Recuperar la il·lusió

Em serveix l'exemple de l'arribada d'Obama ja fa un any al poder per poder explicar allò que vull. Molt de cops se'ns diu que és bo que arribi un polític concret o que els polítics facin uns canvis determinats perquè el poble recuperi la il·lusió. i jo pregunto la il·lusió en què? La il·lusió per a què? Per a què tot continuï igual? Us sembla bo que el poble d'Estats Units recuperi la il·lusió en un sistema brutalment desigual, en un país on existeixen unes diferències abismals entre diferents classes socials, on el dret és dret per a uns i absència de dret per a molts? On la gent viu per treballar en comptes de treballar per viure i on molts no poden comprar-se unes pastilles sabent que sense aquestes moriran sense cap més remei, o no tindran mai un psicòleg o un psiquiatre quan el necessiten inexorablement, etcètera

Així és la nostra democràcia, volen que recuperem la il·lusió. I ara potser ens portaran un profeta català que ens portarà a la terra promesa i, pum!, tots els nostres problemes s'esfumaran. Si som un país independent no tindrem aquests problemes, perquè els polítics catalans són d'una raça superior, perquè els catalans som una raça d'una altra dimensió presumiblement. Jo sóc independentista, sabeu? però no nacionalista, perquè el nacionalisme té una sèrie de pressupostos que jo no els comparteixo. Tot allò que no fem nosaltres, ningú no ho farà per nosaltres. I Obama li va dir al seu poble "haurem de treballar dur per aixecar el país", i resulta que els nord-americans ja estan tips de treballar dur; és l'única cosa que fan en tot el dia. No ens vengueu més la pel·lícula que, aquesta és un remake d'una altra que ja feien en blanc i negre.

Això és, els polítics socialdemòcrates i socioliberals (en teoria) i liberals/neoliberals en la pràctica ens fan viure en una il·lusió. Aixó és precisament així, ens fan viure en la il·lusió de la democràcia per tal que no veiem la realitat, perquè si la veiéssim sortiríem al carrer a fer rebentar tot aquest sistema. Per aquest motiu, em pregunto a vegades si no és millor un polític dèspota que un d'aquests que va de bon rotllo però que ens la fot doblegada. No vull recuperar la il·lusió amb aquests polítics ni amb profetes negres ni blancs, ni amb polítics neoliberals independentistes amb cara de pomes agres i deliris de grandesa.

La il·lusió és quelcom no real, jo prefereixo la realitat a la il·lusió, prefereixo coses tangibles a coses possibles. Però allò possible me'l vull elaborar jo mateix, colze a colze amb els meus iguals, sense apòstols que provoquen fanatismes infantils i ridículs, sense apòstols que tenen la jugada molt ben calculada pel seu propi benefici o per alimentar els seus propis problemes psicològics que arrosseguen des de la infància, per a alimentar la seva necessitat d'alçar-se com a líders d'una presumpta revolució que ens portarà a un suposat paradís, o com a líders que ens conduiran a la terra promesa o que tan sols ens pintaran la casa

Nosaltres no en som culpables

Cada dia ho tinc més clar (sabeu... tenir les coses massa clares és quedar-se una mica estancat; cal avançar-hi més i avançar és no deturar el pas, no deixar de caminar mai, no tenir gaire les coses clares) malgrat tot ho tinc més clar cada dia:

Nosaltres no som culpables de la societat en la que vivim, nosaltres no som culpables de les polítiques que rebem, nosaltres no som culpables del sistema econòmic que tenim. Ben senzill, algú gosa dir que els esclaus de l'antiga Grècia, provinents en la seva major part dels presoners que feien en les conquestes de guerra, eren culpables de patir una guerra, ser empresonats i convertir-se en esclaus?

