01 de maig 2010
De l'entrevista-concert a Ràdio Salt i de la immigració
En tot cas, vam aprofitar per passar la vesprada a Girona, vam caminar per la Rambla, pels voltants de la Catedral, gran part del Call Jueu i gran part de la llarguíssima muralla. Una visita que ningú no s'ha de perdre. Haig de dir que era l'enèsima vegada que passejàvem per Girona, una gran antiga ciutat del futur, una de les meravelles d'aquest planeta.
En fi, per aquella o aquell que tingui interès, curiositat, morb, amabilitat, o qualsevol instint que li porti a fer-ho, deixo aquí l'entrevista sencera a la seva (a la vostra) disposició. Moltes gràcies per la vostra atenció, els vostres comentaris i les vostres crítiques:
Fotografia: Octavi, Paco i jo, ja fa uns anyets a les escales de la catedral de Girona
Endevinalla: Qui dels tres que sortim a la foto sóc jo?
06 d’octubre 2007
Parlarem del rei i del govern, però avui...
El Sr. Antoni Ibáñez no se sent pas molest pel que vaig publicar-hi ahir, i que vé a continuació, ans al contrari, déu sentir-se "feliç". Quan parles presumiblement "mal d'ell" li estàs donant publicitat, més lectures, la possibilitat d'endisar-se encara més dins l'espirall, el punt de mira, de la polèmica, quan més territori abasti millor encara per ell. Al cap i a la fi, és un dels seus objectius. Us ho vull aclarir perquè no penseu que sóc "massa dur" amb ell (sí és cert que m'agrada la polèmica, etc.), tanmateix li estic fent un favor; ell ja acostuma a "fer picar" a la gent perquè li donin aquesta publicitat que busca constantment. Ja me val, m'ha regalat un post, vaig dir ahir, i així també "creem més xarxa". A mi, no em respondrà pas. El mètode que segueix amb mi és fer passar-se per algun anònim o fer suplantació d'identitat en un altre bloc meu diferent a aquest normalment, o escriure posts posteriorment que són indirectes "sibil·lines". Tanmateix, ara potser no ho farà, per no quedar al descobert. Al cap i a la fi, tot plegat té la seva gràcia, forma part d'aquest món tan curiós de la blogosfera.
__________________________________________________
(05/10/07 a les 21:30 h.):
Antoni Ibáñez, conegut blocàire de la catosfera, que llegeixo alguna vegada perquè és veí, i que diu defensar la llibertat d'expressió -anit mateix, per exemple, en un ple de l'ajuntament de la nostra vila- publica el següent en un post d'ahir:
Al meu institut no deixem que els alumnes portin posada la gorra a classe. La gorra és el distintiu propi d'algunes tribus urbanes (MC -rapers, grafiters, B-Boys-, latins, etc.). En canvi, acceptem que algunes noies portin el vel islàmic (hijab). No entenc aquesta discriminació. O tots moros o tots cristians. El vel aïlla socialment les envelades les quals formen un gueto escolar. A més, la cosa s'ha agreujat respecte al curs passat. Potser enguany han canviat l'imam i es nota encara més la diferència... Aquesta situació, que pot semblar molt políticament correcta i molt multicultuguai, resulta molt poc favorable per a la integració i la convivència entre l'alumnat. ¿Algú em pot dir cap a on anem?
Ell té activada l'opció de moderació de comentaris. Jo en vaig enviar-li un, el qual ha obviat, com era d'esperar. Ja n'estic acostumat, ell no em vol donar publicitat; cosa que no em preocupa gens ni mica, sincerament. Ell es dedica a publicar comentaris anònims o amb suplantació d'identitat als meu blocs. En el fons, és un fidel seguidor meu però no vol demostrar-ho, això provocaria greus ferides en la seva personalitat messiànica i egocèntrica. Tanmateix pel nivell tan barroer i ximple de la major part dels comentaris publicats, jo li en vaig enviar un súper curt, clar, concís, irònic, amb alguns missatges i una mica d'humor implícits. No l'ha volgut publicar. Jo avui volia parlar del rei, us ho ben asseguro, però això em provocava una feina més gran per escriure i elaborar el meu post. A mi m'agraden en general els posts ben treballats. I, vet aquí, he pensat que, ja que el Sr. Ibáñez vol continuar en el seu món tancat i d'ignorància supina, jo podia publicar el comentari que ell no ha volgut publicar i així em sortia un post de franc. D'aquesta manera, sense res més a afegir us deixo el meu comentari al seu post a continuació, i li agraeixo al Sr. Ibáñez que m'hagi regalat un post:
Si un noi assisteix a les classes amb corbata, se li posa alguna pega?
