12 de desembre 2008

La lluna i el Balú (Poema musical en Re menor/Re major)

Us presento la meva darrera composició musical, però abans unes notes introductòries:


David Carrillo, company de Vallromanes fa un temps em va escriure aquest comentari a un post:

"... Si ens prenguéssim la vida amb tantes desconfiances, el millor és tancar-se dins una habitació i no sortir i així ben segur no hauríem de patir per res però, realment, seria pitjor perquè no viuries la vida... ...Com en Balú. Voltar, Passejar sense fer mal a ningú, veient el poble, vivint la vida amb una família meravellosa i sense por al tirar dia a dia. Tu mateix ho dius. S'ha de mirar endavant i no estancar-s'hi. Demà sortirà el Sol i serà un altre dia ..."

El dia 8 de novembre de 2007 van assassinar el Balú, el meu gos, en ple carrer del casc urbà de Vallromanes cap a les 8 del vespre. Una noia passejava els seus gossos, quan una bala del calibre 22 sortí disparada del jardí d'una casa a prop d'on visc dirigida al Balú. Una hora més tard feia l'últim sospir, intentant aixecar el cap, a la mateixa entrada de la clínica veterinària. El meu fill, amb només 8 anys, va haver d'acceptar que en la realitat també existeix l'assassinat, després de haver-ne patit alteracions psicològiques; quelcom molt dur per la seva edat. Els fets han estat explicat per mi mateix ja diverses vegades, per aquest motiu no incidiré en aquest tema en aquest moment. Qui vulgui més informació, la trobarà AQUÍ i també AQUÍ. Vaig rebre molts comentaris als meus blocs, especialment a Espai Vallromanes però també a El quadern de bitàcola.

Tanmateix, i agraint tots els missatges de comprensió, d'ànim i de recolzament, el comentari del David em va impressionar molt: El meu gos passejant lliure pel poble, sense fer mal a ningú, mirant tot el que s'esdevé als seus ulls, vivint la vida sense por...

Precisament aquest comentari, i unes melodies de joventut, ampliades i desenvolupades en aquestes darreres setmanes, m'han inspirat el poema musical (també el voldria anomenar, si m'ho permeteu Suite en un sol acte) que ara us presento. Dedicat al Balú, un ésser lliure, impossible de retenir a casa, però tendre i noble com ningú, tranquil i aventurer; l'estiu anterior s'havia escapat de casa del meu germà (mentre jo hi era a Colòmbia) i durant un mes va voltar per les muntanyes del Baix Llobregat fins que el va trobar la policia. Aquí va el meu poema musical en Re menor/Re major que he titulat La lluna i el Balú (està encara "en fase de proves", pendent de reajustar i millorar*):


La lluna i el Balú. Poema musical en Re Menor/Re Major (Suite en un sol acte)
  • Autor: Jordi Gomara
  • Piano, baixos i teclats: Jordi Gomara
  • Percussió: Garage Band d'Apple
  • Arranjaments, enregistrament, mescles: Jordi Gomara
  • Equip: M-AUDIO Keystation 49e / eMac d'Apple
Valromanes, 12 de desembre de 2008

________________________

*Si trobeu alguna deficiència en el so, o qualsevol altre problema, etcètera, m'agradaria que m'ho féssiu saber. Gràcies

10 comentaris:

  1. Felicitats, Jordi. Els qui estimem són, generalment, la nostra font d'inspiració. Un sentit homenatge per en Balú, sens dubte.

    M'agrada la música i aquesta té una cadència ben especial. M'ha semblant que en algun moment fas un canvi de ritme, per al meu gust massa estrident o forçat. Cap a mitja cançó. Però és una peça molt bonica.

    Poema musical, però? Hi trobo a faltar la lletra. ;-)

    ResponElimina
  2. Maca, certament. Tot i que a mi l'organ no m'agrada mai gaire. ELs gossos no m'agraden gaire, però s'ha de ser un malnascut per matar-lo. COm sigui que tinc un cert poder esotèric, m'hi posaré mentalment amb l'assassí. Ja veuràs. A partir d'ara li aniran pitjor les coses (igual va a l'Església i tot)

    ResponElimina
  3. Joan, Víctor i Albert, gràcies pels vostres comentaris. Bé, em sento satisfet pel fet que us hagi agradat ni que fos només a vosaltres tres. Que agradi a casa i que m'agradi a mi ja m'és suficient perquè ho necessito per desenvolupar-me personalment, ho faig per sentir-me viu i creador. Però si a sobre li agrada a algú més, que més puc demanar! El fet que tingueu la paciència d'escoltar una peça musical que duri més de 4 minuts ja és d'agrair avui dia.

