El meu gran amic entre els grans, Albert Esteruelas i Teixidó, vilatà d'Alella, doctor per la Universitat de Barcelona, psicopedagog, amb un nombre inconfessable de publicacions, professor de la Universitat de Barcelona, i de l'IES Gallecs de Mollet -on també hi treballen alguns vilatans de Vallromanes- dissabte passat al vespre ens convidà al sopar de lliurament de premis de la tercera convocatòria del Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès a Girona.
Albert Esteruelas, l'amic que tot s'ho mereix, va ser el primer finalista d'aquest premi amb la seva obra La qüestió obrera i el caràcter català i va compartir amb nosaltres aquest esdeveniment convidant-nos-hi i pagant el nostre sopar; sempre n'ha tingut d'aquests detalls, no ens ve de nou.
Entre d'altres participants, la vetllada va ser amenitzada pel cantautor Josep Meseguer (amb qui em sona haver compartit escenari a la nostra joventut; no en vaig parlar amb ell dissabte però) i per la pianista i cantant Núria Pradas que hi actuaven conjuntament. L'acte estava previst que es portés a terme al pati "extraordinari i monumental" de la Casa de Cultura però la pluja va obligar a que s'hi celebrés a cobert.
La vetllada amb l'Albert va ser, com sempre, molt agradable i força interessant; però especialment molt entranyable. Després del sopar i l'homenatge a Francesc Ferrer i Gironès i de cantar l'himne de Catalunya entre tots els assistents (posant jo, com ja va sent habitual, la meva potent veu de baríton que ressonava per totes les parets amb "do de pit" final inclòs; en pla una mica "freaky") vam aprofitar per fer una passejada pel call jueu de nit i fer unes copes a un pub; la pluja ens va acompanyar
gairebé a tothora, i, ja ben de matinada vam acomiadar-nos de la sempre encisadora ciutat de Girona.Ja que ell mateix m'aconsella no allargar-me massa als meus posts, només vull acabar dient que, amb aquest tan senzill vull aprofitar per felicitar públicament a l'Albert Esteruelas i enviar-li, d'aquesta manera, la meva enhorabona pel premi aconseguit.
Vull aclarir aquí que no estic "vacil·lant" de res. Albert Esteruelas és una persona humil i ni tan sols té bloc. No li agrada presumir dels seus "èxits", ni de la seva feina, ni de les seves titulacions, ni del seu currículum en general, etc. És una persona senzilla i normal, un treballador com altre que podria ser qualificat com un bon anarquista, malgrat que ell no ho diu de si mateix perquè no es considera tan gran.
ResponEliminaNo farà cap comentari al meu post durant el cap de setmana perquè ell no té personalitat tipus A i, entre d'altres coses, no té accés a internet els caps de setmana, simplement en desconnecta perquè té fills, dóna, etc.; o sigui una vida plena.
Albert Esteruelas no és un showman, és un investigador que fa una feina callada i silenciosa, no té temps per fer d'exhibicionista a la xarxa com ho fem d'altres, jo mateix inclòs. I el temps del que disposa ho aprofita per dedicar-lo a llegir, als amics, a la família, etc.
Vull deixar tot això ben clar perquè ni ell ni jo estem presumint de res en aquest post. Jo simplement vull rendir-li homenatge per tots aquests llargs anys de recerca callada i silenciosa, humil i senzilla perquè ell no ho dirà mai de si mateix. I tard o d'hora recollirà els seus fruits. I dir també que si abans no ha aconseguit premis més importants és, sens dubte, perquè ja sabem tots prou bé com funciona tot això del "show-bussines" dels premis.
Jordi, segur que no calia cap nota aclaridora. Guanyar el Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès és prou important per dedicar-li unes línies i més encara si l'hi fa un amic seu.
ResponEliminaL'enhorabona, Albert!
En VP ho ha dit tot. Felicitats al teu bon company Jordi. Gracies que en aquest univers ningú és igual
ResponEliminaBenvolgut Jordi:
ResponEliminaLlegeixo un poc el català i et felicito pel teu blog. Gràcies pel teu comentari en equinoXio. Una forta abraçada.
Xabier Akerman
Jordi, ets massa benèvol amb mi, però m’agrada que hagis escrit aquest post. També en fa una mica vergonya. Com saps, era la primera vegada que em presentava a un premi, un fet que sempre denota cert ego. En el meu cas, va ser la manera que tenia més digna i a l'abast de publicar uns treballs que tenia al calaix. Bauman parlava, en “Amor líquido” de les “relacions de butxaca”, unes relacions breus i sense compromís, superficials. Tenir-te com amic des de fa tants anys és per a mi més important que cap premi. Per dues raons: demostra que sóc capaç d’apreciar la vida més enllà de mi mateix i també que els altres m’aprecien en el que sóc i no en el que tinc o puc remerciar (paraula que si no existeix, pitjor per a ella).He conegut tanta gent que només té amics, coneguts i saludats per interès... Les vetllades, amb tú, senpre són fabuloses. Tens tantes virtuts.... que els defectes poden quasi obviar-se
ResponEliminaJordi, vida, t'acabo d'enciar un correu per una proposta per demà. Apa, te'l llegeixes i em dius quelcom via mail. En cas contrari, t'hauré de trucar a casa demà.
ResponEliminaCom no vingueu-..