Equilibri de forces

Fa temps que en vull parlar però seria un article massa llarg; per aquest motiu no n'he trobat el moment ni l'expressió justa. Caldria començar potser fent una petita introducció, anar preparant el camí per allò que vull exposar; tal vegada anar desgranant-ho a poc a poc, de manera gradual. Només dir que el cosmos, el nostre planeta, el nostre cos, la nostra ment, etcètera, funcionen per un equilibri de forces. Sembla que no descobreixi res de nou, però aquesta idea és del tot fonamental per entendre la política, la societat, etcètera. I ens servirà per a veure per quin motiu el ciutadà, el treballador, el consumidor, es troba sempre en indefensió davant l'empresa per la que treballa o la que li ven un producte, davant els poders públics (que també funcionen per un equilibri de forces), etcètera. Aquesta simple idea ens serà d'ajuda per entendre per què hem aconseguit molts drets laborals, sindicals, polítics, socials, al llarg de la història i per què d'altres no. També per a adonar-nos de quin és el motiu subjacent al fet que en les darreres dècades s'estiguin perdent alguns d'aquests drets. Comprendrem potser, llavors, per quin motiu hi ha hagut tantes lluites, revolucions, guerres i tants morts per a arribar-hi. I veurem que en aquesta vida res no és gratuït, que res no ens ve donat perquè si, que tot cal lluitar-lo de valent per aconseguir-ho. Aquesta és la clau, res més, l'equilibri de forces. En parlarem.


Imatge: La sombra de l'equilibri per Jordi Bofill

Contra la directiva de la UE sobre la jornada laboral de fins a 65 hores

El Comitè Confederal de la CGT reunit en Plenària Confederal, davant l’aprovació per part dels ministres de Treball de la Unió Europea (UE) de la directiva sobre ampliació de la jornada laboral setmanal fins a les 65 hores, manifesta:

1. L’oposició frontal de la CGT a aquesta mesura que pretén acabar amb els fruits obtinguts per les lluites i reivindicacions de la classe treballadora durant els últims 300 anys i que, al començament del segle XX, va dur a la conquesta i regulació de les 40 hores setmanals de treball.

2. Aquesta agressió suposa un atac gravíssim a les condicions laborals del conjunt de la classe treballadora i una regressió de la societat que ens condueïx a situacions pròpies del segle XIX.

3. Aquesta directiva atenta directament contra la possibilitat de conciliació de la vida familiar i laboral.

4. L’aprovació d’aquesta directiva permet generar els mecanismes necessaris perquè la patronal pugui eliminar els Convenis i drets laborals Col·lectius, de tal manera que siguin els treballadors i treballadores, de manera individualitzada, qui negociïn les seves pròpies condicions de treball partint de la base de la més absoluta indefensió.

5. Des de la CGT seguim reivindicant la jornada laboral de 35 hores setmanals com iniciativa que condueixi cap a mesures de repartiment de la riquesa i del treball amb un horitzó final de justícia social.

6. Com a Comitè Confederal de la CGT fem una crida efectiva al conjunt de la classe treballadora, a les seves organitzacions i a la Societat, per a confluir en la lluita i la mobilització contra aquesta directiva i qualsevol altra mesura similar de la UE que demostri estar al servei de les multinacionals i el capital.

7. El conjunt de la CGT treballarà amb tota la seva capacitat per a oposar-se a aquesta directiva incloent la possibilitat d’una convocatòria de Vaga General si així es considerés necessari.

Comitè Confederal de la Confederació General del Treball de Catalunya

Juny de 2008

Obro un parèntesi per parlar de l'aigua i després...

Obro un parèntesi perquè havia de parlar de l'aigua en el post anterior i no ho vaig fer. Avui toca el tema de l'aigua, una mica més tard, continuaré amb els assumptes de Vallromanes.

La inspiració m'ha vingut llegint un post sorprenent i no massa inspirat (al meu entendre) de David Frigola (em sap greu dir-ho, però és així) que he vist anunciat a twitter per Poliblocs. No vull culpar a aquest noi de la seva manca d'inspiració perquè és clar que els seus arguments vénen influenciats per la propaganda ridícula de CiU que està acostumat a manar a Catalunya i a Espanya fins i tot quan no governa. Recordem la trista retallada del darrer Estatut de Catalunya perquè Artur Mas el va negociar amb el President del Govern espanyol a esquenes del representant legítim del poble català, com ho és el Parlament i, per derivació, el Govern de Catalunya nomenat pel President el qual és votat en majoria pel Parlament.

Però quina presa de pèl és aquesta? Si la nostra democràcia liberal ja és una democràcia precària per se, com hem de tolerar que la política normativa i legislativa vingui donada pel partit que és a l'oposició en base a les seves "triquiñuelas" de pactar de manera interessada amb el govern espanyol? I és que aquesta gent no saben avenir-se a ser oposició. Tants anys manant a Espanya que no s'hi acostumen a saber que per a governar s'han de guanyar unes eleccions. Ells el que volen és seguir manant a Espanya, ja no parlem del Sr. Duran amb la seva dèria de voler ocupar un ministeri espanyol, com, fins i tot, parodien constantment al programa Polònia de TV3. No ens enganyem pas, els interessos de CiU estan a Espanya, no és en la realitat un partit catalanista en un sentit estricte; no ho diem això de tots els seus militants ni de tots els polítics que el formen, però sí com a conjunt, si més no especialment dels que el representen. CiU és un partit de dreta, això és molt important no oblidar-ho a l'hora d'intentar una independència per Catalunya de caràcter progressista i amb polítiques de contingut social. I cal recordar-li a Esquerra que si es diu Esquerra és perquè ha de ser un partit d'esquerra, per aquest motiu que vigili i molt amb qui pacta a l'hora de fer govern o a l'hora de portar a terme un procés d'autodeterminació.

La qüestió és que després de llegir aquest post de David Frigola no me n'he pogut estar i li he fet el següent comentari que ara us deixo a continuació com a tema central del meu article:

Evidentment, el problema de la sequera no és d'ara, ja ve dels anys 60 quan es parlava de la "pertinaz sequía". Francisco Franco va construir grans pantans, com el pantà de Sau (la construcció del qual ja va portar molta polèmica al seu temps a l'haver d'inundar un poble) que jo vaig anar a visitar en una sortida escolar quan anava a Escola en la dècada dels 60 del passat segle. El dictador va preveure la sequera i va construir pantans. Pantans i més pantans, era la seva especialitat; però després hem estat 23 anys amb un govern que no ha previst el que passaria a llarg termini, i sí només a curt termini (alguna acció puntual, la construcció d'una petita dessaladora...) I ara resultarà que la culpa la tindrà un govern que només porta 5 anys a la Generalitat.

