Per tu, una cançó en directe a Ràdio Salt

Aquí la podeu escoltar, de moment és el que us deixo de l'entrevista a Ràdio Salt:



Tu ets la llum, ets un poema.
Tu ets tot allò que jo faig, tot allò que jo sé.
Tot el que sento, tot el que veig.
Sense tu no sóc res; menys que un gra de cafè.

Menys que això, encara molt menys,
jo sóc una mota de pols dins el vast univers;
una veu callada en el silenci infinit
d’una boca tancada fa mil segles.

D’aquí sortiré a buscar-te on sigui
i mouré mil mars pel teu nom.
Potser no sigui victoriós però per tu ho intentaré;
almenys ho intentaré.

Tu ets la meva inspiració, per tu ho faig tot,
però encara no et sé, no et conec.
No sé com ets, malgrat que t’he viscut,
malgrat que t’he somniat,
malgrat que t’he tingut.

Et porto sempre dins del meu cervell,
sempre present;
tu ets la meva raó de ser.
El mecanisme intern
que fa moure el meu cos,
que fa que estimi el meu cor,
que fa que t’escrigui la cançó.

Per això la canto ara,
per això estimo a vegades,
per això jo vull que em senti avui tothom.
Jo per tu triomfaré o almenys ho intentaré.

PER TU. Lletra i música: Jordi Gomara. Barcelona, 1983

Uns exemples de la potència humana de les xarxes socials

Haig de dir que Facebook m'ha donat moltes coses bones i cal que li faci el reconeixement que es mereix. D'entre moltes satisfaccions, algunes han estat el fet de poder actuar de tant en tant en la prestigiosa Sala Vivaldi, al descobrir a través de Facebook les mateixes persones que als anys 80 em van portar a actuar a la mítica i desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona. I, cal dir que, cada vegada que he actuat a la Sala Vivaldi, m'ha sortit algun altre concert, el més important fins ara, sens dubte, és la presentació de l'Associació de Blaugranes en Cadira de Rodes, ni més ni menys que al costat de Màrius Serra, Matthew Tree, Cesk Freixas, Eybec, David Caño i Albert Cobacho i que es durà a terme el dia 5 de maig, sense deixar de banda el gran experiment músico-poètic que duré a terme amb el company Jordi Montañez, conegut també a través de Facebook. Però sens dubte, a través de Facebook he pogut conèixer persones que s'han convertit en grans amics, les quals no anomenaré aquí perquè la llista és llarga i no voldria caure en l'error d'oblidar-me d'alguna. Facebook m'ha permès també travar amistat amb els companys i les companyes cantants, músics/ques i cantautors/es, amén de poetes i professionals de la literatura i la lingüística, alguns dels quals estic segur que haurien quedat lluny del meu abast en d'altres condicions, si més no, al principi de la meva tornada al món artístic. M'ha permès conèixer gent d'altres països que he pogut després conèixer en persona in situ i, fins i tot, alguns han vingut a viure aquí després. Gràcies a Facebook surto més al carrer i em relaciono amb més gent, contràriament al que creuen algunes persones, la vida virtual fa, si més no en certes persones, tenir més contactes en la vida real i augmentar la vida social, artística i cultural.

Ara bé, la satisfacció encara més gran que m'ha provocat Facebook és haver obert ja fa uns anys la pàgina de Vamos a buscar a todos los Gomara i haver vist al llarg del temps que famílies senceres que no es coneixien s'han retrobat, han pogut elaborar arbres genealògics, etcètera. La primera vegada que em vaig emocionar, tal vegada farà un any o més, és quan dos germans ja d'una certa edat que havien estat separats de petits i que no s'havien vist mai es van retrobar gràcies a aquesta pàgina que jo vaig crear a Facebook. L'un viu a Xile, l'altre aquí i, a través del grup, no sols es van conèixer virtualment, sinó que al final van arribar a retrobar-se en persona. Arran d'aquest fet hi ha hagut un gran moviment i s'han anat retrobant un nombre molt gran de Gomaras. Aquest és el meu gran èxit, aquesta és la meva gran aportació als meus congèneres i tot gràcies a aquest genial invent que es diu Facebook

Del Kasino de Cardedeu, de l'amic Cesk i de dissidències

Aquesta nit he estat al Kasino de Cardedeu escoltant a l'amic Freixas, ha estat un concert molt agradable, malgrat que per enllà al fons hi havia un grupet que no paraven de xerrar en veu alta, riure fort i cridar (renoi què pesats!). Espero poder anunciar-vos aviat un concert meu (tal vegada compartit) en aquest local okupat del que haig de dir que és una autèntica meravella el fet de veure com el cuiden, els actes culturals, etcètera, que hi duen a terme. Cal felicitar l'Assemblea de Joves de Cardedeu per aquesta iniciativa, tan de bo que sigui un exemple arreu.

