Els catalans no aprendrem mai (curt, directe i concís)

Vam viure una guerra civil mentre Catalunya s'independitzava, ja ho era i els catalans ens van donar d'´hòsties entre nosaltres. Quan s'havia de buscar aliances dins, i fora si calia, ens dedicàrem a donar-nos d'hòsties entre nosaltres. Com no podia ser d'una altra manera van guanyar la guerra els autèntics enemics, i Franco ens va dotar d'una dictadura que es carregà tots els drets catalans i va blindar el seu sistema a través d'un Rei i una constitució que ens ha fet esclaus i ara ja no som independents i a sobre hem perdut molts altres drets. A les darreres eleccions al Parlament molts independentistes i més nacionalistes es van dedicar a desgastar Esquerra (ERC) fent el joc brut a favor de CiU (l'oligarquia catalana), d'això va tenir especialment la culpa SI i Reagrupament -i jo i d'altres ho veiem venir i en vam avisar- sempre per trobar la nostra parcel·leta de poder perdem de vista el nord. Ho teníem a l'abast, ERC no era l'enemic, l'enemic és l'oligarca, aquell que es dedica a dividir per treure'n profit i vèncer i així va succeir. Ara haurem d'esperar qui sap quant, mentre els oligarques es dediquen a continuar creant divisió i cada cop fent les coses més difícils. Com que no ens adonem de què va la pel·lícula i com que no ens adonem qui són els nostres, ara carreguem contra els acampats, com si ells fossin 'els altres' i la cosa no anés amb nosaltres, però són també les nostres acampades, són de qui vulgui sumar-s'hi i no són de qui vulgui desentendre'ns, afortunadament no tenen ni líders ni cap tipus d'organització, és un clamor popular -som nosaltres- que reivindica un món més just per aquell que ho vulgui prendre, un món més just també per Catalunya, són les nostres acampades, les acampades de Catalunya. Però no, ens tornem a donar d'hòsties, sense veure o no volent veure que al darrere de la divisió es troba de nou CiU. En el moment oportú vam oblidar que qui podia fer el canvi possible i qui era el nostre aliat era ERC i li van entregar el poder de forma gratuïta a CiU. Tornem a cometre els mateixos errors, pegar-nos d'hòsties entre nosaltres, mentrestant l'oligarca continua traient-ne profit i nosaltres continuem perdent les batalles i la guerra. La història i la realitat són tossudes però nosaltres hem perdut tots els llibres d'història i estem perdent la noció de la realitat. Perdem la independència però continuem perdent la resta de drets ciutadans. No sóc un savi ni un predicador, sóc normal i corrent,  però tinc un cap per pensar, uns ulls per observar i també una certa edat, o sigui una certa experiència vital, per això ho puc dir més alt però no més clar

Ara no és l'hora dels polítics, sinó del poble i de la lluita per la seva independència

No és l’hora dels polítics, per primera vegada en llargues dècades, el poble ha exercit la dissidència, la desobediència civil i l’acció directa, convocant plataformes pel dret a decidir, plataformes ciutadanes que han endegat una nova forma de fer les coses, agafant el poble les regnes del seu propi rumb, convocant consultes populars per la independència. Quelcom nou està naixent, la consciència ciutadana que la democràcia liberal actual queda molt curta, que les eleccions oficials només fan que perpetuar un poder dèspota en persones privilegiades que formen les llistes dels partits i els sindicats pagats pel gran capital, que no consulten el poble, que es pensen que guanyar les eleccions és obtenir un xec en blanc per fer i desfer de manera arbitrària. Ara, és l’hora que el poble parli i de fet ho està fent, i, a partir d’aquí ha de sorgir una nova fornada de polítics que han d’entendre que quan el poble no hi sigui d’acord tornarà a convocar plataformes ciutadanes autogestionades per fer valer la seva veu i la seva força.

