis.

Entenem que el director general d'Agbar (que és el que li va donar la "magnífica idea" a Tomás Molina, i que semblava a l'entrevista de La nit al dia un venedor de productes per a la llar en un anunci de la TV nord-americana) és un executiu "perillós", milionàriament pagat (a costa de vagi vostè a saber), que mira els seus interessos i el de la seva empresa, de tal manera que ho fa el conseller delegat d'Abertis i president del Cercle d'Economia. Ho entenem però cal combatre-ho. Ara, no entenem que un senyor com en Tomàs Molina, simpàtic predictor de pluges i dies assolellats, faci aquests raonament tan gratuïts i mancats de tot tipus de solidaritat i lluny de la idea d'un estat del benestar. Perquè, a veure, se'ns va vendre la pel·lícula que en l'estat del benestar s'hi donarien els principis de repartiment de la riquesa i d'igualtat d'oportunitats. Doncs partint d'aquesta premissa, si hom ha de pagar el mateix pels serveis que rep, hom hauria de cobrar el mateix, sembla de pura lògica. I si no cobrem el mateix, senyors, que cobrin les despeses dels serveis bàsics i/o necessaris (1) a través de l'impost sobre la renda, i les seves variants com és l'impost sobre les empreses especialment (o sigui, impostos directes proporcionals a la riquesa, el patrimoni i els guanys) lògicament progressiu i "just", retencions més altes a les rendes més altes (perquè la tinença de patrimoni i d'altres béns, monetaris o no, no estan basats en una igualtat d'oportunitats, evidentment), un bon grapat de trams gradualment lògics i unes retencions molts baixes o nul·les a les rendes més baixes, i anar fent desaparèixer els impostos indirectes que graven a tothom per igual, perquè si no al final no ens sortiran els números.

(1) perquè aquests ho són, les autopistes també perquè hi va la seguretat (2), especialment, la dels conductors i la dels seus acompanyants, fins i tot la seguretat de l'àvia que no té cotxe d'aquell amic meu regidor d'Esquerra, el qual pensa que s'han de pagar peatges perquè no ha d'anar carregada aquesta despesa a les butxaques de la seva àvia (sic... i al·lucinant!, quants diners deu tenir la seva àvia???), o sinó que hi fotin carreteres en condicions i no "tercermundistes" i plenes de camions

(2) fins i tot aquest, que té cara de "dolent ("malo") de la pel·lícula", per cert, i molt, també diu aquí que les autopistes són més segures per la conducció

O sigui, o cobrem tots igual si hem de pagar per igual els serveis que rebem o sinó que pagui qui més tingui. Collons!, d'això es tractava, no? De la redistribució de la riquesa. Ull! amb les negociacions dels "capos" de "LOS SINDICATOS" amb el govern i la patronal anem cedint drets laborals i sindicals aconseguits durant dècades i segles i amb el rentat de cervell que ens hi estan fotent amb les preteses crisis econòmiques ens estan venent la moto que cadascú pagui pel que rep de manera igual per tothom. No podem abaixar la guàrdia mai, ja no es tracta, si voleu, de guanyar més prestacions laborals, socials, sindicals, és que al final perdrem les que ja existien fins i tot durant el franquisme: privatitzacions d'empreses, allargament del temps de cotització per calcular la pensió, etc., i en especial un deteriorament en el conceptes de democràcia, igualtat, fraternitat... cooperació, solidaritat, compassió i comprensió de l'altre i també dels seus problemes, ajuda mútua... Per tremolar.
__________________________________________________

Fotografia
: Jordi Gomara. Manifestació d'agraïments dels treballadors i de les treballadores de TMB a la ciutadania per la seva comprensió per la vaga d'autobusos. Barcelona, 16 d'abril de 2008. (Frase de la pancarta extreta d'una cançó de l'Ovidi Montllor; però això ja serà una altra història)
__________________________________________________

PD. I que consti que aquests raonament els faig des d'un punt de vista reformista, "pràctic" que dirien alguns, lluny dels pensaments marxistes o llibertaris, lluny de la concepció de l'"esquerra cavernícola" que diuen els social-liberals que s'autoanomenen d'esquerres. Perquè si hi escrigués el que penso diríeu que sóc "utòpic" quan, a la fi, la utopia és l'única veritat

10 maig 2008

I la pluja què?... Ens farà boicot!

romanidemata | dijous, 8 de maig de 2008 | 15:50h



Durant la Festa Major de Terrassa de 2002, en el transcurs d'una cercavila en protesta per la presència de les banderes espanyola i europea al balcó de l'Ajuntament, un grup d'agents de la Policia Municipal iniciaren una càrrega violenta que acabà amb gent per terra, corredisses i set persones ferides. No obstant, no es va produir cap identificació ni detenció. Al cap d'uns mesos, dues persones foren denunciades per la Policia Municipal. En el judici, un dels agents va admetre que no era capaç d'identificar a cap dels dos joves acusats i fins i tot va acabar reconeixent que, de fet, li havien passat els noms en un paper. No existeixen, tampoc, cap mena de proves concloents sobre l'autoria dels fets. La única "prova" que s'ha utilitzat, ha estat la presumpció de la veritat per part dels policies.