Per cert ja ha sortit el primer videoclip del nou disc (La mà dels qui t'esperen) del Cesk:

Aauí també us deixo el vídeo promocional del disc que ja es va fer al seu moment per si us el voleu mirar:

Cesk Freixas - La mà dels qui t'esperen from Lluc i Pol on Vimeo.

I per acabar, com va de dissidències, us deixo la nova versió de la meva cançó "La dissidència", d'ahir nit, que continua sent provisional, amb defectes, etcètera, hi hauran més versions:

• La dissidència by Jordi Gomara

More Jordi Gomara music on iLike

Concert en el marc de VNG Decideix 13-D

El proper diumenge dia 13 he estat convidat a participar en els actes que es faran en el marc de la consulta popular sobre l'autodeterminació de Catalunya a Vilanova i la Geltrú, comarca del Garraf. Actuaré a la Pça. de les Cols a les 11 del matí

Les dades de l'acte són:

Recital de cançó de Jordi Gomara

Dia: diumenge 13 de desembre de 2009

Lloc: Plaça de les Cols, davant el Foment Vilanoví. Vilanova i la Geltrú

Horari: d'11 a 12 h.

Es tracta d'una actuació a l'aire lliure

Mapa de Google (on és i com anar-hi):

Mostra un mapa més gran

Militarisme i patriotisme, un plat combinat a la carta

Què hi pinta la TV3, què hi pinta un paio com en Ferran Adrià, anunciant la 'Fiesta Nacional', 'El dia de la Raza', rodejat de membres de les forces armades, donant suport a un 12 d'octubre on s'exalten els valors (millor dit 'els contravalors') de la guerra, o si ho voleu més suau però no menys desagradable, del militarisme i d'un exercit que va envair els pobles dels continents americans i dels pobles atlàntics i mediterranis de la vella Europa. Que hi pinta 'la nostra' televisió? per què hi dóna cobertura? Què hi pinta el 'símbol' més català de la cultura gastronòmica de casa nostra rodejat de militars amb els que intercanvia somriures i 'bon rotllo' fent apologia de la 'Fiesta Nacional' dia si i dia també a través d'un mitjà públic que paguem entre tots els catalans? Clar, que després d'escoltar dir a la Carme Chacón 'Viva España, viva el Rey' tot és possible, i és que la gent ven la seva ànima al diable per un plat de llenties. No puc deixar de recordar aquelles paraules cantades de Paco Ibáñez: "Cuando la fiesta nacional yo me quedo en la cama igual, que la música militar nunca me supo levantar, en el mundo pues no hay mayor pecado que el de no seguir al abanderado" (Quan parlo de l'abanderat jo hi vaig més enllà, perquè de banderes, de qualsevol 'pàtria', jo poques, per si de cas)



I, com no, ara us torno a deixar la perla de la ministra Chacón, extreta ara d'una versió de la TV3:

Actuació a la Sala Vivaldi

Al febrer de l'any 1983 vaig actuar a les tardes de poesia, que organitzava cada dimarts el grup poètic Poesia Viva en la mítica i llegendària Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona, convidat per la poetessa Carme Catà i Joan Grau, director de La revetlla dels maniàtics, programa de Ràdio 4, que es va emetre durant molts anys des dels estudis del Passeig de Gràcia de la RNE i en el qual jo hi actuava de tant en tant

Per a commemorar aquell concert, el proper dimecres, dia 14 d'octubre, interpretaré algunes de les meves cançons en un recital de 30 minuts de durada en el marc de les trobades de Poesia Viva que actualment s'hi organitzen cada dimecres de 18 a 20 h. a la Sala Vivaldi de Barcelona. Des d'aquí vull expressar el meu agraïment al Juli Nevot i a la Carme Catà per convidar-m'hi. Us recomano molt que hi aneu a les 6 de la tarda per poder gaudir del recital de poesia previ on diverses i diversos poetes reciten algun dels seus poemes en un entorn distès, amical, informal, agradable i íntim, i en el qual hi podeu participar


Dades del concert:

Recital de 30 min. de durada
Horari: de 19.30 a 20 h. *
Lloc: Sala Vivaldi
Adreça: Llançà, 5
08015 Barcelona (al costat de la plaça d'Espanya)

Entrada gratuïta
La consumició en aquest acte no és obligatòria

* Cal molta puntualitat perquè la sala ha d'estar desallotjada a les 8 en punt del vespre

Mapa (on és i com anar-hi)



Mostra un mapa més gran

Més informació:

• http://www.facebook.com/event.php?eid=150361040837&ref=mf
• http://profile.myspace.com/Modules/Applications/Pages/Canvas.aspx?appId=119211&appParams={%22rt%22:%22/Event/View/670565%22}&g=1
• http://www.myspace.com/jordigomara
• http://www.terceravia.org/jordigomara
• http://www.ilike.com/artist/Jordi+Gomara/events
• http://www.ilike.com/artist/Jordi+Gomara

Recital de cançó a Mollet del Vallès

El proper, divendres, dia 30 d'octubre oferiré un nou recital de les meves cançons, en el que també, com sempre, puc incloure alguna cançó d'altres autors. El recital el duré a terme a l'IES Gallecs de Mollet del Vallès a les 17.30 hores. Ja sé que és una hora dolenta per a moltes persones que podeu estar-hi treballant. Tots els meus agraïments al meu amic Albert Esteruelas, professor de la Universitat de Barcelona i d'aquest institut, que és qui m'ho va proposar i qui ha possibilitat que aquest concert es dugui a terme.