Treure's el barret o la gorra quan entres a llocs tancats pertany al costum del règims militars.
Lluís Llach no es treu la gorra quan entra a un espai tancat. No m'imagino a Lluís Llach a una classe de l'institut sense una de les seves centenars de gorres posades. Malgrat que li hagi passat l'edat per anar a l'institut.
I si un alumne/a porta un anell de casat? Li ho fan treure? I si porta un penjant al coll amb una creu cristiana? Li prohibeixen portar-la?
I si una noia porta faldilla en comptes de pantaló? Li obliguen a posar-se pantaló perquè la faldilla és un símbol masclista?
Amén!
________________________________________________
Si voleu llegir el post sencer el trobareu a Entrellum, enllà hi podreu veure el post sencer amb els enllaços que jo no hi he afegit i amb un vídeo d'última hora. He obviat el vídeo i els enllaços al meu post perquè, sincerament, no me'ls he mirat.
22 de maig 2007
I Les Illes també...

Ja n'hi ha prou...
Ja n´hi ha prou és una iniciativa ciutadana que neix de la inquietud manifestada des de nombrosos moviments socials, plataformes ciutadanes i gent independent després de gairebé quatre anys d´atacs sistemàtics contra pilars bàsics del nostre entorn cultural, social, econòmic i ambiental.
És un projecte dut a terme amb independència i de forma voluntària, que vol posar en circulació missatges audiovisuals de protesta i de resistència davant la impunitat amb què s´ha destrossat el territori, s´ha mentit i menyspreat la ciutadania i s´ha retrocedit en els serveis públics més bàsics.
què volem?...
1 Promoure un espai documental informatiu, crític i alternatiu a internet sobre la realitat social, econòmica, política, cultural i ambiental de les Illes Balears.
2 Transmetre una visió crítica de la nostra societat, proposar alternatives i reflectir la necessitat d´un canvi polític, indispensable per aturar la destrucció desacomplexada i sense límits que hem vist en els darrers quatre anys dels governs de dretes.
3 Mobilitzar la ciutadania davant els atacs perpetrats en els últims anys de govern contra els moviments socials, la llengua, la cultura i el territori.
4 Aturar la criminalització dels moviments socials des dels mitjans de comunicació i donar suport a les organitzacions i plataformes ciutadanes que s´oposen pacíficament a les polítiques practicades en contra de l´opinió i de la sensibilitat ciutadanes.
5 Protestar enèrgicament contra l´ús partidista dels mitjans públics i rebatre la propaganda demagògica i la desinformació practicada des d´alguns mitjans de comunicació.
Pàgina web de la plataforma ciutadana Ja n'hi ha prou
21 de maig 2007
La nostra immensa fragilitat

Fragilidad
Todo es frágil:
tu costumbre de amarme,
mi fe,
el silencio y la vida que duerme
en un vagón de tren.
Tu contrato fugaz,
la memoria,
este hilo de voz,
las quimeras que surcan estrechos
y este corazón
que persigue tu rastro
en la alfombra de la habitación.
No es tan frágil
el trueno del fúsil,
el temor
a perderme tus dulces mañanas,
tanto dolor.
La memoria del banco,
el aroma de aceite en el mar,
las fronteras de acero para hombres,
humo para el capital
que regula espejismos
y ordena tu necesidad.
Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.
Es tan frágil el abrazo del mundo y su paz,
la promesa desde la tribuna
y su empeño por perdurar.
Soberbio y resistente
es el grito del miedo anunciando el final
y la noche que escupen al cielo
tantas chimeneas,
los disparos de nieve,
el rugido de las bayonetas.
Quizá no sea tan frágil
tu costumbre de amarme,
mi fe,
tu voz y tu memoria.
¿Sabes?, quizá me equivoqué.
Quizá no sea indestructible
el trueno del fusil, tanto dolor,
la burbuja que encierra este grito
y este temor
a saberme perdido,
a perderte y perder la razón.
Yo soy frágil como un cristal
si falta usted a esta cita, mi amor,
si el canto se llena de olvido,
si el recuerdo se va
y ya no ríe conmigo.
Quizá no seamos héroes
pero aún seguimos vivos
y en la crisálida su voz estallará.
