Recital a Barcelona el dia 18 de desembre

El proper divendres, dia 18 de desembre, he estat convidat a actuar al Casal de la Gent Gran de Navas a Barcelona. El recital començarà a les 6 de la tarda i tindrà una durada màxima d'una hora i mitja. Haig de dir que després d'anar a revisar el local he comprovat que l'equip de so no reuneix les condicions adequades per a fer un concert, a part que alguns altaveus del teatre estan fallant i, pel que diu l'encarregada del Casal, els tècnics de l'Ajuntament de Barcelona, no podran anar a revisar la instal·lació fins que no hagin passat les festes de Nadal. Malgrat que de l'Ajuntament de Barcelona, el propi alcalde, Jordi Hereu en persona, va anar a fer-se la fotografia corresponent el dia de la inauguració d'aquesta gran i moderna instal·lació, després tothom s'ha oblidat de posar els recursos necessaris perquè el teatre tingui les condicions mínimes per a poder oferir recitals i concerts. El pitjor de tot és que cap responsable s'hagi molestat en anar comprovant el funcionament de les instal·lacions de so i del seu manteniment.

Si no fos perquè em sap greu per les persones que m'han convidat a oferir-hi el recital, per la seva bona fe i predisposició i perquè els usuaris del local ja fa temps que esperen assistir al recital, l'hagués suspès, perquè, especialment, no és fàcil actuar quan un local no reuneix les condicions mínimes i perquè la qualitat d'un concert perd molt quan aquestes no s'hi donen. Dir-vos que tan sols disposen d'un micròfon, no tenen cap peu (trípode) per aguantar-ho, l'amplificador és casolà, d'aquells que s'utilitzen per escoltar música a casa, no disposa d'equalitzador (només baixos i aguts), ni reverberació (necessària quan es canta a través d'aparells electrònics) i que, jo sàpiga, només disposa d'una pista de so. Sort que des de fa uns dies disposo d'una guitarra electrificada que no necessita micròfon. Així que intentaré passar tant la meva guitarra com el meu propi micròfon per la veu a través del meu ordinador i portar tot el so més o menys apanyadet des de casa i connectar l'ordinador a l'amplificador del local i a veure que en surt. Ni tan sols tindré monitors (altaveus d'escenari) o sigui que ni tan sols sé com sonarà. Si algú que n'entengui una mica s'ofereix a ajudar-me amb el so li estaré agraït.

Us explico tot això, no sols per queixar-me de la poca importància que l'Ajuntament de Barcelona li dóna al manteniment i la posta a punt dels locals de la seva ciutat, sinó també per si veniu que sapigueu que no em comprometo a que gaudiu d'un recital amb la mínima qualitat que caldria

Dades del concert:

Lloc: Casal de la Gent Gran de Navas en Barcelona

Dia i hora: divendres, dia 18 de desembre de 2009, de 18 a 19.30 h.

Adreça: Carrer Trinxant cantonada amb Sant Antoni Maria Claret

08041 Barcelona

Entrada gratuïta

Mapa de Google (on és i com anar-hi):

View Larger Map

Concert en el marc de VNG Decideix 13-D

El proper diumenge dia 13 he estat convidat a participar en els actes que es faran en el marc de la consulta popular sobre l'autodeterminació de Catalunya a Vilanova i la Geltrú, comarca del Garraf. Actuaré a la Pça. de les Cols a les 11 del matí

Les dades de l'acte són:

Recital de cançó de Jordi Gomara

Dia: diumenge 13 de desembre de 2009

Lloc: Plaça de les Cols, davant el Foment Vilanoví. Vilanova i la Geltrú

Horari: d'11 a 12 h.

