Una esquerra sense objectius (I). Grups d'esquerra. EL PSOE. El cas de Navarra

Aquest escrit ve al compte que sóc membre i formo part de l'assemblea d'alguns grups de blocaires en els que hi havem persones de diversos àmbits de l'espectre polític d'allò que se sol anomenar esquerra. La forma de treballar de les assemblees és a través d'una llista de correu electrònic, donat el cas que són grups no només d'àmbit nacional i estatal sinó també d'àmbit internacional, o sigui tenen membres de diferents estats, on podem escriure i rebre els missatges tots i cadascun dels membres de les assemblees. No és cap secret, tenint en compte les filtracions cap a enfora que sempre s'hi donen en qualsevol grup humà, que des de fa ja no mesos sinó gairebé anys, les diferents formes d'entendre l'esquerra provoquen discussions airades i, a vegades, fins i tot s'hi arriba a l'insult personal. Temes com el de Cuba, però també d'altres anteriors a aquest han provocat baralles significatives i la sortida de persones d'un grup concret al que pertanyo. Però també el creixent interès d'un sector en cedir cada vegada més a requeriments des del propi PSOE i PSC, especialment, ha provocat no sols que hagin marxat membres molt valuosos, sinó que al final l'assemblea d'aquest grup s'ha convertit en una majoria silenciosa i amb a penes 4 o 5 persones que hi participen de molt en tant en tant, i algunes més en fets molt puntuals. Una majoria silenciosa que té diverses interpretacions, però que no venen al cas. El que passa és que cadascú les interpreta a la seva manera. Vull deixar clar que hi ha afiliats al PSOE dins d'aquest grup concret (del qual estic parlant però que no dic el nom) que tampoc veuen amb bons ulls tant apropament al seu partit, perquè un dels principis que ens guien és la independència del grup envers cap partit polític i cap sindicat i el respecte per la gran i diversa pluralitat ideològica dels seus membres.

És antiga i coneguda la forma de funcionar dels poders volent assimilar tot allò que pot representar una amenaça pel sistema establert i, a la vegada, quan es tracta d'un mitjà que té cert ressò, com és el cas d'aquest grup concret convé absorbir-lo com a intent de controlar-lo i, si es dóna el cas, que serveixi com aparell propagandístic en la mida del possible. Pretensions que per al PSOE avui per avui no es poden veure reflectides en la realitat, doncs aquesta assemblea, a la que en concret m'hi refereixo no vol ni sentir-ne a parlar. Tanmateix, una vegada i una altra ho intenten amb diverses estratègies. Convidant-nos a actes organitzats pel partit, a interactuar i/o formar part de les seves xarxes informàtiques, etc. Les persones que solen assistir a aquests actes al principi ho feien amb el vistiplau de l'assemblea sempre que no identifiquessin el nostre grup amb el PSOE i fent evident, per suposat, la diversitat ideològica dels seus membres. Tanmateix, al final l'assemblea va suggerir, davant la insistència de participar en qualsevol activitat que fes el partit, que la persona que volgués anar a qualsevol esdeveniment polític era evident que no se li podia negar la seva assistència però havia de fer-ho a nom personal i no a nom del grup i que no calia que demanés cap permís a l'assemblea per assistir-hi. Evidentment cadascú pot fer amb la seva vida el que vulgui si això no implica cap conseqüència negativa a terceres persones. No obstant, arriba un moment que tant flirtejar amb el partit a molts dels membres del grup ens posa en una situació difícil realment. I les pretensions del gran partit, el Gran Germà, cada vegada van a més i aquesta situació arriba a provocar-nos cert cansament a molts de nosaltres. Malgrat tot, creiem que el gran partit insisteix de manera reiterativa perquè segurament a causa d'interessos diversos se l'hi dóna peu. I totes les idees que proposa el partit sempre ens són traslladades a l'assemblea per part de les mateixes persones que, a més, hi són afiliades. Repeteixo, la majoria d'afiliats al PSOE no volen que es barregi el partit amb el nostre grup, no puc dir tots perquè no conec el pensament i les pretensions de tots els meus companys. Tanmateix per part d'un grup molt reduït -en la pràctica no solen ser més de dues persones- si que se'ns fa diferents ofertes de col·laborar amb el partit però dins de la nostra independència ideològica. Però coneixent la forma que té d'entendre el PSOE la independència, si més no l'autonomia, no resulten gens prometedores aquestes insistències en oferir-nos "mútua col·laboració amb independència". I a partir d'aquesta explicació introductòria que a alguna persona potser li molestarà perquè se sentira al·ludida, però que jo em sento en la necessitat d'explicar (comptant que callo moltes coses i no dono dades concretes), començo a desgranar aquest article "en fascicles".

