Equilibri de forces

Fa temps que en vull parlar però seria un article massa llarg; per aquest motiu no n'he trobat el moment ni l'expressió justa. Caldria començar potser fent una petita introducció, anar preparant el camí per allò que vull exposar; tal vegada anar desgranant-ho a poc a poc, de manera gradual. Només dir que el cosmos, el nostre planeta, el nostre cos, la nostra ment, etcètera, funcionen per un equilibri de forces. Sembla que no descobreixi res de nou, però aquesta idea és del tot fonamental per entendre la política, la societat, etcètera. I ens servirà per a veure per quin motiu el ciutadà, el treballador, el consumidor, es troba sempre en indefensió davant l'empresa per la que treballa o la que li ven un producte, davant els poders públics (que també funcionen per un equilibri de forces), etcètera. Aquesta simple idea ens serà d'ajuda per entendre per què hem aconseguit molts drets laborals, sindicals, polítics, socials, al llarg de la història i per què d'altres no. També per a adonar-nos de quin és el motiu subjacent al fet que en les darreres dècades s'estiguin perdent alguns d'aquests drets. Comprendrem potser, llavors, per quin motiu hi ha hagut tantes lluites, revolucions, guerres i tants morts per a arribar-hi. I veurem que en aquesta vida res no és gratuït, que res no ens ve donat perquè si, que tot cal lluitar-lo de valent per aconseguir-ho. Aquesta és la clau, res més, l'equilibri de forces. En parlarem.


Imatge: La sombra de l'equilibri per Jordi Bofill

Sobre 'radicals' i 'independentistes'

Continuant amb l'escrit anterior titulat Manipulacions, mitges veritats, "interpretacions"..., vull demostrar les aberracions "lingüístico-polítiques" que cometem quan parlem tan sovint amb la intenció, conscientment o inconscient, de desprestigiar, en general, segons què moviments socials, ideologies, etc.

Avui em centraré en el terme 'radical', el qual utilitzem sovint per a referir-nos a persones que estan més enllà de la "correcció política" o fora dels límits "d'allò democràtic" o que, segons el parer d'alguns, actuen com a "terroristes", o que volen carregar-se l'estatus social de "tota la població", o que són perilloses per a la pau "social" i l'anomenat "estat del benestar", o coses per aquest estil.

Ja sabem que la llengua és viva i que la seva estructura gramatical, el seu vocabulari, etc., varia i s'adequa en el temps conforme a l'ús que d'ells fem les persones. Però és evident que necessitem fonamentar-nos en definicions clares i distintes dels conceptes per saber que tots parlem de la mateixa cosa quan ens comuniquem, del contrari la nostra comunicació seria confusa i donaria resultat a continues interpretacions errònies, i, és ben clar, no ens entendríem pas entre nosaltres quan parlem.

Partint del cas que la llengua és viva i la definició dels termes ha de sorgir d'un punt de vista democràtic, si voleu, no tan academicista, he anat a mirar-me la Wiquipedia per a comprovar que ens diu sobre el terme 'radical'. Res més de lluny de la interpretació que solen fer gran part de les persones, incloent-hi periodistes i gent del món de la política, i de la política "d'esquerra" òbviament:

"El término radical viene del latín radix ("raíz"), significa así de raíz o de base, refiriéndose sobre todo a un punto de vista profundo, sustancial, más aún si es aplicado a alguna convicción, práctica, análisis o propuesta. No confundir con fanático o extremista que tienen otros significados ajenos a una visión profunda de las cosas.

Según el contexto radical puede significar:

En política:

• alguna posición que busca ir al fondo o raíz de las cosas, como por ejemplo los ácratas,
• un miembro de alguno de los partidos llamados Radicales o de la Unión Cívica Radical ..."

