El temps del crepuscle

He dut a terme una actualització més que important sobre el meu post "Els drets del dret".

Estigué tota la nit (una d'aquelles nits dolentes o bones o viceversa) llegint, fumant, pensant, escrivint. Quan arriba el crepuscle, el teu cos comença a acusar el cansament, la son t'hi guanya i les lletres del monitor de la computadora comencen a ballar davant els teus ulls... Sabia el que volia dir, però els meus dits tremolosos no podien moure's ja lliurement sobre el teclat. El teclat, el monitor, els meus ulls, els meus dits i jo sols, davant de la profunditat de la nit, davant de la solitud immensa de l'infinit. Total, avui dissabte podia dormir fins a més tard, els nostres amics es van entossudir que calia disfressar-se aquesta nit en el carnaval del poble. Haig de dormir més al matí per poder estar fresc de nit, és el carnaval, la manifestació de Dionisos. En fi.

La qüestió és que he dut a terme algunes aportacions molt substancials al meu post (entrada) (article), que ahir a la nit m'hi vaig deixar al tinter. Considero que són aportacions molt importants per al que volia expressar. No hi és tot, hi podria haver una mica més. Però no tot pot dir-se'n en un sol moment, en un sol escrit. Sol dic el que sol es pot dir en unes quantes paraules unides amb una finalitat comuna. Però cal posar-li un final a tot. Tot és molt. Llavors delimitem una part d'aquest tot. Demà, o potser un altre dia, continuarem escrivint sobre el mateix. Perquè no hi ha gaire més a dir potser, o potser sempre direm molt poc. Us convido a llegir-ho, amb sinceritat, amb humilitat, amb fraternitat, amb el cor. Un part és dolorós però acaba sent una creació. I a un li agrada compartir, li agrada crear i compartir.

És fàcil distingir les noves aportacions o "diferències" del text anterior: estan en negreta i en colors, en cursiva... (No sé si l'he millorat o l'he empitjorat, però allà hi és)

Sol pretenc convidar-te a compartir amb tu quelcom que jo he creat, que m'ha dolgut, i que vull que tu puguis llegir-ho, opinar, discutir, debatre, millorar, o simplement callar. Sol et demano que segueixis aquest enllaç res més. I gràcies per la teva atenció, i, de manera molt especial, pel teu temps.


***Fotografia: Espera. Joan Mateu (fotògraf i bon amic meu)
Una part de la seva obra genial: aquí

Post original en castellà

Els drets del dret

No pretenc pas dur aquí a terme un curs de dret, tanmateix en llegir el post del company Daniel Isaac que ve acabant d'aquesta forma:

Recuerdo cuando mi hermana Carmen empezó sociología: en una de las primeras clases un profesor les dijo algo así:

" La vida de cada ciudadano es distinta según su estatus social. Imaginen que la vida es una carrera, pues bien; para algunos la linea de salida está más cerca de la meta. Los menos afortunados tienen más recorrido hasta la meta. Con lo cuál se cansan más, redoblan esfuerzos y muchos ni llegan. Mientras esta sociedad admita estas diferencias el éxito no será cuestión de méritos en la mayoría de los casos."

i desprès de llegir d'aquesta pàgina sobre un curs de dret el que ve a continuació:

Ocupa un lugar central la Declaración Universal de Derechos Humanos, de 10 de Diciembre de 1948:

• El Preámbulo, en el Considerando 1º establece:

Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de todos los miembros de la familia humana.


• El artículo 1 afirma:

Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.


• El artículo 2 Párrafo 1º reconoce que:

Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición.


• El artículo 7 establece:

Todos son iguales ante la ley y tienen, sin distinción, derecho a igual protección de la ley. Todos tiene derecho a igual protección contra toda discriminación que infrinja esta Declaración y contra toda provocación a tal discriminación.


• En la Carta de San Francisco, la Carta Fundacional de las Naciones Unidas, de 25 de Junio de 1945, se declara en el artículo 1.2:
  

Todas las naciones fomentarán la igualdad de derechos de todos los pueblos.


• En la Declaración Americana de los Derechos y Deberes del Hombre, de 2 de Mayo de 1948 se establece en el artículo 2:
  

Todas las personas son iguales ante la ley y tendrán los derechos y deberes que ella consagra, sin distinción alguna.


