Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris liberalisme/neoliberalisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris liberalisme/neoliberalisme. Mostrar tots els missatges

16 de novembre 2009

Recuperar la il·lusió

Em serveix l'exemple de l'arribada d'Obama ja fa un any al poder per poder explicar allò que vull. Molt de cops se'ns diu que és bo que arribi un polític concret o que els polítics facin uns canvis determinats perquè el poble recuperi la il·lusió. i jo pregunto la il·lusió en què? La il·lusió per a què? Per a què tot continuï igual? Us sembla bo que el poble d'Estats Units recuperi la il·lusió en un sistema brutalment desigual, en un país on existeixen unes diferències abismals entre diferents classes socials, on el dret és dret per a uns i absència de dret per a molts? On la gent viu per treballar en comptes de treballar per viure i on molts no poden comprar-se unes pastilles sabent que sense aquestes moriran sense cap més remei, o no tindran mai un psicòleg o un psiquiatre quan el necessiten inexorablement, etcètera

Així és la nostra democràcia, volen que recuperem la il·lusió. I ara potser ens portaran un profeta català que ens portarà a la terra promesa i, pum!, tots els nostres problemes s'esfumaran. Si som un país independent no tindrem aquests problemes, perquè els polítics catalans són d'una raça superior, perquè els catalans som una raça d'una altra dimensió presumiblement. Jo sóc independentista, sabeu? però no nacionalista, perquè el nacionalisme té una sèrie de pressupostos que jo no els comparteixo. Tot allò que no fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. I Obama li va dir al seu poble "haurem de treballar dur per aixecar el país", i resulta que els nord-americans ja estan tips de treballar dur; és l'única cosa que fan en tot el dia. No ens vengueu més la pel·lícula que, aquesta és un remake d'una altra que ja feien en blanc i negre.

Això és, els polítics socialdemòcrates i socioliberals (en teoria) i liberals/neoliberals en la pràctica ens fan viure en una il·lusió. Aixó és precisament així, ens fan viure en la il·lusió de la democràcia per tal que no veiem la realitat, perquè si la veiéssim sortiríem al carrer a fer rebentar tot aquest sistema. Per aquest motiu, em pregunto a vegades si no és millor un polític dèspota que un d'aquests que va de bon rotllo però que ens la fot doblegada. No vull recuperar la il·lusió amb aquests polítics ni amb profetes negres ni blancs, ni amb polítics neoliberals independentistes amb cara de pomes agres i deliris de grandesa.

La il·lusió és quelcom no real, jo prefereixo la realitat a la il·lusió, prefereixo coses tangibles a coses possibles. Però allò possible me'l vull elaborar jo mateix, colze a colze amb els meus iguals, sense apòstols que provoquen fanatismes infantils i ridículs, sense apòstols que tenen la jugada molt ben calculada pel seu propi benefici o per alimentar els seus propis problemes psicològics que arrosseguen des de la infància, per a alimentar la seva necessitat d'alçar-se com a líders d'una presumpta revolució que ens portarà a un suposat paradís, o com a líders que ens conduiran a la terra promesa o que tan sols ens pintaran la casa

21 de gener 2009

Obama o el rentat de cervell político-periodístic internacional


La multinacional IKEA també adora Obama

Després de la posta en escena premeditada i multimilionària del xou mediàtic d'ahir, d'avui i de no sé quants dies més que durarà, llegir alguna cosa tan sensata com això val simplement la pena (us aconsello seguir l'enllaç subjacent):

Tot plegat és excessiu, embafador, reiteratiu. Obama és el president d’Estats Units, però també l’home que ens ha de salvar, el messianisme del nou mil·lenni i, segons diuen, una nova forma de fer política. Prou d’Obama. Prou de prendre’ns per retardats. Prou d’aquest discurs de tant baix nivell, però proper, del Yes We Can. Prou... (Gràcies amic Elliot pel resum)

Per finalitzar, hi afegeixo:

  • Sabíem que els polítics i els periodistes eren "diferents" -per ser "educat" i que em disculpin aquells que em són amics :-) - però no podia imaginar-me fins a quin nivell!
  • Una persona que agrada a tothom (inclosos els dolents, redolents i recontradolents de la pel·lícula) és clar que no ens ha de salvar de res! El tema comença a desprendre massa mala olor, i a mi ja me cansa. Gairebé prefereixo que parlin de La Roja.