Abans que res, unes matisacions que em semblen molt importants:

• Si critico a l'organització, el funcionament o les actuacions d'un partit polític o sindicat, etc., no estic criticant pas les persones que ho formen. Les afiliades i els afiliats s'hi troben amb el que hi ha quan es fan membres d'aquestes organitzacions. La seva capacitat de poder canviar-hi alguna cosa és a la pràctica gairebé impossible quan no nul·la simplement. A més les persones són del tot respectables, però no sempre les seves actuacions. Un polític, per exemple, és una persona i, com a persona pot ser d'allò més respectable (d'alguns, però; no tots), tanmateix quan es posa el vestit de feina, per motius diversos pot dur a terme actuacions d'allò més criticables. També és cert que les persones ens organitzem en grups, però individualment som una cosa i grupalment una altra. Hom pot criticar un grup, però aquesta crítica no té perquè anar dirigida als seus membres de manera individualitzada. També és cert que en tots els grups totes les persones no tenen la mateixa concepció del que ha de ser aquest, i en tots els grups generalment hi ha diferents subgrups que pensen i, fins i tot de vegades, actuen de manera diferent. Ni tan sols en els grups assemblearis que són els que respecten més les minories -per la pròpia idiosincràsia de l'assemblearisme- no es pot fer a una persona ni a un subgrup de persones culpables d'allò que el grup com a conjunt és i fa. Vull deixar ben clara aquesta premissa perquè la gent que formem part de les organitzacions no ens devem mai sentir acusades per aquelles crítiques dirigides contra aquestes organitzacions. I en tot cas, tota crítica, nosaltres no la fem mai en un sentit pejoratiu sinó en un sentit constructiu, una crítica on expliquem ben bé en què s'hi fonamenta per intentar pressionar als grups perquè siguin cada vegada més receptius i hi participin gradualment d'allò que, en el sentit més profund de la paraula, diem democràcia
• L'espectre polític és un continuum Esquerra..........|..........Dreta i l'esquerra (d'acord amb la seva formar d'organització) també és un continuum (Anarquisme individualista, Anarquisme Social, Comunisme Llibertari) -- Esquerra amb organització assembleària-------------|-------------Esquerra amb organització jerarquitzada -- (Social-liberalisme, Liberalisme progressista, Tercera Via, etc.) Aquests dos grups que poso entre parèntesi poden ser considerats moltes vegades com a grups que no formen part de l'espectre polític de l'esquerra. Tanmateix quan se'ls considera esquerra la seva ubicació exacta en el continuun és sens dubte aquesta. Per a molts estudiosos, tanmateix, el primer (les diferents versions de l'anarquisme), que pot tenir moltes matisacions però que, al final, s'opta per fer una reducció d'aquest pel fet que a la pràctica les divergències són mínimes i que, fins i tot, jo podria haver resumit en dues tendències únicament -anarquisme individualista (ideal, utòpic) i anarquisme social (organitzat, assembleari i/o anarcosindicalisme)- és per a molts l'única esquerra possible. I en el segon cas (els liberals en les seves diferents versions) malgrat que en allò social d'alguns es considerin d'esquerra, molts estudiosos els situen en l'espectre polític de la dreta. I aquestes afirmacions no deixen de tenir la seva part de raó. Dins del que hem situat com a esquerra podrien també posar noms de partits (i d'ideologies), però no anirem tan lluny. No obstant, cal preveure quequan més assembleària és una organització s'apropa més a l'extrem esquerre i, quan menys assembleària és, s'allunya més d'aquest, i això no és teoria, sinó allò que és observable en la praxis política. Per això parlar de transversalitat pura és deixar-nos portar a engany i, a la pràctica, és impossible. No és gens d'estranyar que aquells grups que s'han autoproclamat com transversals han anat diluint-se en el temps, doncs la tranversalitat per se en política no té cap sentit, o es té una idea del món social, no coercitiva, sol·lidària, basada en la igualtat de les persones, etc. o es té una visió del món autoritària, dirigista, competitiva, on es promouen les desigualtats, etc.
• I per quin motiu he fet aquest continuums? Per dues raons:
• Perquè tota organització humana es forma en base a un objectiu o finalitat, amb la intenció d'arribar a algun lloc concret, amb una idea de com es podria conformar la societat o amb un interès lucratiu i/o de poder o amb un interès d'influència social o d'ajuda, o d'autoajuda, amb valors altruistes o no, etc., però sempre partint d'una finalitat concreta o objectiu a curt, mitjà o llarg termini i, tal cosa, els ubica d'una manera determinada en aquest continuum
• Per justificar que els militants de base dels partits socialdemòcrates en allò social en el pla teòric, però a la pràctica neoliberals en allò econòmic (sempre incidint en allò observable, i que no es distancien massa del social-liberalisme des d'un punt de vista teòric actual) no tenen poder de decisió, a causa de la pròpia estructura tan jerarquitzada d'aquestes organitzacions polítiques. El mateix passa amb els sindicats i els podríem fàcilment col·locar en un continuum aproximat. En un extrem tindríem aquells on la cúpula és qui pren les decisions i a l'altre aquell on les bases són qui prenen les decisions, en l'últim cas ens referim, evidentment als sindicats anarcosindicalistes i/o assemblearis que solen anomenar també "alternatius", que no reben subvencions de l'estat en general, que apliquen comunment l'acció directa i/o les directrius marcades en assemblea. Aquests sindicats que són molts i agrupen a un nombre enorme de treballadors i treballadores no poden participar en els macroacords a nivell estatal. Els grans que pel motiu de ser potser tan grans, i per la seva situació en l'espectre polític, han anat prenent una forma d'organització altament burocratitzada i jerarquitzada que a la pràctica fa que la distància entre un afiliat i l'executiva sigui tan gran i complicada que dóna com a resultat que el seu funcionament acabi depenent de les directrius de la cúpula. A més, la cúpula arriba a negociacions amb les empreses, amb l'estat, i amb d'altres agents que, molt sovint, són ignorades no sols ja per les bases, sinó pels mateixos delegats sindicals. Això és ben sabut, no m'invento res en absolut.