• La Convención Europea de Salvaguardia de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales, de 4 de Noviembre de 1950, reconoce este derecho cuando afirma en su artículo 14:
  
  El goce de los derechos y de las libertades fundamentales ha de ser asegurado a todos, sin distinción alguna.

Veig que les declaracions de dret (coactiu l'anomenen precisament) estan plenes de contradiccions. Vegem:

Si jo sóc dona (perquè els gens dels meus procreadors així ho han disposat), sóc negra (perquè he nascut a l'Àfrica), sóc pobre comparativament amb una "occidental" (perquè he nascut al "tercer món"), sóc pobre comparativament amb altres congèneres i conciutadanes (perquè els meus pares eren més pobres encara que els del seu entorn), a més sóc nascuda a Nigèria (perquè els meus pares vivien a Nigèria) i vull emigrar al "primer món" tinc problemes (si fos nascuda al "primer món" i volgués emigrar al "tercer món" m'obririen les portes de bat a bat"), etc. Quins nassos d'igualtat i d'igualtat de drets i de dret a la no discriminació, i de no discriminació al dret i a la igualtat, i quina igualtat davant la llei m'està proposant aquesta podridura de drets?

Si els meus pares són blancs, francesos, rics, sóc home, etc. potser no parteixo de més drets que els altres? Potser ja no estic privilegiat per una desigualtat? Potser sóc igual que la nigeriana quant a tots els drets dels drets dels drets? Doncs no. Mentre existeixin fronteres i control fronterer, mentre existeixi l'herència de pares a fills, mentre existeixin diferències per gènere, mentre hi hagi fronteres en el pensament, i mentre no hi hagi tal barreja de races i de gèneres que quan algú surti al carrer li sigui tan normal tenir en el seu entorn la mateixa quantitat de negres, grocs, vermells, blaus i ataronjats, dones, travestís, homosexuals i homes, coixos, bornis... compartint el carrer, els centres de reunió i de decisió, les empreses, mentre hi hagi algú que a causa de la seva "diferència" no pugui també alçar la seva veu... no existirà la mateixa igualtat de drets i ningú serem iguals davant la llei i davant de res que s'inventin els més retorçats dels humans.

M'entenen vostès quan entenc que hi ha gent que roba, que mata, que competeix, que atropella, que coacciona, que humilia, que crida, que s'embogeix i que se suïcida?

Aquest món no és el meu, senyors, aquest món és per als maquinadors polítics. Molt omplir-nos la boca d'igualtat, democràcia, etc., però aquests conceptes no són res més que paraules que, de tant repetir-les en va, n'han perdut significat algun.

Potser si no estiguéssim tan ocupats, tan hiperactivament ocupats, tan pragmàticament ocupats, i tinguéssim temps per pensar, raonar, reflexionar, mirar-nos al mirall, mirar-nos cap endins... "pensar, reflexionar, somiar"... (perdre una nit escrivint un pensament com a aquest...). Potser si no tinguéssim por de tanta diferència, no ens refugiéssim tant en el grup i en la nostra pròpia diferència, si no tinguéssim por els uns dels altres, els homes de les dones, les dones dels homes, els blancs dels negres, els negres dels blancs, potser si no tinguéssim por a sentir-nos lliures, lliures de pensament, lliures d'acció, lliures per decidir, dubtar, equivocar-nos i rectificar, lliures de veure l'altre com a lliure a la vegada, amb les seves diferències, amb els seus dubtes, amb les seves pors, amb els seus errors, amb la seva pròpia feblesa com a ser humà... potser no haguéssim muntat tantes mentides sobre d'altres tantes mentides.

I potser el món seria diferent.

El nou govern de Catalunya

Potser li pot sorprendre a algú el fet que digui que estic molt satisfet amb l’acord al que han arribat PSC, ERC, ICV/EUiA. El que poca gent comenta i és un fet contrastable és que ICV/EUiA és el partit que més ha pujat en vots i escons, deixant de banda aquell grupúscle que tan poca gràcia em fa, els de la bicefàlia lingüística: El partido de los ciudadanos, els quals volen buscar un problema on no hi existeix i que el mouen quatre gats, però que poden crear una consciència anticatalanista gratuïta per a aconseguir rèdit personal i tenir un cert pes, encara que segurament de manera momentània, en una part de l'electorat català. Fixeu-vos que els mateixos del PPC s'expressen en català en el parlament. Per cert, si en el parlament espanyol no deixen parlar en català per què s'ha de permetre parlar en castellà en el parlament català? Hi un lloc per a cada cosa, i una cosa per a cada lloc.