Ara si em dieu que la nostra complicitat ens fa víctimes i xais domesticats, sí, en aquest sentit fem pena, absoluta pena. La nostra complicitat, sí, perquè a ningú li passa inadvertit que la por és allò que fa que uns homes i dones continuïn sent esclaus i esclaves. I la nostra complicitat es diu por a la llibertat
_____________________________

Arran de la segona guerra mundial i de l'observació de les actituds i del comportament de la gent com a conseqüència d'aquest conflicte, el llavors psicoanalista Erich Fromm escrigué un llibre que analitzava la por de les persones davant la llibertat titulat, com bé sabeu, Por a la llibertat que en dóna explicacions que encara són, i que potser ho seran sempre, del tot vigents

Che cosa è Alberto Senderi?

En el post anterior vaig intentar fer un experiment que ja s'ha dut a terme d'altres vegades. Consistia en fer passar una petita peça musical, meva en aquest cas, atribuint-la a un autor ben consagrat o bé, com jo he fet, que fos desconegut o inventat però que "els experts" li haguessin donat un reconeixement de qualitat suficient. D'aquesta manera s'estudien les reaccions dels que hi participen. A més la peça musical la vaig situar en una etapa del barroc tardà que em vaig inventar amb la denominació de barroc tardà avantguardista. La música en qüestió es diu I jo encara sento la teva presència i està gravada en piano elèctric, transformada després al so de guitarra clàssica i sintetitzada manualment per mi a través de Garage Band d'Apple fins a fer-la més creïble, equalitzant-la i treballant-li les ressonàncies i l'eco per tal que quedés més o menys "arregladeta". No la vaig gravar amb guitarra directament perquè jo seria incapaç de poder interpretar aquesta partitura amb tal instrument ja que el meu domini de la guitarra és bastant precari, em serveix com a acompanyament de cançons i prou.

És cert que el post estava molt treballat perquè vaig agafar una notícia de la revista The Musical Times i la vaig retocar canviant-li també, evidentment, el contingut de la informació que va ésser inventat per mi. No existeixen, ni han existit mai, ni el compositor Alberto Senderi, ni el musicòleg Craig Smith Willson, ni el castell de Nemerotti on estan els arxius de Vivaldi, ni la universitat de Kranfford, ni el guitarrista Roberto Missini, ni la corresponsal Martha Tshcikell; vaja que jo sàpiga.

Tenint en compte que aquesta peça musical la vaig posar en circulació per internet el passat 26 de desembre, podia entendre que la gent que llavors l'havia escoltada no podria recordar-la més que res perquè és instrumental; o sigui sense lletra. Encara i així, aquesta música està i ha estat penjada en tot moment tant en Facebook, com a MySpace Music, com a aquest bloc. A més a més per deixar-hi més pistes, en la notícia inventada li vaig posar el nom de La vostra presenza eterna; molt similar a la denominació original. He estat en tot moment deixant pistes per veure-hi què passava, essencialment per posar a prova els nostres mecanismes inconscients. Així en aquest cas em va sorprendre molt veure com en Garrofaire digués "No seria català aquest compositor?" que, malgrat que ho deia pel cognom, podria haver-hi existit una associació inconscient, però a més a més en Garrofaire també va dir que a ell la peça li semblava que estaba tocada amb piano en comptes de guitarra i de fet estava tocada en piano originalment i transformada a so de guitarra que, encara que és molt convincent, l'execució del piano és molt diferent que la de la guitarra. Aquí han d'actuar forçosament mecanismes inconscients. Ara bé, està tan ben imitat el so de guitarra que, fins i tot, al final de la peça hi ha una nota que sona com si una corda no hagués estat ben trepitjada al tocar-la fent aquell so distorsionat, com una xerricada, característic de la guitarra.