I, per acabar, hi deixo una perla més del post que recomano anteriorment:

L'únic que volem és que algú ens tregui els radars de l'entrada de Barcelona. Prou de la tàctica de la cortina de fum:



___________________________________________

Fotografia de: Daquellamanera. Amb l'etiqueta Obama: http://www.flickr.com/photos/daquellamanera/tags/obama

Articles relacionats i recomanats:


ACTUALITZACIÓ 1: No us perdeu aquest magistral post tampoc (ull! no apliqueu el traductor automàtic d'aquest blog per llegir-lo en altres idiomes diferents del català ja que l'article està escrit en espanyol):

27 de novembre 2008

Immobiliària Montilla



"I la gent que pot consumir, que s’ha de canviar el cotxe, ho hauria de fer, i la gent que necesita un habitatge i té recursos per a fer-ho, ho hauria de comprar..." (José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya dixit)

Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar. Aquesta és la solució a tots els mals: CONSUMIR. I els joves que no poden comprar-se ni llogar un habitatge -i hi han de viure a casa dels pares- aquí trobaran la solució. I jo podré comprar-me un Ferrari perquè així ajudaré els treballadors de les empreses automobilístiques.

I tu t'ho creus tot això?...

Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps

** També us recomano encaridament aquest article de Jessica Fillol:

Buen momento para comprar, según Beatriz Corredor

17 de novembre 2008

Ho puc dir més alt però no més clar!



Com diria el meu conciutadà il·lustre Víctor Pàmies, i d'altres, ho puc dir més alt i més fort, però no més clar: Si un personatge tan malèfic i nociu com George Bush diu que el sistema capitalista, el lliure comerç i l'economia de mercat (tot va en el mateix paquet) és el millor sistema que la humanitat ha pogut conèixer i el que ens ha aportat més benestar i felicitat en les darreres dècades, per força, per lògica (no cal haver-ne estudiat massa) ha d'ésser el pitjor sistema dels tots els coneguts i els desconeguts fins ara. No vull dir avui res més al respecte, la majoria dels que no som Bush hem patit les conseqüències nefastes d'aquest sistema i no val refundar-lo ni apedaçar-lo. Tots sabem que una carretera quan té esvorancs, tard o d'hora cal refer-la, asfaltar-la tota sencera de nou; apedaçar-la dóna resultat per un cert temps només. Les ganes d'adormir-se i no tornar a despertar amb aquest malson, les ganes de poder tornar a les aigües maternals estan present en milions de persones avui dia.

Imatge: El agua: Elemento de purificación, y fuente de vida

12 de novembre 2008

No volem aquesta llei



Signa aquí el manifest de suport, jo ja ho he fet, seria bo que tu també ho fessis

* Presentació:

El govern de la Generalitat ha tramès al Parlament el projecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Davant aquest fet, USTEC·STEs, ASPEPC-SPS i CGT ens adrecem als treballadors i les treballadores i a la ciutadania en general per informar de les mesures que aquest projecte comporta i valorar-ne les conseqüències.

Entenem que aquest projecte de Llei no resol els problemes que avui pateix l’ensenyament públic, ans el contrari, avança cap a la privatització i l’organització empresarial dels centres públics. És per això que us convidem a fer públic el vostre rebuig a l’esmentat projecte de Llei, a participar activament en totes les mobilitzacions i a adherir-vos, com a organització i/o personalment, a aquest manifest.

* EN DEFENSA L’ENSENYAMENT PÚBLIC, NO VOLEM AQUESTA LLEI

El projecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) suposa l’obertura de vies per avançar en el camí de la privatització de sectors de l’ensenyament públic com el tram educatiu de 0-3 anys, la formació professional, el batxillerat nocturn, la formació de persones adultes, centres educatius en zones desafavorides i d’altres, com els serveis educatius, les activitats extraescolars…

A més, fa possible la consolidació i, fins i tot l’increment, del transvasament de diners públics cap a les patronals de l’ensenyament privat concertat, majoritàriament religioses, ja que manté les condicions que permeten a les esmentades patronals continuar seleccionant l’alumnat pel seu nivell econòmic i per l’origen cultural i social en els processos de matriculació. Prioritza l’oferta educativa del sector privat i confereix a l’ensenyament públic un caràcter subsidiari, alhora que reforça la ideologia dels esmentats centres privats. En definitiva, consolida el poder de les patronals, agreuja la posterior divisió social del treball en funció del tipus d’escola i afavoreix l’enfortiment de l’ensenyament confessional.

La seva aposta per la municipalització de l’ensenyament públic, a través de consorcis i/o fórmules equivalents, i la creació de centres municipals, suposarà una dispersió i un desmembrament de l’ensenyament públic que el poden condemnar a un lent procés de privatització, així com també a la desestructuració organitzativa i en l’aplicació de les polítiques educatives, curriculars i lingüístiques.

El projecte atorga també als centres educatius un caràcter empresarial i comercial, ja que els permet de completar el finançament públic amb l’obtenció de recursos econòmics propis mitjançant donacions i venda de productes, fins a la possibilitat de l’endeutament. Una pràctica que agreujarà les diferències entre centres segons el seu entorn social i territorial.