    Víctor, pel fet aquest precisament que és difícil que algú s'enganxi a escoltar quelcom que duri gairebé 8 minuts és el que em va portar a fer aquest canvi tan brusc a la meitat de la peça. I, com ja he dit que era una música en fase de proves, no definitiva, volia poder escoltar que en dèieu. Ho he fet una mica a l'estil Hollywood, que la gent n'opini abans de fer-lo definitiu. També volia saber si sonava bé, perquè no sóc tècnic de so i el que em pot sonar a mi bé a un ordinador, desprès pot sonar malament en altres equips i això és veritablement molt complicat. La cosa està en que, segons alguns punts de vista, pot faltar una connexió entre la primera part de la peça quan acaba la melodia principal (la tornada, podríem dir) i entra un altre moviment (un altre peça musical afegida que té un altre ritme però que conjuga perfectament amb la tornada i la melodia introductòria). O sigui, la peça musical té tres parts:

    - Una introducció amb un nocturn, un sol de violí en Re menorprimer, i després amb uns acords entretallats de violí quan es repeteix (que per mi representa la relació entre lluna i el Balú, el Balú passejant sol de nit o bé mirant la lluna i el seu reflex), la tornada en Re major, que representa el Balú passejant feliç pel poble a plena llum del dia i gaudint de tot el que s'esdevé als seus ulls, i volta al nocturn amb un simple acompanyament de conga que representa al Balú caminant (ritme de la conga) sol a la llum de la lluna.

    - Una peça musical central d'una elaboració molt més complicada, de més virtuosisme interpretatiu, amb un frasejat i un desenvolupament harmònic molt complexe, que va des de l'escala de Re menor a Do major. Aprofitant que l'harmonia en un moment determinat va de Re menor a Re major, aquest Re major al convertir-se en acord dominant facilita el pas a un Sol Major que es converteix al mateix temps en el dominant de Do major que connecto amb un Fa que es converteix, així, en subdominant per a fer una caiguda a la escala de Do major (quan entra el baix i la flauta eixamplant la riquesa sonora i rítmica) i aquí puc esplaiar-me a gust amb una nova melodia que salta de cop a La major, que li dóna al conjunt molta frescor i alegria, i després es produeix una caiguda ràpida amb una cadència d'acords que trenquen l'harmonia, cap a un altre La major (amb la sèptima) i en una octava més baixa que al convertir-se en dominant porta inevitablement bé al Re menor o al Re major i aquí aprofito per introduir de nou la tornada que és en Re major però ja amb un altre ritme, aprofitant el mateix que li precedeix i que és més alegre, i aquí es quan entren ja els violins, i el piano de la introducció (amb un so diferent), que vénen a sumar-se al piano clàssic i el baix de la peça central enriquint i eixamplant molt tot el conjunt sonor i donant-li un ritme molt alegre i ballable. Aquí és quan el "poema musical" està en la seva màxima intensitat, i de cop cau a:

    - La conclusió, on torna el nocturn, ara molt trist (el Balú s'està anant d'aquest món, ja va caminant cap a un altre lloc), i la lluna es queda sola al final, amb un trist sol de violí que acaba com un cop (pujada de volum de la última nota, Re, doblada amb un altra dues octaves més baixes) que significa l'últim sospir del Balú; el intent de pujar el cap dins el cotxe a la porta de la clínica veterinària quan va morir.

    La peça central significa que el Balú està jugant amb els seus companys (els gossos que sempre estan al carrer) i la cadència d'acords és el comiat amb els seus companys, i llavors en la tornada es va a caminar de nou sol, molt feliç i content, gaudint del paisatge del poble. Torna cap a casa i quan ho està fent l'assassinen (segons testimonis oculars i auditius). Després entra la conclusió del poema, com ja he explicat.

    Es diu poema musical perquè és una musica descriptiva, parla d'un personatge, en aquesta ocasió, i descriu llocs, escenes, accions, etc. A aquest tipus de música se li diu poema musical.

