Ventdelplà no vol pisos als camps de cols

Vallromanes vs. Ventdelplà, o com la realitat supera la ficció (Article només per a "assabentats")

Ho puc dir més alt però no més clar!

Com diria el meu conciutadà il·lustre Víctor Pàmies, i d'altres, ho puc dir més alt i més fort, però no més clar: Si un personatge tan malèfic i nociu com George Bush diu que el sistema capitalista, el lliure comerç i l'economia de mercat (tot va en el mateix paquet) és el millor sistema que la humanitat ha pogut conèixer i el que ens ha aportat més benestar i felicitat en les darreres dècades, per força, per lògica (no cal haver-ne estudiat massa) ha d'ésser el pitjor sistema dels tots els coneguts i els desconeguts fins ara. No vull dir avui res més al respecte, la majoria dels que no som Bush hem patit les conseqüències nefastes d'aquest sistema i no val refundar-lo ni apedaçar-lo. Tots sabem que una carretera quan té esvorancs, tard o d'hora cal refer-la, asfaltar-la tota sencera de nou; apedaçar-la dóna resultat per un cert temps només. Les ganes d'adormir-se i no tornar a despertar amb aquest malson, les ganes de poder tornar a les aigües maternals estan present en milions de persones avui dia.

Imatge: El agua: Elemento de purificación, y fuente de vida

Com és possible doncs?

De l'època Funk de Silvio, aquí us hi deixo una de les seves peces més rítmiques i sucoses del seu àlbum Causas y azares, amb un baix elèctric viu, atrevit, punxant, magistral i que gairebé ens va parlant durant pràcticament tota la peça musical i unes trompetes que hi sorgeixen de manera puntual -a la introducció i al final- dissonants, amb un so una mica trencat i esquinçat, un tant burlesc, si voleu. La cançó discorre d'una manera més suau i subtil en la primera estrofa, amb la guitarra acústica de Silvio com a acompanyament únic fins a la tornada i, a partir que comença la percussió -a la segona estrofa- va pujant en força fins el final, a mida que s'hi van sumant més instruments i més recursos interpretatius. La lletra metafòricament simbolitza un estat d'ànim que recobra actualitat perquè simplement és un clàssic, vigent a tothora i inamovible en el temps, malauradament, producte de l'observació de tot allò que esdevé al nostre voltant. Us aconsello escoltar-la, paga la pena:



Sueño de una noche de verano

Yo soñé con aviones
que nublaban el día,
justo cuando la gente
más cantaba y reía,
más cantaba y reía.

Yo soñé con aviones
que entre sí se mataban
destruyendo la gracia
de la clara mañana
de la clara mañana.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y con gente
que se estremecía
al compás de la muerte,
al compás de la muerte.

Yo soñé un agujero
bajo tierra y oscuro
y espero que mi sueño
no sea mi futuro,
no sea mi futuro.

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

Anoche tuve un sueño
y anoche era verano
oh verano terrible
para un sueño malvado,
para un sueño malvado.

Anoche tuve un sueño
que nadie merecía
¿Cuánto de pesadilla
quedará todavía,
quedará todavía?

Si pienso que fui hecho
para soñar el sol
y para decir cosas
que despierten amor.
¿Cómo es posible entonces
que duerma entre saltos
de angustia y horror?

En mi sábana blanca
vertieron hollín,
han echado basura
en mi verde jardín
si capturo al culpable
de tanto desastre
lo va a lamentar.

(Silvio Rodríguez, Sueño de una noche de verano, Causas y Azares, 1986)

Fotografia: Bodegó. Madrid, Cra. de Villaverde a Vallecas. Jordi Gomara, 22 de gener de 2008

Parlarem del rei i del govern, però avui...