En aquest sentit, planteja un model de gestió en els centres públics de tipus gerencial, jerarquitzat i autoritari, totalment oposat a la gestió democràtica, que reduirà el paper de les estructures de participació i govern del professorat i de les famílies (claustres i consells escolars) a formar part del decorat, alhora que desregularitzarà les actuals condicions de treball del professorat, agreujarà la precarietat laboral de sectors del professorat i individualitza les relacions laborals.

La proposta que fa d’inversió pública en educació, a més de ser del tot insuficient, no prioritza en absolut la inversió en l’ensenyament públic, la qual cosa agreujarà els problemes de massificació a les aules, de manca de professorat per atendre la diversitat de l’alumnat i de manca d’instal·lacions, que pateixen actualment els centres públics.

En definitiva, les mesures que proposa la llei tendeixen a mercantilitzar l’educació al nostre país, prioritzen unes condicions que agreugen la desigualtat entre els centres i entre l’alumnat i suposen un atac a l’ensenyament públic, que és l’únic que pot garantir la igualtat d’oportunitats i el dret a una educació pública, laica i de qualitat per a tothom, sigui quin sigui el seu nivell social, econòmic i cultural.

EXIGIM LA RETIRADA D’AQUESTA LLEI

Per adherir-se al manifest i veure el llistat d’adhesions, aneu al web:

www.novolemaquestallei.cat

*Més informació a: No a la Llei d'Educació Catalana

05 de novembre 2008

Yes, we can!





Soy, un esclavo del trabajo,
¿que es lo que puedo hacer?
Desde pequeño me educaron,
A ser sumiso, a obedecer,
A ser un hombre de provecho,
Sin derecho y sin saber,
Una marioneta al servicio del poder.

Mis manos son de los bancos,
Mi alma de la iglesia,
Mi dignidad esta por los suelos,
Y mi vida sigue en la miseria.

Y si el pueblo quiere despertar,
El estado nos ofrece pan y circo a reventar.

Pasas la vida trabajando,
Sin tiempo para pensar,
Y el poco que nos dejan,
Lo intentan rellenar,
Con basura televisiva,
Toros, fútbol, drogadiccion,
Falsantes lee futuros y revistas del corazon.

¡dormidos, dormidos!
Asi nos quiere ver el sistema,
¡sumidos, sumidos!
En lo mas hondo de la caverna.

Asi no puedo continuar,
¡despierta!
Mi mente enferma y a punto de estallar,
Solo quiero despertar,
¡despierta!
La ignorancia va devorando mi inteligencia.
Soy el reflejo de tu espejo,
Es a ti, no mires atras,
Soy esa tristeza,
Que esta en tu falsa felicidad,
Soy la duda que golpea,
Tu cerebro sin parar,
Soy la pesadilla,
Que aterroriza tu bienestar.

Mi sangre es de la patria,
Mi dueño un empresario,
Mi libertad solo es un voto,
Y mi dios el gran hermano.

Y si el pueblo quiere despertar,
El estado nos ofrece pan y circo a reventar.

Pero algun dia tiene que cambiar,
Entonces compañero,
Que esta cancion te haga despertar,
Pero algun dia tiene que cambiar,
Entonces compañera a que esperas para luchar.

Y ahora el pueblo pide libertad,
La funcion ha comenzado,
Y en la arena ahora tu estas.
Y ahora el pueblo pide libertad,
Descubriendo las infamias,
De esta falsa democracia.

Cançó: Pan y circo. Grup: Los muertos de Cristo

Fotografia 1: McCain vs. Obama, ¿Y la gasolina qué?
Fotografia 2: Los muertos de Cristo en concert

17 de juny 2008

Contra la directiva de la UE sobre la jornada laboral de fins a 65 hores

El Comitè Confederal de la CGT reunit en Plenària Confederal, davant l’aprovació per part dels ministres de Treball de la Unió Europea (UE) de la directiva sobre ampliació de la jornada laboral setmanal fins a les 65 hores, manifesta:

1. L’oposició frontal de la CGT a aquesta mesura que pretén acabar amb els fruits obtinguts per les lluites i reivindicacions de la classe treballadora durant els últims 300 anys i que, al començament del segle XX, va dur a la conquesta i regulació de les 40 hores setmanals de treball.

2. Aquesta agressió suposa un atac gravíssim a les condicions laborals del conjunt de la classe treballadora i una regressió de la societat que ens condueïx a situacions pròpies del segle XIX.

3. Aquesta directiva atenta directament contra la possibilitat de conciliació de la vida familiar i laboral.

4. L’aprovació d’aquesta directiva permet generar els mecanismes necessaris perquè la patronal pugui eliminar els Convenis i drets laborals Col·lectius, de tal manera que siguin els treballadors i treballadores, de manera individualitzada, qui negociïn les seves pròpies condicions de treball partint de la base de la més absoluta indefensió.