Y no se quedará inmóvil al borde del camino
y hará futuro su fuerte fragilidad.
Ismael Serrano. Àlbum: Naves ardiendo más allá de Orión. (2005)
***Il·lustració
19 de febrer 2007
El temps del crepuscle
He dut a terme una actualització més que important sobre el meu post "Els drets del dret".Estigué tota la nit (una d'aquelles nits dolentes o bones o viceversa) llegint, fumant, pensant, escrivint. Quan arriba el crepuscle, el teu cos comença a acusar el cansament, la son t'hi guanya i les lletres del monitor de la computadora comencen a ballar davant els teus ulls... Sabia el que volia dir, però els meus dits tremolosos no podien moure's ja lliurement sobre el teclat. El teclat, el monitor, els meus ulls, els meus dits i jo sols, davant de la profunditat de la nit, davant de la solitud immensa de l'infinit. Total, avui dissabte podia dormir fins a més tard, els nostres amics es van entossudir que calia disfressar-se aquesta nit en el carnaval del poble. Haig de dormir més al matí per poder estar fresc de nit, és el carnaval, la manifestació de Dionisos. En fi.
La qüestió és que he dut a terme algunes aportacions molt substancials al meu post (entrada) (article), que ahir a la nit m'hi vaig deixar al tinter. Considero que són aportacions molt importants per al que volia expressar. No hi és tot, hi podria haver una mica més. Però no tot pot dir-se'n en un sol moment, en un sol escrit. Sol dic el que sol es pot dir en unes quantes paraules unides amb una finalitat comuna. Però cal posar-li un final a tot. Tot és molt. Llavors delimitem una part d'aquest tot. Demà, o potser un altre dia, continuarem escrivint sobre el mateix. Perquè no hi ha gaire més a dir potser, o potser sempre direm molt poc. Us convido a llegir-ho, amb sinceritat, amb humilitat, amb fraternitat, amb el cor. Un part és dolorós però acaba sent una creació. I a un li agrada compartir, li agrada crear i compartir.
És fàcil distingir les noves aportacions o "diferències" del text anterior: estan en negreta i en colors, en cursiva... (No sé si l'he millorat o l'he empitjorat, però allà hi és)
Sol pretenc convidar-te a compartir amb tu quelcom que jo he creat, que m'ha dolgut, i que vull que tu puguis llegir-ho, opinar, discutir, debatre, millorar, o simplement callar. Sol et demano que segueixis aquest enllaç res més. I gràcies per la teva atenció, i, de manera molt especial, pel teu temps.
***Fotografia: Espera. Joan Mateu (fotògraf i bon amic meu)
Una part de la seva obra genial: aquí
Post original en castellà
18 de febrer 2007
Els drets del dret
No pretenc pas dur aquí a terme un curs de dret, tanmateix en llegir el post del company Daniel Isaac que ve acabant d'aquesta forma:Recuerdo cuando mi hermana Carmen empezó sociología: en una de las primeras clases un profesor les dijo algo así:
" La vida de cada ciudadano es distinta según su estatus social. Imaginen que la vida es una carrera, pues bien; para algunos la linea de salida está más cerca de la meta. Los menos afortunados tienen más recorrido hasta la meta. Con lo cuál se cansan más, redoblan esfuerzos y muchos ni llegan. Mientras esta sociedad admita estas diferencias el éxito no será cuestión de méritos en la mayoría de los casos."
i desprès de llegir d'aquesta pàgina sobre un curs de dret el que ve a continuació:
- El Preámbulo, en el Considerando 1º establece:
- El artículo 1 afirma:
- El artículo 2 Párrafo 1º reconoce que:
- El artículo 7 establece:
- En la Carta de San Francisco, la Carta Fundacional de las Naciones Unidas, de 25 de Junio de 1945, se declara en el artículo 1.2:
- En la Declaración Americana de los Derechos y Deberes del Hombre, de 2 de Mayo de 1948 se establece en el artículo 2:
- La Convención Europea de Salvaguardia de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales, de 4 de Noviembre de 1950, reconoce este derecho cuando afirma en su artículo 14:
El goce de los derechos y de las libertades fundamentales ha de ser asegurado a todos, sin distinción alguna.
Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de todos los miembros de la familia humana.
Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.
Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición.
Todos son iguales ante la ley y tienen, sin distinción, derecho a igual protección de la ley. Todos tiene derecho a igual protección contra toda discriminación que infrinja esta Declaración y contra toda provocación a tal discriminación.