Albert Esteruelas, que coneix molt bé la meva música ja que la té gravada en CD i l'escolta sovint, no va dir que era meva per seguir el joc, només es va a limitar a dir que ell era qui millor coneixia en Senderi, i tant, som més que amics, gairebé com germans! Antoni Casals va fer gala dels seus amplis coneixements en música, haig de quedar un dia amb ell perquè m'hi instrueixi, certament. Fer constar, en tot cas, que Antoni Casals em va fer sospitar que podia haver-se adonat que jo era l'autor perquè quan va escoltar la peça original sembla ser que li va agradar força. Però a més en un comentari que em va fer sobre una altra composició meva, em va dir que n'hi havien parts que li recordaven el Chillout i precisament aquí em torna a dir el mateix; és evident que sent del mateix autor la música sempre tindrà un segell distintiu, per dir-ho així, però també hi podria haver una associació inconscient, especialment em va cridar l'atenció que comentés que, malgrat que se suposava que la música era del segle XVIII, ell l'hagués situat més a prop. Aquest més a prop, malgrat que és evident que ho està utilitzant a l'àmbit de la temporalitat, bé podríem, si volguéssim, atribuir-lo a un àmbit espacial i/o de relació interpersonal.

És del tot obvi que les interpretacions que hi faig no tenen cap cientificitat, són pures divagacions, però bé que hi podrien tenir algun sentit. Tanmateix caldria haver-hi hagut una participació prou alta de persones per treure'n alguna conclusió i més havent portat a terme algun tipus de prova científica. Però tampoc es tractava d'això. Jo me l'havia plantejat més aviat, si voleu, com un joc, com un divertimento i per satisfer la meva pròpia curiositat sinó ja el meu propi ego. En tot cas, no sé si m'ha sortit pitjor del que esperava perquè sent un dels posts més llegits dels darrers temps al meu bloc (comptant des que fa mesos no escric gaire) només hi han participat 3 persones als comentaris del post. I és estrany perquè he superat de manera àmplia la xifra de 200 pàgines vistes segons puc interpretar, i per primera vegada, el 25% dels visitants han fet una visita al post o al bloc de més d'una hora de durada. Alguns de les premisses de les que he partit a l'hora de posar en marxa "aquest joc" és suposar que la gent quan llegim un post d'un bloc no reparem massa en detalls externs, no comprovem la veracitat de les fonts, fem una lectura lleugera, que encara que escoltis una peça musical breu diverses vegades no la recordaràs prou bé si no té lletra, que quan llegeixes alguna notícia d'una persona amb la que tens establerta una relació relativament propera encara que sigui virtual li atribueixes un grau de veracitat més gran que quan aquesta relació és llunyana...

No entenc...

No entenc la gent que t'enllaça al teu bloc, al cap d'un temps et deixa d'enllaçar, un altre dia torna a enllaçar-te i així de manera continua. No entenc la gent que sol·licita la teva amistat a Facebook i després et deixa i no saps per què. Jo tinc el meu perfil ben públic (no entenc per què ha de ser privat quelcom que és a internet) i penso que la persona que vol que siguem amics té temps de sobre per a valorar si aquesta relació virtual li convé. Tampoc entenc la política de Facebook on tot és ben visible -si fas un simple comentari tots els teus contactes se n'assabenten, sinó per què hi ets?- però després quan algú deixa de ser amic teu no tens manera de saber qui és aquesta persona. En fi, el que vull dir és que no entenc aquesta inestabilitat d'algunes persones, ara t'enllaço, després no i així. Jo generalment no trec l'enllaç del meu bloc de ningú generalment sinó és després de molts anys per algun motiu determinant, tampoc "abandono els meus amics" a Facebook; les persones tenim una certa estabilitat temporal durant molts anys, la nostra personalitat no sol ser massa canviant en general. La personalitat humana està estructurada en trets estables, amb conductes fins i tot predicibles. Reconeguem a les persones pels seus trets estables; això és el que configura la nostra personalitat al llarg del temps. També tenim trets variables que es mostren en situacions puntuals quan estem condicionats per diferents variables que fan que en un moment determinat tinguem una sèrie de respostes no predicibles, però aquestes respostes també són pròpies d'allò que configura la nostra personalitat, hi ha uns trets que ens caracteritzen que també podrien explicar la nostra variabilitat. Tanmateix aquests respostes, si no són molt greus, jo no les solc tenir en compte a l'hora de despatxar algú del meu bloc o com a amistat a Flickr, Twitter, Facebook, etcètera. Si valorem a les persones per accions molt puntuals i no per la seva personalitat a llarg termini, realment som nosaltres els que tenim trastrons de personalitat que ens porten a ser inestables: "ara t'estimo, ara no t'estimo". En fi, són coses de la vida que entenc però que no entenc.