Avui em tocarà parlar del PSOE a causa que, per bé o per malament, al grup que hi pertanyo, hi ha un nombre important de persones lligades, d'una manera o d'una altra, a aquest partit (no tantes com des d'algunes "faccions" ens volen fer creure) o a les seves variants regionals. Dic regionals perquè pretendre denominar nacionals o ni tan sols federals a la major part dels partits socialistes de les diferents comunitats autònomes integrades en allò que se sol anomenar Estat Espanyol, seria caure en una greu mentida. Recordeu el que va passar a Navarra i que trobem documentat a Wikipedia:

Tras las elecciones municipales y forales el PSN quedó relegado a ser la tercera fuerza política en Navarra y, tras más de dos meses de negociaciones y en contra de lo acordado por 104 votos a 1 por la federación navarra del PSN que deseaba un gobierno tripartito PSN-Nabai-IU, desde la direccion general del PSOE se impuso el apoyo al gobierno de UPN- CDN, absteniendose en la votación de investidura de Miguel Sanz que será nuevamente reelegido. Así mismo también apoyó el acceso de la alcaldía de Pamplona en la persona de la candidata regionalista, Yolanda Barcina, aunque en otros ayuntamientos navarros acordó pactos con Nafarroa Bai e Izquierda Unida.

O sigui és tal la forma d'entendre la democràcia dins d'aquest partit que, en contra d'allò acordat per 104 vots a 1 per una suposada federació que a sobre s'anomena partit, o sigui el Partit Socialista de Navarra, se li obliga des "la direcció general" del PSOE a canviar el rumb de la política d'una, sinó nació, diguem-li comunitat autònoma. Llavors per què es diu Partit Socialista de Navarra i no simplement Federació regional del PSOE a Navarra, malgrat que ni això, perquè ni tan sols se li podria considerar una federació, tenint en compte que la seva autonomia és nul·la, llavors diguem-li millor sucursal del PSOE a Navarra. Doncs sabem molt bé que una federació és el següent:

1 f. [LC] [PO] Unió política de diversos estats que respecta llur autonomia en els afers interns i confia a òrgans compartits les competències d’interès comú, com ara la defensa, el comerç exterior, etc.
2 1 f. [LC] Unió de societats, que tenen un fi comú, en una de superior que les representa.
2 2 f. [SP] Organisme que agrupa els esportistes, els equips o els clubs que practiquen una mateixa modalitat esportiva, amb la finalitat de fixar-ne els reglaments i d’organitzar competicions.