Per no deixar de banda la part academicista, que també ens serveix i sempre ens ha servit de referència bàsica per a saber de què parlem quan ens referim a un concepte -qui no consulta un diccionari quan vol saber què significa determinada paraula?- ara uns posaré la definició de 'Radical' que fa el "Gran diccionari de la llengua catalana" de la Enciclopèdia Catalana: (que és el que jo acostumo a fer servir normalment pel "prestigi" que té aquesta enciclopèdia):

"... POLÍT 1 adj Dit dels diversos partits seguidors del radicalisme ... "

Ara vaig a consultar el concepte 'Radicalisme':

"... HIST /POLÍT Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat."

I, per anar deixant ja les definicions per avui, només extrauré alguna ressenya que fa Wikipedia, per exemple, del Partido Radical de Izquierda francès; que amb aquest nom ens hauria de sonar gairebé a terroristes espantosos, com a mínim; doncs tot el contrari:

" ...Partido Radical de Izquierda (en francés Parti Radical de Gauche - PRG) es un partido menor de centro-izquierda francés. Fundado el 4 de octubre de 1972 como una escisión del Partido Radical y Radical Socialista. El PRG apoyó la candidatura de izquierdas de François Mitterrand. Surge de una tendencia interna (GEARS) formadas en 1971. Tuvo su apoyo en sectores de la clase media y de las tradicionales zonas radicales del sud-oeste de Francia. Desde 1971 mantiene una alianza electoral con el Partido Socialista por medio de la cual integra sus listas electorales ... "

Carai! Fixeu-vos hi bé que ser radical, al cap i a la fi és estar dins de la normalitat més ordinària del sistema polític, és ser democràtic, no extremista ni fanàtic, tant així que el mateix partit radical francès és de centre esquerre. Llavors d'on prové aquesta mania de demonitzar el concepte 'Radical'. Ui!, jo que sóc malpensat ja tinc la solució, mireu una part de la definició de Wikipedia: "alguna posición que busca ir al fondo o raíz de las cosas, como por ejemplo los ácratas"

Aquí, segurament, rau el problema, els "àcrates", els "anarquistes", els "llibertaris", ells són per tothom la "xusma", el diable, el mal a extirpar d'aquesta societat. Per què? Perquè volen anar a les arrels, al fons de les coses (podríem deduir així: a la "veritat"), a la unitat, a allò més simple i primari, a redescobrir i a recuperar l'individu com a ésser natural i lliure, a l'individu com a persona. Què té de dolent que els anarquistes siguin els autèntics "investigadors", els que volen partir del dubte (posar en dubte el sistema polític, econòmic i social) i anar més enllà, descobrir i reparar el mal funcionament d'aquesta societat, quan al cap i a la fi, Descartes, un filòsof tan respectat per la nostra societat liberal, propugnava també arribar a les arrels, al fons de les coses (a allò més simple) i, a partir d'enllà, tornar a "reconstruir" (d'allò més simple fins a allò complexe)? Fàcil d'entendre, perquè això significa "revolucionar" el sistema, trencar amb els principis actuals de competitivitat, individualisme egoista, ànsies de poder, ànsies d'acumulació de bens privats, acomodació del pensament i de l'acció, etc. Perquè això significa la "revolució".

I per aquests motius, també als "independentistes" que busquen anar a la primera forma i a l'arrel des d'on s'ha de conformar la societat o la comunitat (el més a prop de la unitat bàsica): la política de proximitat, lluny dels centralismes imperialistes dels "MacroEstats" (on el poder està molt més lluny del teu abast) són titllats, conscientment o inconscient, de "radicals".

Deia l'altre dia que "radical" i "independentista" podrien potser ser la mateixa cosa "des d'un punt de vista gramatical", bé, era, una metàfora, evidentment, però sí que poden tenir certs paral·lelismes, perquè l'independentista pretén anar a l'arrel del control polític, descentralitzar la política, passar de la política d'allunyament a la política d'apropament o proximitat, arribar més a prop del control democràtic per part de la comunitat. I això precisament és "el camí" de l'anarquista, si més no, un dels fins de l'anarquisme "social" o socialisme llibertari i/o anarquisme assembleari, si voleu: la descentralització del poder, portar el poder a unitats properes, d'allò més petites possibles i controlables.