Imatge: Una classificació de trastorns de la personalitat

Llegim allò que no hi ha escrit

Axiò és realmnet incerïble però motles vedages llgeim allò que no hi ha esrcit peqruè teinm unes estructrues metnals precocnebudes sorbe la raeiltat. La realitat la interpretem en base a models que hem elaborat prèviament, perquè el nostre sistema nerviós és incapaç d'atendre a molts estímuls simultàniament. En música existeixen aquestes notes atenent a la seva durada: quadrada (excepcional), rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa i, excepcionalment, garrapatea i semigarrapatea. Cada una d'aquestes notes dura la meitat de la que la precedeix, per exemple: una blanca dura la meitat del temps que una rodona; el que vol dir que en el temps que tocaríem una rodona tocarem dues blanques, d'aquesta manera -seguint aquesta llista de figures musicals- cada una d'elles ens obligarà a interpretar al doble de velocitat que l'anterior. Així tenim que una semigarrapatea (valor musical excepcional tenint en compte la impossibilitat en general de la seva interpretació) s'haurà de tocar 256 vegades més ràpid que una blanca. Però no hi ha ésser humà capaç d'estar pendent de 50 notes en dos o tres segons per exemple, quan interpreta una partitura. L'instrumentista musical quan toca, per dir alguna cosa, 8 notes seguides en un segon ho fa de manera automàtica depenent d'un model que ja té après en aquelles estructures complexes de cada partitura. El músic quan assaja alguna peça musical o s'aprèn una partitura, generalment comença tocant les notes a una velocitat molt inferior a la real i ho fa per parts, no abordant tota la peça en el seu conjunt, i quan es tracta d'instruments polifònics com el piano, fins i tot s'estudia cada mà per separat. Quan la peça musical està apresa, les estructures complexes sorgiran per si mateixes de manera automàtica en fer la interpretació, de la mateixa manera que quan heu llegit la primera frase d'aquest post heu reconegut les paraules només per la primera i última lletra que les formen perquè la resta de lletres ja les teniu interioritzades i convertides en una paraula model en el vostre sistema nerviós.

Qui podria ser conscient de cada una de les notes que està tocant quan interpreta aquesta peça musical?:



Imatge: Un exemple de pintura puntillista

Llei de vida (avui a twitter). No tinc pas ganes de desenvolupar un article

itaca2000 a twitter

Quan la gent no pot conviure s'ha de separar. Qui ara no ens poden veure, quan siguem independents seran els nostres amics. Llei de vida

1 minut ago from web

itaca2000 Els atacs continuats contra allò català provocarà un rebuig insistent i gradual en Catalunya i d'altres llocs; això no és pas negatiu 5 minuts ago from web
itaca2000 Necessitem seleccions catalanes ja. Necessitem poder gaudir del nostre propi país JA. L'onada espanyolista i feixista-imperialista em fa por ... 9 minuts ago from web
itaca2000 Preferir que guanyi un equip de futbol llatí contra un saxó no treu que odio tots els símbol espanyolistes amb els que no m'identifico pas ... 11 minuts ago from web
itaca2000 Vaig dir que preferia que guanyés Espanya que no pas Alemanya (sóc llatí i mediterrani) però no suporto les celebracions que n'hi fan a TV ... 12 minuts ago from web
itaca2000 Visca Catalunya i els seus artistes. Darrerament no parem de presentacions de llibres, inauguracions d'exposicions, etcètera 14 minuts ago from web
itaca2000 Avui sopar a la platja d'Arenys amb els mateixos protagonistes del "Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès" 16 minuts ago from web
itaca2000 Ahir inauguració d'exposició de pintura de la meva veïna i amiga Núria Sandalinas a Vilanova del Vallès, més de 100 assistents i bon cava ... 16 minuts ago from web