Todas las naciones fomentarán la igualdad de derechos de todos los pueblos.
Todas las personas son iguales ante la ley y tendrán los derechos y deberes que ella consagra, sin distinción alguna.
Veig que les declaracions de dret (coactiu l'anomenen precisament) estan plenes de contradiccions. Vegem:
Si jo sóc dona (perquè els gens dels meus procreadors així ho han disposat), sóc negra (perquè he nascut a l'Àfrica), sóc pobre comparativament amb una "occidental" (perquè he nascut al "tercer món"), sóc pobre comparativament amb altres congèneres i conciutadanes (perquè els meus pares eren més pobres encara que els del seu entorn), a més sóc nascuda a Nigèria (perquè els meus pares vivien a Nigèria) i vull emigrar al "primer món" tinc problemes (si fos nascuda al "primer món" i volgués emigrar al "tercer món" m'obririen les portes de bat a bat"), etc. Quins nassos d'igualtat i d'igualtat de drets i de dret a la no discriminació, i de no discriminació al dret i a la igualtat, i quina igualtat davant la llei m'està proposant aquesta podridura de drets?
Si els meus pares són blancs, francesos, rics, sóc home, etc. potser no parteixo de més drets que els altres? Potser ja no estic privilegiat per una desigualtat? Potser sóc igual que la nigeriana quant a tots els drets dels drets dels drets? Doncs no. Mentre existeixin fronteres i control fronterer, mentre existeixi l'herència de pares a fills, mentre existeixin diferències per gènere, mentre hi hagi fronteres en el pensament, i mentre no hi hagi tal barreja de races i de gèneres que quan algú surti al carrer li sigui tan normal tenir en el seu entorn la mateixa quantitat de negres, grocs, vermells, blaus i ataronjats, dones, travestís, homosexuals i homes, coixos, bornis... compartint el carrer, els centres de reunió i de decisió, les empreses, mentre hi hagi algú que a causa de la seva "diferència" no pugui també alçar la seva veu... no existirà la mateixa igualtat de drets i ningú serem iguals davant la llei i davant de res que s'inventin els més retorçats dels humans.
M'entenen vostès quan entenc que hi ha gent que roba, que mata, que competeix, que atropella, que coacciona, que humilia, que crida, que s'embogeix i que se suïcida?
Aquest món no és el meu, senyors, aquest món és per als maquinadors polítics. Molt omplir-nos la boca d'igualtat, democràcia, etc., però aquests conceptes no són res més que paraules que, de tant repetir-les en va, n'han perdut significat algun.
Potser si no estiguéssim tan ocupats, tan hiperactivament ocupats, tan pragmàticament ocupats, i tinguéssim temps per pensar, raonar, reflexionar, mirar-nos al mirall, mirar-nos cap endins... "pensar, reflexionar, somiar"... (perdre una nit escrivint un pensament com a aquest...). Potser si no tinguéssim por de tanta diferència, no ens refugiéssim tant en el grup i en la nostra pròpia diferència, si no tinguéssim por els uns dels altres, els homes de les dones, les dones dels homes, els blancs dels negres, els negres dels blancs, potser si no tinguéssim por a sentir-nos lliures, lliures de pensament, lliures d'acció, lliures per decidir, dubtar, equivocar-nos i rectificar, lliures de veure l'altre com a lliure a la vegada, amb les seves diferències, amb els seus dubtes, amb les seves pors, amb els seus errors, amb la seva pròpia feblesa com a ser humà... potser no haguéssim muntat tantes mentides sobre d'altres tantes mentides.
I potser el món seria diferent.
19 de desembre 2006
Onada...

Onada fresca de mar, onada.
Onada que amara el teus sentits, que et penetra.
Que et penetra d’enfora cap a endins, que s’hi incrusta.
Que s’hi incrusta i et fa seu, tal que un mol•lusc.
Que et penetra i et transmuta,
que et divideix el cor en dos.
Un de veritat i un altre de mentida.
I el de veritat vola lluny alliberant-te deliberadament.
I el de mentida es queda amb tu
protegint-te contra la brutalitat del món.
Emparant-te, donant-te recer.
Per a no sentir...
Per a no sentir mai més el dolor agònic de la terra.
Per a no sentir mai més la destrucció vital del planeta.
Per a no sentir mai més el dolor profund de les teves vísceres
que caminen errònies per una drecera que no porta enlloc.
Per a no escoltar mai més aquells que ploren perquè no tenen pàtria.