Us hi deixo les dades del concert:

Recital de cançó de Jordi Gomara
Lloc: IES GALLECS
Adreça: Passeig de Cesc Bas, 3
Mollet del Vallès 08100
Entrada gratuita

Mapa (on és i com anar-hi) :


Mostra Mollet del Vallès en un mapa més gran

No cal dir que espero la vostra presència.

Enllaços al concert:

• MySpace
• Facebook
• iLike

Podeu veure un breu currículum sobre la meva trajectòria musical i escoltar algunes cançons i algunes peces musicals meves a:

• http://www.myspace.com/jordigomara
• http://www.ilike.com/artist/Jordi+Gomara
• http://www.terceravia.org/jordigomara
• La meva música a ITACA2000 - El quadern de bitàcola

Músics catalans? Músics dels països catalans? Músics què...?

A Facebook vaig obrir un grup per a ajuntar els músics, cantants, cantautors... i totes aquelles persones que duguessin a terme alguna activitat relacionada amb la música, ja fossin professionals o amateurs (els quals són termes, els dos darrers, entre els quals a vegades es fa difícil posar un límit), per si ens calia compartir experiències o qualsevol altre assumpte que ens concerneixi. No hi vaig trobar cap grup similar i a mi em semblava del tot coherent, lícit, legítim i interessant la seva creació.

La meva intenció era agrupar tota la gent a l'entorn del món musical que tinguéssim en comú la llengua i/o el territori on es parla la llengua comuna, indistintament de la seva denominació legal o popular, i indistintament de la llengua que utilitzéssim en la nostra expressió musical (podent ser aquesta espanyol, francès, italià o, fins i tot, anglès).

Si la memòria no em falla, crec recordar que un dels primers noms que vaig posar al grup era Músics, cantants i cantautors catalans, i s'hi va apuntar gent que era, si més no, del País Valencià i de la Catalunya Sud. Tanmateix com solc ser respectuós amb alguns temes que fereixen la sensibilitat d'algunes persones, desprès el vaig canviar a Músics, cantants i cantautors dels països catalans. Torno a dir que sóc respectuós amb cert temes que poden crear malestar en certes persones i, per aquest motiu, aquest nom no el trobo del tot encertat, si voleu, per a aquest grup. Jo el tema el tinc molt clar, no tinc cap inconvenient en denominar Països Catalans al territori i català a seques a la llengua comuna, però entenc que hi ha gent que es pugui molestar, de fet ja sabem que així passa. Tot és qüestió de legalitats, si existissin legalment uns països catalans tothom ho acceptaria i prou.

Els espanyols en aquests assumptes ho tenen molt clar, parlen d'Hispanoamèrica per a referir-se a Espanya i l'Amèrica de parla hispana i d'Iberoamèrica per referir-se a la península ibèrica i l'Amèrica de parla hispana i portuguesa, com a mínim (fins i tot aquí devem tenir lloc els catalans), i aquí s'ha acabat el bròquil, i, més o menys, tothom ho accepta. Digueu-me o no si la cosa és així més o menys.

Al cap d'un temps d'haver obert el grup m'hi trobo el següent comentari d'un tal Tomeu Martorell Gonella:

Cualqu me podria explicar que es aixo des Paisos Catalans????? es que m´he lletgit tota s´historia de Ses Balears i som conscient de que varem tenir 6 reinats, i que per aquell entonces Cataluña simplement no existia, de que varem ser independents, de que tenim gramatica desde 1813, i diccionari desde 1830... de que Ses Balears mai han format part de cap Pais Catala... pero ara veig axó, i realment me sorpren bastant de veure que hi ha gent nazionalista que s´inventa paisos inexistents????? es vere?? jo com a mallorqui form part de uns ilusos Paisos Catalans??... estiria be que cualqu m´ho explicas.... es que resulta que jo no som catala.... i me fican a jo, a nes meus amics, a sa meva familia dins un pais inventat... axo que es el Pais de nunca Jamas de´n Peter Pan??? i es Dni, quin es??? es des Club super 3???? cualqu m´ho podria explicar??????

un mallorqui....

i jo li contesto aixó:

Tomeu, a hores d'ara no sé si m'acaba de fer el pes el nom de països catalans per a aquest grup, de fet el nom li he canviat 2 o 3 vegades. Si trobes un nom més adient per agrupar aquella gent que fa música en els territoris on es parla la llengua que tu i jo utilitzem (si utilitzem aquesta és perquè sabem que ens podrem fer entendre, independentment de la seva denominació, si sabessim que és una llengua diferent utilitzaríem el castellà per poder entendren'ns, lògic, no?), o sigui, València, l'Alguer, el Carxe, Andorra, Les Illes, Catalunya, La Franja... Els espanyols ho tenen clar, dieun músics hispanoamericans i es queden tan amples, aquí sempre hi posem problemes. Parlem una llengua comú perquè si no fos així, repeteixo, utilitzariem el castellà per entendre'ns en els territoris de la península, si no ho fem és perquè sabem que la nostra llengua és comú. Digues-me un nom per agrupar aquells que canten en aquesta llengua que ens indentifica

Hem de pensar que la pàgina web de l'ajuntament de l'Alguer, del govern d'Andorra, del Govern de Les Illes, etcètera, denominen català a la llengua en la que està escrita la pàgina, i que sabem que únicament el govern dels territoris valencians i les de la majoria dels seus ajuntaments, etcètera, denominen valencià a la llengua en la que ells i nosaltres ens entenem i parlem de manera natural entre nosaltres.

Exposant tots aquests assumptes, alguns dels quals ja fan una mica de pudor, us volia fer només la següent pregunta:

Com denominaríeu vosaltres un grup que ha d'ajuntar a tots aquells músics, cantants, cantautors... que o utilitza en la seva música "la llengua comuna" o bé habiten en aquells territoris on s'utilitza a la pràctica, si més no, una llengua comuna? o sigui, amb quin nom agruparíeu a tots els músics, cantants, cantautors i altres herbes de l'Alguer, el Carxe, la Franja de Ponent, Andorra, el País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i les Pitiüses?

Imatge de: Abloccedari Joan Brossa

El meu concert del proper divendres a Sant Boi

Com ja en tenen constància tots els meus amics i d'altres usuaris de Facebook (com podeu veure aquí) i els usuaris de MySpace (com podeu veure aquí), el proper divendres, dia 3 de juliol, a les 22 hores, actuaré a Sant Boi de Llobregat en el X Cicle de Cantautors i Intèrprets de Marianao i Barri Centre.

Els cantautors Santiago Castillo i Jordi Gomara, que sóc jo mateix, obrirem aquest nou cicle de música de Sant Boi que es durà a terme durant tres divendres consecutius, o sigui, durant els dies 3, 10 i 17 de juliol. Durant aquest dies hi actuarem: El sobrino del diablo, Nelson Poblete, Tríptic, Santiago Castillo i, jo, Jordi Gomara.

L'entrada és del tot gratuïta, però hi ha servei de bar per a tot aquell que ho vulgui, i es pot consumir durant les actuacions, doncs el format és tipus Cafè Concert. La consumició no és obligatòria sinó totalment opcional.

Per a tots aquells que vulgueu venir a veure'm i sentir-me cantar, us resumeixo les dades:

• Actuacions: Jordi Gomara i Santiago Castillo
• Dia i hora: divendres, 3 de juliol, a les 22 hores
• Lloc: Casal Marianao
• Adreça: Miquel, 2
  
• Ciutat: Sant Boi de Llobregat, Barcelona
• Com arribar-hi: Veure mapes de Google:

Mostra un mapa més gran



Mostra un mapa més gran

Més informació a: Agenda de Sant Boi, música

Una gran petita afirmació

Hi ha pensaments molts senzills, petits, molt concisos... que provoquen la nostra ment i t'obliguen a pensar i replantejar-te moltes coses. Albert Esteruelas fa uns dies ens va deixar aquesta afirmació en un post:

Ser qui s’havia de ser no té gaire mèrit

i, en llegir-la, de seguida em va venir a la memòria aquella màxima típica dels anarquistes en dècades passades:

Viu com penses o sinó acabaràs pensant com vius

i, evidentment, aquell fragment del Viatge a Ítaca de Lluís Llach:

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes

I no crec que ja hi calgui dir gaire cosa més perquè, ja sabeu que: a bons entenedors, poques paraules basten

I, ara, si voleu, evidentment, ja podeu escoltar també aquell clàssic, assaborir-lo de nou, recordar, tenir present que fa tan de temps que volíem avançar però potser no ens hem mogut del mateix lloc, sí no és més aviat que hem retrocedit:



Fotografia: Cargol treu banya. Jordi Gomara, Vallromanes, 21/09/07

Quan el mal ve d'Almansa...

LLADRES (Eliseo Parra)
Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Governeu de lladrocini
i rapinyeu governant;
sou fartons de vida llarga
que mai voleu acabar.

El nostre plat cada dia
ens el torneu a llevar;
l'aparteu amb elegància
com si no tinguérem fam.

I amb rabosera elegància
ens heu forçat a oblidar
que si sentim buit el ventre
és per manca de menjar.