ACLARIMENT D'ÚLTIMA HORA (per als despistats i les despistades; per qui no ho sàpiga, vaja!):

El Sr. Antoni Ibáñez no se sent pas molest pel que vaig publicar-hi ahir, i que vé a continuació, ans al contrari, déu sentir-se "feliç". Quan parles presumiblement "mal d'ell" li estàs donant publicitat, més lectures, la possibilitat d'endisar-se encara més dins l'espirall, el punt de mira, de la polèmica, quan més territori abasti millor encara per ell. Al cap i a la fi, és un dels seus objectius. Us ho vull aclarir perquè no penseu que sóc "massa dur" amb ell (sí és cert que m'agrada la polèmica, etc.), tanmateix li estic fent un favor; ell ja acostuma a "fer picar" a la gent perquè li donin aquesta publicitat que busca constantment. Ja me val, m'ha regalat un post, vaig dir ahir, i així també "creem més xarxa". A mi, no em respondrà pas. El mètode que segueix amb mi és fer passar-se per algun anònim o fer suplantació d'identitat en un altre bloc meu diferent a aquest normalment, o escriure posts posteriorment que són indirectes "sibil·lines". Tanmateix, ara potser no ho farà, per no quedar al descobert. Al cap i a la fi, tot plegat té la seva gràcia, forma part d'aquest món tan curiós de la blogosfera.
__________________________________________________

(05/10/07 a les 21:30 h.):

Antoni Ibáñez, conegut blocàire de la catosfera, que llegeixo alguna vegada perquè és veí, i que diu defensar la llibertat d'expressió -anit mateix, per exemple, en un ple de l'ajuntament de la nostra vila- publica el següent en un post d'ahir:

Al meu institut no deixem que els alumnes portin posada la gorra a classe. La gorra és el distintiu propi d'algunes tribus urbanes (MC -rapers, grafiters, B-Boys-, latins, etc.). En canvi, acceptem que algunes noies portin el vel islàmic (hijab). No entenc aquesta discriminació. O tots moros o tots cristians. El vel aïlla socialment les envelades les quals formen un gueto escolar. A més, la cosa s'ha agreujat respecte al curs passat. Potser enguany han canviat l'imam i es nota encara més la diferència... Aquesta situació, que pot semblar molt políticament correcta i molt multicultuguai, resulta molt poc favorable per a la integració i la convivència entre l'alumnat. ¿Algú em pot dir cap a on anem?

Ell té activada l'opció de moderació de comentaris. Jo en vaig enviar-li un, el qual ha obviat, com era d'esperar. Ja n'estic acostumat, ell no em vol donar publicitat; cosa que no em preocupa gens ni mica, sincerament. Ell es dedica a publicar comentaris anònims o amb suplantació d'identitat als meu blocs. En el fons, és un fidel seguidor meu però no vol demostrar-ho, això provocaria greus ferides en la seva personalitat messiànica i egocèntrica. Tanmateix pel nivell tan barroer i ximple de la major part dels comentaris publicats, jo li en vaig enviar un súper curt, clar, concís, irònic, amb alguns missatges i una mica d'humor implícits. No l'ha volgut publicar. Jo avui volia parlar del rei, us ho ben asseguro, però això em provocava una feina més gran per escriure i elaborar el meu post. A mi m'agraden en general els posts ben treballats. I, vet aquí, he pensat que, ja que el Sr. Ibáñez vol continuar en el seu món tancat i d'ignorància supina, jo podia publicar el comentari que ell no ha volgut publicar i així em sortia un post de franc. D'aquesta manera, sense res més a afegir us deixo el meu comentari al seu post a continuació, i li agraeixo al Sr. Ibáñez que m'hagi regalat un post:

Si un noi assisteix a les classes amb corbata, se li posa alguna pega?

Treure's el barret o la gorra quan entres a llocs tancats pertany al costum del règims militars.

Lluís Llach no es treu la gorra quan entra a un espai tancat. No m'imagino a Lluís Llach a una classe de l'institut sense una de les seves centenars de gorres posades. Malgrat que li hagi passat l'edat per anar a l'institut.