Per aquest motiu, més que mai, Iniciativa tenia tota la legitimitat necessària per a impulsar qualsevol pacte, evidentment. I cal felicitar-los pel seu ascens més que significatiu a tot Catalunya, incloent els pobles més aburgesats com el meu propi. I això cal destacar-ho i fer-ho del tot evident. CiU no tenia ni la capacitat ètica per intentar governar tenint en compte el seu fracàs electoral. Després d’estar 23 anys governant gairebé sempre en solitari, i després del problema, que ells diuen, que l’anterior tripartit ocasionà a Catalunya, només van aconseguir pujar 2 miserables escons i, encara i així, es consideren amb tota la legitimitat del món per a dir qui ha de governar i quin és el govern que li convé a Catalunya. Per sort aquest no és un país amb una forma de govern presidencialista sinó parlamentària. Doncs així, són els parlamentaris que formen majories d’un tipus o d’un altre els que tenen la potestat per a configurar el govern i donar el recolzament al candidat a la presidència que els sembli més oportú. Aquesta és la lògica de la democràcia partitocràtica que tenim i en cap cas presidencialista. Que a més a més si fos presidencialista, s’hauria de fer unes altres eleccions per a triar un president, i ja en parlaríem, doncs a les enquestes el polític més valorat, si no vaig errat, era precisament Joan Saura.

I, jo recolzo, de totes totes, la majoria d’esquerra i nacionalista, que, a més a més, és tan lícita com qualsevol altra. Però a més la recolzo perquè una entesa entre PSC i CiU, que sembla que és el que volia el govern espanyol hagués estat un desastre autèntic per a Catalunya. Amb CiU, el partit que sempre llepa el cul al govern espanyol sigui del signe que sigui, i amb el PSC que, en aquest cas concret, funcionaria com a delegació territorial del PSOE, o sigui del govern espanyol, ja podríem plegar directament, i repeteixo, especialment tenint en compte que era el govern per a Catalunya que recolzava obertament el govern espanyol.

I ERC amb CiU, amb el Mas, que sembla més un anunciant de pasta dentífrica que no un polític, aguantar 4 anys més després d’haver-los aguantat durant 23 , més aviat per mi NO. Ni boig. El que no van aconseguir durant 23 anys al poder ho va aconseguir el tripartit en el poc temps que van ser al govern (amb l’ajuda és clar del PSOE al poder estatal): retorn dels papers de Salamanca, aturar el transvasament d’aigües de l’Ebre i, per exemple, una reforma de l’Estatut que si no és millor és precisament perquè CiU es va vendre al poder central, sense deixar cap possibilitat de ser millorat. I això no ho ha aconseguit mai CiU, en 23 anys, que sempre s’ha venut al millor postor, ja sigui el PP, ja sigui el PSOE, i ni tan sols quan tenien la paella pel mànec.

Una altra cosa que em fa sentir-me prou satisfet és que el PSC ha demostrat i ha fet valer la seva pròpia autonomia respecte al partit socialista espanyol, ara sí que els dono el meu aplaudiment més sonor. D’una altra banda, el fet que Montilla sigui president de Catalunya té els seus avantatges, especialment demostrarà, davant d’aquells bicèfals lingüístics i davant dels espanyolistes catalans, que hom pot haver nascut fora de Catalunya, però que pot parlar i participar de la cultura catalana (estar plenament integrat a un país, com és el fet de parlar la seva pròpia llengua) i a més arribar a ser president del govern català. Això em sembla fantàstic i fins i tot un signe de “maduresa política”.

Ara només em queda donar la benvinguda a aquest govern i desitjar que acompleixi amb la tasca que ha de fer, en pro de Catalunya i en pro del benestar social i de totes les ciutadanes i de tots els ciutadans. Malgrat, ser un acompanyant de viatge de la idea llibertària, dono l’enhorabona a aquesta reedició del govern d’esquerra i catalanista i tant de bo que facin una feina bona i engrescadora per a tothom. Són les contradiccions que tenim els simpatitzants de les idees llibertàries a vegades, no ens agrada el poder, però millor al poder la guineu que no pas el llop.