Una federació, doncs, és un ens autònom i diferents federacions formen una confederació però ni tan sols el PSOE és una confederació, perquè l'òrgan màxim de govern, en teoria, es denomina congrés federal i no confederal. A Wikipedia ens trobem també amb la següent informació:

Cada federación del PSOE se organiza de manera autónoma. Hay una federación del PSOE en cada comunidad y ciudad autónoma.

Doncs a nosaltres ja no ens queda massa clar que significa autonomia per a aquest partit, doncs els fets ocorreguts a Navarra ens diuen el contrari, tenint en compte que el concepte autonomia significa:

1 f. [LC] Qualitat d’autònom.
2 1 f. [LC] [PO] [DR] Facultat de governar-se per les seves pròpies lleis.
2 2 [DR] autonomia administrativa Autonomia de la qual gaudeixen els municipis, les províncies i altres ens.
2 3 f. [PO] Comunitat autònoma.
3 f. [DR] autonomia de la voluntat Principi en virtut del qual els subjectes jurídics poden convenir lliurement les seves relacions.

Repetim, no entenem massa bé què significa el concepte autonomia per al PSOE. De fet, sí, significa que el PSOE, com el PP, són partits altament centralistes i altament jerarquitzats i dirigistes, i d'aquí es desprèn la idea que tenen de l'estat espanyol com a unitat inseparable, centralitzada i entenent l'autonomia com una subjugació al poder central. Tot altre discurs és fals, i això ho demostra els fets de Navarra i la negativa sistemàtica per part de Zapatero a que el propi govern del País Basc pugui convocar un referèndum ni que sigui consultiu. Centralisme extrem d'aquí mano jo. Ingerències en la política de les autonomies tant dins de l'àmbit del seu partit com dins de l'àmbit de les comunitats autònomes. Qui és ningú per dir a un poble, o al seu govern elegit per aquest, si pot convocar una consulta popular o no? Amb quin sentit de l'ètica i amb quin "talante" es pot mantenir aquesta prohibició a portar-la endavant? Qui és la direcció general del PSOE per dir-li a una federació que se li suposa, ja pel fet de ser una federació, la seva pròpia autonomia, amb qui pot pactar i amb qui no? I després s'atreveixen a omplir-se la boca de paraules com democràcia, llibertat, etc.

Per acabar avui, us deixo un fragment molt il·lustratiu d'un article d'En Papitu:

El lehendakari Ibarretxe es pot haver llançat una vegada més a una piscina buida tal i com ho va fer amb la proposta per a la convivència a Euskadi (conegut popularment com pla Ibarretxe). Veritat o no, també podem discutir la idoneïtat del moment (tenint en compte les eleccions del mes de març), podem discutir la idoneïtat de fer-ho en un escenari on ETA segueix en actiu (i matant), podem parlar de moltes coses però el que no podem discutir és la seva legitimitat. Tan la declaració universal dels drets humans com la carta fundacional de l'ONU deixen clar que els pobles tenen el dret a l'autodeterminació. La negació d'aquest dret és a totes, totes un desafiament a la democràcia.

Les reaccions a mig camí de la histèria dels líders del PP i el PSOE són vergonyoses. Arribar a dir que una consulta sobre l'autodeterminació d'Euskadi l'haurien de votar tots els espanyols, ve a ser com argumentar que el divorci només es pot concedir quan es volgut per ambdues parts.

• Les definicions han extretes del Diccionari de la llengua catalana (2a. edició)
  
  
• Fotografia: La roZa Zocialdemòcrata(?) del pZoe en la "Zocietat del beneZtar". Jordi Gomara. Vallromanes, octubre de 2007

Sobre 'radicals' i 'independentistes'

Continuant amb l'escrit anterior titulat Manipulacions, mitges veritats, "interpretacions"..., vull demostrar les aberracions "lingüístico-polítiques" que cometem quan parlem tan sovint amb la intenció, conscientment o inconscient, de desprestigiar, en general, segons què moviments socials, ideologies, etc.

Avui em centraré en el terme 'radical', el qual utilitzem sovint per a referir-nos a persones que estan més enllà de la "correcció política" o fora dels límits "d'allò democràtic" o que, segons el parer d'alguns, actuen com a "terroristes", o que volen carregar-se l'estatus social de "tota la població", o que són perilloses per a la pau "social" i l'anomenat "estat del benestar", o coses per aquest estil.

Ja sabem que la llengua és viva i que la seva estructura gramatical, el seu vocabulari, etc., varia i s'adequa en el temps conforme a l'ús que d'ells fem les persones. Però és evident que necessitem fonamentar-nos en definicions clares i distintes dels conceptes per saber que tots parlem de la mateixa cosa quan ens comuniquem, del contrari la nostra comunicació seria confusa i donaria resultat a continues interpretacions errònies, i, és ben clar, no ens entendríem pas entre nosaltres quan parlem.