Aquells que ploren perquè no tenen ningú al seu costat.
Aquells que ploren perquè el plor inunda les seves mans buides,
buides de fang i d’onades de mar.
...Als que ploren perquè són diferents.
...Als que ploren perquè no tenen llàgrimes,
tan sols una onada salobre als seus ulls...
...una onada salobre... no pas una onada fresca de mar...
...onada de mar ...onada fresca... onada...
Jordi Gomara. Vallromanes, 19 de desembre de 2006. Temps de neus
Veure l'adaptació al castellà
Imatge extreta de: http://www.canarynet.com/fondos/index.htm
13 de desembre 2006
Missatge urgent del rei d'Espanya
Us recomano que veieu el vídeo que ve a continuació, amb les paraules del monarca, tenint en compte la seva importància pel futur de tots els ciutadans i de totes les ciutadanes:
26 de novembre 2006
Catalunya racista? o la "montillofòbia"
Sincerament no acabo d’entendre aquesta montillofòbia que ha aparegut a Catalunya, el que em fa veure indubtablement que el nostre país està molts anys enrera i ben poc “normalitzat” respecte d’altres. És del tot evident que darrera d’aquesta montillofòbia hi ha un racisme brutal, cosa que ens hauria de posar els pèls de punta, doncs no és propi d’un país que es creu a l’avantguarda dels països europeus, i que es veu a si mateix com el més avançat culturalment de totes les nacionalitats que conformen l’anomenat estat espanyol.Crec, sincerament, que hauríem d’estar orgullosos que un individu nascut fora de Catalunya, i que parla la nostra llengua, fos el president del govern de la Generalitat, i el fet que l’acceptéssim de bon grat ens hauria de fer passar per ésser una nació moderna, “civilitzada” i exemplar. Entenc que els que han sortit derrotats puguin estar emprenyats, bé, fins a cert punt. En una “normalitat democràtica” s’ha d’acceptar les derrotes com un fet d’allò més habitual. Però gairebé tota la pressió mediàtica que existeix al voltant del nou president del govern de Catalunya es resumeix pràcticament a que és una persona nascuda fora de Catalunya i a que parla un català amb suposats errors de fonètica; dic suposats perquè els lleidatans, tarragonins, no sé si atrevir-me a dir valencians, també els cometen, si és que podem acceptar que siguin errors fonètics i no variants dialectals. Entenc que el Sr. Montilla no parla cap variant dialectal que no sigui la variant central, però si hem de fer mofa de la seva forma de parlar, per quin motiu no la fem de la dels lleidatans?
El motiu que sigui del PSC no ha de suposar més problema que el que suposava que Pasqual Maragall també ho fos. El fet d’anar en contra dels interessos del PSOE i del propi govern espanyol al no pactar amb CiU ja és tota una garantia afegida.
I que consti que això ho diu una persona que dubta i molt d’aquest sistema partitocràtic i d’aquesta democràcia de dipositar un xec en blanc cada quatre anys dins d’una urna. Però siguem sensats, ens estem passant ja un munt amb aquest assumpte. Esperem els resultats i després podrem fer les valoracions i crítiques que hi corresponguin.
30 de novembre 2005
Entrevista a Manuel Valls
...hi ha una violència que és inacceptable i s’ha d’acabar amb aquesta violència i, al mateix temps, si no aportem solucions, canvis molt forts a nivell de polítiques culturals, educatives, per lluitar contra l’atur, que és de molt alt nivell a aquests barris, serà molt difícil sortir d’aquesta situació i aquesta violència que hem conegut la tornarem a conèixer d’una altra forma en els pròxims anys.
08 de novembre 2005
París es crema
Rebelión.org
Desde 2003 la derecha francesa, y principalmente Nicolás Sarkozy (ministro del Interior) había comenzado una campaña para ganar el electorado de extrema derecha que vota a Le Pen.
Es que el gobierno de Chirac-Villepin-Sarkozy viene debilitado y en crisis. Fue derrotado en las urnas y con él toda la política de la burguesía multinacional, en mayo pasado, cuando el NO a la constitución europea gano ventajosamente en todo el país.
Después vino una dura lucha contra la privatización de los Ferris, lucha ejemplar, donde la población de Marsella, Tolón y Bastia apoyó en masa a los huelguistas. Esta lucha terminó en una semi derrota porque la central mayoritaria CGT negoció con el gobierno Villepin: para decirlo claramente, traicionó la lucha de los trabajadores.