5. Des de la CGT seguim reivindicant la jornada laboral de 35 hores setmanals com iniciativa que condueixi cap a mesures de repartiment de la riquesa i del treball amb un horitzó final de justícia social.

6. Com a Comitè Confederal de la CGT fem una crida efectiva al conjunt de la classe treballadora, a les seves organitzacions i a la Societat, per a confluir en la lluita i la mobilització contra aquesta directiva i qualsevol altra mesura similar de la UE que demostri estar al servei de les multinacionals i el capital.

7. El conjunt de la CGT treballarà amb tota la seva capacitat per a oposar-se a aquesta directiva incloent la possibilitat d’una convocatòria de Vaga General si així es considerés necessari.

Comitè Confederal de la Confederació General del Treball de Catalunya

Juny de 2008

17 de maig 2008

Més aigua... 'Qui és amo, governa'

Li estic donant voltes al cap, tard o d'hora escriuré sobre el tema de voler pujar les tarifes elèctriques un 11 % mentre les companyies subministradores fan l'agost. Però ara us vull recomanar que llegiu el següent (és senzillament genial!) :

per Vicent Partal

divendres, 16 de maig de 2008
Generalitat bananera

No voldria que ningú s'ofenguera, perquè la cosa és seriosa. Però la decisió presa ahir pel govern m'incita a fer-hi broma. Com que plou i ells volen fer la canonada siga com siga (no se m'acut cap més explicació), disposen que a partir d'ara les regles que defineixen quan hi ha sequera ja no valen i que serà el govern qui dirà si hi ha sequera o no. Ostres! Posats a decretar talment, podrien estipular que guanya la lliga no pas l'equip que té més punts, sinó el que té més jugadors fent tabola de nit? Potser un decret com aquest obriria un nou conflicte amb el constitucional, però ja no vindria d'aquí...

Continua llegint l'article...

___________________________________

Imatge extreta de: http://www.ugtcorreoshuelva.org/Actual.html

11 de maig 2008

Encara més... aigua i peatges...



Això no ens ho acabarem pas així tan fàcilment, o comencem a construir les trinxeres (metafòricament parlant) o tots els valors, llibertats, garanties socials, etc. que vam començar a guanyar especialment a partir del maig del 68, ni que fossin aquestes aparents -que no totes ho són-, s'aniran diluint progressivament i perdent-se pel desaigüe dels transcurs temporal.

Tomàs Molina
va dir l'altre dia a La nit al dia que ja li semblava lògic que la gent pagués al rebut de l'aigua els costos milionaris del colló de "transvasament" de l'Ebre, amb el seu doble by-pass, i no l'empresa subministradora ni les "arques de l'estat". De la mateixa manera que el recent president del Cercle d'Economia i conseller delegat d'Abertis va dir que la gent ens hem d'acostumar a pagar peatges perquè és un servei de qualitat que ha d'estar proveït per l'empresa privada. Clar que la Mònica Terribas apel·lava als superàvits multimilionaris de les empreses Agbar i Abertis.

Entenem que el director general d'Agbar (que és el que li va donar la "magnífica idea" a Tomás Molina, i que semblava a l'entrevista de La nit al dia un venedor de productes per a la llar en un anunci de la TV nord-americana) és un executiu "perillós", milionàriament pagat (a costa de vagi vostè a saber), que mira els seus interessos i el de la seva empresa, de tal manera que ho fa el conseller delegat d'Abertis i president del Cercle d'Economia. Ho entenem però cal combatre-ho. Ara, no entenem que un senyor com en Tomàs Molina, simpàtic predictor de pluges i dies assolellats, faci aquests raonament tan gratuïts i mancats de tot tipus de solidaritat i lluny de la idea d'un estat del benestar. Perquè, a veure, se'ns va vendre la pel·lícula que en l'estat del benestar s'hi donarien els principis de repartiment de la riquesa i d'igualtat d'oportunitats. Doncs partint d'aquesta premissa, si hom ha de pagar el mateix pels serveis que rep, hom hauria de cobrar el mateix, sembla de pura lògica. I si no cobrem el mateix, senyors, que cobrin les despeses dels serveis bàsics i/o necessaris (1) a través de l'impost sobre la renda, i les seves variants com és l'impost sobre les empreses especialment (o sigui, impostos directes proporcionals a la riquesa, el patrimoni i els guanys) lògicament progressiu i "just", retencions més altes a les rendes més altes (perquè la tinença de patrimoni i d'altres béns, monetaris o no, no estan basats en una igualtat d'oportunitats, evidentment), un bon grapat de trams gradualment lògics i unes retencions molts baixes o nul·les a les rendes més baixes, i anar fent desaparèixer els impostos indirectes que graven a tothom per igual, perquè si no al final no ens sortiran els números.
(1) perquè aquests ho són, les autopistes també perquè hi va la seguretat (2), especialment, la dels conductors i la dels seus acompanyants, fins i tot la seguretat de l'àvia que no té cotxe d'aquell amic meu regidor d'Esquerra, el qual pensa que s'han de pagar peatges perquè no ha d'anar carregada aquesta despesa a les butxaques de la seva àvia (sic... i al·lucinant!, quants diners deu tenir la seva àvia???), o sinó que hi fotin carreteres en condicions i no "tercermundistes" i plenes de camions
(2) fins i tot aquest, que té cara de "dolent ("malo") de la pel·lícula", per cert, i molt, també diu aquí que les autopistes són més segures per la conducció