Es tracta d'una actuació a l'aire lliure

Mapa de Google (on és i com anar-hi):

Mostra un mapa més gran

Recuperar la il·lusió

Em serveix l'exemple de l'arribada d'Obama ja fa un any al poder per poder explicar allò que vull. Molt de cops se'ns diu que és bo que arribi un polític concret o que els polítics facin uns canvis determinats perquè el poble recuperi la il·lusió. i jo pregunto la il·lusió en què? La il·lusió per a què? Per a què tot continuï igual? Us sembla bo que el poble d'Estats Units recuperi la il·lusió en un sistema brutalment desigual, en un país on existeixen unes diferències abismals entre diferents classes socials, on el dret és dret per a uns i absència de dret per a molts? On la gent viu per treballar en comptes de treballar per viure i on molts no poden comprar-se unes pastilles sabent que sense aquestes moriran sense cap més remei, o no tindran mai un psicòleg o un psiquiatre quan el necessiten inexorablement, etcètera

Així és la nostra democràcia, volen que recuperem la il·lusió. I ara potser ens portaran un profeta català que ens portarà a la terra promesa i, pum!, tots els nostres problemes s'esfumaran. Si som un país independent no tindrem aquests problemes, perquè els polítics catalans són d'una raça superior, perquè els catalans som una raça d'una altra dimensió presumiblement. Jo sóc independentista, sabeu? però no nacionalista, perquè el nacionalisme té una sèrie de pressupostos que jo no els comparteixo. Tot allò que no fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. I Obama li va dir al seu poble "haurem de treballar dur per aixecar el país", i resulta que els nord-americans ja estan tips de treballar dur; és l'única cosa que fan en tot el dia. No ens vengueu més la pel·lícula que, aquesta és un remake d'una altra que ja feien en blanc i negre.

Això és, els polítics socialdemòcrates i socioliberals (en teoria) i liberals/neoliberals en la pràctica ens fan viure en una il·lusió. Aixó és precisament així, ens fan viure en la il·lusió de la democràcia per tal que no veiem la realitat, perquè si la veiéssim sortiríem al carrer a fer rebentar tot aquest sistema. Per aquest motiu, em pregunto a vegades si no és millor un polític dèspota que un d'aquests que va de bon rotllo però que ens la fot doblegada. No vull recuperar la il·lusió amb aquests polítics ni amb profetes negres ni blancs, ni amb polítics neoliberals independentistes amb cara de pomes agres i deliris de grandesa.

La il·lusió és quelcom no real, jo prefereixo la realitat a la il·lusió, prefereixo coses tangibles a coses possibles. Però allò possible me'l vull elaborar jo mateix, colze a colze amb els meus iguals, sense apòstols que provoquen fanatismes infantils i ridículs, sense apòstols que tenen la jugada molt ben calculada pel seu propi benefici o per alimentar els seus propis problemes psicològics que arrosseguen des de la infància, per a alimentar la seva necessitat d'alçar-se com a líders d'una presumpta revolució que ens portarà a un suposat paradís, o com a líders que ens conduiran a la terra promesa o que tan sols ens pintaran la casa

El nas i les Parèmies (poema en un sol acte)

Ahir podia semblar qualsevol dia
però no era un dia qualsevol
jo era al llit, la serralada veure no podia
i la serralada no em mirava a mi tampoc
tanmateix si hagués sortit per mirar al fons de la vall
hagués vist al Senyor de la Paremiologia
amb la seva computadora incansable teclejant
clink, clonk, clink, clonk ("la màquina és una combinació de peces....")
però si intentava aixecar-me no podia, m'estava marejant
per això ho vaig deixar per avui
i avui ja gairebé sanat el sabria millor homenatjar
res de fer-li una cançó com a en Brossa
el meu refredat no em deixa fer millor cosa
li faig aquest petit poema i així mato un mica la pena
Oh! Senyor de la Vall que en nits solitàries jo et buscava
i entre les ombres no t'encertava però a internet t'hi trobava
En Víctor Pàmies de Vallromanes
paremiològicament caminant entre humans,
ros, alt, prim, una mica nassut, tenaç i tossut
ja has arribat a les tres-centes-mil
i ens amenaces d'arribar fins el milió
doncs déu et guardi la vista, el nas i l'acordió (no té sentit però rima)
si als darrers temps hi hagut quelcom important per la nostra llengua
ha estat que a en Víctor Pàmies no se li acabés la llenya
Jo continuaré mirant per la barana de la meva propietat
i tu continuaràs escrivint parèmies bé de dia o cap al tard
i avui el meu gos sí borda, que també et vol felicitar

