Estaves a les hores del vespre
i jo t'hi vaig copsar.
Trist, sol, fràgil...
...despullat.
Els teus llavis de ferro
no sabien dir-me el què.
Lluïes nu i fred,
cansat de la intempèrie,
ja ho he dit: fràgil, molt fràgil
però al mateix temps omnipotent.
Els coloms no reparaven en tu,
ni en la teva presència,
ni en la teva omnipresència,
ni en la teva tebiesa
quan engalanaves el parc
amb la teva lluentor.
Una mica tímid sí
però apuntant al cel segur
quan els blaus hi queien
prop de la foscor.
Era tard, molt tard,
i jo per uns instants
et vaig acompanyar.
Vaig gravar la teva imatge
perquè quedés per sempre més
amarada de temps i infinitud.
I hi vaig marxar.
Després...
ja no t'hi he tornat a veure.
Després...
el parc ha quedat una mica més buit.
Els nens juguen amb els gronxadors
i es llencen pels tobogans.
Tothom seu a l'entrada
del bar de la plaça.
El Casal ja ha celebrat
el seu aniversari.
Els coloms s'entesten
a no venir tampoc
i les pluges de la primavera
han banyat platejades
l'ànima intemporal de la riera
Jordi Gomara, Vallromanes, 19 de maig de 2008
Fotografies: Escultura de Josep Bofill per Jordi Gomara, plaça del Casal, Vallromanes, 18 d'abril de 2007