O sigui, o cobrem tots igual si hem de pagar per igual els serveis que rebem o sinó que pagui qui més tingui. Collons!, d'això es tractava, no? De la redistribució de la riquesa. Ull! amb les negociacions dels "capos" de "LOS SINDICATOS" amb el govern i la patronal anem cedint drets laborals i sindicals aconseguits durant dècades i segles i amb el rentat de cervell que ens hi estan fotent amb les preteses crisis econòmiques ens estan venent la moto que cadascú pagui pel que rep de manera igual per tothom. No podem abaixar la guàrdia mai, ja no es tracta, si voleu, de guanyar més prestacions laborals, socials, sindicals, és que al final perdrem les que ja existien fins i tot durant el franquisme: privatitzacions d'empreses, allargament del temps de cotització per calcular la pensió, etc., i en especial un deteriorament en el conceptes de democràcia, igualtat, fraternitat... cooperació, solidaritat, compassió i comprensió de l'altre i també dels seus problemes, ajuda mútua... Per tremolar.
__________________________________________________

Fotografia
: Jordi Gomara. Manifestació d'agraïments dels treballadors i de les treballadores de TMB a la ciutadania per la seva comprensió per la vaga d'autobusos. Barcelona, 16 d'abril de 2008. (Frase de la pancarta extreta d'una cançó de l'Ovidi Montllor; però això ja serà una altra història)
__________________________________________________

PD. I que consti que aquests raonament els faig des d'un punt de vista reformista, "pràctic" que dirien alguns, lluny dels pensaments marxistes o llibertaris, lluny de la concepció de l'"esquerra cavernícola" que diuen els social-liberals que s'autoanomenen d'esquerres. Perquè si hi escrigués el que penso diríeu que sóc "utòpic" quan, a la fi, la utopia és l'única veritat

09 d’abril 2008

Indefensió ciutadana

Els ciutadans i les ciutadanes vivim en una indefensió total. Per què us estranya l'alt grau d'abstenció? és una conseqüència lògica: tu votes unes persones perquè et representin i no ho fan a la pràctica, fan només els que els dóna la gana, així de clar; un ja està molt fart!

El pitjor de tot és que després aquesta gent a la que has votat t'apliquen unes lleis que ells se les fan al seu gust i et deixen en una total indefensió. Ells et manen, no et representen, no ens equivoquem pas, no ens deixem pas enganyar. Dóna igual que siguin al govern o a l'oposició; ells tenen el poder i tu no pots incidir-hi sinó és amb l'acció directa organitzada. Però a més, quan tu els necessites no hi són pas. I si intentes reclamar els teus drets legítims, a sobre poden provocar-te certs problemes.

Després tenen una sèrie de mecanismes per a autoprotegir-se contra el ciutadà: els jutges, la policia, etc. La indefensió és prou clara quan tu acudeixes a aquestes institucions perquè tens un problema i ells tenen el poder de decidir si et cal ajuda o no. Ells dicten, tu has d'obeir, atenir-te sempre als seus mandats i a la seva arbitrarietat. Quines eines tens tu per defensar-te o exigir els teus drets? En teoria les hi ha, en la pràctica no res.

No estic massa fi avui, he tingut problemes amb la meva companyia asseguradora, m'he barallat, he cridat per telèfon. Ells han callat i han aguantat les meves queixes i després m'han dit que tenia tot el dret a queixar-me però ells no han baixat del burro. Ells també tenen el poder, el poder que els polítics els han atorgat. Tu fas una reclamació justa, però ells tenen una normativa, que tu no pots canviar, amb el vistiplau de l'administració, per decidir si t'ajudaran o no en un problema concret. Tu pagues i ells decideixen. Passa el temps, tu continues amb el teu problema, un problema provocat per l'administració de vegades, però tots els que tenen el poder per a solucionar-te el problema es renten les mans i, a sobre, tenen el mecanisme del silenci administratiu que abans era positiu per al ciutadà però avui dia és negatiu. El silenci administratiu significa que si l'administració no et contesta sobre una reclamació, per exemple, és que no se't té en compte aquesta reclamació i, si passa el temps sense haver-te'n donat cap contestació, la reclamació caduca i ja no pots exigir-ne res. Perquè tot té un termini de caducitat, encara que el mal estigui fet. Abans era al contrari, si hi havia silenci administratiu tu havies guanyat aquella reclamació. Com veieu, cada cop s'ho munten millor al seu favor. Però són ells qui posen aquestes normatives, sempre en contra del ciutadà i en favor propi, al seu favor; a mida dels seus interessos i de la seva incompetència i negligència. A mida que passa el temps anem perdent drets ciutadans, laborals, sindicals, etc., i quedem en total indefensió.