Evidentment que hi ha aigües que contaminen, com les del Roine, que agafades del seu darrer tram, tal com es vol fer, recull totes les aigües de les centrals nuclears franceses que hi ha al seu pas; que no són poques. (Això li ho comento perquè ell diu que les aigües del mar contaminen).

L'aigua no es perd, hi ha la mateixa que fa segles. Tota l'aigua està al mar, no s'ha de ser massa intel·ligent per entendre que el futur passa per recollir l'aigua del mar, dessalar-la i posar-la en circulació. Si no plou no busquem aigua als rius, els rius cada vegada en tindran menys. L'aigua s'ha d'anar a buscar allà on sempre hi serà amb tota la seguretat: al mar. Pura lògica.

A qui se li acut invertir una gran quantitat de diners en un transvasament de centenars de quilòmetres (una obra que pot durar una dècada) quan la tendència és que els rius vagin perdent cabal durant les properes dècades per la manca de pluges, a més de fer-ho punxant en el final d'un riu que ja ve súper contaminat, quan es poden fer dessaladores per extreure l'aigua del lloc on mai no faltarà com és el mar.

Repeteixo, si les coses es volen fer amb mires de futur i no per gent de curtes mires, s'han de construir dessaladores i no dur a terme solucions provisionals de costos elevadíssims com transportar aigües de rius que poden tenir insuficiència a la llarga, alt risc de contaminació, amb obres d'un elevat cost i que no serien efectives fins d'aquí a una dècada.

És evident que el mar recull la contaminació de tots els rius, però aquesta és més dispersa evidentment per la quantitat enorme d'aigua dipositada al mar. I posats a investigar en la descontaminació de l'aigua val més fer-ho d'allà on mai no faltarà i que tenim constància que sempre serà, si més no, la mateixa quantitat. Perquè a la Terra sempre hi ha la mateixa aigua, però en els rius en disminució, mentre que en el mar en augment constant.

Pur sentit comú, res més.

* Fotografia: El cigne del llac, presa a Orlando (Florida) el dia 18 de juny de 2007 per Jordi Gomara

Bloc o blog? El perquè de tot plegat (I)

És curiós llegir coses en altres llengües que de seguida et fan pensar que no van mal encaminats els arguments que la majoria utilitzem per defensar la denominació bloc en la llengua catalana per a referir-nos a les bitàcoles internàutiques. Vet aquí, que vaig trobar-me un article en castellà en un mitjà prestigiós de Colòmbia que ve a buscar l'origen dels blocs digitals en els blocs de paper.

Aquest article és de Marsares en el mitjà de comunicació equinoXio que, malgrat que no sempre és coincident amb el que penso de molts temes, sí que em sembla un mitjà molt més que recomanable, no només per la seva qualitat de disseny, en la forma de presentar els continguts, per la qualitat de les plomes que hi escriuen, i per la seva pròpia qualitat exquisida, per la seva diversitat i el tractament de molts temes -ja siguin d'actualitat, d'opinió, de cultura, d'art, etc.- i, entre d'altres, pel que representa en la xarxa colombiana -penseu que alguna vegada ha estat presa dels vàndals de la dreta o extrema-dreta- i jo el tinc enllaçat amb cert orgull i el llegeixo de tant en tant.

L'article, el contingut del qual no ve a conte i amb el qual tampoc estic massa d'acord en general, té unes reflexions que de seguida em van cridar l'atenció -les quals les guardaré i les hi sumaré per donar més pes a les argumentacions que van en la línia de mantenir bloc com l'accepció correcta- i us les reprodueixo a continuació:

En una singular intervención que nos demuestra la magia de la realidad, Juan Luis Cebrián nos recuerda la historia de Nicomedes, un médico rural que decidió contar su vida en un bloc, cuadernillos que hoy sobreviven en los estantes arqueológicos de los almacenes.

Casi un siglo después, este bloc se convirtió en blog y Nicomedes en millones de clones suyos que, en una especie de voyerismo colectivo, desnudan públicamente su intimidad en un impúdico mundo llamado blogosfera.

• Les negretes són meves
• Fotografia de: Planet Bloc

Carta a l’Arquebisbat i a l’Ajuntament de València

A l'Arquebisbat i a l'Ajuntament de València

Davant el greu afront que suposa per a les víctimes del franquisme i les seues famílies, i per a la societat democràtica en general, la construcció a València per part de l'Arquebisbat de l'anomenat cridat "macrosantuari", dedicat a 233 “víctimes innocents de la Santa Croada”, en un terreny públic de quasi 4.000 m2 donat per l'Ajuntament de València, en el lloc més car de la ciutat i valorat en milions d'euros,.

DENUNCIEM el següent:

1º.- No poden considerar-se “innocents” a membres d'una organització que com l'Església Catòlica, es va aliar entre uns altres amb Hitler i el feixisme italià de Mussolini, per a executar un colp d'estat criminal contra el govern legítim de la II República, constituït després d'unes eleccions lliures i democràtiques, que va costar la vida de centenars de milers de persones..

2º.- L' Església Catòlica, una vegada finalitzada la guerra, creà, juntament amb els militars colpistes, tota una indústria de la repressió que va afectar a tots els sectors indefensos de la població: xiquets i xiquetes, persones majors, ferits, malalts, etc, i als demòcrates que havien defensat l'ordre constitucional, la llibertat i la democràcia, posant al servei de la maquinària repressora els seus edificis per a ser habilitats com presons, i creant “ex profeso” ordres religioses d'homes i de dones per a exercir de carcellers/as.

3º.- Entenem que el "macrosantuari" es construeix per a desviar l'atenció de l'immens horror que va ser la repressió del franquisme a València, del que donen testimoniatge les 26.300 persones enterrades en les immenses Fosses Comunes del cementiri (moltes d' elles llançades ni tan sols un taüt), els camps de concentració creats per tots els llocs, els Consells de Guerra Sumaríssims, etc.

Per altra banda, a dia d' avui, després de 30 anys de democràcia, les víctimes del franquisme no han estat rehabilitades, ni jutjats els responsables i col·laboradors del genocidi i de la repressió, i ens trobem per contra que, després de 70 anys d'honors i reconeixements, els religiosos que van donar el colp d'estat han arribat, fins i tot, a ser canonitzats per l'Estat Vaticà, en una clara apologia del feixisme i del colpisme.

Davant aquesta situació,

EXIGIM la paralització immediata dels treballs del "macrosantuari" i la devolució a la ciutat dels terrenys donats per l'Ajuntament de València a l'Arquebisbat, de manera que siguen els esmentats terrenys destinats a equipaments i serveis públics.