Malgrat tot, el Jutjat Penal núm. 2 de Terrassa, amb el magistrat Enrique Rovira del Canto al capdavant –un antic fiscal militar de l'època franquista– imposà a en Francesc Argemí "Franki" la condemna a 2 anys i 7 mesos de presó per "ultratge a la bandera espanyola", "atemptat a l'autoritat" i "desordres públics". Després de recórrer la sentència a diferents instàncies, el passat divendres 18 d'abril va arribar la desestimació del recurs al Tribunal Supremo, i el matí del 28 d'abril –sense la notificació oficial d'ingrés a presó– els Mossos d'Esquadra van detenir el jove, que finalment va ser traslladat a la presó de Brians.

És per això que aquest dissabte a les 18h estaré a la Plç Universitat de Barcelona, i espero que tu també hi siguis. Per exigir la llibertat d'en Franki.

03 maig 2008

Com és possible doncs?



De l'època Funk de Silvio, aquí us hi deixo una de les seves peces més rítmiques i sucoses del seu àlbum Causas y azares, amb un baix elèctric viu, atrevit, punxant, magistral i que gairebé ens va parlant durant pràcticament tota la peça musical i unes trompetes que hi sorgeixen de manera puntual -a la introducció i al final- dissonants, amb un so una mica trencat i esquinçat, un tant burlesc, si voleu. La cançó discorre d'una manera més suau i subtil en la primera estrofa, amb la guitarra acústica de Silvio com a acompanyament únic fins a la tornada i, a partir que comença la percussió -a la segona estrofa- va pujant en força fins el final, a mida que s'hi van sumant més instruments i més recursos interpretatius. La lletra metafòricament simbolitza un estat d'ànim que recobra actualitat perquè simplement és un clàssic, vigent a tothora i inamovible en el temps, malauradament, producte de l'observació de tot allò que esdevé al nostre voltant. Us aconsello escoltar-la, paga la pena:



Sueño de una noche de verano

Yo soñé con aviones
que nublaban el día,
justo cuando la gente
más cantaba y reía,
más cantaba y reía.

Yo soñé con aviones
que entre sí se mataban
destruyendo la gracia
de la clara mañana
de la clara mañana.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y con gente
que se estremecía
al compás de la muerte,
al compás de la muerte.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y oscuro
y espero que mi sueño
no sea mi futuro,
no sea mi futuro.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Anoche tuve un sueño
y anoche era verano
oh verano terrible
para un sueño malvado,
para un sueño malvado.

Anoche tuve un sueño
que nadie merecía
¿Cuánto de pesadilla
quedará todavía,
quedará todavía?

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

(Silvio Rodríguez, Sueño de una noche de verano, Causas y Azares, 1986)

Fotografia: Bodegó. Madrid, Cra. de Villaverde a Vallecas. Jordi Gomara, 22 de gener de 2008

02 maig 2008

Li donarem (ens donarem) una oportunitat?



Continuarà...

I mentrestant...





30 abril 2008

I nosaltres... on som?

"Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?

A vosaltres ho pregunto
que sou amics, i que sou molts
.
Ells són aquí entre nosaltres,
però nosaltres on som?" (1)



Sí, sí, ja em conec la història: "Que no s'hagués ficat en problemes, si hom no es fica en problemes no li passa res"



"Quan els nazis van venir a buscar els comunistes, vaig guardar silenci, perquè jo no era comunista. Quan van empresonar els socialdemòcrates, vaig guardar silenci, perquè jo no era socialdemòcrata. Quan van venir a buscar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista. Quan van venir a buscar els jueus, no vaig protestar, perquè jo no era jueu. Quan van venir a buscar-me, no hi havia ningú més que pogués protestar" (2)



Fa aproximadament 2 anys i mig va morir Rosa Lee Parks. Rosa es va negar a abandonar el seu seient a l'autobús perquè havia pagat el bitllet com els altres passatgers que no eren negres, això la va convertir en una "heroïna". Calen herois per a moure la història? Jo crec que no. És el Zeitgeist el que mou la història, però, mentre la majoria de persones diem que som socialistes, comunistes, anarquistes, republicans, etc. i no fem res de significatiu, hi ha persones que, per molts diferents motius (hauríem d'entrar a una anàlisi psicològica), surten al carrer i donen la cara, s'hi enfronten, reben els pals, a vegades fins i tot moren i són màrtirs; aquestes persones són els que fan esclatar de tant en tant aquells moviments populars que canvien la història, que fan que ja no siguem els esclaus de Grècia i de Roma o els remences de l'època feudal.

Tanmateix, que m'heu de dir? Seguirem callats? Portem ja massa temps fent-ho. El nostre silenci ens fa còmplices. La nostra complicitat ens fa botxins. Al final tots nosaltres som els nostres propis botxins.

Només volia fer-vos saber que, a part dels partits del Barça, els llibres de poemes i les simfonies de Beethoven, al món hi passen d'altres coses. Crec que aquesta és una de les importants. Aquesta vegada tampoc hi penses fer res?

Diuen que un tal Godin va dir tal cosa: "Els pastors seran tirans mentre les ovelles siguin imbècils", i així ens va a tots plegats.

(1) Lluís Llach
(2) Martin Niemöller

De l'àlbum de fotografies de Jordi Salvia




"Que fácil es protestar por la bomba que cayó
a mil kilómetros del ropero y del refrigerador
que fácil es escribir algo que invite a la acción
contra tiranos, contra asesinos
contra la cruz o el poder divino
siempre al alcance de la vidriera y el comedor"

(Silvio Rodríguez, Canción en harapos, Causas y Azares, 1986)