Tot això que està passant a Catalunya, a la manera que es va fer en altres temps, amb la tradició del nostre petit país en la pràctica del municipalisme, de l'autogestió dels barris en les grans ciutats, és la raó de ser de la lluita per la independència, perquè la independència busca lògicament el govern de proximitat, que és la essència bàsica de la democràcia no dictatorial de la majoria sobre la minoria, sinó de la democràcia directa i de proximitat, on les minories queden sempre millor representades i on es pot exercir un control més gran sobre els representants polítics. Tradicionalment la lluita per la independència ha estat exercida pels moviments marxistes i llibertaris, sinó que, per una manera errònia d'entendre actualment l'internacionalisme, algunes persones que es consideren avui dia d'esquerres i, fins i tot, anarquistes, creuen que l'independentisme sorgeix com un lluita de la burgesia per controlar el poder, quan la lluita per la independència és la lluita del poble per aconseguir el control sobre les seves pròpies vides i sobre el seu propi territori fent el poder més petit, més proper i, com a conseqüència més controlable

Recuperar la il·lusió

Em serveix l'exemple de l'arribada d'Obama ja fa un any al poder per poder explicar allò que vull. Molt de cops se'ns diu que és bo que arribi un polític concret o que els polítics facin uns canvis determinats perquè el poble recuperi la il·lusió. i jo pregunto la il·lusió en què? La il·lusió per a què? Per a què tot continuï igual? Us sembla bo que el poble d'Estats Units recuperi la il·lusió en un sistema brutalment desigual, en un país on existeixen unes diferències abismals entre diferents classes socials, on el dret és dret per a uns i absència de dret per a molts? On la gent viu per treballar en comptes de treballar per viure i on molts no poden comprar-se unes pastilles sabent que sense aquestes moriran sense cap més remei, o no tindran mai un psicòleg o un psiquiatre quan el necessiten inexorablement, etcètera

Així és la nostra democràcia, volen que recuperem la il·lusió. I ara potser ens portaran un profeta català que ens portarà a la terra promesa i, pum!, tots els nostres problemes s'esfumaran. Si som un país independent no tindrem aquests problemes, perquè els polítics catalans són d'una raça superior, perquè els catalans som una raça d'una altra dimensió presumiblement. Jo sóc independentista, sabeu? però no nacionalista, perquè el nacionalisme té una sèrie de pressupostos que jo no els comparteixo. Tot allò que no fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. I Obama li va dir al seu poble "haurem de treballar dur per aixecar el país", i resulta que els nord-americans ja estan tips de treballar dur; és l'única cosa que fan en tot el dia. No ens vengueu més la pel·lícula que, aquesta és un remake d'una altra que ja feien en blanc i negre.

Això és, els polítics socialdemòcrates i socioliberals (en teoria) i liberals/neoliberals en la pràctica ens fan viure en una il·lusió. Aixó és precisament així, ens fan viure en la il·lusió de la democràcia per tal que no veiem la realitat, perquè si la veiéssim sortiríem al carrer a fer rebentar tot aquest sistema. Per aquest motiu, em pregunto a vegades si no és millor un polític dèspota que un d'aquests que va de bon rotllo però que ens la fot doblegada. No vull recuperar la il·lusió amb aquests polítics ni amb profetes negres ni blancs, ni amb polítics neoliberals independentistes amb cara de pomes agres i deliris de grandesa.

La il·lusió és quelcom no real, jo prefereixo la realitat a la il·lusió, prefereixo coses tangibles a coses possibles. Però allò possible me'l vull elaborar jo mateix, colze a colze amb els meus iguals, sense apòstols que provoquen fanatismes infantils i ridículs, sense apòstols que tenen la jugada molt ben calculada pel seu propi benefici o per alimentar els seus propis problemes psicològics que arrosseguen des de la infància, per a alimentar la seva necessitat d'alçar-se com a líders d'una presumpta revolució que ens portarà a un suposat paradís, o com a líders que ens conduiran a la terra promesa o que tan sols ens pintaran la casa

JO TAMBÉ VULL VOTAR!!!

JO TAMBÉ VULL VOTAR, i tu?

Pots adherir-te a la campanya AQUÍ

Espanya, "la nació..."

El vídeo del dia:



L'enllaç del dia:



La imatge del dia:



L'enquesta del dia:


Clica a sobre de la imatge si vols participar a l'enquesta *

*Captura extreta dels resultats parcials de l'enquesta de la pàgina web de Izquierda Castellana

Si heu vist el vídeo sencer, cosa que us recomano, haureu pogut escoltar les cançons següents:

Bisaik Berriak de Berri Txarrak
A las cosas por su nombre d'Habeas Corpus
Som d'Obrint Pas

Sobre 'radicals' i 'independentistes'

Continuant amb l'escrit anterior titulat Manipulacions, mitges veritats, "interpretacions"..., vull demostrar les aberracions "lingüístico-polítiques" que cometem quan parlem tan sovint amb la intenció, conscientment o inconscient, de desprestigiar, en general, segons què moviments socials, ideologies, etc.