Partint del cas que la llengua és viva i la definició dels termes ha de sorgir d'un punt de vista democràtic, si voleu, no tan academicista, he anat a mirar-me la Wiquipedia per a comprovar que ens diu sobre el terme 'radical'. Res més de lluny de la interpretació que solen fer gran part de les persones, incloent-hi periodistes i gent del món de la política, i de la política "d'esquerra" òbviament:

"El término radical viene del latín radix ("raíz"), significa así de raíz o de base, refiriéndose sobre todo a un punto de vista profundo, sustancial, más aún si es aplicado a alguna convicción, práctica, análisis o propuesta. No confundir con fanático o extremista que tienen otros significados ajenos a una visión profunda de las cosas.

Según el contexto radical puede significar:

En política:

• alguna posición que busca ir al fondo o raíz de las cosas, como por ejemplo los ácratas,
• un miembro de alguno de los partidos llamados Radicales o de la Unión Cívica Radical ..."

Per no deixar de banda la part academicista, que també ens serveix i sempre ens ha servit de referència bàsica per a saber de què parlem quan ens referim a un concepte -qui no consulta un diccionari quan vol saber què significa determinada paraula?- ara uns posaré la definició de 'Radical' que fa el "Gran diccionari de la llengua catalana" de la Enciclopèdia Catalana: (que és el que jo acostumo a fer servir normalment pel "prestigi" que té aquesta enciclopèdia):

"... POLÍT 1 adj Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme ... "

Ara vaig a consultar el concepte 'Radicalisme':

"... HIST /POLÍT Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat."

I, per anar deixant ja les definicions per avui, només extrauré alguna ressenya que fa Wikipedia, per exemple, del Partido Radical de Izquierda francès; que amb aquest nom ens hauria de sonar gairebé a terroristes espantosos, com a mínim; doncs tot el contrari:

" ...Partido Radical de Izquierda (en francés Parti Radical de Gauche - PRG) es un partido menor de centro-izquierda francés. Fundado el 4 de octubre de 1972 como una escisión del Partido Radical y Radical Socialista. El PRG apoyó la candidatura de izquierdas de François Mitterrand. Surge de una tendencia interna (GEARS) formadas en 1971. Tuvo su apoyo en sectores de la clase media y de las tradicionales zonas radicales del sud-oeste de Francia. Desde 1971 mantiene una alianza electoral con el Partido Socialista por medio de la cual integra sus listas electorales ... "

Carai! Fixeu-vos hi bé que ser radical, al cap i a la fi és estar dins de la normalitat més ordinària del sistema polític, és ser democràtic, no extremista ni fanàtic, tant així que el mateix partit radical francès és de centre esquerre. Llavors d'on prové aquesta mania de demonitzar el concepte 'Radical'. Ui!, jo que sóc malpensat ja tinc la solució, mireu una part de la definició de Wikipedia: "alguna posición que busca ir al fondo o raíz de las cosas, como por ejemplo los ácratas"

Aquí, segurament, rau el problema, els "àcrates", els "anarquistes", els "llibertaris", ells són per tothom la "xusma", el diable, el mal a extirpar d'aquesta societat. Per què? Perquè volen anar a les arrels, al fons de les coses (podríem deduir així: a la "veritat"), a la unitat, a allò més simple i primari, a redescobrir i a recuperar l'individu com a ésser natural i lliure, a l'individu com a persona. Què té de dolent que els anarquistes siguin els autèntics "investigadors", els que volen partir del dubte (posar en dubte el sistema polític, econòmic i social) i anar més enllà, descobrir i reparar el mal funcionament d'aquesta societat, quan al cap i a la fi, Descartes, un filòsof tan respectat per la nostra societat liberal, propugnava també arribar a les arrels, al fons de les coses (a allò més simple) i, a partir d'enllà, tornar a "reconstruir" (d'allò més simple fins a allò complexe)? Fàcil d'entendre, perquè això significa "revolucionar" el sistema, trencar amb els principis actuals de competitivitat, individualisme egoista, ànsies de poder, ànsies d'acumulació de bens privats, acomodació del pensament i de l'acció, etc. Perquè això significa la "revolució".

