Refleixons i coses d'aquestes (I)

Quan li demanes una cosa a una persona (malgrat que li deixis ben clar que no passa res si no et pot complaure) i aquesta persona per no dir-te que no el que fa és callar durant temps i més temps (o et diu que sí, però a l'hora de la veritat no dóna mai la cara) a més de no aconseguir allò que volies d'ella perds també la persona per haver-li demanat una cosa a la que no és capaç de dir-te que no. I és que vivim en un món molt hipòcrita, i les persones som molt i molt informals. Som molt bons mentre els altres no necessitin res de nosaltres i/o no ens demanin cap favor, o dit d'una altra manera, tu ets molt bo mentre no em demanis cap favor o em plantegis alguna cosa a la que jo no sóc capaç de dir-te que no. I a més a més, quan estem en una situació de poder respecte als altres (o creiem estar-ho) ens pensem que no estem obligats a respondre davant d'ells. Però és ben cert que el món dóna molts tombs i algun dia tu et pots trobar a la situació inversa, i és després quan tothom et dóna l'esquena sovint. Es dóna un altre supòsit, ets molt bo mentre has estat complaent o has estat pendent dels altres, però el dia que necessites que els altres facin alguna cosa per tu o que t'atenguin, aquells desapareixen de la teva vida. En definitiva, un és molt bo mentre dóna i no demana res, mentre està atent pels altres i no demana cap atenció per si mateix. Si segueixes aquesta màxima sempre seràs molt bo però sempre et tindran com a una persona insignificant

_______________________________________

Avui he escrit això al meu blog, perquè m'he adonat que hem perdut el sentit original del que és un blog. Els que vam créixer a la xarxa a través dels blogs, aquells que vam ser-ne els pioners, teníem molt clar que els blogs van néixer per la necessitat de millorar els primers diaris personals, les primeres bitàcoles, allà on tu expressaves allò que necessitaves dir, allò que t'havia passat durant el dia, allò que et neguitejava o l'alegria que volies comunicar. Després, les noves possibilitats dels blogs permetien ja mostrar el teu últim poema o fer un anàlisi i fins i tot un article polític... Era el lloc on podies escriure els teus neguits, on podies confessar certes coses, on podies parlar de les teves circumstàncies, però després van venir coses com facebook que van canviar el sentit de les coses, i de cop t'adones que has de recórrer de nou a l'antiga bitàcola i no només utilitzar-la com a substitutiu d'una pàgina web estàtica que hauria d'estar feta amb html primordialment i una mica de java o com a substitutiu d'un sistema php que tu no ets capaç de fabricar

Sí que estic a Facebook, com sempre !!!

Ara hi ha moltes persones que no em troben a Facebook però continuo essent-hi, igual que abans. Tan sols he transformat el meu perfil en pàgina, entre d'altres coses, perquè hi havia un error en el compte que els de Facebook no em sabien resoldre, i era que tots els enllaços que hi posava apareixien com a enllaços potencialment perillosos o spam, i quan algú intentava seguir els enllaços no hi podia entrar. Continuo tenint-hi les mateixes amistats que abans, les meves amistats continuen, en teoria, rebent les meves actualitzacions com abans, poden fer-hi les mateixes accions també com abans, escriure a la meva pàgina, etiquetar-me en fotos, en anotacions, deixar-me un enllaç, fer-hi un comentari, escriure'm un correu privat. El que sí que és cert, és que ha canviat l'adreça d'internet de la meva pàgina, malgrat que la pàgina continua sent la mateixa que abans i es troba al mateix lloc. La nova adreça és: http://www.facebook.com/pages/Jordi-Gomara/338947282817676 . De moment, els buscadors d'internet encara no han pogut actualitzar l'adreça, però espero que aviat ho faran. Us convido a continuar entrant a la meva pàgina i que us hi sentiu com si fos la vostra; i si encara no ens seguiu a Facebook, ens agradaria molt que ho féssiu. Moltes gràcies

Resposta a Facebook sobre la universitat en català

Ha agradat molt aquesta resposta que he donat a Facebook sobre la universitat en català, la qual he traduït ara al castellà perquè, clar, el castellà és una llengua que cal protegir, pobreta, i perquè com la parla tothom s'ha de respectar i utlitzar

• Adrian van Delzel dice:
  Si me parece super bien, pero ahora por ejemplo mi pareja no entiende el catalán y no se niega a entenderlo, quiere estudiar en una universidad de Barcelona y que no se hable el castellano es un impedimiento
  dijous a les 19:35