Avui em centraré en el terme 'radical', el qual utilitzem sovint per a referir-nos a persones que estan més enllà de la "correcció política" o fora dels límits "d'allò democràtic" o que, segons el parer d'alguns, actuen com a "terroristes", o que volen carregar-se l'estatus social de "tota la població", o que són perilloses per a la pau "social" i l'anomenat "estat del benestar", o coses per aquest estil.

Ja sabem que la llengua és viva i que la seva estructura gramatical, el seu vocabulari, etc., varia i s'adequa en el temps conforme a l'ús que d'ells fem les persones. Però és evident que necessitem fonamentar-nos en definicions clares i distintes dels conceptes per saber que tots parlem de la mateixa cosa quan ens comuniquem, del contrari la nostra comunicació seria confusa i donaria resultat a continues interpretacions errònies, i, és ben clar, no ens entendríem pas entre nosaltres quan parlem.

Partint del cas que la llengua és viva i la definició dels termes ha de sorgir d'un punt de vista democràtic, si voleu, no tan academicista, he anat a mirar-me la Wiquipedia per a comprovar que ens diu sobre el terme 'radical'. Res més de lluny de la interpretació que solen fer gran part de les persones, incloent-hi periodistes i gent del món de la política, i de la política "d'esquerra" òbviament:

"El término radical viene del latín radix ("raíz"), significa así de raíz o de base, refiriéndose sobre todo a un punto de vista profundo, sustancial, más aún si es aplicado a alguna convicción, práctica, análisis o propuesta. No confundir con fanático o extremista que tienen otros significados ajenos a una visión profunda de las cosas.

Según el contexto radical puede significar:

En política:

• alguna posición que busca ir al fondo o raíz de las cosas, como por ejemplo los ácratas,
• un miembro de alguno de los partidos llamados Radicales o de la Unión Cívica Radical ..."

Per no deixar de banda la part academicista, que també ens serveix i sempre ens ha servit de referència bàsica per a saber de què parlem quan ens referim a un concepte -qui no consulta un diccionari quan vol saber què significa determinada paraula?- ara uns posaré la definició de 'Radical' que fa el "Gran diccionari de la llengua catalana" de la Enciclopèdia Catalana: (que és el que jo acostumo a fer servir normalment pel "prestigi" que té aquesta enciclopèdia):

"... POLÍT 1 adj Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme ... "

Ara vaig a consultar el concepte 'Radicalisme':

"... HIST /POLÍT Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat."

I, per anar deixant ja les definicions per avui, només extrauré alguna ressenya que fa Wikipedia, per exemple, del Partido Radical de Izquierda francès; que amb aquest nom ens hauria de sonar gairebé a terroristes espantosos, com a mínim; doncs tot el contrari:

" ...Partido Radical de Izquierda (en francés Parti Radical de Gauche - PRG) es un partido menor de centro-izquierda francés. Fundado el 4 de octubre de 1972 como una escisión del Partido Radical y Radical Socialista. El PRG apoyó la candidatura de izquierdas de François Mitterrand. Surge de una tendencia interna (GEARS) formadas en 1971. Tuvo su apoyo en sectores de la clase media y de las tradicionales zonas radicales del sud-oeste de Francia. Desde 1971 mantiene una alianza electoral con el Partido Socialista por medio de la cual integra sus listas electorales ... "

Carai! Fixeu-vos hi bé que ser radical, al cap i a la fi és estar dins de la normalitat més ordinària del sistema polític, és ser democràtic, no extremista ni fanàtic, tant així que el mateix partit radical francès és de centre esquerre. Llavors d'on prové aquesta mania de demonitzar el concepte 'Radical'. Ui!, jo que sóc malpensat ja tinc la solució, mireu una part de la definició de Wikipedia: "alguna posición que busca ir al fondo o raíz de las cosas, como por ejemplo los ácratas"