Al cap i a la fi, els dos corrents ideològics propugnen el mateix: llibertat, independència, autodeterminació i autogestió. Encara que a l'independentisme actual li cal un pas més enllà (malgrat que molts independentistes ja hi pensen): l'autogestió dels pobles significa que el poder recau en els membres de la comunitat, o sigui, passar d'una democràcia representativa a una democràcia realment participativa, directa o assemblearisme.

Ja concloent, mirarem la definició que diu: "Corrent de pensament polític que propugna, d'una manera democràtica, reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat". Doncs bé, és del tot evident que aquí també coincideixen independentisme i anarquisme, doncs el que proposen ambdós corrents, és fer reformes profundes o canvis substancials de les estructures polítiques i socials de l'estat.

Però, vet aquí, no tenim ara una contradicció? No, per suposat que no. La definició ens situa sempre dins d'un àmbit democràtic, no "extremista", no "terrorista". Democràtic, o sigui, és "el poble" qui ha de portar a terme les reformes no cap rei ni cap emperador que dicta el que s'ha de fer. Em direu: a Catalunya i el País Basc, per exemple, hi ha polítics i partits polítics que volen i propugnen l'independentisme. Bé, però els independentistes busquen el seu objectiu independentment que hi hagin polítics o partits polítics que s'hi apuntin. Molt de cops els mateixos independentistes solen tenir moltes discrepàncies amb aquests partits polítics. Sabem que els polítics busquen el poder a qualsevol preu i s'apunten al que sigui. Però el fet que hi hagi polítics independentistes no anul·la la "bona fe" del poble i/o de les persones que se senten independentistes. L'independentisme en sí mateix és una ideologia que neix contra els grans imperialismes que han anant absorbint els pobles lliures al llarg de la història desposseint-los de tots els seus drets, i, especialment del seu dret a ser lliures. Mentre visquem en un món on hi hagin polítics, aquests sempre s'apuntaran a una opció o a una altra a la recerca de vots, la qual cosa no invalida les opcions en sí mateixes.

Crec que per avui ja podem anar plegant, aquest escrit ja s'està fent massa llarg. Queden coses encara que analitzar. Per exemple, hi ha alguna definició de 'radical' de to més pejoratiu des del món acadèmic, com ho fan també del mot 'anarquisme' cosa que ja vam comentar en un altre moment. Però, bé, això ja queda per a una altra ocasió.

Sol·lidaritat amb Jaume d'Urgell

Solidaridad con Jaume del bloc: Bits Rojiverdes

Comentarios Publicado por Juanlu González Abril 1st, 2007 en De otras webs.

Hace unos meses el compañero Jaume protagonizó una acción noviolenta durante la mani «contra la precariedad del trabajo y la vivienda» de 14/5/06 que consistió en la sustitución de la bandera rojigualda de la sede de los Juzgados de lo Contencioso Administrativo por la tricolor republicana. Por estos hechos ahora está siendo juzgado por desórdenes públicos y ultraje a España, según el escrito de diligencias previas que ha recibido del Juzgado de Instrucción nº 25 de Madrid, que pide penas de cárcel, multa e inhabilitación. La verdadera barbaridad es que le piden ¡6 años! sólo por quitar una bandera, ¿en qué país vivimos?, ¿qué clase de democracia tenemos?

En solidaridad con él y todos los republicanos y republicanas, reproduzco aquí el artículo que ha escrito en respuesta al procesamiento.

¡Viva la República!

¡Rebelión!

Jaume d’Urgell (copyleft) Madrid, abril de 2007

Nada importante ha cambiado desde que hace 70 años, los militares empezaran a asesinar a todo aquel que defendiera un Estado Democrático y de Derecho. El fruto de nuestro esfuerzo se ha reducido a la mitad para que las mujeres trabajen por nada, lo arbitrario nos domina, nos explota, nos atonta, nos miente y encarcela… ¡Basta! ¡Ignoremos al rey! Exijamos un proceso constituyente, ¡Ahora!

