Us haureu fixat que fins avui he mantingut al meu bloc el logotip de "
Jo també dic SÍ al procés de pau", que enllaça directament amb
aquesta pàgina. Aquesta pàgina, en format bloc, era la portaveu de la
Iniciativa Ciutadana i Social per la Pau, la formaven nombroses entitats ciutadanes, sindicals, polítiques, etc. Van portar a terme diversos actes recolzant el diàleg per al procés de pau a
Euskadi. Però al final va quedar muda per sempre. No m'invento res si dic que aquesta pàgina va deixar de funcionar presumiblement quan
ETA va atemptar contra l'
aeroport de Barajas. És cert que mesos abans no s'hi havia penjat cap notícia, però també és cert que no era un bloc que s'actualitzés a diari ni massa periòdicament, sinó que ho feia per anunciar alguna convocatòria, al mateix temps que s'hi penjava alguna notícia ocasional. No ens enganyem, quan
ETA va provocar l'atemptat molta gent es va acollonir. Era imprevisible; qui podia esperar un atemptat per part d'
ETA. Era imprevisible realment?
He mantingut el logotip i l'enllaç al meu bloc per dos motius principalment:
- Perquè continuo demanant un diàleg encaminat a un procés de pau, perquè a les males ja veiem què és el que hi està succeint. Les armes no es callen amb armes i menys quan al darrera de les armes no trobem un grup concret, limitat, i localitzat de persones. Aquests tipus de grups s'hi van retroalimentant, a causa de la seva tipologia i a causa presumiblement de les raons de la seva existència, per molt que puguem pensar que aquesta és injustificable
- Perquè el guardava per a fer un escrit sobre aquest assumpte. I vet aquí que avui li ha tocat veure la llum
Durant tot aquest temps no he cessat de mirar
el bloc sobre el procés de pau, i, invariablement, s'ha mantingut callat durant tot el temps. Aquest bloc ja ha mort, llavors que fem?,
anem recollint els mobles?
Abans d'escriure el post he fet una captura de pantalla del bloc en qüestió, perquè, durant molts mesos, m'ha estat rondant una sèrie de coses pel cap; veiem que hi ha escrit als dos darrers articles del bloc, al penúltim:
La campanya “Sí al Procés” demana que no s’exclogui l’esquerra abertzale de les pròximes eleccions municipals, etc.
i després, a l'últim:
La ratificació per part del Tribunal Constitucional de la sentència del Tribunal Suprem sobre les llistes de l'esquerra abertzale il·legalitzada ha confirmat les nostres pitjors expectatives pel procés de pau. Privilegiant la Llei de Partits sobre la llei electoral, els tribunals han decidit afavorir la tornada a un context polític anterior a l’alto el foc, una situació passada que hauria de quedar superada. Injusta en el seu moment, la Llei de Partits ho segueix sent a l’actualitat, dificultant el diàleg i la construcció de la pau. Es tracta d’una Llei feta expressament contra un col·lectiu i per tant, és una llei que colpeja l'Estat de Dret.
Veure la captura de pantalla.
Ja sabeu, per ampliar la imatge nomes cal clicar a sobre d'ella:
Una relació causal, potser? El bloc pel procés de pau ens advertia que els tribunals estaven fent una cosa molt "lletja" perquè, com allà s'hi afirmava, la
Llei de Partits "és una llei que colpeja l'
Estat de Dret". I quan es fa una cosa molt lletja, o sigui, quan les coses es fan malament, pots témer uns resultats inesperats i desagradables.
Resultats inesperats? Potser no tant, perquè tal com ens advertia el reverend
Alec Reid (el qual ha fet d'intermediari en algun moment del suposat procés de pau), al programa La nit al dia de TV3, quan s'està tractant amb un grup de les característiques d'
ETA, t'has de posar dins el cap dels que hi són, a dins; has de tractar de pensar de la manera que ells ho fan, si és que vols realment arribar a aconseguir la pau i sinó és que el que t'interessa més és el resultat de les properes eleccions al
parlament espanyol. Ull! no estic dient pas que cal justificar la forma de pensar i actuar d'
ETA, ni de lluny, però si vols la pau negociada, tal com es pretenia llavors, el que has de fer és anar per feina i no posar pals a les rodes. En tot cas, d'això ja tindrem temps de parlar, tinc pensat fer un post amb les reflexions d'
Alec Reid a
La nit al dia.
El que vull dir és que cada vegada que llegia
aquelles dues últimes entrades al bloc pensava que, casualment, els raonaments que s'hi estaven fent, al final van restar allà en el temps com una espècie de presagi, com una premonició, i després com un testimoniatge, del que va succeir.
(Amb això no estic dient que al bloc s'hi estigués fent una amenaça, no confonguem les coses, que hi ha molt malpensat al món). I, és que deixant a banda el pobre paper del
govern espanyol en aquella negociació que mai no va començar -tenint la vista més posada en les properes eleccions i en les tristes maniobres del
PP- tal com també va afirmar
Alec Reid- el que sí que és cert i cada dia tinc més clar és que, a l'estat espanyol -com també hi deia
Alec Reid precisament- el
poder judicial té massa força, massa impunitat, mana més que
els nostres representants polítics. Ens diuen, "però és que a un '
estat de dret' s'ha de donar la
separació de poders". Però nosaltres no elegim pas als membres del
poder judicial. Els nostres representants legals, que no sé pas si legítims a hores d'ara, són el
parlament i, per derivació, també el
govern.
Doncs bé, aquest és el problema. Els
jutges tenen la paella pel mànec moltes vegades. Els jutges poden decidir coses inversemblants amb total impunitat. El
tribunal constitucional que,
darrerament, sembla més una atracció de circ que no pas un tribunal, que el formaran al final, no sabem ben bé, si 8, 10 o 12 persones, com es comentava també
fa dos nits a La nit al dia, per exemple, poden tirar enrere un
Estatut aprovat i passat a consulta pels ciutadans pertinents. 8, 10 o 12 persones es poden permetre el luxe de canviar un
Estatut, si els sembla bé, aprovat per milions de persones, amb total impunitat, interpretant a la seva manera la "santíssima" i intocable
Constitució Espanyola. Ni nosaltres volíem aquest
Estatut negociat entre
el partit de l'oposició i el
govern espanyol, ni tampoc volíem
el que va aprovar el parlament català, per dos motius: perquè tampoc havia estat un estatut en que la ciutadania hagués tingut massa veu en la seva redacció i perquè nosaltres no volíem pas un Estatut sinó un
procés constituent, perquè nosaltres, vulguin o no els nacionalistes rancis espanyolistes, som una
nació. Tanmateix, aquest és un Estatut negociat i aprovat en dos parlaments i ratificat després per una
nació, o per un
poble si voleu, dintre del marc de la legalitat vigent, i a les postres, ja està sent aplicat.
Al final, jo dic el següent: els jutges, en una suposada democràcia, no han estat elegits pel poble, tanmateix tenen un poder exacerbat i una impunitat injustificable. El jutge pot retenir-te en
presó preventiva durant anys, sense que siguis potser ni tan sols culpable de res, tanmateix donat el cas ni tan sols s'hi disculparan, i, a més a més, poden decidir per tot un
poble sense haver estat elegits per aquest.
I finalment acabo dient: els jutges et jutgen i jutgen els pobles, i pregunto: i qui jutja als jutges?
Hace unos meses el compañero 