Atentament,

Si estàs d'acord amb aquesta carta, per a enviar-la, SIGNA AQUÍ, SI US PLAU

Enviat per: Fòrum per la Memòria del País Valencià, membre de la Federación Estatal de Foros por la Memòria

Fotografia extreta del bloc: Guías turísticas

Sol·lidaritat amb Jaume d'Urgell

Solidaridad con Jaume del bloc: Bits Rojiverdes

Comentarios Publicado por Juanlu González Abril 1st, 2007 en De otras webs.

Hace unos meses el compañero Jaume protagonizó una acción noviolenta durante la mani «contra la precariedad del trabajo y la vivienda» de 14/5/06 que consistió en la sustitución de la bandera rojigualda de la sede de los Juzgados de lo Contencioso Administrativo por la tricolor republicana. Por estos hechos ahora está siendo juzgado por desórdenes públicos y ultraje a España, según el escrito de diligencias previas que ha recibido del Juzgado de Instrucción nº 25 de Madrid, que pide penas de cárcel, multa e inhabilitación. La verdadera barbaridad es que le piden ¡6 años! sólo por quitar una bandera, ¿en qué país vivimos?, ¿qué clase de democracia tenemos?

En solidaridad con él y todos los republicanos y republicanas, reproduzco aquí el artículo que ha escrito en respuesta al procesamiento.

¡Viva la República!

¡Rebelión!

Jaume d’Urgell (copyleft) Madrid, abril de 2007

Nada importante ha cambiado desde que hace 70 años, los militares empezaran a asesinar a todo aquel que defendiera un Estado Democrático y de Derecho. El fruto de nuestro esfuerzo se ha reducido a la mitad para que las mujeres trabajen por nada, lo arbitrario nos domina, nos explota, nos atonta, nos miente y encarcela… ¡Basta! ¡Ignoremos al rey! Exijamos un proceso constituyente, ¡Ahora!

Continuar leyendo ‘Solidaridad con Jaume’

5è aniversari de la victòria popular!

M'ha arribat el següent e-mail de l'Assemblea Bolivariana de Catalunya, pregant la seva difusió:

Veneçuela: revolució en marxa!
Divendres, 13 d'abril de 2007 , 19:00h
Acte commemoratiu del 5è aniversari de la victòria popular
CAN VIES Carrer Jocs Florals, número 42 (Sants, BCN)Per obtenir el cartell : www.nodo50.org/bolivariana/Imagenes/cartell 13.04.07.jpg

El proper dia 13 d'abril es complirà el cinquè aniversari de la restitució de la democràcia a Veneçuela i el retorn al poder del seu president, Hugo Chávez, legítimament elegit pel poble veneçolà el desembre del 1998. Un poble que, aquell abril del 2002, sortí al carrer per tal d'evitar el triomf d'un cop d'Estat iniciat dos dies abans –l'11 d'abril- i orquestrat pels partits de l'oposició i els grans mitjans de comunicació privats veneçolans, amb el suport dels EUA i la complicitat del mateix govern espanyol.

Per recordar aquestes dates, l'Assemblea Bolivariana de Catalunya de Solidaritat amb el Poble de Veneçuela ha convocat una festa commemorativa que tindrà lloc el proper divendres dia 13 d'abril a partir de les 19:00h al Centre Social Autogestionat Can Vies de Sants (Barcelona).

L'acte, totalment gratuït, s'iniciarà amb una xerrada-col·loqui a càrrec de l'activista social veneçolà, Andrés Antillano. A partir de les deu del vespre, la jornada prendrà un caire més lúdic amb un sopar popular veneçolà i una festa amb la representació de l'obra teatral Transmisión del grup IMPROVISTO i les actuacions musicals de Wagner Pa [afrofunk brasilero], el Gato-El-Qiman & DJ Kdo [hip-hop] i Candela Latina [salsa, merengue i ritmes llatins].

Durant l'acte es passaran projeccions amb imatges d'aquells vertiginosos tres dies que van tenir tot un país en vigília i que, gràcies a la pressió popular, es resolgueren amb el fracàs del cop d'estat i el triomf de la democràcia. En definitiva, el 13 d'abril del 2002 és tota una data per recordar i celebrar, tant pels veneçolans com per tots aquells que creguin en la democràcia com un exercici continu d'expressió de la voluntat popular. Us convidem a tots plegats a celebrar-ho amb nosaltres. Us hi esperem.

Qui és ANDRÉS ANTILLANO?

Andrés Antillano simplement vol que se'l titlli com a "activista social". Però ens atrevim a dir que aquest veneçolà establert a Caracas és un dels puntals dels Comités de Tierra Urbanos de la ciutat: membre de l'Assemblea Metropolitana de Comités de Tierra Urbanos, participà en l'avantprojecte de la Ley de Regularización de la Tierra Urbana y Cogestión a Veneçuela. Per altra banda, en l'àmbit més professional, Antillano és psicòleg social amb un postgrau en Criminologia per la Universitat de Barcelona i actualment professor a la Universidad Central de Venezuela a Caracas. Ha treballat en àrees de drogues i prevenció comunitària i en projectes relacionats amb presons, seguretat ciutadana i policia; havent estat designat l'any passat un dels comissionats per a la Reforma Policial que s'està duent a terme a aquell país.

Què és l'ASSEMBLEA BOLIVARIANA DE CATALUNYA?

L'Assemblea Bolivariana de Catalunya reuneix diversos col·lectius catalans que treballen conjuntament per tal de difondre i donar suport al procés revolucionari bolivarià. L'assemblea es creà l'any 2004 amb l'objectiu de crear un espai de trobada per a una trentena d'organitzacions i entitats que mostraven preocupació i interès pel que estava succeint a Veneçuela -el mateix any l'oposició havia convocat un referèndum revocatori contra Chávez, que guanyà per una
àmplia majoria.

L'Assemblea, es composa d'una trentena d'entitats, entre les que podem nombrar l'Associació Catalana de Brigadistes a Nicaragua, l'Associació d'Estudiants Progressistes (AEP), la Brigada Simón Bolívar- CJC Joventut Comunista, la Brigada Catalana-Veneçolana Ali Primera, la Brigada Vallesana Simón Bolívar, el Casal de Cuba de Barcelona, el Centro Social Can Masdeu, la Casa de Nicaragua, el Col·lectiu Bolivarià Cayapa de Solidaritat amb el Poble de Veneçuela, El Militante, Endavant, Entrepobles, Huelga Mundial de Mujeres, Intersindical-Confederació Sindical de Catalunya (Intersindical-CSC),
el Partit Comunista del Poble de Catalunya (PCPC), el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC-viu), o Revolta Global, entre d'altres. Des d'aleshores aquests col·lectius s'han anat reunint a la Casa de la Solidaritat de Barcelona per tal d'organitzar tota mena d'activitats de difusió i fer seguiment de l'actualitat a Veneçuela.