Continuar leyendo ‘Solidaridad con Jaume’

A Madrid i amb segons qui, SÍ, a Barcelona, amb el poble unit, NO

El PSC rebaixa el to reivindicatiu de la campanya 'Sí al Procés de Pau' per acabar-se'n desmarcant

La convocatòria prevista per diumenge al migdia a Barcelona en favor d’un procés de pau al País Basc, impulsada per multitud d'entitats de la societat civil catalana, no comptarà finalment amb la presència ni del PSC ni dels sindicats CCOO i UGT. Aquest anunci es produeix després que tant els socialistes com les centrals sindicals haguessin participat a les reunions prèvies i haguessin aconseguit refer de dalt a baix una primera proposta, diluint així el contingut de la reivindicació. Un contingut que inicialment apel.lava també, a més de la fi de la violència, al respecte als drets democràtics, i en especial, el dret de decidir del poble basc, que ha caigut del text definitiu per la pressió de determinats sectors.

Inexplicablement, però, ni amb el nou text -aprovat el 16 de gener també per aquestes tres forces- han estat capaços de sentir-se còmodes i han renunciat així a sortir al carrer per donar suport “al diàleg i la recerca d’un procés de pau”, tal com resa el manifest final.

De moment, però, ni el PSC ni els dos sindicats estatalistes han explicat els motius que, a última hora, els ha portat a no secundar la crida. Una crida que, d’altra banda, sí que fan seva ERC, ICV, EUiA i, fins i tot, Ciutadans pel Canvi, així com entitats com la Fundació per la Pau, la FAVB, Dones del 36, Justícia i Pau i Església Plural, entre d’altres. Aquest dijous, a més, s’ha sabut que el sacerdot irlandès Alec Reid, artífex i mediador del reeixit procés de pau irlandès, dóna suport també a la iniciativa.

Malgrat tot, des de la campanya Sí al Procés de Pau, conscients que la màxima prioritat a hores d’ara no és altra que la consecució d’un escenari de no violència i de respecte als drets humans, es vol defugir qualsevol polèmica sobre l’assumpte.

sialproces25/01/2007 · Barcelona


PREGUNTA 1: En què es diferencien UGT i CCOO, els que a si mateixos s'autoanomenen "els sindicats" -tal com si fossin els únics- i el Partit Socialista, ara en Barcelona, en contraposició al PP i a l'AVT quan l'organització de la manifestació a Madrid?

Resposta: En res. Han actuat d'idèntica manera durant tot el procés

PREGUNTA 2: En què s'assemblen al PP?

Resposta: En tot; quan no poden instrumentalitzar qualsevol acte, manifestació, etc., es desentenen, es desmarquen, es desvinculen. Sol actuen quan els serveix per fer-se autopublicitat per guanyar eleccions polítiques i sindicals

***Web de la campanya pel Sí al procés de pau

"El elegido"

Aquest post ha nascut "inspirat" amb l'últim article de Jimmy Jazz (el cor res té que veure amb la raó, o potser sí, i viceversa), i per aquest motiu l'hi dedico:

"Supo la historia de un golpe,
sintió en su cabeza cristales molidos
y comprendió que la guerra 
era la paz del futuro:
lo más terrible se aprende enseguida
y lo hermoso nos cuesta la vida.