Entrevista a Manuel Valls

Intento no perdre’m mai, si puc, el programa La nit al dia de la Mònica Terribas aTV3 (malgrat que habitualment em quedo dormit al sofà) no sols per l’originalitat pròpia del programa, el bon afer i la professionalitat de la directora i presentadora, per la qualitat dels convidats i de les entrevistes, sinó també perquè crec, i penso no anar pas massa errat, que és un dels apartats d’allò de més lúcids que hom hi pot trobar avui dia als mitjans de comunicació tradicionals. L’altre nit vam poder gaudir l’entrevista a Manuel Valls, diputat a l’assemblea francesa i alcalde d’Evry, a la regió de París; una de les ciutats que han viscut més en si mateixes els incidents violents darrers a l’estat francès. Em va sorprendre molt que, com alcalde d’una ciutat de 50.000 habitants –o sigui que va viure tan a prop els esclats de violència- i que, com a membre de l’assemblea francesa, fos tan autocrític i “sincer”, com a polític, sobre les possibles causes que haurien portat, com a conseqüència, cap a aquests incidents. Va posar molt en dubte especialment allò que alguns anomenen els valors de la república francesa i va declarar que el problema francès venia arrossegant-se a causa d’una política molt mal duta a terme durant els darrers 30 anys, on hi han hagut governs tant de l’esquerra com de la dreta francesa, afirmant que els aldarulls havien posat al descobert no tan sols que la política francesa havia estat un gran fracàs, sinó, a més a més, que aquests incidents han servit per a poder començar a reflexionar-hi i tractar de poder construir a partir d’aquí un nou tipus de model social que fos més just socialment, apostant especialment per l’educació i el model cultural.

Us deixo aquí una petita col·lecció de frases extretes literalment del vídeo de l’entrevista –Manuel Valls és nascut a la Catalunya ‘espanyola’- i he fet aquest recull breu car no es tracta ara de fer tampoc una tesi doctoral sobre el tema. Espero que en tragueu profit. Si em ve de gust un altre dia, intentaria extreure alguna altra frase que em sembli significativa:

- El model francès ha fracassat...

...hi ha una violència que és inacceptable i s’ha d’acabar amb aquesta violència i, al mateix temps, si no aportem solucions, canvis molt forts a nivell de polítiques culturals, educatives, per lluitar contra l’atur, que és de molt alt nivell a aquests barris, serà molt difícil sortir d’aquesta situació i aquesta violència que hem conegut la tornarem a conèixer d’una altra forma en els pròxims anys.

(entrevistadora) -Quin nivell de consciència hi ha a l’assemblea francesa, de la qual vostè forma part com a diputat i com a alcalde amb l’exemple propi de dir ‘a la meva ciutat hi passa això’...

...hi ha consciència del fracàs d’aquest model o s’atribueix a la immigració això?

- Hi ha consciència però és molt difícil buscar (és d’entendre que vol dir ’acceptar’) la responsabilitat i és molt fàcil dir que és culpa dels pares o de la immigració o de la poligàmia... ...dels altres governs, i aquesta consciència, a més, és una mala consciència, i molts polítics de dreta com d’esquerra voldrien acabar amb aquestes imatges i sobretot passar al debat tradicional... ...i a mi em sembla, que en canvi, això ha commogut tota la societat i ha canviat els esquemes polítics, i la resposta ha de ser molt diferent del que s’ha fet durant aquests últims anys; és veritat per la dreta i és encara més veritat per l’esquerra.

No és una revolta... ...és una mena de suïcidi, perquè aquests joves cremaven les escoles on ells mateixos anaven o els seus germans... ...cremaven en els barris populars...

...No se senten francesos, no estimen França perquè França no els estima...

...molts d’aquests joves, que la gran majoria estudien i han tingut un diploma, però per culpa del color, del nom, del barri on viuen, de l’origen social, no troben feina, viuen aquestes discriminacions; és racisme, si es parla directament, i això dóna encara més ràbia contra un sistema... com poden estimar un país que no els integra quan són ciutadans francesos i que no els hi donen feina ni un lloc per viure...