No s'ensenya en les escoles
com va esclafar un país,
perquè d'aquella sembrada
continuen collint fruits.

Hi ha un licor en la resina
dels antics oliverars
que fa tendra la memòria
i aclareix la veritat.

Lladres que entreu per Almansa
no sou lladres de saqueig,
que ens poseu la cova en casa
i des d'ella governeu.

Àlbum: Quan el mal ve d'Almansa...
Grup: Al Tall

La batalla d'Almansa

Més informació i sobre els actes de la diada a València:

Un simple dibuix...

Doncs sí, amiga Montse, tan sols era un simple dibuix, un petit esbós, una carícia amarada de sons, unes veus que recorrien suaument la pell, que tocaven lleuement el nostre cor...



Imatge extreta de: aula d’acollida llagostera

Un descobriment sorprenent!

Fa poc es va produir un sorprenent descobriment històric i musical. Sempre havíem pensant que del barroc al classicisme s'havia passat sense cap etapa intermèdia i que de l'estil basat en molta ornamentació i predomini de l'expressió es va passar a una música sòbria, poc ornamentada, molt formal i amb els temps molt mesurats quasi de manera matemàtica, una música quasi científica. Llavors ens queda preguntar-nos que si de l'expressivitat que preponderava al barroc però amb una música encara, si voleu, molt primitiva i amb certa rigidesa com és típic dels segles anteriors al romanticisme -i on es va passar a una etapa encara més "quadriculada" com és la clàssica- és possible pensar que entremig hi hagués un moment que algun compositor escrigué música menys formal al temps que desposseïda d'elements ornamentals, però així mateix molt expressiva i de caire avantguardista per l'època. Doncs vet aquí, que així ha estat sembla ser. Un musicòleg anglès ha descobert un compositor desconegut fins ara que va ésser deixeble avantatjat ni més ni menys que d'Antonio Vivaldi, un dels grans referents del barroc, anomenat Alberto Senderi, que sembla que va viure entre els anys 1719 i 1785. Així ens ho diu Marta Tshcikell, corresponsal de la revista The Musical Times. Un autor que utilitzava formes d'expressió inèdites a l'època que es poden comparar amb la música popular actual i la contemporània.

Buscant en internet he trobat una gravació que d'una molt breu peça musical d'ell La vostra presenza eterna ha enregistrat Roberto Missini amb una guitarra modificada i amb una execució molt desenfadada, a l'estil de la música popular actual, perquè ell afirma que és la forma en que Alberto Senderi l'hauria concebut tenint en compte el seu avantguardisme.

Us agrairia que l'escolteu, dura només un parell de minuts, i que me'n digueu la vostra opinió: (Tenint en compte que jo tinc les meves idees al respecte i després les podem comparar)




1. Us sembla un descobriment interessant?
2. Us sembla avantguardista per l'època o tal vegada només és una peça barroca més?
3. Creieu que la sonoritat i l'execució de la peça podria ésser conforme a com es concebia l'art al segle XVIII?
4. Us recorda la música d'algun altre autor?
5. Quin calificatiu li donarieu?
____________________________________________

Imatge: Notícia publicada a The Musical Times, cliqueu a sobre d'ella per engrandir-la i poder llegir la notícia

Llegim allò que no hi ha escrit

Axiò és realmnet incerïble però motles vedages llgeim allò que no hi ha esrcit peqruè teinm unes estructrues metnals precocnebudes sorbe la raeiltat. La realitat la interpretem en base a models que hem elaborat prèviament, perquè el nostre sistema nerviós és incapaç d'atendre a molts estímuls simultàniament. En música existeixen aquestes notes atenent a la seva durada: quadrada (excepcional), rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa i, excepcionalment, garrapatea i semigarrapatea. Cada una d'aquestes notes dura la meitat de la que la precedeix, per exemple: una blanca dura la meitat del temps que una rodona; el que vol dir que en el temps que tocaríem una rodona tocarem dues blanques, d'aquesta manera -seguint aquesta llista de figures musicals- cada una d'elles ens obligarà a interpretar al doble de velocitat que l'anterior. Així tenim que una semigarrapatea (valor musical excepcional tenint en compte la impossibilitat en general de la seva interpretació) s'haurà de tocar 256 vegades més ràpid que una blanca. Però no hi ha ésser humà capaç d'estar pendent de 50 notes en dos o tres segons per exemple, quan interpreta una partitura. L'instrumentista musical quan toca, per dir alguna cosa, 8 notes seguides en un segon ho fa de manera automàtica depenent d'un model que ja té après en aquelles estructures complexes de cada partitura. El músic quan assaja alguna peça musical o s'aprèn una partitura, generalment comença tocant les notes a una velocitat molt inferior a la real i ho fa per parts, no abordant tota la peça en el seu conjunt, i quan es tracta d'instruments polifònics com el piano, fins i tot s'estudia cada mà per separat. Quan la peça musical està apresa, les estructures complexes sorgiran per si mateixes de manera automàtica en fer la interpretació, de la mateixa manera que quan heu llegit la primera frase d'aquest post heu reconegut les paraules només per la primera i última lletra que les formen perquè la resta de lletres ja les teniu interioritzades i convertides en una paraula model en el vostre sistema nerviós.