Per obtenir més informació pot visitar-se la pàgina web: www.nodo50.org/bolivariana/

On és CAN VIES?

El Centre Social Autogestionat CAN VIES s'ubica al barri de Sants de Barcelona, just al Carrer Jocs Florals, número 42. Metro L1 i L5 : Plaça de Sants.

Barcelona, 31 de març del 2007
Assemblea Bolivariana de Catalunya

Perles bloguístiques: "Sobre Saddam et alter"

Sabeu que de tant en tant m'agrada portar aquí articles d'altres blocs que em semblen interessants doncs surten una mica del pensament únic instal·lat tant a l'esquerra com a la dreta ("que de haberlas hailas") per molt que alguns no ho vulguin reconèixer; és la simplificació postmoderna que ja no existeix ni dreta ni esquerra o el seguiment de les modes de la transversalitat política.

Dins d'aquests articles que poden aportar crítiques al "sistema de pensament" implantat als nostres cervells pel Zeitgeist, o que poden fer reflexionar més enllà del que és correctament polític o més enllà d'aquells que s'autoproclamen gratuïtament i ridícula -per la saturació, l'abús, inexactitud i ambigüitat d'un mot que ja comença a perdre cap sentit- com a "demòcrates", avui us portaré aquí un article de l'Antoni Ibáñez, que publicà el mes passat al seu bloc Entrellum i que parla de Saddam i, col·lateralment, d'altres assumptes.

Breu, menys de 10 línies, concís i molt interessant. Recordeu que la feina de l'investigador (l'utòpic) és partir del dubte, de l'anar més enllà, de fer-se preguntes, del no quedar-se en el que ja coneixem o creiem conèixer, de descobrir quelcom més enllà del que ens volen fer creure o del que pensem que creiem. Com deia el Sílvio Rodríguez "Yo he preferido hablar de cosas imposibles porque de lo posible se sabe demasiado"

Doncs bé, en aquest sentit us porto ara el post titulat Saddam del bloc Entrellum (us vull indicar que el més important del post no és el que és diu explícitament sinó allò que hi ha implícit. Vaja, que us recomano llegir especialment els enllaços del post:

28.12.06

Saddam

La més que probable execució de Saddam Hussein només demostra el fracàs absolut de la política de Bush a l'Iraq. És un cop d'efecte que no servirà per a dissimular aquest nou Vietnam, ans al contrari. L'evidència és que, a hores d'ara, Iraq no està millor que quan governava Saddam. Bush té els dies comptats a La Casa Blanca. El futur és incert. El futur sempre és incert, sobretot quan es tracta de política i de passions humanes. Bush marxarà amb un altre cadàver a les espatlles mentre deixa el món més insegur... La pregunta és: ¿On està Bin Laden?

posted by tonibanez at 21:14

Aclariment més que important sobre l'article anterior

Volia fer una rectificació que considero "vital" per a la interpretació del meu post anterior, rectificació que dóna com a resultat sens dubte que les conclusions que es puguin extreure d'aquests tinguin un caire ben bé diferent (ja se sap les presses del guió):

(Allà on diu): però això no implica que sempre tingui els meus dubtes respecte a tots els atemptats comesos per presumptes bandes terroristes nacionals i/o internacionals, que han servit a diferents governs i/o partits polítics per a diferents canvis significatius en la història de la humanitat

(Hi hauria de dir): però això no implica que sempre tingui els meus dubtes respecte a tots els atemptats comesos per presumptes bandes terroristes nacionals i/o internacionals, que han servit a diferents governs, partits polítics, serveis d'inteligència i/o d'altres serveis especials o d'altres forces, serveis o poders fàctics o "de dret" dels estats i/o internacionals per a diferents canvis significatius en la història de la humanitat

*** També voldria remarcar que allà on dic "govern del PSOE en minoria" s'entengui clarament que estic dient "en minoria", perquè es podria haver donat el cas que, si les informacions sobre l'11-M haguessin tingut un altre desenllaç, haguéssim tingut molt probablement un govern del PP en majoria. Crec, molt sincerament, que les mobilitzacions espontànies de molta gent que ens hi vam posar d'acord utilitzant diversos instruments de convocatòria i pressió al nostre abast (acció directa) van aconseguir que el resultat de les eleccions donés un gir inesperat.

Ens hem de creure mai allò que ens diuen?

11 de setembre de 2001. Cauen dos gratacels. El misteriós assumpte encara no s'ha resolt. S'hi bombardeja l'Afganistà, s'hi bombardeja l'Iraq. Amb l'Afganistà i l'Iraq sotmesos, ara vindrà l'Iran. Els interessos energètics i d'expansió a l'Orient Mitjà del gran llop no tenen límit. La vida humana no val res per als voltors assedegats de sang. Després l'11-M a Madrid. Sabem encara el que va passar? Que els de l'ETA no van ésser crec que ha estat suficientment provat, però, llavors qui? Al-Qaida, aquest grup sempre serveix d'excusa? Que quedi clar que no vull donar recolzament ni de lluny a les tesis del PP, però això no implica que sempre tingui els meus dubtes respecte a tots els atemptats comesos per presumptes bandes terroristes nacionals i/o internacionals, que han servit a diferents governs i/o partits polítics per a diferents canvis significatius en la història de la humanitat

D'altres fets significatius:

• Durant el 1995, Aznar pateix un atemptat perpetrat suposadament per ETA. Poc després guanyaria les eleccions
• Durant els mandats del PP i els darrers del PSOE s'han anat trobant, segons les repetitives notícies en els mitjans de comunicació oficials, especialment per part de la Guàrdia Civil, armes, bombes, plànols, "agendes" d'ETA que demostraven imminents atemptats de grans dimensions, dirigits contra la població. Però durant tot aquell temps no va existir cap atemptat important per part de la banda armada. De fet l'únic atemptat de grans dimensions que podíem recordar datava de l'any 1987 a l'Hipercor de la Meridiana de Barcelona. Llavors són certes aquestes informacions o són inventades per a anar sembrant terror a la població a l'estil Bush que sempre busca un enemic per a combatre i, d'aquesta manera, invertir més en cossos de seguretat i anar limitant la llibertat de les persones, al temps que provoca credibilitat i submissió al sistema de "representació" partitocràtic?
• Durant les votacions al parlament espanyol per a la investidura com a president del govern a Leopoldo Calvo-Sotelo, on els parlamentaris no s'hi posaven d'acord, s'intenta un cop d'estat que dóna com a resultat que els diputats aprovin immediatament la investidura de Leopoldo Calvo-Sotelo com a president de l'estat espanyol
• Dies després de l'atemptat de l'11-M a l'estació d'Atocha, el PSOE guanya les eleccions amb un govern en minoria
• En plenes negociacions amb ETA, aturades potser més de banda del govern que no pas de banda dels terroristes, es perpetra un atemptat a l'aeroport de Madrid el mateix dia que assassinen a Saddam Hussein, com a conseqüència el president del govern espanyol es posarà d'acord amb el PP amb les estratègies a seguir amb ETA
• Ahir suposadament la policia troba un altre artefacte d'ETA preparat per a fer-lo esclatar de forma imminent; entre les possibles conseqüències podríem trobar-nos que es crea un clima de més por entre la població, que queda justificat que hi hagi més pressió policial (més recursos per als cossos de seguretat), el fet que acceptem les regles democràtiques establertes: negociacions amb totes les forces polítiques (més força per al diàleg entre govern espanyol i PP), més silenci sobre allò que porten entre mans de cara a la població "per motius de seguretat nacional", etc.
  