París es crema

Crónica de la "intifada de los suburbios"

Los adolescentes excluidos hacen arder Francia

Flor Beltrán

Socialismo o Barbarie
Rebelión.org

Desde hace casi diez días en esta ciudad arden las cités (barrio popular con grandes edificios de alquiler regulado, propiedad del estado), que son guetos ubicados en los suburbios de París y otras ciudades, donde viven en la extrema pobreza la población proveniente de las ex colonias del imperialismo francés. Todas las noches, los jóvenes pobres y excluidos salen a la calle, se enfrentan a la policía e incendian automóviles, ómnibus, oficinas públicas, supermercados y otros negocios. En los últimos días, esta explosión de rabia social se está extendiendo a otras ciudades de provincia.

Desde 2003 la derecha francesa, y principalmente Nicolás Sarkozy (ministro del Interior) había comenzado una campaña para ganar el electorado de extrema derecha que vota a Le Pen.

Es que el gobierno de Chirac-Villepin-Sarkozy viene debilitado y en crisis. Fue derrotado en las urnas y con él toda la política de la burguesía multinacional, en mayo pasado, cuando el NO a la constitución europea gano ventajosamente en todo el país.

Después vino una dura lucha contra la privatización de los Ferris, lucha ejemplar, donde la población de Marsella, Tolón y Bastia apoyó en masa a los huelguistas. Esta lucha terminó en una semi derrota porque la central mayoritaria CGT negoció con el gobierno Villepin: para decirlo claramente, traicionó la lucha de los trabajadores.

En esos días, las centrales sindicales llamaron una jornada de lucha el 4 de octubre, jornada en las que los trabajadores privados se unieron a los públicos, cosa que no pasaba desde hace años, Los usuarios de los transportes y la población en general apoyaron la jornada. Pero las centrales sindicales burocráticas, luego de una reunión con el primer ministro Villepin, decidieron "darle tiempo" al gobierno.

La zanahoria y el bastón

Frente a una difícil situación social y política, el gobierno aplica como es costumbre la línea de la zanahoria y el bastón. El primer ministro Villepin es el que ofrece la zanahoria, mostrándose "abierto" con las centrales sindicales, pero sin aplicar ninguna medida seria ni que lesione los intereses de los capitalistas. Lo único que ha dispuesto para paliar el flagelo del desempleo son unos contratos precarios en cantidad muy limitada y además muy mal pagados: un poco más que la ayuda mínima para sobrevivir que reciben los desempleados. En una convocación de la agencia nacional de empleo en Paris había 900 personas para 200 empleos de este tipo. Muchos de ellas con diplomas de estudios superiores y experiencia. Cada día Francia muestra más la crisis del sistema capitalista.

El bastón está a cargo del ministro del interior Sarkosy. Golpeando con el bastón policial las cabezas de los jóvenes descendientes de inmigrantes, trata de demostrar a los electores de Le Pen [1] que, como racista y represor, puede superar a la extrema derecha y a los fascistas.

Acá no se trata de utilizar lo de la "guerra contra el terrorismo" (como Bush en EEUU), sino la lucha contra la "chusma". Es decir, contra los jóvenes habitantes de los barrios de trabajadores, mayoritariamente inmigrantes o sus descendientes. Además, muchos de ellos son musulmanes... De modo que también empalma con la campaña "islamofóbica", otra de los temas permanentes de la burguesía, el gobierno y los medios...

La inmensa mayoría de estos jóvenes -que ya son casi todos "ciudadanos de la República Francesa" de segunda o tercera generación- están desempleados... y sin la menor esperanza de conseguir trabajo. Llevar un nombre o apellido de origen magrebí o africano, [2] tener la piel más oscura de lo debido, domiciliarse en alguna de las cités, haber estudiado en alguna escuela de esa zona, etc., hace prácticamente imposible conseguir empleo. La única perspectiva es la miseria, a veces algún trabajo precario y muy mal pago... o la delincuencia...

La "solución" del gobierno Villepin-Sarkozy y de los capitalistas a este problema social no es, por supuesto, crear empleos, sino la represión. Sarkozy prometió "limpiar" las cités reprimiendo con dureza los jóvenes excluidos y/o provenientes de familias emigrantes. A su política la llama "tolerancia cero", expresión creada en EEUU para la represión policial más salvaje, en Nueva York y otras ciudades, contra los pobres, los negros, los hispanos, etc.