Tanmateix els polítics protegeixen els drets d'aquells que tenen el capital privat, les empreses per a benefici propi. No dic que una persona no tingui dret a tenir el seu propi negoci, però que espavili, l'administració en teoria hi és per vetllar pel bé comú, no pel bé privat. El negoci és privat i és un acte lucratiu, legítim potser dins d'uns certs paràmetres, però lucratiu sens dubte, ja ho diu la mateixa paraula: un "negoci" és per fer negoci.

Avui al programa El Club de TV3 ha estat -no sé ara mateix si era el Secretari General de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya perquè no he trobat a internet la informació- i ha dit, per posar un exemple, que no es poden netejar els automòbils amb mànega pel teu compte però sí en un establiment dedicat al rentat de cotxes. El presentador li ha preguntat el per què i ell ha respost que en els establiments públics sí perquè cal protegir l'activitat comercial; aproximadament aquestes eren les seves paraules. Per a mostra un botó que diu aquell.

Això és el que hi ha. Aquest és el món que hem construït entre tots, amb la nostra complaença i la nostra complicitat, i els nostres vots a les urnes.

Sé que aquest post està escrit d'una manera així com d'anar per casa potser, perquè tenia ganes de desfogar-me i ho necessitava escriure com a introducció a dos que vindran d'aquí a poques hores per explicar dos casos concrets del meu poble, Vallromanes, on veurem que govern i oposició passen olímpicament de dos casos concrets que m'afecten i jo, que estic fins els nassos, ho penso denunciar públicament aquí.

O sigui, que els que estigueu interessats en saber el que diré, podeu mantenir-vos-hi a l'espera de més notícies.

Salutacions

12 de febrer 2008

Novetats cinematogràfiques?

Jaume d'Urgell productions presenta el seu darrer film titulat Franco 2. Podríem dir que es tracta d'una nova història, però no és del tot cert. Si bé hi apareix algun nou actor i d'algunes situacions poden semblar fins a cert punt desconegudes per l'espectador, la veritat és que el guió sempre és el mateix amb uns lleugers retocs. Aquesta pel·lícula també serà portada a les grans pantalles d'altres països, per exemple aquí en teniu la versió nord-americana, que malgrat que, tot i que té un certs matisos distintius, no es diferencia a gran trets de la versió en llengua espanyola. Bé, només em resta dir-vos que aquest film s'estrena el dia 9 de març d'enguany a tots els col·legis electorals de l'estat espanyol. Llavors hi podreu comprar els tiquets i tindreu dret a veure la mateixa pel·lícula durant els propers quatre anys.

A continuació, us deixo el cartell de la pel·lícula, on hi trobareu a l'estrella principal del film (paga la pena que hi feu una ullada):



Fotografia vista a: Grop de fotografia per l'afrairament occitanocatalan / Grup de fotografia per l'agermanament occitanocatalà

Els metges faran vaga, els polítics incompleixen les promeses electorals

És terrible com es juga amb els serveis bàsics de la gent. Els metges volen fer vaga perquè no donen a l'abast. Tan sols demanen que s'acompleixi aquella promesa electoral que els pacients necessiten 10 minuts a la consulta per ser atesos en unes mínimes condicions. L'administració surt per la tangent. A més el personal mèdic als centres d'atenció primària han d'allargar sovint el seu horari laboral per poder acabar la feina, les visites s'allarguen i han de plegar més tard, però, a canvi, no reben la justa compensació monetària en hores invertides del seu temps per atendre aquells pacients que els queden fora d'aquest horari perquè les visites al final han de ser, per lògica, més llargues del que preveu l'administració. I les empreses privades van boges per ficar-hi cullerada. Els polítics s'entesten en recordar-nos que els serveis de salut són deficitaris, però quan els empresaris volen fer-se amb ells la demostració és ben clara, deficitaris no ho poden ser en absolut. Quin empresari voldria fer-se càrrec d'un servei que, a la llarga fos deficitari? Vivim en un món de llops on els poderosos volen fer-se sempre amb el pastís per treure profit, i els polítics juguen el seu joc, gairebé diria que treballen per ells. Trencant el principi aquell, del que tan bé ens parla Chomsky, que quan els serveis bàsics com l'ensenyament, la sanitat, etc. passen a mans privades deixen de ser serveis socials de la comunitat que es fan per solidaritat entre els humans per a convertir-se en negoci d'uns quants. I ja sabem, les empreses privades van per pasta, no actuen per solidaritat, només et donaran aquell servei que els proveeixi d'un bon rendiment econòmic. No anem bé, no sé si us hi adoneu. Si no canviem el rumb dels esdeveniments acabarem en un món on la persona serà una peça d'intercanvi més per a aconseguir guanys. Si no és que ho som així ja avui dia.