• etc.,
  

...així que us deixo unes reflexions del meu amic Romaní de Mata

Plouen mentides o co-incidències?

romanidemata | dissabte, 30 de desembre de 2006 | 21:38h

... " ha sido eta "... va anunciar el president de l'anterior govern, i varen mentir quan els atemptats als trens a Madrid, pretenien lligar, fer co-incidir que hi hagués relació entre l'atemptat "islamita" i la organització eta.

Es llencen bombes, s'exterminen milers de persones, per finalment lliurar al nou govern iraquià, el cabdill criminal, i executar-lo

... han penjat al dictador Saddam, han executat la sentència, han dictat justícia.
... executaran també, "the president" a la cadira elèctrica pels crims comesos contra el poble iraquià?
...criminal executa criminal. - Qui és el criminal?

Co-incidència, al mateix dia que s'ha executat al dictador, explota un cotxe bomba a l'aeroport de Madrid.
No hi ha hagut previ avís.
No hi ha hagut comunicat de trencament de treva.

Els serveis d'intel.ligència tenen informació i la poden utilitzar per enderrocar governs. L'atribució de l'atemptat a eta en aquests moments de converses potser és obrir la porta a l'anterior govern. Cop intern de les mateixes forces de l'estat. Habilitat.

Les investigacions i imputacions contra tavernes de Batasuna per vincular-les amb l'organització armada no han donat fruit., potser per interessos polítics o potser perquè no hi havia res de res. Les imputacions contra Egunkaria han resultat mentides,"plouen mentides" ?, no tenien fonament.

tot és possible...
votar governs per continuar essent sotmesos.

*** I ja per acabar només em queda recomanar-vos l'article del meu amic Jimmy Jazz sobre el Año Nuevo (que també té el seu interès especial sobre la temàtica)

Anarquia i nacionalisme (II)

Anarquisme i alliberament nacional
per Tintin	26 jun 2004 12:58:35 Modificat: 01:13:18
(Fotografia: Milicians anarquistes catalans amb una senyera estelada) L'anarquisme sorgeix com a ideologia política a finals del segle XVIII i es vertebra solidament a mitjans del segle XIX. En aquest mateix moment Europa viu la consolidació dels Estats Liberals, que busquen consolidar-se mitjançant la promoció interessada del sentiment patriòtic entre el poble; d'altre banda des de Belgrad a Sant Sebastià diversos pobles marginats pels nous estats adquireixen conciència nacional i comencen a vertebrar-se moviments d'emancipació nacional. Anarquisme, nacionalisme i independentisme són paral·lels en el temps i l'espai. Davant el nacionalisme molts anarquistes adopten una postura bel·ligerant, doncs consideren aquest una ideologia pro-estatista i encaminada a fomentar l'odi i la divisió entre humans. Davant els moviments d'emancipació nacional l'actitud es més complexa, doncs l'anarquisme no creu que aquesta s'assoleixi amb la formació de nous estats però alhora creu també que tots els pobles han d'esser lliures, però no tan sols lliures dels estats que els oprimeixen sinó lliures també de les classes dirigents que volen imposar la seua autoritat per mitjà de la formació d'un nou estat independent. Tanmateix no han sigut inhabituals les colaboracions estretes entre anarquistes i independentises d'esquerres, i fins i tot les adhesions temporals de certs anarquistes(1) al nacionalisme d'estat. Les nacions, les nacionalitats i el seu paper social, han sigut, són i seràn un tema de debat constant al sí del moviment llibertari. _____ Notes: (1)Bakunin en determinat moment va arribar a demanar al govern tsarista la conquesta i posterior inclusió a Rússia de tots els pobles eslaus. ____ La rivalitat i els odis nacionals estan entre els millors mitjans que disposen els patrons per a perpetuar l'esclavitud dels treballadors, i nosaltres devem oposar-nos a ells amb totes les nostres forces. Així, el dret de les petites nacionalitats a preservar, per exemple, el seu idioma i costums- la qual cosa no és més que una simple qüestió de llibertat- no tindrà una autèntica solució fins que, una vegada abolits els Estats, cada grup humà, cada individu, tingui el dret a associar-se o separar-se de qualsevol altre grup. Errico Malatesta anarquista italià,"Carta a Kropotkin" Nosotros, lo digo aquí, en Madrid y, si conviene, lo diría en Barcelona, somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para conseguir la libertad de Catalunya, sino para poder defender mejor sus intereses de clase,porque siempre están dispuestos a desentenderse de las reivindicaciones del proletariado catalán. Y os puedo asegurar que estos reaccionarios, que se llaman tan catalanistas -nacionalistas?- como el primero, tienen miedo del restablecimiento nacional de Catalunya si ésta no les ha de quedar sometida, y como saben que Catalunya no es un pueblo servil, ni tan sólo no intentan separar la política catalana de la española. En cambio a nosotros, los trabajadores, como que con una Catalunya independiente no perderíamos nada, antes al contrario, todavía ganaríamos, la independencia catalana no nos da miedo (...) Os aseguro, amigos madrileños, que una Catalunya libre del Estado español sería una Catalunya amiga de todos los pueblos de la península ibérica, y sospecho que aquello que ahora pretenden presentarse como los dirigentes del catalanismo temen un acuerdo fraternal y duradero con las otras nacionalidades peninsulares. Por lo tanto es falsa la catalanidad de los dirigentes de la Lliga Regionalista . Y es que esta gente antepone los intereses de clase, es decir, los intereses del capitalismo a cualquier otro interés o ideología Fragment d'un discurs de l'anarquista català Salvador Seguí "El noi del sucre" del 1919. Lo que sí combatem és l'estat que ells (en referència als nacionalistes catalans) preconitzen, absolutament igual als estats o formes de govern ja d'antic establertes en el món i amb les que el poble sofreix les mateixes tiranies, resultant fictícia la pretesa evolució Mas-Gomeri, anarquista català Article extret de www.freewebs.com/laketania
Mira també: http://www.freewebs.com/laketania http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/82133/index.php
This work licensed under a Creative Commons license

Extret de: Indymedia Barcelona...