Sarkozy prometió, entonces, "limpiar" las cités con el Karcher, aparato que arroja chorros de agua a alta presión para limpiar las aceras y los muros. Sarkozy prometía limpiar así esas "ciudades", como si los jóvenes fueran basura.

Así, la policía realiza rafles (batidas) violentas para detener jóvenes indiscriminadamente. Hacen controles de las cartas de identidad con los modales más violentos e insultos racistas para provocar su reacción. Si reaccionan, los jóvenes son golpeados y arrestados. Se expulsa violentamente de los viejos edificios a los inmigrantes y descendientes. Sirve de justificativo para eso la sospechosa ola de incendios de algunos de esos edificios, donde hubo varias muertes. Los inmigrantes sin visa de trabajo son inmediatamente expulsados. Familias enteras han sido deportadas.

Pero, repentina y sorpresivamente, los jóvenes excluidos decidieron enfrentarse al bastón de Sarkozy. Un episodio particularmente horroroso desencadenó todo.

Breve crónica de nueve días que conmovieron a Francia

Jueves 27 octubre: En Clichy-sous-Bois, cité de los suburbios de París, dos jóvenes de 15 y 17 años mueren carbonizados al entrar en una cabina donde había un transformador de electricidad gran potencia. Un tercero fue gravemente quemado y está en el hospital. Los jóvenes huían de un control policial, porque no tenían con ellos las cartas de identidad. Temían, entonces, sufrir los golpes, arrestos y humillaciones habituales. Los jóvenes estaban jugaban al fútbol y no robando, como decía la versión oficial de la policía. La gente se pregunta: ¿por qué la policía miente? ¿Qué es lo que esconden? Los disturbios comienzan, son espontáneos, piedras y vehículos quemados.

Viernes 28 de octubre: Algunos "mayores" tratan de calmar los adolescentes (mayoritariamente entre 12 y 17 años). Pero la revuelta estalla en las grandes avenidas que rodean la "cité". Los primeros blancos son la oficina de correos, un camión de bomberos, las paradas de autobuses y una escuela. Algunos balazos contra los carros policiales y los CRS (antimotines), piedras. Numerosos vehículos quemados.

Sábado 29 de octubre: Las organizaciones de musulmanes realizan una marcha silenciosa. Se acusa al ministro del interior Sarkozy y se pide justicia. La alcaldía, las asociaciones y religiosos parecen controlar la situación. El alcalde pide cuentas al ministro Sarkozy, todo parece en calma, no hay presencia policial. Pero al anochecer, después de la ruptura del ayuno musulmán de Ramadán, [3] 400 policías aparecen en actitud provocativa. Como de costumbre se trata de rodear el barrio, como los legionarios romanos, trotando, casco listo, escudo y flashball, recorren las calles. Todos están comiendo en sus casas. Cuando los jóvenes salen, son insultados por los policías. Hacia las 9 de la noche, en la mezquita unas 1..300 personas rezan, mientras algunas basuras arden en la calle.

Domingo 30 de octubre: A las nueve menos 5 de la noche, un religioso musulmán grita desesperado. La policía ha lanzado gases lacrimógenos al interior de la mezquita en plena ceremonia. Algunas mujeres se han desmayado. Todas las negociaciones con la policía son inútiles: "váyanse a sus casas", les ordenan, y los hacen correr en las calles. Sarkozy en la televisión justifica la intervención policial y continúa levantando la política de la "cero tolerancia".

Lunes 31 de octubre: Sarkozy felicita la policía. Dice que no es la policía la que ha gaseado la mezquita. La prensa y la TV comienzan a dudar de la versión oficial. El hermano mayor de una se las víctimas se niega a hablar con Sarkozy. Los disturbios se extiendes a las urbanizaciones vecinas.

Martes 1 de noviembre: 180 vehículos quemados, los disturbios se extiendes a las comunas vecinas, los religiosos musulmanes tratan de calmar los ánimos, inútilmente. Un joven responde a los periodistas: "No han debido tratarnos de chusma". Pide la renuncia del ministro Sarkozy.