En esos días, las centrales sindicales llamaron una jornada de lucha el 4 de octubre, jornada en las que los trabajadores privados se unieron a los públicos, cosa que no pasaba desde hace años, Los usuarios de los transportes y la población en general apoyaron la jornada. Pero las centrales sindicales burocráticas, luego de una reunión con el primer ministro Villepin, decidieron "darle tiempo" al gobierno.
La zanahoria y el bastón
Frente a una difícil situación social y política, el gobierno aplica como es costumbre la línea de la zanahoria y el bastón. El primer ministro Villepin es el que ofrece la zanahoria, mostrándose "abierto" con las centrales sindicales, pero sin aplicar ninguna medida seria ni que lesione los intereses de los capitalistas. Lo único que ha dispuesto para paliar el flagelo del desempleo son unos contratos precarios en cantidad muy limitada y además muy mal pagados: un poco más que la ayuda mínima para sobrevivir que reciben los desempleados. En una convocación de la agencia nacional de empleo en Paris había 900 personas para 200 empleos de este tipo. Muchos de ellas con diplomas de estudios superiores y experiencia. Cada día Francia muestra más la crisis del sistema capitalista.
El bastón está a cargo del ministro del interior Sarkosy. Golpeando con el bastón policial las cabezas de los jóvenes descendientes de inmigrantes, trata de demostrar a los electores de Le Pen [1] que, como racista y represor, puede superar a la extrema derecha y a los fascistas.
Acá no se trata de utilizar lo de la "guerra contra el terrorismo" (como Bush en EEUU), sino la lucha contra la "chusma". Es decir, contra los jóvenes habitantes de los barrios de trabajadores, mayoritariamente inmigrantes o sus descendientes. Además, muchos de ellos son musulmanes... De modo que también empalma con la campaña "islamofóbica", otra de los temas permanentes de la burguesía, el gobierno y los medios...
La inmensa mayoría de estos jóvenes -que ya son casi todos "ciudadanos de la República Francesa" de segunda o tercera generación- están desempleados... y sin la menor esperanza de conseguir trabajo. Llevar un nombre o apellido de origen magrebí o africano, [2] tener la piel más oscura de lo debido, domiciliarse en alguna de las cités, haber estudiado en alguna escuela de esa zona, etc., hace prácticamente imposible conseguir empleo. La única perspectiva es la miseria, a veces algún trabajo precario y muy mal pago... o la delincuencia...
La "solución" del gobierno Villepin-Sarkozy y de los capitalistas a este problema social no es, por supuesto, crear empleos, sino la represión. Sarkozy prometió "limpiar" las cités reprimiendo con dureza los jóvenes excluidos y/o provenientes de familias emigrantes. A su política la llama "tolerancia cero", expresión creada en EEUU para la represión policial más salvaje, en Nueva York y otras ciudades, contra los pobres, los negros, los hispanos, etc.
Sarkozy prometió, entonces, "limpiar" las cités con el Karcher, aparato que arroja chorros de agua a alta presión para limpiar las aceras y los muros. Sarkozy prometía limpiar así esas "ciudades", como si los jóvenes fueran basura.
Así, la policía realiza rafles (batidas) violentas para detener jóvenes indiscriminadamente. Hacen controles de las cartas de identidad con los modales más violentos e insultos racistas para provocar su reacción. Si reaccionan, los jóvenes son golpeados y arrestados. Se expulsa violentamente de los viejos edificios a los inmigrantes y descendientes. Sirve de justificativo para eso la sospechosa ola de incendios de algunos de esos edificios, donde hubo varias muertes. Los inmigrantes sin visa de trabajo son inmediatamente expulsados. Familias enteras han sido deportadas.
Pero, repentina y sorpresivamente, los jóvenes excluidos decidieron enfrentarse al bastón de Sarkozy. Un episodio particularmente horroroso desencadenó todo.
Breve crónica de nueve días que conmovieron a Francia
Jueves 27 octubre: En Clichy-sous-Bois, cité de los suburbios de París, dos jóvenes de 15 y 17 años mueren carbonizados al entrar en una cabina donde había un transformador de electricidad gran potencia. Un tercero fue gravemente quemado y está en el hospital. Los jóvenes huían de un control policial, porque no tenían con ellos las cartas de identidad. Temían, entonces, sufrir los golpes, arrestos y humillaciones habituales. Los jóvenes estaban jugaban al fútbol y no robando, como decía la versión oficial de la policía. La gente se pregunta: ¿por qué la policía miente? ¿Qué es lo que esconden? Los disturbios comienzan, son espontáneos, piedras y vehículos quemados.