Potser hagués estat més fàcil començar pel principi

Potser aquest sigui el darrer post que escrigui de sonets durant uns quants dies, qui sap si setmanes, qui sap si mesos... Tal vegada aquest sigui l'últim article sobre poesia del mes de juny, però tampoc us en prometo res. No puc assegurar-vos pas que demà no comenci a parlar de nou de poesia, de sonets o potser no escrigui res durant quinze dies; en aquests moments tampoc disposo de massa temps i, quan en disposo, faig allò que em sembla més important: no fer res en absolut. No fer res en absolut no és pas una tasca fàcil, especialment avui dia. A hores d'ara vivim en un món on hom pensa que cal estar fent de tot contínuament, de manera frenètica i desesperada. Vivim un temps que pateix la greu malaltia del patró de conducta tipus A.

Però, recapitulem; ara estàvem parlant de sonets i us vaig posar dos exemples de sengles sonets meus que, a més, eren acròstics. I fa molt temps que vull fer un article parlant del sonet com a forma expressiva, i vaig aprofitar aquests dos darrers posts per a fer-hi un apropament; tanmateix no hagués estat més fàcil començar pel principi? Doncs el principi és que una vegada una professora de literatura catalana em va dir que, per a ella, a ningú no se'l podia considerar poeta fins que no havia escrit com a mínim un sonet. També és cert que a part d'aquesta mania, la docta literata Antònia -així es deia- tenia un nas pronunciat. Doncs res més a afegir avui que, tenint en compte aquests dos elements, jo a l'endemà que ella fes tal afirmació vaig voler dedicar-li el meu primer sonet:


Soneto de las narices


La docta literata Antonia dice
que no se es poeta sin soneto,
pues vean ¡hasta en esto yo me meto!,
le doy con un soneto en las narices.

Quizá no acertara ahí en la rima:
narices con quien dice no consuenan,
a mí tal como están muy bien me suenan,
la ese que añadiese no lastima.

Creedme no es gran cosa pero es fácil,
barato este soneto es realizarlo,
podría incluso hacerlo aún más grácil.

A Antonia, hoy lunes, quiero entregarlo
y no encuentro otra rima para "fácil",
acabo en este verso y ¡sin lograrlo!


Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 14 de gener de 1985
Imatge: Construcción y validación inicial de la Escala de Personalidad Estudiantil Tipo A

_______________________________________

PD. Us ben asseguro que quan vaig escriure aquest sonet no sabia pas de l'existència d'aquest; tot és pura coincidència, casualitat o, ben al contrari, causalitat; doncs els factors, variables, condicionants... poden tenir semblances distants en el temps, qui diu que no?

Continuant amb el vel posat...