"El elegido"

Aquest post ha nascut "inspirat" amb l'últim article de Jimmy Jazz (el cor res té que veure amb la raó, o potser sí, i viceversa), i per aquest motiu l'hi dedico:

"Supo la historia de un golpe,
sintió en su cabeza cristales molidos
y comprendió que la guerra 
era la paz del futuro:
lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida.

La ultima vez lo vi irse
entre humo y metralla, 
contento y desnudo...
iba matando canallas 
con su cañon de futuro"

Sílvio Rodríguez, Canción del Elegido, 1969

El nou govern de Catalunya

Potser li pot sorprendre a algú el fet que digui que estic molt satisfet amb l’acord al que han arribat PSC, ERC, ICV/EUiA. El que poca gent comenta i és un fet contrastable és que ICV/EUiA és el partit que més ha pujat en vots i escons, deixant de banda aquell grupúscle que tan poca gràcia em fa, els de la bicefàlia lingüística: El partido de los ciudadanos, els quals volen buscar un problema on no hi existeix i que el mouen quatre gats, però que poden crear una consciència anticatalanista gratuïta per a aconseguir rèdit personal i tenir un cert pes, encara que segurament de manera momentània, en una part de l'electorat català. Fixeu-vos que els mateixos del PPC s'expressen en català en el parlament. Per cert, si en el parlament espanyol no deixen parlar en català per què s'ha de permetre parlar en castellà en el parlament català? Hi un lloc per a cada cosa, i una cosa per a cada lloc.

Per aquest motiu, més que mai, Iniciativa tenia tota la legitimitat necessària per a impulsar qualsevol pacte, evidentment. I cal felicitar-los pel seu ascens més que significatiu a tot Catalunya, incloent els pobles més aburgesats com el meu propi. I això cal destacar-ho i fer-ho del tot evident. CiU no tenia ni la capacitat ètica per intentar governar tenint en compte el seu fracàs electoral. Després d’estar 23 anys governant gairebé sempre en solitari, i després del problema, que ells diuen, que l’anterior tripartit ocasionà a Catalunya, només van aconseguir pujar 2 miserables escons i, encara i així, es consideren amb tota la legitimitat del món per a dir qui ha de governar i quin és el govern que li convé a Catalunya. Per sort aquest no és un país amb una forma de govern presidencialista sinó parlamentària. Doncs així, són els parlamentaris que formen majories d’un tipus o d’un altre els que tenen la potestat per a configurar el govern i donar el recolzament al candidat a la presidència que els sembli més oportú. Aquesta és la lògica de la democràcia partitocràtica que tenim i en cap cas presidencialista. Que a més a més si fos presidencialista, s’hauria de fer unes altres eleccions per a triar un president, i ja en parlaríem, doncs a les enquestes el polític més valorat, si no vaig errat, era precisament Joan Saura.

I, jo recolzo, de totes totes, la majoria d’esquerra i nacionalista, que, a més a més, és tan lícita com qualsevol altra. Però a més la recolzo perquè una entesa entre PSC i CiU, que sembla que és el que volia el govern espanyol hagués estat un desastre autèntic per a Catalunya. Amb CiU, el partit que sempre llepa el cul al govern espanyol sigui del signe que sigui, i amb el PSC que, en aquest cas concret, funcionaria com a delegació territorial del PSOE, o sigui del govern espanyol, ja podríem plegar directament, i repeteixo, especialment tenint en compte que era el govern per a Catalunya que recolzava obertament el govern espanyol.

I ERC amb CiU, amb el Mas, que sembla més un anunciant de pasta dentífrica que no un polític, aguantar 4 anys més després d’haver-los aguantat durant 23 , més aviat per mi NO. Ni boig. El que no van aconseguir durant 23 anys al poder ho va aconseguir el tripartit en el poc temps que van ser al govern (amb l’ajuda és clar del PSOE al poder estatal): retorn dels papers de Salamanca, aturar el transvasament d’aigües de l’Ebre i, per exemple, una reforma de l’Estatut que si no és millor és precisament perquè CiU es va vendre al poder central, sense deixar cap possibilitat de ser millorat. I això no ho ha aconseguit mai CiU, en 23 anys, que sempre s’ha venut al millor postor, ja sigui el PP, ja sigui el PSOE, i ni tan sols quan tenien la paella pel mànec.

Una altra cosa que em fa sentir-me prou satisfet és que el PSC ha demostrat i ha fet valer la seva pròpia autonomia respecte al partit socialista espanyol, ara sí que els dono el meu aplaudiment més sonor. D’una altra banda, el fet que Montilla sigui president de Catalunya té els seus avantatges, especialment demostrarà, davant d’aquells bicèfals lingüístics i davant dels espanyolistes catalans, que hom pot haver nascut fora de Catalunya, però que pot parlar i participar de la cultura catalana (estar plenament integrat a un país, com és el fet de parlar la seva pròpia llengua) i a més arribar a ser president del govern català. Això em sembla fantàstic i fins i tot un signe de “maduresa política”.

Ara només em queda donar la benvinguda a aquest govern i desitjar que acompleixi amb la tasca que ha de fer, en pro de Catalunya i en pro del benestar social i de totes les ciutadanes i de tots els ciutadans. Malgrat, ser un acompanyant de viatge de la idea llibertària, dono l’enhorabona a aquesta reedició del govern d’esquerra i catalanista i tant de bo que facin una feina bona i engrescadora per a tothom. Són les contradiccions que tenim els simpatitzants de les idees llibertàries a vegades, no ens agrada el poder, però millor al poder la guineu que no pas el llop.

Les promeses de Zapatero

Avui, el senyor Zapatero, per a qui encara no ho sàpiga, president del govern espanyol, ha llençat a l'aire una de les seves darreres promeses. Una altra de nova referent a Catalunya: promet "lleialtat" al govern català que surti de les eleccions sigui quin sigui. No sé per què serà, però aquesta promesa no deixa de fer-me'n recordar d'una altra que va expressar abans de les anteriors eleccions al parlament català: Aceptaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya

Tal com podem veure, aquest home té una clara tendència a fer promeses, l'acompliment de les quals el poden comprovar vostès mateixos. Serà que té molt bé apresa la lliçó del que anomenem sovint com el "primer" president de l'actual democràcia espanyola, aquell que precisament fou elegit i nomenat directament pel rei que es el successor de Franco en les funcions de cap d'estat i designat per ell mateix per succeïr-lo.