La ultima vez lo vi irse
entre humo y metralla, 
contento y desnudo...
iba matando canallas 
con su cañon de futuro"

Sílvio Rodríguez, Canción del Elegido, 1969

Democràcia real o simulada (II)

Mentre hi ha hagi gent amb grans riqueses, i en faci ostentació, al temps que uns altres només en siguin espectadors passius

Mentre hi hagi iniciativa privada i la raó de la seva existència sigui únicament i exclusiva fer RIQUESA PRIVADA

Mentre hi hagi ensenyament privat i ensenyament públic a dos nivells de marxa

Mentre les empreses puguin despatxar els seus treballadors de manera impune desprès d’haver-los exprimit per a PROFIT PRIVAT

Mentre la televisió serveixi per a crear luxe virtual per a la gran majoria

Mentre aquest luxe virtual dels mitjans de comunicació i de les tanques publicitàries serveixi tan sols per a empènyer a un consum il·lògic i innecessari i per a PRODUIR RÀBIA I IMPOTÈNCIA

Mentre occident es mostri a la resta del món com LA ÚNICA solució possible a tots els mals, seguint el model del malferit somni americà

Mentre occident sigui el paràsit que absorbeix de manera lenta i letal la sang de la resta de cultures i recursos econòmics i naturals del planeta

Passarà el que passa... a París, de moment, a París, i ja veurem...

Ara L’ALTRE crida a la violència. Violència per a combatre la violència quotidiana de viure amb vides expropiades

Nosaltres no hem sabut iniciar LA REVOLUCIÓ quan pertocava. Ara rebem per haver estat còmplices silenciosos

No hi ha marxa enrera: la pròpia merda que hem creat emmerdarà les nostres cases, els nostres cotxes de luxe, la nostra pròpia i arrogant ignorància; el nostre melic contínuament observat, sagnant de CULPABILITAT

No hi ha marxa enrera, ara l’ALTRE CRIDA el nostre crit agonitzant

Ens van dir “VETE A TOMAR POR EL CULO” i no vam escoltar, ara ells són el “CULO” que caga la merda dels bens procedents de la brutal espoliació que ens va alimentar durant segles

No hi ha marxa enrera....

No hi ha marxa enrera si nosaltres no hi sabem sumar-nos. Vam aprendre a restar, ara cal aprendre a sumar

La nostra democràcia occidental és un voltor disfressat de conill

El virus del poder

Molts observadors del fenomen sociopolític i econòmic, entre d’ells Chomsky –que ja sé que Cyric em diria que no és pas l’únic- sempre insinuen que el poder s’ha de combatre enllà en el lloc i en la forma més nímia que hi aparegui. El virus del poder es troba en el dia a dia, s’hi manifesta en les expressions més mínimes possibles. En un gest, en una mirada... Aquest virus s’engendra i s’hi inocula en cadascun i cadascuna de nosaltres, malgrat que en siguem conscients. Ser-hi conscient, però, és el primer gran pas per a poder-lo combatre. Estar-ne conscienciat és una primera forma de lluita contra la gestació d’aquest.

La chica con falda roja en el seu post de divendres ens recorda a Rosa Lee Parks, que dilluns passat s’adormí i ja no despertà mai més. Rosa Lee Parks és l’exemple de com combatre el poder en la seva més insignificant manifestació; la desobediència a un simple conductor d’autobús en el fet de negar-se abandonar el seu seient perquè havia pagat el seu tiquet, com qualsevol passatger, pot donar pas a tot un moviment contestatari que faci remoure de sobte tots els pilars d’una societat. Un simple conductor d’autobús que en aquell moment ostentava poder i, d’aquesta manera, un “petit” gest de desobediència en resposta a un “petit” brot de poder donarà com a resultat un replantejament social a USA que farà canviar tota la legislatura en matèria de drets de la gent de raça negra.

La simple expressió d’un “vete a tomar por el culo” dirigida a un professor de secundària, originada presumiblement en un desajustament educatiu i social, podria fer remoure tot el virus engendrat en el nostre sistema educatiu? Doncs, sembla que, malauradament, aquesta vegada no serà així.

En tot cas, que Rosa Lee Parks, en la seva immensa fragilitat, serveixi d’exemple per a tots nosaltres fent-nos veure que, a vegades, combatre el sistema del poder es basa només en un "insignificant" i "espontani" gest de ràbia acumulada.