Viernes 28 de octubre: Algunos "mayores" tratan de calmar los adolescentes (mayoritariamente entre 12 y 17 años). Pero la revuelta estalla en las grandes avenidas que rodean la "cité". Los primeros blancos son la oficina de correos, un camión de bomberos, las paradas de autobuses y una escuela. Algunos balazos contra los carros policiales y los CRS (antimotines), piedras. Numerosos vehículos quemados.
Sábado 29 de octubre: Las organizaciones de musulmanes realizan una marcha silenciosa. Se acusa al ministro del interior Sarkozy y se pide justicia. La alcaldía, las asociaciones y religiosos parecen controlar la situación. El alcalde pide cuentas al ministro Sarkozy, todo parece en calma, no hay presencia policial. Pero al anochecer, después de la ruptura del ayuno musulmán de Ramadán, [3] 400 policías aparecen en actitud provocativa. Como de costumbre se trata de rodear el barrio, como los legionarios romanos, trotando, casco listo, escudo y flashball, recorren las calles. Todos están comiendo en sus casas. Cuando los jóvenes salen, son insultados por los policías. Hacia las 9 de la noche, en la mezquita unas 1..300 personas rezan, mientras algunas basuras arden en la calle.
Domingo 30 de octubre: A las nueve menos 5 de la noche, un religioso musulmán grita desesperado. La policía ha lanzado gases lacrimógenos al interior de la mezquita en plena ceremonia. Algunas mujeres se han desmayado. Todas las negociaciones con la policía son inútiles: "váyanse a sus casas", les ordenan, y los hacen correr en las calles. Sarkozy en la televisión justifica la intervención policial y continúa levantando la política de la "cero tolerancia".
Lunes 31 de octubre: Sarkozy felicita la policía. Dice que no es la policía la que ha gaseado la mezquita. La prensa y la TV comienzan a dudar de la versión oficial. El hermano mayor de una se las víctimas se niega a hablar con Sarkozy. Los disturbios se extiendes a las urbanizaciones vecinas.
Martes 1 de noviembre: 180 vehículos quemados, los disturbios se extiendes a las comunas vecinas, los religiosos musulmanes tratan de calmar los ánimos, inútilmente. Un joven responde a los periodistas: "No han debido tratarnos de chusma". Pide la renuncia del ministro Sarkozy.
Miércoles 2 de noviembre: La crisis en el gobierno es evidente. Villepin (primer ministro) y Sarkozy anulan sus viajes al exterior y se muestran divididos frente al problema. Los disturbios continúan extendiéndose, coctel molotov contra un puesto policial. Una venta de automóviles, un centro comercial, taller de automóviles y 315 vehículos son incendiados.
Jueves 3 de noviembre: 600 vehículos incendiados, 27 autobuses, una escuela, una alcaldía y dos comisarías son atacados, así como depósitos industriales. Los disturbios se extienden a la provincia. En la prensa comienzan a criticar la "orientación" represiva de la policía.
Viernes 4 de noviembre: 754 vehículos incendiados, disturbios en numerosas comunas y en provincia. Dirigentes políticos piden la cabeza de Sarkozy, incapaz de controlar los disturbios.
Notas
[1].- Líder tradicional de la extrema derecha francesa. [2].- Mágreb, Magreb o Maghreb es un participio árabe que significa lugar por donde se pone el sol, el Poniente, la parte más occidental del mundo árabe. La parte opuesta se denomina Máshreq o Levante. Tradicionalmente se ha llamado Mágreb a la región del Norte de África que comprende a Marruecos, Túnez y Argelia, ex colonias francesas de donde viene gran parte de la inmigración. [3].- Ramadán es el noveno mes del calendario musulmán, conocido por ser el período en el que los musulmanes realizan un ayuno diario desde la salida hasta la puesta del sol. La palabra Ramadán se suele usar incorrectamente para designar dicho ayuno, cuyo nombre en árabe es awm.