Doncs bé, el president nomenat pel rei (que, a la seva vegada, fou també el succesosr del president anterior, Arias Navarro, mantingut a la presidència pel mateix rei i designat anteriorment per Franco, que fou l'anterior cap d'estat "elegit per déu" per si no ho sabien) el senyor Adolfo Suárez, tenía el costum d'anar dient sempre: "Puedo prometer y prometo...", i de tant prometre acabà oblidant-se de tot, el pobre senyor.

En fi, per què serà que tots els polítics s'hi assemblen tant? Hagin estat aquests elegits pel rei o no. Quina escalforeta que dóna aquest "Estat del Benestar" especialment pels que tenim la sort de disposar de casa i Gas Natural o Repsol.

Imatge extretat de:
http://www.waynebesen.com/blog/2005_05_08_archive.html

La fi d'ETA o 'mai no plou a gust de tothom'

Com ja ve a ser normal, a molts dels membres de la policia, de la mateixa manera que als del PP, ja els estava bé que existís una amenaça constant d'ETA (era l’excusa perfecta), i, per tant, l'anunciat “alto al foc permanent” no els ha fet massa gràcia.

Dimecres passat, tornant de Granollers, anava escoltant al meu automòbil Catalunya Ràdio, perquè vaig assabentar-me per sorpresa del comunicat d’ETA hores després que succeís. I entre totes les entrevistes que efectuaven a personatges diversos, vaig escoltar una que em va produir certa estupefacció. Li preguntaven a un polític si ja no hauria de dur escorta a partir de llavors. I aquest va respondre que, en haver anunciat ETA l'alt al foc, els retiraven immediatament la vigilància a tots els polítics i a la resta de persones amenaçades per la banda.

Allò sorprenent és que el polític manifestava la preocupació del seu escorta pel fet que "l'alto el foc" li obligava a deixar la feina que havia estat ocupant durant els darrers anys. El personatge en qüestió afirmava que al seu escorta li havia “perjudicat” aquest incident, i que tots els seus companys escortes en pensaven més o menys el mateix i que s’hi trobaven certament amoïnats, doncs alguns seguirien el seu mateix camí mentre que uns altres anirien a exercir noves funcions i suposadament no cobrarien el mateix que fins ara, atès que la funció d'escorta té un plus de perillositat.

El comentarista de Catalunya Ràdio, després de l'entrevista va exclamar: “ja se sap que mai no plou al gust de tothom”. I és que la cosa és clara: la fi d'ETA no és del grat de tothom i és que realment hi ha de tot a la “vinya del senyor”.

I així és com va succeir o, com a mínim, com m’ho van explicar. Qualsevol semblança amb la realitat és pura causalitat.

***Imatge extreta de:
http://www.orquestamediterraneo2007.com/hobbies1.html

Un simple comentario

Entre las cientos o miles de opiniones, afirmaciones, críticas, etc. que se han vertido en estas últimas horas, en este momento, en este preciso instante, me quiero quedar con un comentario aparecido en el blog de Victoria Prego en contestación a su post ¿Con precio o sin precio?:

"Dejadlos que debatan, que negocien, que trapicheen.

La violencia es el único método que no tiene cabida en una democracia.

Hemos ganado.

Eso sí, cuidado con las ampollas históricas que esto va a levantar. Si hay exigencia de responsabilidades del terrorismo de ETA, no os quepa duda que va a haber exigencia de responsabilidades por la dictadura franquista. Preparaos para deconstruir la historia de la modernidad en España"

(Escrito por Scott el 22/3/06) (La negrita es mia)

Porque con muy pocas dudas puedo afirmar que en el Estado Español actual vivimos una legalidad secuestrada. Una legalidad que impuso el Usurpador anterior, el Dictador que surgió de un Golpe de Estado contra la legalidad vigente en aquellos momentos. El Jefe de Estado anterior nombró a su sucesor y éste ocupó impunemente esa Jefatura de Estado arrebatada a tiros a la República Española. Tal detalle permitió que los asesinos y golpistas no pagaran por los crímines cometidos. Antes de la muerte de Franco, el primer ministro o presidente de gobierno era Arias Navarro. Después de la muerte de Franco, éste seguía siendo el presidente de gobierno. Ante él juró el “cargo” Juan Carlos de Borbón. Juan Carlos de Borbón lo mantuvo en la presidencia del gobierno siguiendo los consejos de la familia Franco, de los consejeros del Reino y del Cardenal Tarancón. Si bien más tarde lo destituyó, algunos dicen que por llorar tanto al dictador. Luego ya se sabe, la ley de la reforma política, la transición, la Sagrada Constitución, etc.

Esa es la herencia que hemos recibido del franquismo, algunos en un bando, algunos en otro. Falange, ETA, Fraga, Santiago Carrillo, Juan Carlos, etc. Unos mataron por callar a los que simplemente eran personas normales que provenían de una sociedad normal, con su plena legitimidad: la República, con sus representantes políticos elegidos en las urnas. Otros mataban a aquellos que mataron y seguian matando o apresando a cualquiera que pudiera dar algo de respiro a lo que fue anteriormente la forma de organización social legal, para poder seguir así disponiendo del control total, y libre de toda interferencia, del Estado; otros ni mataron ni hicieron gran cosa, pero siguen ahí…

Euskadi Ta Azkatasuna, ETA, cuyo nombre significa Patria Vasca y Libertad, surgió en la década de los 60 como un movimiento estudiantil de resistencia opuesto al gobierno militar del general Francisco Franco. Acabó siendo una banda armada contra los intereses del Estado Español Franquista. Grupo Terrorista contra Estado Terrorista. Franco murió pero no se restituyó la legalidad interrumpida tras el Golpe de Estado Militar. Se perdonó a los criminales y éstos mismos participaron en la “reconstrucción” de España. ¿Fué una equivocación? ¿Por ese motivo ETA seguía existiendo y ejerciendo su particular lucha homicídamente violenta contra el Estado donde ¨todo estaba atado y bien atado”? ¿Ahora algo empieza a vislumbrarse como un posible cambio en el Estado Español? ¿La ya casi aprobación de un mutilado Estatut d’Autonomia puede ser ese indicio de posible vía al cambio? ¿Será que por ese motivo ETA interpreta que es el momento de dejar de asesinar y comenzar a olvidar la vieja y obscura España? ¿Se perdonará a los criminales de ETA, como hizo la transición española con los otros criminales, y participaran también éstos en la reconstrucción de la nueva España? No lo sé. Lo único que preveo es que todos tendrán que empezar a “olvidar” a sus muertos, reconocer a sus víctimas, y aprender a perdonarse. Pero mucho, todavía mucho, va a tener que cambiar en este Estado y mucha va a ser todavía la mierda que se va a tener que remover. En todo caso, hay que felicitarse por el fin de cualquier violencia. Huelga decir que el homicidio es repugnante, y todavía más en un sistema de organización social que, aunque dista mucho de ser el ideal, “permite” el uso de otras formas de lucha para intentar cambiar las cosas.