09 de febrer 2008

Manuel Pizarro, el mag de les finances

Mariano Rajoy, un home senzill del carrer, que cobra més de 8000 € al mes va dir que Manuel Pizarro és la persona que la sap més llarga d'economia a l'estat espanyol. No és pas mentida, no us hi equivoqueu. Aquest home ha sabut viure molts anys a costa dels altres. Fixeu-vos-hi: Pizarro entre 2004 i 2006 cobrà tan sols el triple que allò que cobraren tots els membres del govern espanyol junts, i a aquest any passat li van donar una trista liquidació pel ridícul valor de 16,6 milions d'€ . Democràcia, igualtat de drets, redistribució de la renda. Rajoy i Pizarro són els teus, allò que més et convé, vota'ls perquè puguin pujar-se encara més el sou. Pensa en la teva pàtria! Pensa en ells! No els deixis morir de gana...

02 de febrer 2008

Espanya, "la nació..."

El vídeo del dia:



L'enllaç del dia:



La imatge del dia:



L'enquesta del dia:


Clica a sobre de la imatge si vols participar a l'enquesta *

*Captura extreta dels resultats parcials de l'enquesta de la pàgina web de Izquierda Castellana

Si heu vist el vídeo sencer, cosa que us recomano, haureu pogut escoltar les cançons següents:

Bisaik Berriak de Berri Txarrak
A las cosas por su nombre d'Habeas Corpus
Som d'Obrint Pas

23 de gener 2008

Eleccions, votar o abstenir-s'hi

Mireu, cadascú ja és grandet per saber el que ha de fer a aquesta vida, jo no us diré si heu de votar a les properes eleccions o abstenir-vos-hi. No fa massa temps un bon amic meu (com a mínim pel que a mi em correspon) em deia el següent en un comentari a un article al meu bloc en castellà que no va veure mai la llum en aquest bloc en català (i que us recomano molt que llegiu dons està molt relacionat amb el d'avui i és curtet):

...Muy cierto que la llamada izquierda tiene multitud de problemas pero esa obligación moral, legal según en que lugares, de votar, no puedo evitar que me resulta simplista, impositiva y autocomplaciente..

La qüestió és que, tot i ser massa tard (ja hauria d'estar dormint a hores d'ara), m'he trobat amb una fotografia a Flickr, d'una companya xilena que m'ha cridat molt l'atenció i us la vull deixar aquí. I després que cadascú en tregui les conclusions que més li hi satisfacin, perquè com ja he dit, ja som prou grandets en aquesta vida i, d'alguns, ja hi hem fet un bon tros de camí:



En tot cas, jo votaré, gairebé sempre ho faig, però no buscant pas el "vot útil"; el més inútil dels vots és el vot útil perquè sempre perpetua els mateixos en el poder i permet les majories absolutes, ja que votes -que potser és de les poques coses que et deixen "fer lliurement" i de les poques que la democràcia liberal et permet dur a terme que puguin tenir, tal vegada, una mica de transcendència política- fes-ho bé. Sé que tinc contradiccions, sóc humà i jo tornaré a "exercir el meu dret a vot".

25 de maig 2007

SALVEM LA VALL DE CARDÓS

El senyor Josep Lladós Comenge, que viu a Nova York, vol comprar els dos càmpings, la serradora de la Vall de Cardós i moltes hectàrees agrícoles per a construir un camp de golf de 18 forats amb el seu gran complex turístic: 200 habitatges de luxe, 4 hotels de 5 estrelles, zones comercials de categoria en diversos punts de la comarca, zones d’spa, etc. A més, té previst obrir un túnel que comuniqui el Pallars amb Andorra, la qual cosa pot ser l’inici d’una invasió de capital andorrà que inverteixi en totxo i ciment a les valls directament lligades al país veí. Aquest projecte, que encara no està aprovat, destruirà el paisatge pirinenc, planteja un model elitista i excloent que poc té a veure amb la realitat social i cultural del Pallars, i a més, es vol dur a terme en uns moments en què la manca d’aigua és un problema greu fins i tot en aquestes valls pirinenques. Si vols fer pressió per aturar-lo, adhereix-te al manifest a:



Informació de: Sebastià Garcia i Pérez - Les Borges Blanques


Article extret del bloc de Josep María García i Pérez

25 de febrer 2007

Cap a la "Inseguretat Social"

Divendres passat 16 de febrer el Consell de Ministres ha aprovat la reforma de la Seguretat Social sota l’eufemístic nom de “Llei de Mesures en Matèria Social” i que desenvolupa l’acord al que van arribar UGT, CCOO, CEOE, CEPYME i Govern, signat el 13 de juliol de 2006 .