Aquí, segurament, rau el problema, els "àcrates", els "anarquistes", els "llibertaris", ells són per tothom la "xusma", el diable, el mal a extirpar d'aquesta societat. Per què? Perquè volen anar a les arrels, al fons de les coses (podríem deduir així: a la "veritat"), a la unitat, a allò més simple i primari, a redescobrir i a recuperar l'individu com a ésser natural i lliure, a l'individu com a persona. Què té de dolent que els anarquistes siguin els autèntics "investigadors", els que volen partir del dubte (posar en dubte el sistema polític, econòmic i social) i anar més enllà, descobrir i reparar el mal funcionament d'aquesta societat, quan al cap i a la fi, Descartes, un filòsof tan respectat per la nostra societat liberal, propugnava també arribar a les arrels, al fons de les coses (a allò més simple) i, a partir d'enllà, tornar a "reconstruir" (d'allò més simple fins a allò complexe)? Fàcil d'entendre, perquè això significa "revolucionar" el sistema, trencar amb els principis actuals de competitivitat, individualisme egoista, ànsies de poder, ànsies d'acumulació de bens privats, acomodació del pensament i de l'acció, etc. Perquè això significa la "revolució".

I per aquests motius, també als "independentistes" que busquen anar a la primera forma i a l'arrel des d'on s'ha de conformar la societat o la comunitat (el més a prop de la unitat bàsica): la política de proximitat, lluny dels centralismes imperialistes dels "MacroEstats" (on el poder està molt més lluny del teu abast) són titllats, conscientment o inconscient, de "radicals".

Deia l'altre dia que "radical" i "independentista" podrien potser ser la mateixa cosa "des d'un punt de vista gramatical", bé, era, una metàfora, evidentment, però sí que poden tenir certs paral·lelismes, perquè l'independentista pretén anar a l'arrel del control polític, descentralitzar la política, passar de la política d'allunyament a la política d'apropament o proximitat, arribar més a prop del control democràtic per part de la comunitat. I això precisament és "el camí" de l'anarquista, si més no, un dels fins de l'anarquisme "social" o socialisme llibertari i/o anarquisme assembleari, si voleu: la descentralització del poder, portar el poder a unitats properes, d'allò més petites possibles i controlables.

Al cap i a la fi, els dos corrents ideològics propugnen el mateix: llibertat, independència, autodeterminació i autogestió. Encara que a l'independentisme actual li cal un pas més enllà (malgrat que molts independentistes ja hi pensen): l'autogestió dels pobles significa que el poder recau en els membres de la comunitat, o sigui, passar d'una democràcia representativa a una democràcia realment participativa, directa o assemblearisme.

Ja concloent, mirarem la definició que diu: "Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat". Doncs bé, és del tot evident que aquí també coincideixen independentisme i anarquisme, doncs el que proposen ambdós corrents, és fer reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

Però, vet aquí, no tenim ara una contradicció? No, per suposat que no. La definició ens situa sempre dins d'un àmbit democràtic, no "extremista", no "terrorista". Democràtic, o sigui, és "el poble" qui ha de portar a terme les reformes no cap rei ni cap emperador que dicta el que s'ha de fer. Em direu: a Catalunya i el País Basc, per exemple, hi ha polítics i partits polítics que volen i propugnen l'independentisme. Bé, però els independentistes busquen el seu objectiu independentment que hi hagin polítics o partits polítics que s'hi apuntin. Molt de cops els mateixos independentistes solen tenir moltes discrepàncies amb aquests partits polítics. Sabem que els polítics busquen el poder a qualsevol preu i s'apunten al que sigui. Però el fet que hi hagi polítics independentistes no anul·la la "bona fe" del poble i/o de les persones que se senten independentistes. L'independentisme en sí mateix és una ideologia que neix contra els grans imperialismes que han anant absorbint els pobles lliures al llarg de la història desposseint-los de tots els seus drets, i, especialment del seu dret a ser lliures. Mentre visquem en un món on hi hagin polítics, aquests sempre s'apuntaran a una opció o a una altra a la recerca de vots, la qual cosa no invalida les opcions en sí mateixes.

Crec que per avui ja podem anar plegant, aquest escrit ja s'està fent massa llarg. Queden coses encara que analitzar. Per exemple, hi ha alguna definició de 'radical' de to més pejoratiu des del món acadèmic, com ho fan també del mot 'anarquisme' cosa que ja vam comentar en un altre moment. Però, bé, això ja queda per a una altra ocasió.