Qui podria ser conscient de cada una de les notes que està tocant quan interpreta aquesta peça musical?:



Imatge: Un exemple de pintura puntillista

La vida

No sé si la vida és curta o és llarga ja que no en tinc cap element comparatiu. A vegades sembla llarga perquè està plena de dolor. Els humans tenim un mecanisme psicològic que ens porta a oblidar els moments passats dolorosos i així ens quedem amb la sensació que la vida és curta malgrat que haguem patit molt. Per aquest motiu no ens hem d'estranyar que les persones grans sempre diuen que la vida és curta. Si t'agrada el gelat -a mi molt- sempre et semblarà que era poc quan se t'està acabant malgrat que fos un gelat molt gran. Estic convençut que si visquéssim 3.000 anys, quan en tinguéssim a partir de 2.990 tindríem també la sensació que la vida és curta. Són coses de la vida



Música i lletra, veu i guitarra: Sílvio Rodríguez

Fotografia: Aus a Sijan. Autor: Jordi Gomara

Zapatero o el pacifista que venia armament

Espanya es troba entre els 10 principals exportadors d'armes per a la guerra; afirmen alguns que en el 8è lloc. Rodríguez Zapatero inventa el concepte d'Aliança de Civilitzacions, retira les tropes de l'Iraq després d'accedir al càrrec de president del govern de l'estat espanyol com a promesa electoral i a causa de les multitudinàries manifestacions en contra de la guerra, però manté les tropes a l'Afganistan. En un programa de televisió, davant les insistents i encertades preguntes d'un convidat al programa, declara que l'armament que l'estat espanyol fabrica i exporta a Israel no ha estat utilitzat per la massacre de Gaza. Recordem les paraules de l'expresident Aznar: "Puedo asegurar que existen armas de destrucción masiva en Irak" i les comparem amb aquestes de Zapatero, i que podeu escoltar clarament en el breu vídeo que encapçala aquest article: "Estoy seguro que el armamento que nosotros hemos vendido a Israel no se ha utilizado para eso", i ens adonem que els polítics, si més no aquells de major importància, estan fets amb el mateix motllo. Si per aquell senyor de mal record assegurar l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq es basava en fets no provats i al final va resultar ser una mentida descarada, assegurar que, de l'armament que posseeix, Israel no va utilitzar aquell que compra de l'estat espanyol és simplement una presa de pèl de grans dimensions. Ens prenen per imbècils de nou i per enèsima vegada? Polítics... NO SOU NECESSARIS !

I com em va de perles, us deixo la lletra d'aquesta cançó a continuació, i al final hi trobareu l'enllaç per a poder escoltar-la, si us ve de gust:


PAMFLET

Corre la sang en Bagdad,
en Beirut, en la franja de Gaza
i en Afganistan.
Moren civils en Txetxènia,
Ruanda, Xiapas
i en altres indrets del “tercer món”
que costa ubicar en el mapa
amb els ulls embenats.

Fins a quin punt és moral
que els països més rics
del planeta traguen profit
dels conflictes armats;
que la guerra supose
un negoci dels més
lucratius per al G8,
que exporta el 80%
de les armes del món?

La indiferència és un crim
que es perpetra quotidianament
contra la humanitat.
Sense compassió

desviem la mirada impol•luta
cap a un altre costat,
amb el cor en un puny,

fingint que no som responsables,
que no som conscients.

Quin és el nostre paper?
Què podem fer nosaltres
per cloure el “mercat
de la mort”?

Hem de prendre partit,
no n’hi ha prou amb girar-nos
d’esquenes i fer com si res
no estiguera passant.
Som hereus d’una amarga esperança,
una escletxa de llum.

Lletra i música: Pau Alabajos


*** Per a escoltar la cançó Pamflet heu d'anar a:

• Pàgina de Pau Alabajos en Myspace Music

*** També us deixo l'enllaça al seu blog:

• Pau Alabajos TEORIA DEL CAOS
  

Aquell estiu del 92...

Corrien els temps a l'any 92. Era Cali, Santiago de Cali, Colòmbia. Agost. Calor, color, exuberància, màgia. Érem tots dos, tan sols tu i jo. Era poesía, era una cançó...

SEPTIEMBRE DEL 92 (Poema en castellà*** de Jordi Gomara)

Agosto es una isla
que vive su historia entre dos soledades.
Para llegar hasta él se precisa cruzar un mar,
un océano de desamparos,
tomar un avión que lo limita en ambos sentidos.