• Jordi Gomara dice:
  Adrian, la UB es una de las universidades que tiene más estudiantes de todos los lugares, chinos, franceses, italianos, ingleses, etc. ¿qué diferencia hay si el estudiante es, por ejemplo de Madrid? Imagínate, podrá llegar un día que la Unión Europea adopte como lengua oficial para toda la UE el inglés por ejemplo, de obligado conocimiento por supuesto, no podria ser de otra manera. Ahora, piensa que en todas las universidades de la Unión, en todos los bares, en todos los bancos, en todas las oficinas, etc., tan solo se pueda utilizar la lengua inglesa porque hay personas que son o pueden ser de Inglaterra, Italia o Grecia, etc., entonces en Madrid dejaremos que el uso de la lengua castellana se reduzca nada más a el entorno familiar, hasta que, evidentemente, acabe desapareciendo a favor del inglés. Ahora cambia los actuales paises por comunidades autónomas, el inglés por el castellano y el castellano por catalán, y tú mismo puedes responderte a la cuestión. Salud
  dijous a les 19:53

Conversan original: http://www.facebook.com/photo.php?fbid=1722299452828&set=o.176292702393650&cmntid=1722674302199

Quadern d'evocacions a NetworkedBlogs

Buscant per Facebook m'he trobat això, és sorprenent perquè l'autor d'aquest bloc diria jo que no té compte a Facebook. Qui l'haurà registrat llavors? Us vull parlar breument de l'aplicació NetworkedBlogs  als que no la coneixeu, que ja serà estrany que no sigui així, malgrat que sempre hi ha algun despistat. Comptant que tots els meus companys blocaires esteu a Facebook (tots, tant els de Vallromanes, Barcelona, Toulouse o Madrid) menys un o dos, si no recordo malament, és ben difícil que no la conegueu, però per si de cas. L'aplicació NetworkedBlogs et permet registrar el teu bloc i actualitza automàticament totes les entrades d'aquest, i a més a més, cada cop que hi ha una entrada nova s'afegeix al teu perfil i a la pàgina d'inici dels teus amics. Us la vull recomanar especialment perquè, tot i que des de fa temps no hi escric gaire, al bloc, m'han augmentat de manera molt considerable les visites el mateix dia i els dos o tres dies següents quan escric un nou post. És a dir, tot i que sóc massa despistat i no solc mirar les estadístiques, quan les miro veig que tal vegada el 90% de les visites que rebo actualment provenen de Facebook. També pots subscriure't als blocs que vulguis i pots fer que les entrades d'aquests, si així ho vols també, apareguin al teu perfil automàticament. A més a més, entre d'altres coses permet que les persones facin una valoració del teu bloc, s'hi facin seguidors, i es crea així una xarxa de blocaires dins de Facebook. Doncs, res més per avui, només volia aconsellar-vos que feu servir aquesta aplicació. Si en voleu saber més, segur que el meu company Víctor Pàmies en sap molt més perquè sempre està a l'última en temes informàtics ;)

Com a mostra un botó, o millor dit dos:

Uns exemples de la potència humana de les xarxes socials

Haig de dir que Facebook m'ha donat moltes coses bones i cal que li faci el reconeixement que es mereix. D'entre moltes satisfaccions, algunes han estat el fet de poder actuar de tant en tant en la prestigiosa Sala Vivaldi, al descobrir a través de Facebook les mateixes persones que als anys 80 em van portar a actuar a la mítica i desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona. I, cal dir que, cada vegada que he actuat a la Sala Vivaldi, m'ha sortit algun altre concert, el més important fins ara, sens dubte, és la presentació de l'Associació de Blaugranes en Cadira de Rodes, ni més ni menys que al costat de Màrius Serra, Matthew Tree, Cesk Freixas, Eybec, David Caño i Albert Cobacho i que es durà a terme el dia 5 de maig, sense deixar de banda el gran experiment músico-poètic que duré a terme amb el company Jordi Montañez, conegut també a través de Facebook. Però sens dubte, a través de Facebook he pogut conèixer persones que s'han convertit en grans amics, les quals no anomenaré aquí perquè la llista és llarga i no voldria caure en l'error d'oblidar-me d'alguna. Facebook m'ha permès també travar amistat amb els companys i les companyes cantants, músics/ques i cantautors/es, amén de poetes i professionals de la literatura i la lingüística, alguns dels quals estic segur que haurien quedat lluny del meu abast en d'altres condicions, si més no, al principi de la meva tornada al món artístic. M'ha permès conèixer gent d'altres països que he pogut després conèixer en persona in situ i, fins i tot, alguns han vingut a viure aquí després. Gràcies a Facebook surto més al carrer i em relaciono amb més gent, contràriament al que creuen algunes persones, la vida virtual fa, si més no en certes persones, tenir més contactes en la vida real i augmentar la vida social, artística i cultural.