I per aquests motius, també als "independentistes" que busquen anar a la primera forma i a l'arrel des d'on s'ha de conformar la societat o la comunitat (el més a prop de la unitat bàsica): la política de proximitat, lluny dels centralismes imperialistes dels "MacroEstats" (on el poder està molt més lluny del teu abast) són titllats, conscientment o inconscient, de "radicals".

Deia l'altre dia que "radical" i "independentista" podrien potser ser la mateixa cosa "des d'un punt de vista gramatical", bé, era, una metàfora, evidentment, però sí que poden tenir certs paral·lelismes, perquè l'independentista pretén anar a l'arrel del control polític, descentralitzar la política, passar de la política d'allunyament a la política d'apropament o proximitat, arribar més a prop del control democràtic per part de la comunitat. I això precisament és "el camí" de l'anarquista, si més no, un dels fins de l'anarquisme "social" o socialisme llibertari i/o anarquisme assembleari, si voleu: la descentralització del poder, portar el poder a unitats properes, d'allò més petites possibles i controlables.

Al cap i a la fi, els dos corrents ideològics propugnen el mateix: llibertat, independència, autodeterminació i autogestió. Encara que a l'independentisme actual li cal un pas més enllà (malgrat que molts independentistes ja hi pensen): l'autogestió dels pobles significa que el poder recau en els membres de la comunitat, o sigui, passar d'una democràcia representativa a una democràcia realment participativa, directa o assemblearisme.

Ja concloent, mirarem la definició que diu: "Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat". Doncs bé, és del tot evident que aquí també coincideixen independentisme i anarquisme, doncs el que proposen ambdós corrents, és fer reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

Però, vet aquí, no tenim ara una contradicció? No, per suposat que no. La definició ens situa sempre dins d'un àmbit democràtic, no "extremista", no "terrorista". Democràtic, o sigui, és "el poble" qui ha de portar a terme les reformes no cap rei ni cap emperador que dicta el que s'ha de fer. Em direu: a Catalunya i el País Basc, per exemple, hi ha polítics i partits polítics que volen i propugnen l'independentisme. Bé, però els independentistes busquen el seu objectiu independentment que hi hagin polítics o partits polítics que s'hi apuntin. Molt de cops els mateixos independentistes solen tenir moltes discrepàncies amb aquests partits polítics. Sabem que els polítics busquen el poder a qualsevol preu i s'apunten al que sigui. Però el fet que hi hagi polítics independentistes no anul·la la "bona fe" del poble i/o de les persones que se senten independentistes. L'independentisme en sí mateix és una ideologia que neix contra els grans imperialismes que han anant absorbint els pobles lliures al llarg de la història desposseint-los de tots els seus drets, i, especialment del seu dret a ser lliures. Mentre visquem en un món on hi hagin polítics, aquests sempre s'apuntaran a una opció o a una altra a la recerca de vots, la qual cosa no invalida les opcions en sí mateixes.

Crec que per avui ja podem anar plegant, aquest escrit ja s'està fent massa llarg. Queden coses encara que analitzar. Per exemple, hi ha alguna definició de 'radical' de to més pejoratiu des del món acadèmic, com ho fan també del mot 'anarquisme' cosa que ja vam comentar en un altre moment. Però, bé, això ja queda per a una altra ocasió.

Manipulacions, mitges veritats, "interpretacions"...

És curiós observar com es manipula la informació perquè influeixi d'una manera determinada en el lector. No sé com nassos he anat a parar avui al menéame, jo no sóc molt donat a entrar per aquestes contrades on es competeix amb la intenció, sana o no, de guanyar lectures, estadístiques, "ego artificial", etc., com imagino que ja sabeu. Suposo que hi he anat a parar perquè estava omplint el meu perfil a Alianzo, després de rebre un email d'ells convidant-me a tal afer.

La cosa és que m'he trobat el menéame obert amb una notícia titulada Unos 400 radicales queman fotos de la Familia Real en un acto en Gerona. Clico per curiositat a sobre del títol i em porta a una notícia del diari El Mundo que es titula Unos 400 independentistas queman fotos de la Familia Real en un acto en Gerona. Vaja, quina casualitat! La persona que ha "meneado" la notícia ha canviat per tot el morro un concepte fonamental del títol, exactament "independentistas" per "radicales".

Em poso a llegir la notícia de El Mundo (diari que no m'és precisament d'allò més simpàtic) i m'hi trobo que, en cap moment, surt la paraula radical ni per dir ase ni bestia. És més, la notícia en si tampoc acaba de tirar massa ni cap a una banda ni cap a l'altra, o sia, que tampoc em sembla que facin massa interpretacions del fet en si.

