Jo també vaig llegir allò que no hi havia escrit

Jo també vaig llegir allò que no hi havia escrit, i no només una vegada sinó moltes. Segurament pensaríeu que el meu article Llegim allò que no hi ha escrit era una mica estrany i no n'estàveu mancats pas de raó. Per començar semblava que parlaria de la percepció i interpretació del llenguatge escrit, però acte seguit "me'n vaig anar amb la música a un altre lloc", o sigui, que vaig acabar parlant de música; però és que la cosa té a veure amb el llenguatge escrit i amb la música i és ara que ho faré evident. Durant allò que diem festes de nadal, en les acaballes de 2008 i principis de 2009, vaig estar enllestint una cançó per l'homenatge a Joan Brossa. Aquesta cançó consistí en musicar 3 poemes del mateix Brossa que havia trobat a través de la xarxa. Tres poemes que em van fer certa gràcia perquè eren del tipus que anomenen de protesta o de denúncia social. Però no, no era exactament això el que jo volia dir, però és que a mi m'agrada enrotllar-me d'allò més quan escric, aprofitar que parlo sobre una cosa determinada per a lligar-ho amb d'altres assumptes; arreglar-me-les per anar entrellaçant temes que, fins i tot en un principi, podria semblar que no tinguessin cap relació entre ells però que en tenen. Tot està interrelacionat en el cosmos, això és una veritat inqüestionable. O potser no, per què ha de ser-ho?

Anem al gra d'una vegada. El primer cop que vaig llegir-me el poema La gent no s'adona del poder que té... de Joan Brossa, tot llegint el primer vers, vaig "veure" que deia: La gent no se n'adona del poder que té. Vaig pensar: "home, aquest home tan culte fent tal redundància vulgar"; em refereixo a ...no se n'adona... Vaig quedar-me sorprès que utilitzés el pronom en en presència del complement del poder que té; es podria haver justificat -crec, no sóc lingüista- en el cas que la frase fos de tal manera: La gent no se n'adona, del poder que té. En aquest cas al posar la coma no es dóna cap redundància. Bé ara tampoc m'allargaré en aquests detalls. La qüestió és que jo, malgrat haver llegit moltes vegades el poema, i tot i sabent que la inclusió del pronom en en la frase era incorrecte i "sospitós" -malgrat que s'hi inclogui sovint en el llenguatge "de carrer"- vaig acabar gravant la cançó dient "La gent no se n'adona del poder que té" perquè jo sempre interpretava que era el que hi havia escrit. Passat uns dies i mirant-me el poema de nou, adverteixo que no solament jo m'inventava contínuament la frase sinó que atribuïa a Joan Brossa un vulgarisme que jo hi veia però que no s'hi estava donant. Aquestes coses ens passen molt sovint quan percebem i interpretem el món.

Però ara ja la vaig enregistrar de tal manera i, quan en faci una altra versió, potser més arregladeta, continuaré cantant La gent no se n'adona del poder que té perquè de cert que rítmicament m'agrada més així; llavors per no estar cometent un error, ho farem com si estigués escrit: La gent no se n'adona, del poder que té. Llicències del cantautor.
___________________________________

• Imatge extreta de: Abloccedari Joan Brossa
• Aquest article va ser escrit originalment el dia 6 de febrer d'enguany però fins avui no l'havia revisat per a la seva publicació

Llegim allò que no hi ha escrit

Axiò és realmnet incerïble però motles vedages llgeim allò que no hi ha esrcit peqruè teinm unes estructrues metnals precocnebudes sorbe la raeiltat. La realitat la interpretem en base a models que hem elaborat prèviament, perquè el nostre sistema nerviós és incapaç d'atendre a molts estímuls simultàniament. En música existeixen aquestes notes atenent a la seva durada: quadrada (excepcional), rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa i, excepcionalment, garrapatea i semigarrapatea. Cada una d'aquestes notes dura la meitat de la que la precedeix, per exemple: una blanca dura la meitat del temps que una rodona; el que vol dir que en el temps que tocaríem una rodona tocarem dues blanques, d'aquesta manera -seguint aquesta llista de figures musicals- cada una d'elles ens obligarà a interpretar al doble de velocitat que l'anterior. Així tenim que una semigarrapatea (valor musical excepcional tenint en compte la impossibilitat en general de la seva interpretació) s'haurà de tocar 256 vegades més ràpid que una blanca. Però no hi ha ésser humà capaç d'estar pendent de 50 notes en dos o tres segons per exemple, quan interpreta una partitura. L'instrumentista musical quan toca, per dir alguna cosa, 8 notes seguides en un segon ho fa de manera automàtica depenent d'un model que ja té après en aquelles estructures complexes de cada partitura. El músic quan assaja alguna peça musical o s'aprèn una partitura, generalment comença tocant les notes a una velocitat molt inferior a la real i ho fa per parts, no abordant tota la peça en el seu conjunt, i quan es tracta d'instruments polifònics com el piano, fins i tot s'estudia cada mà per separat. Quan la peça musical està apresa, les estructures complexes sorgiran per si mateixes de manera automàtica en fer la interpretació, de la mateixa manera que quan heu llegit la primera frase d'aquest post heu reconegut les paraules només per la primera i última lletra que les formen perquè la resta de lletres ja les teniu interioritzades i convertides en una paraula model en el vostre sistema nerviós.

Qui podria ser conscient de cada una de les notes que està tocant quan interpreta aquesta peça musical?:



Imatge: Un exemple de pintura puntillista