Ara bé, la satisfacció encara més gran que m'ha provocat Facebook és haver obert ja fa uns anys la pàgina de Vamos a buscar a todos los Gomara i haver vist al llarg del temps que famílies senceres que no es coneixien s'han retrobat, han pogut elaborar arbres genealògics, etcètera. La primera vegada que em vaig emocionar, tal vegada farà un any o més, és quan dos germans ja d'una certa edat que havien estat separats de petits i que no s'havien vist mai es van retrobar gràcies a aquesta pàgina que jo vaig crear a Facebook. L'un viu a Xile, l'altre aquí i, a través del grup, no sols es van conèixer virtualment, sinó que al final van arribar a retrobar-se en persona. Arran d'aquest fet hi ha hagut un gran moviment i s'han anat retrobant un nombre molt gran de Gomaras. Aquest és el meu gran èxit, aquesta és la meva gran aportació als meus congèneres i tot gràcies a aquest genial invent que es diu Facebook

M'han suspès el compte de Facebook

Aquest matí he escrit un comentari contrari a Joan Carretero, on parlava també de la ideologia neoliberal de Joan Laporta i Xavier Sala Martin en el mur de Quico Ventalló; ell no hi té res a veure però especifico el lloc. Estava responent a uns membres de 'Reagrupament' on exposava el meu punt de vista. He de dir que el meu comentari no contenia ni cap insult, ni cap amenaça, ni res per l'estil i es pot comprovar si aneu al perfil de Quico Ventalló. Aquesta tarda he tornat a deixar un comentari curt dirigit al meu amic Quico, on hem aclarit un malentès entre ell i jo. Després estava escrivint un altre comentari en resposta a una altra persona de 'Reagrupament' quan el sistema em diu que no estic autoritzat a escriure cap comentari enllà perquè, segons algunes persones, el meu comentari té un contingut abusiu. Cal dir que el comentari no l'he pogut enviar, o sigui que entenc que ja estava censurat prèviament. He intentat enviar-lo més d'una vegada i no he pogut. I, de cop, rebo un correu electrònic de Facebook on em diuen que han suspès temporalment el meu compte de manera cautelar com a mesura de seguretat. En tot el temps que porto a Facebook, no m'havia passat res de semblant. Ara em poso a opinar sobre certs assumptes i me'l suspenen. Què dec pensar sobre tot aquest assumpte?

Per què escric tan poc al bloc?

Doncs, perquè estic a 'Facebook', i allà puc deixar escrits, pensaments, enllaços de manera instantània, informal, arribar a més gent, la comunicació és immediata, hi ha una interactivitat que aquí no s'hi dóna, puc entrar als perfils dels amics sense moure'm del lloc, deixar-hi comentaris, enllaços, cançons, fotografies, salutacions, 'emoticons', dibuixos, abraçades, 'xatejar' amb els contactes al mateix temps, crear esdeveniments, saber la gent que hi vindrà, escriure i rebre correus privats, penjar fotografies en els meus àlbums, escriure posts i fer-los arribar a la gent que vull. En fi, moltes vegades penso "hauria d'escriure sobre 'això' en el bloc", però quan penso en les dificultats que entranya i la facilitat de comunicar-ho ràpidament, fàcil, informal, immediata -al grapat de gent que hi arribarà tot això si ho faig a 'Facebook' en un parell de minuts pensant que aquí gastaria un munt de temps, després posa-hi etiquetes, comunica-ho als directoris, etcètera- sincerament m'entra mandra però grossa. Cadascú té les seves necessitats i maneres de comunicar-se. Jo, personalment, i, malgrat que no vull renunciar al meu bloc, cada dia se'm fa més pesat escriure-hi. I, de veritat, que ho sento, em sap molt greu, però, és que, especialment a nivell 'professional', per a establir contactes amb els 'col·legues', donar-me a conèixer, que em cridin per a una actuació, etcètera, jo, personalment amb 'Facebook' n'he donat un salt qualitatiu que no té res a veure amb tot això que fem aquí. Això no vol dir que plego, però sí que, de moment, seguiré amb aquesta activitat gairebé inexistent, molt que em pesi