Miércoles 2 de noviembre: La crisis en el gobierno es evidente. Villepin (primer ministro) y Sarkozy anulan sus viajes al exterior y se muestran divididos frente al problema. Los disturbios continúan extendiéndose, coctel molotov contra un puesto policial. Una venta de automóviles, un centro comercial, taller de automóviles y 315 vehículos son incendiados.

Jueves 3 de noviembre: 600 vehículos incendiados, 27 autobuses, una escuela, una alcaldía y dos comisarías son atacados, así como depósitos industriales. Los disturbios se extienden a la provincia. En la prensa comienzan a criticar la "orientación" represiva de la policía.

Viernes 4 de noviembre: 754 vehículos incendiados, disturbios en numerosas comunas y en provincia. Dirigentes políticos piden la cabeza de Sarkozy, incapaz de controlar los disturbios.

Notas
[1].- Líder tradicional de la extrema derecha francesa. [2].- Mágreb, Magreb o Maghreb es un participio árabe que significa lugar por donde se pone el sol, el Poniente, la parte más occidental del mundo árabe. La parte opuesta se denomina Máshreq o Levante. Tradicionalmente se ha llamado Mágreb a la región del Norte de África que comprende a Marruecos, Túnez y Argelia, ex colonias francesas de donde viene gran parte de la inmigración. [3].- Ramadán es el noveno mes del calendario musulmán, conocido por ser el período en el que los musulmanes realizan un ayuno diario desde la salida hasta la puesta del sol. La palabra Ramadán se suele usar incorrectamente para designar dicho ayuno, cuyo nombre en árabe es awm.

Flor Beltrán Corresponsal en Francia de Socialismo o Barbarie http://www.socialismo-o-barbarie.org/

________________________

* La CGT francesa no té res a veure en absolut amb la CGT catalana ni amb la CGT espanyola, que són confederacions sindicals, ambdues, anarcosindicalistes. La CGT francesa és una central sindical comunista i la majoritària a territori francès

***Fotografia

Democràcia real o simulada (II)

Mentre hi ha hagi gent amb grans riqueses, i en faci ostentació, al temps que uns altres només en siguin espectadors passius

Mentre hi hagi iniciativa privada i la raó de la seva existència sigui únicament i exclusiva fer RIQUESA PRIVADA

Mentre hi hagi ensenyament privat i ensenyament públic a dos nivells de marxa

Mentre les empreses puguin despatxar els seus treballadors de manera impune desprès d’haver-los exprimit per a PROFIT PRIVAT

Mentre la televisió serveixi per a crear luxe virtual per a la gran majoria

Mentre aquest luxe virtual dels mitjans de comunicació i de les tanques publicitàries serveixi tan sols per a empènyer a un consum il·lògic i innecessari i per a PRODUIR RÀBIA I IMPOTÈNCIA

Mentre occident es mostri a la resta del món com LA ÚNICA solució possible a tots els mals, seguint el model del malferit somni americà

Mentre occident sigui el paràsit que absorbeix de manera lenta i letal la sang de la resta de cultures i recursos econòmics i naturals del planeta

Passarà el que passa... a París, de moment, a París, i ja veurem...

Ara L’ALTRE crida a la violència. Violència per a combatre la violència quotidiana de viure amb vides expropiades

Nosaltres no hem sabut iniciar LA REVOLUCIÓ quan pertocava. Ara rebem per haver estat còmplices silenciosos

No hi ha marxa enrera: la pròpia merda que hem creat emmerdarà les nostres cases, els nostres cotxes de luxe, la nostra pròpia i arrogant ignorància; el nostre melic contínuament observat, sagnant de CULPABILITAT

No hi ha marxa enrera, ara l’ALTRE CRIDA el nostre crit agonitzant

Ens van dir “VETE A TOMAR POR EL CULO” i no vam escoltar, ara ells són el “CULO” que caga la merda dels bens procedents de la brutal espoliació que ens va alimentar durant segles

No hi ha marxa enrera....