Fotografia: Almirante Luis Carrero Blanco. Presidente de España, muy leal a Franco, entre 1969 y 1973 cuando fue asesinado por ETA

De 'democràcies', de promeses electorals i d'altres herbes

Em sorprèn sobremanera veure a la televisió el president del govern espanyol, Sr. José Luis Rodríguez Zapatero, en una sessió al senat, afirmar rotundament, gairebé cridant -amb cara de ràbia, vermell com un tomàquet- que ell no havia dit mai públicament que prometia aprovar allò que sorgís, tal com sorgís, del parlament català si era elegit president d’Espanya. Sostenia únicament haver dit que “allò” s’aprovaria amb les esmenes que hi calguessin. Quina barra, déu meu! La cosa és realment increïble, de totes totes, com hom pot negar una cosa tan evident, avui dia que tot queda enregistrat en vídeo? (Aquest fet, em porta a la memòria allò que li va dir l’Aznar a Felipe González quan corrien els dies pretèrits i foscos d’aquella famosa frase: “Váyase Sr. González”. Aznar, en una entrevista cara a cara televisiva li retreia a Felipe González, com un dels arguments de pes perquè marxés. que el preu de l’habitatge havia pujat ostensiblement durant el seu mandat. És curiós comprovar desprès, i acte seguit, que amb l’arribada del PP al govern d’Espanya, el preu de l’habitatge es va multiplicar de manera aritmètica comparat amb la pujada experimentada durant el mandat del PSOE. I, precisament, aquest cara a cara gravat en vídeo va servir desprès com a argument, entre d’altres, per demostrar la ineficàcia de la política del PP en habitatge).

Sr. President del govern espanyol, no li cau la cara a terra de vergonya negant contundenment una afirmació seva que porta a una temptativa d’incompliment d’una “promesa electoral”? En quin món es pensa vostè que hi vivim. Una promesa electoral és “sagrada” perquè està en joc la sobirania popular, està en joc la democràcia; si és que n’hi ha. No li dic “Váyase Sr. Zapatero” perquè si ve en Rajoy, toquem ferro, pleguem. Vostè sap de sobres que una promesa electoral que digués “s’aprovarà allò que vingui del parlament català però amb les esmenes que calguin” és com no dir absolutament res. Aquesta afirmació no li hauria pas donat els vots dels ciutadans i de les ciutadanes catalanes, perquè “les esmenes que calguin” pot equivaler a una retallada tal que signifiqués que el que s’aprovés al parlament espanyol no tingués en absolut res a veure amb la proposta original.

Sr. Zapatero, vostè menteix i estar enganyant de manera brutal i descarada a tot el poble català. Està desobeint “les ordres” que el poble català li va transmetre en votar-lo. (Qui el votés, evidentment, perquè jo, i per primera vegada, a la meva vida vaig votar en Carod Rovira i no me’n penedeixo pas. Sé que m’està representant millor que vostè). Vostè desoeix les ordres emanades de la sobirania popular, car vostè no compleix la seva promesa electoral, o dit d’una altra manera, està incomplint el contracte. Si hi hagués una democràcia real, vostè hauria d’anar a parar als tribunals, com aquell que diu. De la mateixa forma que si hom compra un producte que no compleix les condicions que s’hi especificaven a la propaganda, el fabricant/venedor pot ésser denunciat.

APUNT FINAL (i que quedi ben clar, per si les mosques):

Que consti, i vull deixar-ho ben clar, que si el PP estigués al poder, ni tan sols s’hagués contemplat ni de lluny, en aquests moments, la possibilitat de reforma de l’Estatut d’Autonomia. Ni tan sols potser podríem denunciar res públicament sense que estiguéssim perseguits pels gossos guardians del poder, com va passar quan la guerra contra Iraq. Que exigim que el president Zapatero compleixi la legalitat democràtica, no vol dir que no siguem conscients de qui és l’enemic realment. El PP és l’enemic conegut (la dreta és l'enemiga coneguda), que sempre ha actuat de manera impune d’esquenes al ciutadà, aplicant la política més brutalment antidemocràtica que s’havia vist des de la mort del dictador; malgrat que això no exclou exigir que els polítics presumptament d’esquerra acompleixin amb la legalitat democràtica, i, especialment ells que saben el preu que s’ha de pagar per viure en un món més democràtic i amb garanties socials i de justícia per a tothom per igual.

________________________________

Reprodueixo aquí la promesa electoral de Rodríguez Zapatero: "Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". José Luis Rodríguez Zapatero. Barcelona, 13 de noviembre del 2003."

***Fotografia

El virus del poder

Molts observadors del fenomen sociopolític i econòmic, entre d’ells Chomsky –que ja sé que Cyric em diria que no és pas l’únic- sempre insinuen que el poder s’ha de combatre enllà en el lloc i en la forma més nímia que hi aparegui. El virus del poder es troba en el dia a dia, s’hi manifesta en les expressions més mínimes possibles. En un gest, en una mirada... Aquest virus s’engendra i s’hi inocula en cadascun i cadascuna de nosaltres, malgrat que en siguem conscients. Ser-hi conscient, però, és el primer gran pas per a poder-lo combatre. Estar-ne conscienciat és una primera forma de lluita contra la gestació d’aquest.

La chica con falda roja en el seu post de divendres ens recorda a Rosa Lee Parks, que dilluns passat s’adormí i ja no despertà mai més. Rosa Lee Parks és l’exemple de com combatre el poder en la seva més insignificant manifestació; la desobediència a un simple conductor d’autobús en el fet de negar-se abandonar el seu seient perquè havia pagat el seu tiquet, com qualsevol passatger, pot donar pas a tot un moviment contestatari que faci remoure de sobte tots els pilars d’una societat. Un simple conductor d’autobús que en aquell moment ostentava poder i, d’aquesta manera, un “petit” gest de desobediència en resposta a un “petit” brot de poder donarà com a resultat un replantejament social a USA que farà canviar tota la legislatura en matèria de drets de la gent de raça negra.

La simple expressió d’un “vete a tomar por el culo” dirigida a un professor de secundària, originada presumiblement en un desajustament educatiu i social, podria fer remoure tot el virus engendrat en el nostre sistema educatiu? Doncs, sembla que, malauradament, aquesta vegada no serà així.

En tot cas, que Rosa Lee Parks, en la seva immensa fragilitat, serveixi d’exemple per a tots nosaltres fent-nos veure que, a vegades, combatre el sistema del poder es basa només en un "insignificant" i "espontani" gest de ràbia acumulada.