És aquesta reforma el segon eix sobre el qual gira la política socio-laboral del Govern socialista, sent el primer la “Reforma Laboral” aprovada el passat mes de maig.

Així, s’endureixen les condicions generals dels treballadors per a accedir a una pensió, a més d’incentivar la permanència en el treball més enllà dels 65 anys. Més específicament, i respecte al període de cotització mínima per a tenir dret a la pensió de jubilació, es passa de 12,5 anys a 15 anys complets, “premiant” a aquells que segueixin treballant a partir dels 65 amb una pujada d’un 2% en la seva pensió cada any cotitzat després d’aquesta edat.

Al mateix temps, aquesta reforma endureix els requisits per a accedir a la jubilació parcial i anticipada, augmentant l’edat necessària i els anys d’antiguitat en l’empresa per a poder tenir dret a la prestació.

El fet puntual de permetre l’accés a la pensió de viduïtat de les parelles de fet i el suposat avanç que això significa, es desvirtua al veure el contingut del text que indica que solament tindran dret aquelles parelles que acreditin cinc anys de convivència o tinguin fills comuns.

El mateix passa en cas d’Incapacitat Permanent, on la mínima reducció del període de cotització per a la prestació no compensa ni retorna la salut dels treballadors que queden incapacitats solament per anar a treballar.

En general, aquesta reforma suposa un nou revés en l’aspiració dels treballadors a treballar menys per a treballar tots, i a augmentar la qualitat de vida i la garantia de dignitat econòmica en els últims anys de la vida de les persones, i avança pels camins ja coneguts de les receptes neoliberals que va propiciar aquesta Europa-fortalesa, a través dels seus acords de Maastricht i Lisboa.

Cridem a tots els treballadors/as i a la ciutadania a denunciar i rebutjar aquesta nova volta de rosca d’un govern amb suposat tarannà progressista i polítiques antiobreres, i d’uns “agents socials” que actuen com a “agents antisocials”, simples peces de l’engranatge capitalista neoliberal

Confederació General del Treball de les Illes

Explicació de la fotografia que hi he inserit: "Els sindicats" ens deixen, un altre cop, amb el cul a l'aire

07 de novembre 2005

Democràcia real o simulada (II)

Mentre hi ha hagi gent amb grans riqueses, i en faci ostentació, al temps que uns altres només en siguin espectadors passius

Mentre hi hagi iniciativa privada i la raó de la seva existència sigui únicament i exclusiva fer RIQUESA PRIVADA

Mentre hi hagi ensenyament privat i ensenyament públic a dos nivells de marxa

Mentre les empreses puguin despatxar els seus treballadors de manera impune desprès d’haver-los exprimit per a PROFIT PRIVAT

Mentre la televisió serveixi per a crear luxe virtual per a la gran majoria

Mentre aquest luxe virtual dels mitjans de comunicació i de les tanques publicitàries serveixi tan sols per a empènyer a un consum il·lògic i innecessari i per a PRODUIR RÀBIA I IMPOTÈNCIA

Mentre occident es mostri a la resta del món com LA ÚNICA solució possible a tots els mals, seguint el model del malferit somni americà

Mentre occident sigui el paràsit que absorbeix de manera lenta i letal la sang de la resta de cultures i recursos econòmics i naturals del planeta

Passarà el que passa... a París, de moment, a París, i ja veurem...

Ara L’ALTRE crida a la violència. Violència per a combatre la violència quotidiana de viure amb vides expropiades

Nosaltres no hem sabut iniciar LA REVOLUCIÓ quan pertocava. Ara rebem per haver estat còmplices silenciosos

No hi ha marxa enrera: la pròpia merda que hem creat emmerdarà les nostres cases, els nostres cotxes de luxe, la nostra pròpia i arrogant ignorància; el nostre melic contínuament observat, sagnant de CULPABILITAT

No hi ha marxa enrera, ara l’ALTRE CRIDA el nostre crit agonitzant

Ens van dir “VETE A TOMAR POR EL CULO” i no vam escoltar, ara ells són el “CULO” que caga la merda dels bens procedents de la brutal espoliació que ens va alimentar durant segles

No hi ha marxa enrera....

No hi ha marxa enrera si nosaltres no hi sabem sumar-nos. Vam aprendre a restar, ara cal aprendre a sumar

La nostra democràcia occidental és un voltor disfressat de conill