Julio me sabe a muerte, a desesperación...
pero también a esperanza;
necesita no más que un pequeño empuje.
Pero septiembre me coge ya sin fuerzas,
con un llorar resignado, mudo, sin lágrimas,
y sin voluntad de vivir o morir
una muerte lenta, agonizante e impotente,
...sin límites.
Conduce a una locura gradual, pero persistente,
que poco a poco te envuelve
y te empuja a una enfermedad progresiva
que empieza en lo mental para invadir todo el cuerpo.
Ya las manos se me agarrotan y hacen imposible la escritura,
y ella
sigue lejos, despiadadamente lejos,
brutalmente separada de mí,
con una lejanía sin compasión
que me va despedazando, célula a célula,
hasta llegar al corazón que, de pronto,
parece que vaya a dejarme a mi suerte.

Dios sabe que mi fidelidad va más allá de lo humano.
Sigo fiel a esa idea real que necesita ser sueño
para poder materializarse y envolvernos en su torbellino,
más allá de lo divino que no es otra cosa que lo humano.

Pero septiembre es un mes escurridizo,
casi queriendo no puedes atraparlo.
Escapa de tus manos
del mismo modo que quisieras escapar de las suyas.
Y, cuando te das cuenta, se ha desvanecido.
Y, de pronto, ella aparece.
Poco a poco, su presencia empieza a sentirse
desde el principio del pasillo.
Desde más allá donde la ciudad comienza.
Entre las calles más remotas.
Ves, notas, presientes su figura
avanzando lentamente a través de la niebla...
de la luz...
de la obscuridad...

Primero adviertes su sombra acercándose
desde el otro extremo,
hasta que su cuerpo se hace presente
y sientes su aliento detrás de ti.

...Hasta que siento su respiración cerca de mi boca...

Y entonces ya no me queda otra cosa
que abrazarla hasta romper mis brazos,
como si este primer abrazo de finales de septiembre
fuese el último de un verano en despedida.
Porque a partir de ahora...
ella va a ser yo, y yo ella, de tal manera
que abrazarse a sí mismo pudiese parecer demasiado estúpido.


Jordi Gomara, Barcelona, 18 al 25 de setembre de 1992
Poemari: Verano del 92

Fotografies de Cali, Colòmbia: Jordi Gomara


Enllaços relacionats:

*El gato del río

*Lletra de la cançó

*Maria Bethânia

*Joan Manuel Serrat

__________________________________________

***NO UTILITZEU EL TRADUCTOR AUTOMÀTIC DEL BLOG PER A TEXTOS EN CASTELLÀ; el traductor tradueix des de l'idioma català i donaria errors en la traducció
__________________________________

Aquest post ha estat desenvolupat a partir d'aquests posts del meu bloc antic

Homenatge a Joan Brossa

En aquest post us deixo el meu darrer tema musical que forma part de l'homenatge a Joan Brossa impulsat per Abloccedari/Ablogcedari al qual tinc l'honor d'haver estat convidat a participar. El meu homenatge ha consistit en musicar tres poemes "antisistema" de Joan Brossa -que trobareu a continuació- en una sola cançó. No sé si ho he aconseguit, però he tractat d'imprimir a la meva cançó aquell esperit de Joan Brossa eclèctic o multidisciplinar, transgressor, "neosurrelaista", provocador, revolucionari, fins i tot grotesc a vegades. Aquesta cançó no vol ser definitiva, es troba en període d'estudi. No us estranyi pas que, d'aquí a un cert temps, en faci una altra de més definitiva, si és que hi ha quelcom que ho sigui, o, si més no, en faci una segona versió, o una tercera, o una quarta, o l'ampliï, o la descompongui en diverses parts; també pot ser com un joc, com a ell li agradava. En tot cas, ara es tracta d'una maqueta més aviat, i així us la vull presentar:



Lletres: Joan Brossa
Música: Jordi Gomara
Instrumentació, orquestració, sonorització, mescles, interpretació musical i veus: Jordi Gomara
DESCRIPCIÓ (*)


PASSA UN OBRER (Joan Brossa)

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L'Estat és una gran paraula.


DESPATX (Joan Brossa)

La màquina
és una combinació de peces
(barres, molles, palanques)
que serveix per a escriure.

És ben cert
que el qui treballa
amb l'esperit d'un altre
o amb una mà pagada
no obtindrà mai bons resultats.

Avui els núvols semblen
formes d'homes i d'animals
que es mouen.

Ja he vist
que a terra hi havia una taca.


LA GENT NO S'ADONA DEL PODER QUE TÉ... (Joan Brossa)

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.


NO SÓN NECESSARIS (Jordi Gomara)

(Endavant, una vegada més i prou...)

...NO SÓN NECESSARIS...!!!!