Però la pedra ja està llençada, el tal juanitos que ha "meneado" la notícia ja ha aconseguit el que volia. La gent s'ha quedat amb la paraula radical al cap, malgrat que la informació del diari no la posi enlloc. El tal juanitos potser s'ha equivocat al transcriure el títol -cosa que dubto, és un títol llarg per intentar memoritzar-lo-, però, en tot cas, de ser així, el subconscient l'ha traït, de tal manera que la intenció és subjacent a l'acció.

Clar, si no li dónes cap importància o no ets una mica crític amb el que llegeixes, ja has acabat associant de nou el fet de ser independentista amb el fet de ser radical, que potser és o no la mateixa cosa des d'un "punt de vista gramatical", però d'això hi parlarem demà perquè avui no vull fer aquest text més llarg. I en un altre moment potser també parlarem de per què el diari El Mundo diu Gerona quan parla de Girona, però al mateix temps diu Príncipe de Asturias y de Girona o diu Federació d'Organitzacions Empresarials de Gerona, coses curioses, encara que no tant, totes elles.

Democràcia i anarquia

La major part de les persones, fins i tot “intel·lectuals”, parlen d'anarquia referint-se al caos i al desordre; és un “greu error”. Sé que els "diccionaris convencionals" elaborats pels interessos del sistema recolzen aquesta definició. Jo vull avançar-vos abans que res una reflexió pròpia i molt simple:

- Si "oligarquia" (oligo-arquia) és quan el poder o l'autoritat recau en un grup(et de privilegiats)

- I la "monarquia" (mon-arquia) és quan el poder o l'autoritat recau sobre una sola persona (no escollida per la resta de ciutadans),

- "L'anarquia" (an-arquia) és quan el poder o l'autoritat són negats (no recau en cap "il·luminat" concret)

Aquí no s’hi pot incloure cap matisació, doncs la cosa és ben clara, els límits de cada sistema d’organització social hi són prou delimitats; simplement les coses són el que són. Ara bé, els mateixos diccionaris ens assabenten per on van els trets si agafem per separat els diversos elements i descartem les clares contradiccions i els judicis de valors. Primerament us copiaré una definició de la unitat (sufix en aquest cas) “arquia” que s’uneix desprès als elements (prefixos) que donen cos als conceptes als que aquí necessito referir-me.

*-arquia

Forma sufixada del mot grec árkho, que significa 'ser el primer, manar' i que designa el tipus de govern exercit segons les condicions designades pel primitiu. Ex: monarquia.

Gran diccionari de la llengua catalana. GREC. Enciclopèdia Catalana

Per a il·lustrar aquest article sota el “concepte d’autoritat” posaré les definicions de la mateixa font “oficial” a continuació, i, al final, aportaré les meves conclusions parcials, doncs aquest article no s’acaba en aquest post.

*monarquia

[1460; del ll. td. monarchia, i aquest, del gr. monarkhía 'govern d'una sola persona']

f HIST /POLÍT Forma de govern en la qual el poder és exercit realment o nominalment per una sola persona i que es caracteritza per la manca del caràcter representatiu de la col·lectivitat. Monarquia absoluta. Monarquia parlamentària o constitucional.

*oligarquia

[del gr. oligarkía, íd.]

f 1 HIST A l'antiga Grècia, nom donat al règim polític en el qual el poder estava en mans d'uns quants.

2 1 POLÍT Règim polític on el poder és en mans d'un grup reduït de persones, d'una família, d'una classe social o d'un grup de pressió, ja sigui econòmic o polític.

2.2 p ext Grup d'algunes persones poderoses que dominen una part dels interessos d'un país. Oligarquia financera. Oligarquia política.

*anarquia

[1696; del gr. anarkhía 'manca de cap o de govern', derivat de ánarkhos 'sense cap', al seu torn de an- i arkhé 'autoritat']

f 1 POLÍT Absència de govern.

2 1 Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, per mancança d'un cap, d'una autoritat.

2 p ext Desordre, confusió.

Veiem que diuen del concepte govern:

*govern

[s. XIII; del ll. td. gubernus 'timó' o gubernius 'timoner']

m 1 1 Acció de governar o governar-se;

2 l'efecte.

2 POLÍT 1 Conjunt dels qui tenen la direcció política d'un estat.

2 Forma política segons la qual un estat és governat.

3 Època i durada d'un govern.