Com a continuació del meu darrer post, i en relació al que va escriure Hugo Martínez Abarca a III República .es sobre El asunto del velo -article que em va semblar prou interessant per a aportar-hi també més matèria de debat i de reflexió- aprofito per a deixar més preguntes o idees llençades a l'aire amb la intenció que aquestes poguessin contribuir, si més no, a la reflexió sobre certes conviccions latents dins de les nostres cultures anglosaxones i llatines que són fruit del nostre sistema de creences integrat a nivell psicològicosocial. No pretenc ni de lluny sentar càtedra, es tracta d'unes pinzellades breus i de passada. En aquest sentit, escric el meu post a partir del comentari fet per mi al post d'Hugo Martínez, i hi deixo les vivències, pensaments i reflexions següents:
No només hi ha professores vestides de monges. A la universitat he compartit, com a estudiant, i he atès, com a administratiu, monges amb hàbit que assistien amb ell posat a les classes, tant de doctorat, com de llicenciatura i/o de diplomatura. Us ho ben asseguro, a classe n'he tingut més d'una i la gent, a més, tenia un tracte cap a elles gairebé de més amabilitat i respecte que cap a la resta de companys; cosa increïble i que no s'hi practica precisament amb les musulmanes que porten vel. Sé per suposat que una cosa són les monges i l'altra la resta de dones, però els símbols i els fetitxes no deixen de ser símbols i fetitxes, tant a nivell d'input com d'output.
Islamofòbia? No, jo l'anomenaria directament xenofòbia, endogàmia i molta mala llet. El cristianisme també és altament masclista: una noia pot vestir minifaldilla, fins i tot assistint a missa o col·laborant amb l'església, tal cosa no és mal vista ni per la mateixa església ni per la mateixa societat; ni per suposat per les feministes, ni per les lesbianes, ni per les lesbianes feministes, que quan són guapes, o no -cosa prou relativa- també se la hi posen, la minifaldilla, i ho sé també per experiència pròpia.
Però la minifaldilla també és un fetitxe masclista que se'ns va vendre als anys 60 com un pas cap a l'alliberament de la dona, tanmateix la minifaldilla té molt a veure amb el concepte dona objecte. Fixeu-vos, per què un noi no pot anar amb minifaldilla? o, fins i tot, a segons quins contexts, ni tan sols amb pantaló curt? Tal cosa no significa que mostrar segons quines parts del cos es troba lligat a una concepció masclista de la nostra cultura?
Dins dels estatus alts empresarials, la dona pot portar minifaldilla, més o menys de segons quina llargària, escots més o menys "provocatius", pantalons ajustats..., l'home ha de portar corbata, roba amplia i no pot mostrar el pit, malgrat que a la cultura macarrònica mostrar el pit i dur roba ajustada sigui distintiu de mascle dur i competent. I si parlem dels treballadors i de les treballadores que no tenen càrrecs executius a l'empresa, aquí més encara la dona pot mostrar més parts del seu cos, fins i tot això és vist pels executius com quelcom positiu; en certa manera ho provoquen si hi poden. Jo treballava a una empresa farmacèutica on les noies que no tenien cap càrrec havien forçosament de vestir un uniforme amb faldilla curta. Les tennistes en general juguen amb minifaldilla (directament amb faldilla, vaja, però curta, o sigui minifaldilla -malgrat que per dins portin un insignificant pantaló curt, tanmateix els homes porten pantaló, curt, però pantaló i no pas ajustat generalment). Les ballarines sobre gel, per exemple, ho fan amb minifaldilla. El ballarí normalment amb pantaló, roba ajustada i mostrant el pit en pla macarrònic.
La saltadora Allisson Stokke és famosa pel seu cos no per la seva habilitat esportiva. Tanmateix, per què pel seu cos? Fixeu-vos en com vesteix la dona esportista a diferència de l'home esportista. Com vesteix i com accepta ser vestida? Tal cosa no demostra que la nostra cultura occidental és altament masclista? Les jugadores de voleibol vesteixen com si estiguessin fent una passarel·la de roba interior; podria semblar que el voleibol femení estigués incidint més en l'aspecte eròtic del xou que no pas en el d'una competició esportiva. Tingueu en compte que parlo de dos aspectes a considerar: la forma de vestir de la dona esportista en contraposició en general a la forma de vestir de l'home esportista, i allò que veu i desitjar veure, presumiblement, l'home i la dona quan aquests observen a una esportista i quan observen a un esportista.

Estem en una doble concepció de la idea de mostrar el cos de la dona. Si la dona mostra el cos, o part d'aquest, tal cosa es tinguda en compte com un pas cap a l'alliberament de la dona, si l'amaga pot ser pres com un concepció masclista (per exemple, el seu nuvi o marit no li permet que ho mostri, es posa així el vel al cap, per no mostrar el cabell que és un element eròtic per a diversos sistemes de creences religiosos i/o socials i s'hi posa faldilla llarga, però no pantaló, per no mostrar les cames que poden ser un acte de seducció i desig cap la resta d'homes). Però també l'home li demana a la dona que s'hi posi minifaldilla per presumir de la seva dona com a objecte, tanmateix la dona busca generalment uns altres atractius en l'home quan vol presumir d'ell com a objecte. Això, malgrat que sigui negat, o ho disfressem, hi continua succeint. Si més no, continua vigent "dins el cap" de l'home occidental. Per tal motiu, dins el sistema de creences masclista, la faldilla és un element distintiu entre la roba que pot portar un home i la que ha de portar una dona.