Facebook és l'Àgora o de com un cantautor es retroba amb el públic

Seria tan fàcil i còmode que tothom tingués la seva pàgina a Facebook, com a mínim els amics, coneguts i saludats, que el fet que moltes persones encara no la tinguin es torna una greu inconveniència. Facebook avui dia és l'Àgora sens dubte. No parlaré dels seus grans avantatges perquè seria llarg i no em ve de gust, però sí que diré que al voltant de Facebook han sortit una sèrie de detractors mal informats d'alguns, amb molta mala llet i mala fe d'altres, amb ganes de manipular també... (fins i tot anarquistes i gent d'"esquerra de la bona"). I és que sempre passa el mateix, quan hi neix algun recurs, quan sorgeix algun invent nou que facilita les coses a l'ésser humà, sempre apareixen els detractors que es pensen que són els més llestos de la classe i els més "xulos"; aquells que sempre porten la contrària. Poca informació veraç i moltes ànsies de manipular les ments. Quan va néixer el vídeo sempre hi havia aquell que deia que mai no en tindria, quan va sorgir el telèfon cel·lular tres quarts del mateix. És el posat de moda de cada època del que vol anar d'inconformista a qualsevol preu. M'imagino que quan Gutenberg, o un altre que no sabem, va inventar la impremta també hi van haver molts detractors: "Sacrilegi!"; tenim un sentiment sempre religiós a la nostra informació cel·lular filogenèticament jueu-cristiana que apliquem davant un canvi per considerar-lo com una creació del mateix dimoni. No tots els canvis són bons, evidentment, però d'alguns són excel·lents.

Si el telèfon va ser un gran pas endavant, Facebook és una passa de gegant. Mireu, jo el proper dia 3 de juliol em retrobaré amb el públic després de molts anys, tornaré a pujar a un escenari per cantar les meves cançons. Si haig de trucar un a un a la gent que conec per convidar-la-hi, seria una feina feixuga i cara, poc ecològica, i que posaria en un compromís al meu interlocutor telefònic a l'haver de parlar-li "a la cara" i establir-se un feedback immediat. El més fàcil, operatiu, pràctic, còmode... seria que tinguessin la seva pàgina a Facebook i jo els convidés mitjançant aquest enllaç Recital de cançó de Jordi Gomara. D'alguns no el podeu veure, oi que no? Veieu, aquí trobem el gran inconvenient. Si tots ens trobéssim a Facebook, jo us enviaria la invitació a l'esdeveniment que hi he creat, on hi trobaríeu tota la informació necessària: el nom de l'esdeveniment, l'hora i el lloc, el mapa per arribar-hi, hi veuríeu les fotografies i els comentaris de la gent, hi podríeu deixar també els vostres, podríem intercanviar tot allò que volguéssim, podríeu confirmar o no la vostra assistència o simplement fer saber que potser hi aniríeu, i, a més, el mateix Facebook us recordaria que s'apropa l'esdeveniment quan toqués. I podríem xatejar des d'allà mateix, enviar-nos correus electrònics i un llarg etcètera. Hi ha quelcom més econòmic, ecològic i pràctic?

No entenc...

No entenc la gent que t'enllaça al teu bloc, al cap d'un temps et deixa d'enllaçar, un altre dia torna a enllaçar-te i així de manera continua. No entenc la gent que sol·licita la teva amistat a Facebook i després et deixa i no saps per què. Jo tinc el meu perfil ben públic (no entenc per què ha de ser privat quelcom que és a internet) i penso que la persona que vol que siguem amics té temps de sobre per a valorar si aquesta relació virtual li convé. Tampoc entenc la política de Facebook on tot és ben visible -si fas un simple comentari tots els teus contactes se n'assabenten, sinó per què hi ets?- però després quan algú deixa de ser amic teu no tens manera de saber qui és aquesta persona. En fi, el que vull dir és que no entenc aquesta inestabilitat d'algunes persones, ara t'enllaço, després no i així. Jo generalment no trec l'enllaç del meu bloc de ningú generalment sinó és després de molts anys per algun motiu determinant, tampoc "abandono els meus amics" a Facebook; les persones tenim una certa estabilitat temporal durant molts anys, la nostra personalitat no sol ser massa canviant en general. La personalitat humana està estructurada en trets estables, amb conductes fins i tot predicibles. Reconeguem a les persones pels seus trets estables; això és el que configura la nostra personalitat al llarg del temps. També tenim trets variables que es mostren en situacions puntuals quan estem condicionats per diferents variables que fan que en un moment determinat tinguem una sèrie de respostes no predicibles, però aquestes respostes també són pròpies d'allò que configura la nostra personalitat, hi ha uns trets que ens caracteritzen que també podrien explicar la nostra variabilitat. Tanmateix aquests respostes, si no són molt greus, jo no les solc tenir en compte a l'hora de despatxar algú del meu bloc o com a amistat a Flickr, Twitter, Facebook, etcètera. Si valorem a les persones per accions molt puntuals i no per la seva personalitat a llarg termini, realment som nosaltres els que tenim trastrons de personalitat que ens porten a ser inestables: "ara t'estimo, ara no t'estimo". En fi, són coses de la vida que entenc però que no entenc.

Imatge: Una classificació de trastorns de la personalitat