___________________________________

(*) DESCRIPCIÓ

Baixos, violins, guitarra elèctrica, piano: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

Percussió de base:
- Bateria: Garage Band d'Apple
- Platerets: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

D'altra percussió:
- Campanetes: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

Veus: Jordi Gomara (creació i interpretació)

Vallromanes, nadal de 2008
Enregistrat el dia 5 de gener de 2009 amb l'aplicació Garage Band d'Apple

Equip:

• Teclat M-AUDIO Keystation 49e
• eMac d'Apple
• Micròfon AKG D 880m
• M-AUDIO Fast Track USB

___________________________________

La fotografia i els poemes de Joan Brossa han estat extrets de: www.joanbrossa.org

I jo encara sento la teva presència

En aquestes dates la gent tendeix sovint a recordar tots aquells éssers estimats que ens han deixat, a vegades de maneres molt inesperades. Un pare de poc més de 40 anys per una greu malaltia, un nebot de 18 anys en un accident de moto, un gos de menys de 2 anys per un tret de bala en ple carrer (salvant les diferències lògiques) ...

En tot cas, a tots ells (als meus, que són aquests entre d'altres, però també als teus que probablement i lamentablement en tindràs també), sense cap ànim, però, d'aprofundir en el dolor sinó ben al contrari perquè... a tu pare, a tu el meu petit Àlex i a la petita mascota familiar Balú, i a tots els altres, us faig aquest petit homenatge perquè vull que continueu, perquè desitjo que continuïs, estant entre nosaltres perquè, si més no, jo encara sento la teva presència

• Música: I jo encara sento la teva presència
• Autor: Jordi Gomara
• Piano elèctric: Jordi Gomara
• De la suite (en procés de composició) núm. 1 en re menor "La lluna i el Balú"
  Vallromanes, 23-26 de desembre de 2008

• Fotografia: Jordi Gomara, Madrid, 26 d'octubre de 2008

Post relacionat:
http://itaca2000news.blogspot.com/2008/12/la-lluna-i-el-bal-poema-musical-en-re.html

La lluna i el Balú (Poema musical en Re menor/Re major)

Us presento la meva darrera composició musical, però abans unes notes introductòries:


David Carrillo, company de Vallromanes fa un temps em va escriure aquest comentari a un post:

"... Si ens prenguéssim la vida amb tantes desconfiances, el millor és tancar-se dins una habitació i no sortir i així ben segur no hauríem de patir per res però, realment, seria pitjor perquè no viuries la vida... ...Com en Balú. Voltar, Passejar sense fer mal a ningú, veient el poble, vivint la vida amb una família meravellosa i sense por al tirar dia a dia. Tu mateix ho dius. S'ha de mirar endavant i no estancar-s'hi. Demà sortirà el Sol i serà un altre dia ..."

El dia 8 de novembre de 2007 van assassinar el Balú, el meu gos, en ple carrer del casc urbà de Vallromanes cap a les 8 del vespre. Una noia passejava els seus gossos, quan una bala del calibre 22 sortí disparada del jardí d'una casa a prop d'on visc dirigida al Balú. Una hora més tard feia l'últim sospir, intentant aixecar el cap, a la mateixa entrada de la clínica veterinària. El meu fill, amb només 8 anys, va haver d'acceptar que en la realitat també existeix l'assassinat, després de haver-ne patit alteracions psicològiques; quelcom molt dur per la seva edat. Els fets han estat explicat per mi mateix ja diverses vegades, per aquest motiu no incidiré en aquest tema en aquest moment. Qui vulgui més informació, la trobarà AQUÍ i també AQUÍ. Vaig rebre molts comentaris als meus blocs, especialment a Espai Vallromanes però també a El quadern de bitàcola.

Tanmateix, i agraint tots els missatges de comprensió, d'ànim i de recolzament, el comentari del David em va impressionar molt: El meu gos passejant lliure pel poble, sense fer mal a ningú, mirant tot el que s'esdevé als seus ulls, vivint la vida sense por...

Precisament aquest comentari, i unes melodies de joventut, ampliades i desenvolupades en aquestes darreres setmanes, m'han inspirat el poema musical (també el voldria anomenar, si m'ho permeteu Suite en un sol acte) que ara us presento. Dedicat al Balú, un ésser lliure, impossible de retenir a casa, però tendre i noble com ningú, tranquil i aventurer; l'estiu anterior s'havia escapat de casa del meu germà (mentre jo hi era a Colòmbia) i durant un mes va voltar per les muntanyes del Baix Llobregat fins que el va trobar la policia. Aquí va el meu poema musical en Re menor/Re major que he titulat La lluna i el Balú (està encara "en fase de proves", pendent de reajustar i millorar*):


La lluna i el Balú. Poema musical en Re Menor/Re Major (Suite en un sol acte)

• Autor: Jordi Gomara
• Piano, baixos i teclats: Jordi Gomara
• Percussió: Garage Band d'Apple
• Arranjaments, enregistrament, mescles: Jordi Gomara
• Equip: M-AUDIO Keystation 49e / eMac d'Apple

Valromanes, 12 de desembre de 2008

________________________

*Si trobeu alguna deficiència en el so, o qualsevol altre problema, etcètera, m'agradaria que m'ho féssiu saber. Gràcies