Com la cosa va també de religió, pregunto: Per quin motiu, dins l'església catòlica, les monges són inferiors en jerarquia que els capellans, vesteixen diferent, porten també vel i no poden oficiar missa? Sé que tal cosa no passa en tots els tipus d'esglésies europees, llatines i nordamericanes. Per exemple, a l'església anglicana la dona sacerdot oficia misa amb l'hàbit però sense vel, amb els ulls i els llavis pintats, tal com podem observar-ho, per exemple, a la Church Trinity de Broadway a Wall Street -al barri de Manhattan- monument arquitectònic, amb un cementeri monumental del segle XVIII que serveix com a jardí per als vianants i oficinistes del veïnat, fins i tot per a fer a sobre dels seus bancs de pedra el dinar del migdia, i que us aconsello que visiteu quan tingueu l'oportunitat de fer-ho.
Com veig la cosa? Hi ha moltes ments malaltisses que encara creuen en la invasión musulmana que mai no va passar i que mai no passarà. Allò que crida més l'atenció es que la gran part de nosaltres som fills i filles dels musulmans, només cal veure els nostres cognoms majoritàriament, i de manera especial els acabats en "ez", que són potser el major nombre i només cal veure també quantes persones amb aquests cognoms, ja siguin materns o paterns, acabats en "ez" -malgrat que alguns fins i tot catalanitzin el seu cognom canvien l'accent tancat per l'accent obert, que els hi ha, amb un intent desesperat d'esborrar el seu propi origen moro- senten una por repulsiva cap als àrabs. Si us plau, en quin món vivim?

Per suposat que no pretenc justificar pas cap tipus d'exclusió o diferència entre home i dona dins la cultura musulmana i/o islàmica. Només tracto d'advertir que "la nostra cultura" també viu de símbols, fetitxes, etc. que estableixen clares diferències entre home i dona, entre estatus socials, etc.

Manipulacions, mitges veritats, "interpretacions"...

És curiós observar com es manipula la informació perquè influeixi d'una manera determinada en el lector. No sé com nassos he anat a parar avui al menéame, jo no sóc molt donat a entrar per aquestes contrades on es competeix amb la intenció, sana o no, de guanyar lectures, estadístiques, "ego artificial", etc., com imagino que ja sabeu. Suposo que hi he anat a parar perquè estava omplint el meu perfil a Alianzo, després de rebre un email d'ells convidant-me a tal afer.

La cosa és que m'he trobat el menéame obert amb una notícia titulada Unos 400 radicales queman fotos de la Familia Real en un acto en Gerona. Clico per curiositat a sobre del títol i em porta a una notícia del diari El Mundo que es titula Unos 400 independentistas queman fotos de la Familia Real en un acto en Gerona. Vaja, quina casualitat! La persona que ha "meneado" la notícia ha canviat per tot el morro un concepte fonamental del títol, exactament "independentistas" per "radicales".

Em poso a llegir la notícia de El Mundo (diari que no m'és precisament d'allò més simpàtic) i m'hi trobo que, en cap moment, surt la paraula radical ni per dir ase ni bestia. És més, la notícia en si tampoc acaba de tirar massa ni cap a una banda ni cap a l'altra, o sia, que tampoc em sembla que facin massa interpretacions del fet en si.

Però la pedra ja està llençada, el tal juanitos que ha "meneado" la notícia ja ha aconseguit el que volia. La gent s'ha quedat amb la paraula radical al cap, malgrat que la informació del diari no la posi enlloc. El tal juanitos potser s'ha equivocat al transcriure el títol -cosa que dubto, és un títol llarg per intentar memoritzar-lo-, però, en tot cas, de ser així, el subconscient l'ha traït, de tal manera que la intenció és subjacent a l'acció.