3 NÀUT Tècnica emprada per a dirigir una embarcació, mitjançant la maniobra combinada del timó i les veles.

En la definició d’anarquia ja començo a al·lucinar d’allò més:

“Absència de govern”, aquesta definició s’hauria de matisar. Doncs a l’anarquia el govern no és negat de per si encara que en les definicions clàssiques dels mateixos teòrics anarquistes s’hi mantingui aquesta afirmació, sinó que s’organitza d’una manera diferent, d’acord amb el mateix diccionari en la definició de govern, podem dir que l’anarquia seria una altra forma de governar-se. I si tenim en compte que els moviments llibertaris o anarquistes reclamen l’autogestió –tal com veurem en la definició d’autogestió a continuació- la forma de “govern” anarquista seria la “gestió directa i autònoma de cadascuna de les unitats components de la societat pel conjunt dels elements que les constitueixen” o sigui simplement s’està referint a la democràcia pura i dura, ja que els elements que constitueixen una societat són les persones, i el conjunt d’aquestes el poble. I veiem que democràcia segons la definició del mateix diccionari vol dir –ajuntant els dos elements que componen el mot: demo i cràcia- que la “força” i/o el “poder” radiquen en el “poble”, així de simple. Desprès cadascú fa les interpretacions que més li convé. Però les definicions objectives són aquestes.

*autogestió [de auto- i gestió]

f ECON /SOCIOL 1 Gestió directa i autònoma de cadascuna de les unitats components de la societat pel conjunt dels elements que les constitueixen.

2 Gestió d'una empresa pels seus treballadors.

*demo-

Forma prefixada del mot grec dêmos, que significa 'poble'. Ex: democràcia.

*-cràcia

Forma sufixada del mot grec krátos, que significa 'força, poder'. Ex: aristocràcia.

Ara bé, per a ser més precisos i no donar lloc a definicions confuses, caldria dir millor que l’anarquia pura sí buscaria una absència de govern, però vist aquest com un grup de ciutadans que l’ostenten, però en tot cas el que no busca mai en cap cas l’anarquia és l’absència d’ordre. L’anarquia combat sens dubte el poder i/o l’autoritat, i per a ser més precisos encara, la jerarquia, que és el cos que dóna estructura al poder i/o l’autoritat.

Per què l’anarquia combat el poder i/o l’autoritat? La resposta és prou fàcil: si l’anarquia és forçosament aquella forma social on no pot existir en cap cas la coacció en cap de les seves manifestacions, se segueix per lògica que el poder i/o l’autoritat són per definició intolerables, doncs on hi existeix autoritat o poder hi existeix inevitablement coacció.

Així que tornant amb la definició d’anarquia del diccionari ens hi trobarem amb interpretacions morals o judicis de valors, cosa que no té res a veure amb una definició objectiva:

“Desordre per absència o feblesa de l'autoritat pública, per mancança d'un cap, d'una autoritat”

“Desordre, confusió”

Errico Malatesta, diu al respecte:

"Si hom creu que el govern és necessari i que sense govern ha d'haver desordre i confusió, és natural i lògic suposar que l’anarquia, que significa l'absència de govern, té també que significar l'absència de l'ordre.[Anarquia].

Aquest procés de falsificació no manca de paral·lels històrics. Per exemple, en els països que han considerat necessari el govern per una persona (la monarquia), les paraules "república" o "democràcia" han estat utilitzades precisament com a “anarquia", per a implicar desordre i confusió. Aquells que tenen interessos creats a preservar l’estatus quo és obvi que desitgessin donar a entendre que l'oposició al sistema en vigor no pot funcionar en la pràctica, i que una nova forma de societat forçosament ens conduiria al caos.

Per a concloure, per avui, només diré que l’anarquia no promulga una altra forma d’organització social en si que no sigui la democràcia pura: el poder del poble i per al poble, tenint sempre molt en compte la suprema llibertat individual i recíproca i l'autonomia de les diferents unitats socials, encara que hauran de funcionar de manera coordinada en últim extrem. I vull sostenir que la democràcia pura no és una altra cosa que l’assemblearisme –que ara mateix he acabat de descriure amb l'afirmació anterior-, malgrat que hi hagi tantes persones que no ho volen veure d’aquesta manera- doncs segons les definicions anteriors es desprèn clarament aquesta idea. I així jo deixo per assentat aquí que la democràcia i la llibertat individual i mútuament recíproca només són possibles en una societat anarquista o llibertària on la forma d’organització social és l’autogestió. En propers articles aniré justificant tot això de manera més detallada.

***Imatge extreta de: http://www.nodo50.org/agl/index.php