    Amb aquesta llarguíssima explicació, que ja em va bé perquè em servirà per explicar la peça en propers posts, he pretès fer evident la complicació de connectar la peça central amb la introducció. Si bé, un cop explicada, pot justificar-se el canvi brusc de ritme, potser també li podria anar bé algun afegit que connectés més suaument la introducció amb la peça central. Si bé aquesta peça central em serveix per enriquir el ritme i la interpretació musical del poema en la seva fase més intensa (quan entra la tornada per segona vegada i de manera definitiva), no deixa de ser cert que trenca de manera brusca el ritme, però això mateix pot quedar justificat perquè ara el poema, en aquest moment, camina a la seva màxima intensitat. Malgrat tot estic pendent de si l'afegeixo o no aquest "connector". Però això allargaria el poema musical sensiblement i faria repetir aquelles frases introductòries (la bateria, primer, abans de la primera tornada, i la conga, segon, abans de la segona vegada que entra la melodia del nocturn). Ara hauria d'afegir una altra frase introductòria abans de la peça central, el que pot fer que la gent en escoltar el poema musical es desinteressi per tantes frases introductòries. I, a més, la llargària del poema els podria fer també tallar abans d'arribar a la fase on la peça musical cobra més intensitat i, que per a mi, és la més bonica i reconfortant per l'oient.

    I aquí és on tinc el dilema, allargo la peça musical amb el risc que perdi "comercialitat" (una duració determinada perquè l'oient no perdi l'interès i abandoni abans d'arribar a la màxima intensitat) o deixo aquest canvi brusc o el "maquillo" una mica.

    Bé, la qüestió és que ja portava uns quants dies treballant la peça i volia llençar-la a la xarxa a veure que deia la gent, i, així, estic obert a totes les opinions, les quals agraeixo enormement.

    Albert, on sents tu música d'òrgan a la peça musical? Per mi només hi ha violins, percussió, dos tipus de piano, flauta, baix i sintetitzador (els cors de veus tenebroses que se senten de tant en tant que també utilitza en Lluís Llach). Per cert, no estaria de més que et centressis en fer mal a aquest assassí, ja li anirà bé perquè si és la persona que tots creiem és fosca, dolenta, dóna desconfiança, els veïns se senten molestos amb ell, no té, crec, gaires bons amics, etcètera.

    Perdoneu el comentari tan llarg, però tenia ganes d'explicar tot això. Si hi ha res que no enteneu, m'ho pregunteu i tractaré de fer una explicació més breu.

    Salutacions
    Jordi

    ResponElimina
  4. Jordi, que saps tocar el violí? Aleshores? Jo estava tocant el violon i tu el violí. Però ho fas amb òrgan? o no?
    Bona nit. Ha plegat l'Alcoberro. Descansa uns dies. Normal. VA començar a parlar d'educació i era cagada rera cagada.

    ResponElimina
  5. Benvolgut Jordi, en el meu bloc, conjuntament amb l'Alfons López Tena estem escribint un serial arxiducal on hi aparèixes. Sembla ser que tant tu, com Maiol Sanaüja, Joan Arnés, Elisenda Paluzie i jo mateix estem en perill. Hauries d'intervenir per deturar les amenaces de Berà II...

    ResponElimina
  6. Aquest Berà II me l'hauré de menjar. Sàpigues que ho estic seguint tot des de fa dies (rebo els e-mails amb les actualitzacions) però encara no m'he vist amb cor de participar-hi (escriviu amb un llenguatge massa elaborat i culte per mi i amb uns coneixements històrics que em sobrepassen)

    ResponElimina
  7. Amic Albert, evidentment que no toco el violí (podria tocar-lo però no ho faig; perquè ni en tinc ni n'he estudiat). Tampoc aquesta peça musical està gravada en òrgan, està gravada amb un teclat "midi" que únicament envia senyals electròniques a un programa de música que conté sons d'instruments originals (violins, pianos, guitarres, flautes, etcètera). Els sons que tu sents, amb més o menys fortuna de part meva, són gravacions d'instruments reals que l'interpret del teclat (en aquest cas jo mateix) fa sonar d'acord a una partitura o d'acord a una estructura musical que hom guarda a la memòria. Quan jo toco la tecla "Do" en el teclat en la funció de violí, està sonant un "Do" d'un violí real que ha enregistrat prèviament un músic professional en el programa.

    És una llàstima no poder ser un geni com Beethoven o Txaicovski, ni de disposar sempre d'una orquestra que et paga un aristòcrata per fer proves i poder després tocar de manera definitiva les teves peces musicals. Com que no tinc cap de les dues coses, ho faig amb un teclat midi connectat amb un ordinador, una guitarra acústica i un piano real que tinc a casa.

    Que descansi una mica l'Alcoberro perquè em sembla que no només és quan parla d'educació que hi fica la pota. Calladet està més guapo com algun altre "filòsof" que va optar també per la via del silenci.

    Salutacions amic
    Jordi

    ResponElimina
  8. Que tinguis bones festes i un millor any, Jordi!

    ResponElimina