No hi ha marxa enrera si nosaltres no hi sabem sumar-nos. Vam aprendre a restar, ara cal aprendre a sumar

La nostra democràcia occidental és un voltor disfressat de conill

El virus del poder

Molts observadors del fenomen sociopolític i econòmic, entre d’ells Chomsky –que ja sé que Cyric em diria que no és pas l’únic- sempre insinuen que el poder s’ha de combatre enllà en el lloc i en la forma més nímia que hi aparegui. El virus del poder es troba en el dia a dia, s’hi manifesta en les expressions més mínimes possibles. En un gest, en una mirada... Aquest virus s’engendra i s’hi inocula en cadascun i cadascuna de nosaltres, malgrat que en siguem conscients. Ser-hi conscient, però, és el primer gran pas per a poder-lo combatre. Estar-ne conscienciat és una primera forma de lluita contra la gestació d’aquest.

La chica con falda roja en el seu post de divendres ens recorda a Rosa Lee Parks, que dilluns passat s’adormí i ja no despertà mai més. Rosa Lee Parks és l’exemple de com combatre el poder en la seva més insignificant manifestació; la desobediència a un simple conductor d’autobús en el fet de negar-se abandonar el seu seient perquè havia pagat el seu tiquet, com qualsevol passatger, pot donar pas a tot un moviment contestatari que faci remoure de sobte tots els pilars d’una societat. Un simple conductor d’autobús que en aquell moment ostentava poder i, d’aquesta manera, un “petit” gest de desobediència en resposta a un “petit” brot de poder donarà com a resultat un replantejament social a USA que farà canviar tota la legislatura en matèria de drets de la gent de raça negra.

La simple expressió d’un “vete a tomar por el culo” dirigida a un professor de secundària, originada presumiblement en un desajustament educatiu i social, podria fer remoure tot el virus engendrat en el nostre sistema educatiu? Doncs, sembla que, malauradament, aquesta vegada no serà així.

En tot cas, que Rosa Lee Parks, en la seva immensa fragilitat, serveixi d’exemple per a tots nosaltres fent-nos veure que, a vegades, combatre el sistema del poder es basa només en un "insignificant" i "espontani" gest de ràbia acumulada.

NOS MIRAN

A continuació, una autèntica joia sobre el tema d'immigració, fa molt temps que me la guardo per casa. De fet, ja l'havia publicat a la meva pàgina web. Una aportació a l'apartat de Cartes al Director d'una persona llatinoamericana al diari de difusió gratuïta 20 minuts. A vegades les coses més magistrals no estan escrites per grans pensadors, escriptors de fama, ni catedràtics universitaris; potser aquesta persona era al seu país alguna d'aquestes coses i ho ignoro, per cert. El dedico a totes aquelles persones que tinguin la mínima sensibilitat humana per poder entendre'l:

NOS MIRAN
Daniel Marocco, Barcelona, 3/10/02
Cartes a 20 minutos, edició Barcelona

Nos miran y no sabemos porqué. Ya sea en el metro, en el autobús, en el supermercado o en una plaza; ellos nos miran. ¿Será que se sienten diferentes o nosotros somos distintos? A fin de cuentas, a todos nos enseñaron que los hombres somos todos iguales, claro que ellos nos miran diferente. Nos miran con desconfianza, con recelo y hasta con bronca; ellos creen que vinimos de tan lejos para robarles la cartera o el trabajo: eso debe ser, por eso nos miran. ¿Pero qué sería de Barcelona sin nosotros, los inmigrantes?, ¿la ciudad hubiese sufrido un cambio vertiginoso? Desde 1996 hasta ahora, Barcelona aumentó un 400% su población extranjera que no vino a robar precisamente ni carteras ni "buenos" puestos de trabajo. Romperse el "lomo" o ensuciarse las manos es algo que quienes nos miran no piensan hacer; trabajar en la construcción, en una almacén, en la cocina de un restaurante o en la limpieza son trabajos que desean que haga otro: el inmigrante.

¿O será por esto que nos miran? Sí, nos miran porque nos admiran. Claro, alguien que viaje más de 10 mil kilómetros para hacer un trabajo "sucio" debe ser reconocido, elogiado; quienes miran deben además aplaudir tanto coraje y espíritu aventurero del extranjero. Quienes ahora tanto miran son descendientes, de sangre, de europeos que poblaron América. Las condiciones, sociales o políticas, que les llevaron a ellos o a nosotros a viajar son similares, casi las mismas. Si tenemos la certeza que Europa invadió América en 1492, entonces quienes ahora regresan a Europa son los hijos de europeos volviendo a casa. ¿Por eso nos miran?