Flor Beltrán Corresponsal en Francia de Socialismo o Barbarie http://www.socialismo-o-barbarie.org/
***Fotografia
07 de novembre 2005
Democràcia real o simulada (II)
Mentre hi ha hagi gent amb grans riqueses, i en faci ostentació, al temps que uns altres només en siguin espectadors passius
Mentre hi hagi iniciativa privada i la raó de la seva existència sigui únicament i exclusiva fer RIQUESA PRIVADA
Mentre hi hagi ensenyament privat i ensenyament públic a dos nivells de marxa
Mentre les empreses puguin despatxar els seus treballadors de manera impune desprès d’haver-los exprimit per a PROFIT PRIVAT
Mentre la televisió serveixi per a crear luxe virtual per a la gran majoria
Mentre aquest luxe virtual dels mitjans de comunicació i de les tanques publicitàries serveixi tan sols per a empènyer a un consum il·lògic i innecessari i per a PRODUIR RÀBIA I IMPOTÈNCIA
Mentre occident es mostri a la resta del món com LA ÚNICA solució possible a tots els mals, seguint el model del malferit somni americà
Mentre occident sigui el paràsit que absorbeix de manera lenta i letal la sang de la resta de cultures i recursos econòmics i naturals del planeta
Passarà el que passa... a París, de moment, a París, i ja veurem...
Ara L’ALTRE crida a la violència. Violència per a combatre la violència quotidiana de viure amb vides expropiades
Nosaltres no hem sabut iniciar LA REVOLUCIÓ quan pertocava. Ara rebem per haver estat còmplices silenciosos
No hi ha marxa enrera: la pròpia merda que hem creat emmerdarà les nostres cases, els nostres cotxes de luxe, la nostra pròpia i arrogant ignorància; el nostre melic contínuament observat, sagnant de CULPABILITAT
No hi ha marxa enrera, ara l’ALTRE CRIDA el nostre crit agonitzant
Ens van dir “VETE A TOMAR POR EL CULO” i no vam escoltar, ara ells són el “CULO” que caga la merda dels bens procedents de la brutal espoliació que ens va alimentar durant segles
No hi ha marxa enrera....
No hi ha marxa enrera si nosaltres no hi sabem sumar-nos. Vam aprendre a restar, ara cal aprendre a sumar
La nostra democràcia occidental és un voltor disfressat de conill
24 de febrer 2005
NOS MIRAN
A continuació, una autèntica joia sobre el tema d'immigració, fa molt temps que me la guardo per casa. De fet, ja l'havia publicat a la meva pàgina web. Una aportació a l'apartat de Cartes al Director d'una persona llatinoamericana al diari de difusió gratuïta 20 minuts. A vegades les coses més magistrals no estan escrites per grans pensadors, escriptors de fama, ni catedràtics universitaris; potser aquesta persona era al seu país alguna d'aquestes coses i ho ignoro, per cert. El dedico a totes aquelles persones que tinguin la mínima sensibilitat humana per poder entendre'l:
NOS MIRAN
Daniel Marocco, Barcelona, 3/10/02
Cartes a 20 minutos, edició Barcelona
Nos miran y no sabemos porqué. Ya sea en el metro, en el autobús, en el supermercado o en una plaza; ellos nos miran. ¿Será que se sienten diferentes o nosotros somos distintos? A fin de cuentas, a todos nos enseñaron que los hombres somos todos iguales, claro que ellos nos miran diferente. Nos miran con desconfianza, con recelo y hasta con bronca; ellos creen que vinimos de tan lejos para robarles la cartera o el trabajo: eso debe ser, por eso nos miran. ¿Pero qué sería de Barcelona sin nosotros, los inmigrantes?, ¿la ciudad hubiese sufrido un cambio vertiginoso? Desde 1996 hasta ahora, Barcelona aumentó un 400% su población extranjera que no vino a robar precisamente ni carteras ni "buenos" puestos de trabajo. Romperse el "lomo" o ensuciarse las manos es algo que quienes nos miran no piensan hacer; trabajar en la construcción, en una almacén, en la cocina de un restaurante o en la limpieza son trabajos que desean que haga otro: el inmigrante.
¿O será por esto que nos miran? Sí, nos miran porque nos admiran. Claro, alguien que viaje más de 10 mil kilómetros para hacer un trabajo "sucio" debe ser reconocido, elogiado; quienes miran deben además aplaudir tanto coraje y espíritu aventurero del extranjero. Quienes ahora tanto miran son descendientes, de sangre, de europeos que poblaron América. Las condiciones, sociales o políticas, que les llevaron a ellos o a nosotros a viajar son similares, casi las mismas. Si tenemos la certeza que Europa invadió América en 1492, entonces quienes ahora regresan a Europa son los hijos de europeos volviendo a casa. ¿Por eso nos miran?