I si un alumne/a porta un anell de casat? Li ho fan treure? I si porta un penjant al coll amb una creu cristiana? Li prohibeixen portar-la?

I si una noia porta faldilla en comptes de pantaló? Li obliguen a posar-se pantaló perquè la faldilla és un símbol masclista?

Amén!

________________________________________________

Si voleu llegir el post sencer el trobareu a Entrellum, enllà hi podreu veure el post sencer amb els enllaços que jo no hi he afegit i amb un vídeo d'última hora. He obviat el vídeo i els enllaços al meu post perquè, sincerament, no me'ls he mirat.

Vertigen

Recibiré postales del extranjero,
tiernas y ajadas, besos, recuerdos.
¿Cómo están todos? Te echo de menos.
Cómo pasa el tiempo...

Seremos otros, seremos más viejos,
y cuando por fin me observe en tu espejo,
espero al menos que me reconozca,
me recuerde al que soy ahora.

Aquellas manos, aquella mujer,
aquel invierno no paraba de llover,
perdona que llegue tan tarde,
espero saber compensarte.

Estás tan bonita, te invito a un café,
la tarde es nuestra, desnúdame.
Tras el relámpago te decía: "Siempre
recogeré flores en tu vientre".

Otro hombre dormirá contigo
y dará nombre a todos tus hijos.
Ven, acércate a mí,
deja que te vea,
que otras primaveras
te han de llevar muy lejos de mí.

Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.
¿Me escucharás, me buscarás,
cuando me pierda
y no señale el norte
la estrella polar?

Las frías mañanas en la facultad,
tú casi siempre huías conmigo al bar,
y me enfadaba si preferías
el aula a mi compañía.

Sobre la mesa botellas vacías,
qué sano es arrancarte esa risa,
y ahora cambiemos el mundo, amigo,
que tú ya has cambiado el mío.

¿Qué haré cuando te busque en la clase,
y mi eco me responda al llamarte?
Otros vendrán y me dirán
que te marchaste,
que te cansaste
ya de esperar.

Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.
¿Me escucharás, me buscarás,
cuando me pierda
y no señale el norte
la estrella polar?

Y la ronquera, los traicioneros nervios,
que me atacan antes de cada concierto,
viejas canciones, antiguos versos,
que espero retenga algún eco.

Y en el futuro espero, compañero, hermanos,
ser un buen tipo, no traicionaros.
Que el vértigo pase y que en vuestras ventanas
luzca el sol cada mañana.

Pero basta de lamentos,
brindemos, es el momento,
que estamos todos
y no falta casi nadie,
que hay que apurar
la noche que acaba de empezar.

Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.
¿Me escucharás, me buscarás,
cuando me pierda
y no señale el norte
la estrella polar?

Lletra i música d'Ismael Serrano
Fotografies: Sílvia (1,2,3, 4 i 5) de Jordi Gomara (itaca2000)
Fotografia 6: Sílvia i Jordi

Canción: Vértigo
Álbum: Atrapados en azul (1997)

• Aquest post el dedico a la Sílvia (companya de Facultat) que va viure a Barcelona, París i Suïssa a una casa preciosa al voltant d'un llac. Vaig perdre les seves passes fa molts anys. Tanmateix desitjo que sigui molt feliç
  

• També vull dedicar-me'l a mi mateix tot recordant els meus anys com a cantautor, si m'ho permeteu, doncs aquesta cançó sense saber molt bé el motiu m'hi apropa aquell aroma agradable de quan pujava a l'escenari. (Val a dir que l'Ismael i jo hi connectem, un altre dia us ho explico...)
  

Us convido a continuació, amb molt d'afecte, a escoltar aquesta cançó agradable al vídeo que ve seguidament, amb la seva "marxeta", fins i tot un tant "pegadiza", la qual m'evoca entranyables records:



Vertigen (definició segons viquipèdia en espanyol)
Vertigen (tuotromedico.org)
Vertigen (sinfomed.org)