Militarisme i patriotisme, un plat combinat a la carta

Què hi pinta la TV3, què hi pinta un paio com en Ferran Adrià, anunciant la 'Fiesta Nacional', 'El dia de la Raza', rodejat de membres de les forces armades, donant suport a un 12 d'octubre on s'exalten els valors (millor dit 'els contravalors') de la guerra, o si ho voleu més suau però no menys desagradable, del militarisme i d'un exercit que va envair els pobles dels continents americans i dels pobles atlàntics i mediterranis de la vella Europa. Que hi pinta 'la nostra' televisió? per què hi dóna cobertura? Què hi pinta el 'símbol' més català de la cultura gastronòmica de casa nostra rodejat de militars amb els que intercanvia somriures i 'bon rotllo' fent apologia de la 'Fiesta Nacional' dia si i dia també a través d'un mitjà públic que paguem entre tots els catalans? Clar, que després d'escoltar dir a la Carme Chacón 'Viva España, viva el Rey' tot és possible, i és que la gent ven la seva ànima al diable per un plat de llenties. No puc deixar de recordar aquelles paraules cantades de Paco Ibáñez: "Cuando la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, que la música militar nunca me supo levantar, en el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado" (Quan parlo de l'abanderat jo hi vaig més enllà, perquè de banderes, de qualsevol 'pàtria', jo poques, per si de cas)



I, com no, ara us torno a deixar la perla de la ministra Chacón, extreta ara d'una versió de la TV3:

La veritable història d'Espanya

Moltes vegades s'ha escrit i reescrit la història de l'imperi espanyol, hi ha moltes visions, moltes teories, moltes versions, però solament una d'elles és la vertadera, i és aquesta que es descriu amb imatges. Veieu-la, és molt breu, paga la pena:



Imatge: http://img38.imageshack.us/img38/9038/imperiumfail.gif

Actuació a la Sala Vivaldi

Al febrer de l'any 1983 vaig actuar a les tardes de poesia, que organitzava cada dimarts el grup poètic Poesia Viva en la mítica i llegendària Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona, convidat per la poetessa Carme Catà i Joan Grau, director de La revetlla dels maniàtics, programa de Ràdio 4, que es va emetre durant molts anys des dels estudis del Passeig de Gràcia de la RNE i en el qual jo hi actuava de tant en tant

Per a commemorar aquell concert, el proper dimecres, dia 14 d'octubre, interpretaré algunes de les meves cançons en un recital de 30 minuts de durada en el marc de les trobades de Poesia Viva que actualment s'hi organitzen cada dimecres de 18 a 20 h. a la Sala Vivaldi de Barcelona. Des d'aquí vull expressar el meu agraïment al Juli Nevot i a la Carme Catà per convidar-m'hi. Us recomano molt que hi aneu a les 6 de la tarda per poder gaudir del recital de poesia previ on diverses i diversos poetes reciten algun dels seus poemes en un entorn distès, amical, informal, agradable i íntim, i en el qual hi podeu participar


Dades del concert:

Recital de 30 min. de durada
Horari: de 19.30 a 20 h. *
Lloc: Sala Vivaldi
Adreça: Llançà, 5
08015 Barcelona (al costat de la plaça d'Espanya)

Entrada gratuïta
La consumició en aquest acte no és obligatòria

* Cal molta puntualitat perquè la sala ha d'estar desallotjada a les 8 en punt del vespre

Mapa (on és i com anar-hi)



Mostra un mapa més gran

Més informació:

• http://www.facebook.com/event.php?eid=150361040837&ref=mf
• http://profile.myspace.com/Modules/Applications/Pages/Canvas.aspx?appId=119211&appParams={%22rt%22:%22/Event/View/670565%22}&g=1
• http://www.myspace.com/jordigomara
• http://www.terceravia.org/jordigomara
• http://www.ilike.com/artist/Jordi+Gomara/events
• http://www.ilike.com/artist/Jordi+Gomara