Clar, si no li dónes cap importància o no ets una mica crític amb el que llegeixes, ja has acabat associant de nou el fet de ser independentista amb el fet de ser radical, que potser és o no la mateixa cosa des d'un "punt de vista gramatical", però d'això hi parlarem demà perquè avui no vull fer aquest text més llarg. I en un altre moment potser també parlarem de per què el diari El Mundo diu Gerona quan parla de Girona, però al mateix temps diu Príncipe de Asturias y de Girona o diu Federació d'Organitzacions Empresarials de Gerona, coses curioses, encara que no tant, totes elles.

Vertigen

Recibiré postales del extranjero,
tiernas y ajadas, besos, recuerdos.
¿Cómo están todos? Te echo de menos.
Cómo pasa el tiempo...

Seremos otros, seremos más viejos,
y cuando por fin me observe en tu espejo,
espero al menos que me reconozca,
me recuerde al que soy ahora.

Aquellas manos, aquella mujer,
aquel invierno no paraba de llover,
perdona que llegue tan tarde,
espero saber compensarte.

Estás tan bonita, te invito a un café,
la tarde es nuestra, desnúdame.
Tras el relámpago te decía: "Siempre
recogeré flores en tu vientre".

Otro hombre dormirá contigo
y dará nombre a todos tus hijos.
Ven, acércate a mí,
deja que te vea,
que otras primaveras
te han de llevar muy lejos de mí.

Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.
¿Me escucharás, me buscarás,
cuando me pierda
y no señale el norte
la estrella polar?

Las frías mañanas en la facultad,
tú casi siempre huías conmigo al bar,
y me enfadaba si preferías
el aula a mi compañía.

Sobre la mesa botellas vacías,
qué sano es arrancarte esa risa,
y ahora cambiemos el mundo, amigo,
que tú ya has cambiado el mío.

¿Qué haré cuando te busque en la clase,
y mi eco me responda al llamarte?
Otros vendrán y me dirán
que te marchaste,
que te cansaste
ya de esperar.

Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.
¿Me escucharás, me buscarás,
cuando me pierda
y no señale el norte
la estrella polar?

Y la ronquera, los traicioneros nervios,
que me atacan antes de cada concierto,
viejas canciones, antiguos versos,
que espero retenga algún eco.

Y en el futuro espero, compañero, hermanos,
ser un buen tipo, no traicionaros.
Que el vértigo pase y que en vuestras ventanas
luzca el sol cada mañana.

Pero basta de lamentos,
brindemos, es el momento,
que estamos todos
y no falta casi nadie,
que hay que apurar
la noche que acaba de empezar.

Vértigo, que el mundo pare,
que corto se me hace el viaje.
¿Me escucharás, me buscarás,
cuando me pierda
y no señale el norte
la estrella polar?

Lletra i música d'Ismael Serrano
Fotografies: Sílvia (1,2,3, 4 i 5) de Jordi Gomara (itaca2000)
Fotografia 6: Sílvia i Jordi

Canción: Vértigo
Álbum: Atrapados en azul (1997)

• Aquest post el dedico a la Sílvia (companya de Facultat) que va viure a Barcelona, París i Suïssa a una casa preciosa al voltant d'un llac. Vaig perdre les seves passes fa molts anys. Tanmateix desitjo que sigui molt feliç
  

• També vull dedicar-me'l a mi mateix tot recordant els meus anys com a cantautor, si m'ho permeteu, doncs aquesta cançó sense saber molt bé el motiu m'hi apropa aquell aroma agradable de quan pujava a l'escenari. (Val a dir que l'Ismael i jo hi connectem, un altre dia us ho explico...)
  

Us convido a continuació, amb molt d'afecte, a escoltar aquesta cançó agradable al vídeo que ve seguidament, amb la seva "marxeta", fins i tot un tant "pegadiza", la qual m'evoca entranyables records:



Vertigen (definició segons viquipèdia en espanyol)
Vertigen (tuotromedico.org)
Vertigen (sinfomed.org)