Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut de Catalunya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Estatut de Catalunya. Mostrar tots els missatges

10 d’abril 2008

Obro un parèntesi per parlar de l'aigua i després...



Obro un parèntesi perquè havia de parlar de l'aigua en el post anterior i no ho vaig fer. Avui toca el tema de l'aigua, una mica més tard, continuaré amb els assumptes de Vallromanes.

La inspiració m'ha vingut llegint un post sorprenent i no massa inspirat (al meu entendre) de David Frigola (em sap greu dir-ho, però és així) que he vist anunciat a twitter per Poliblocs. No vull culpar a aquest noi de la seva manca d'inspiració perquè és clar que els seus arguments vénen influenciats per la propaganda ridícula de CiU que està acostumat a manar a Catalunya i a Espanya fins i tot quan no governa. Recordem la trista retallada del darrer Estatut de Catalunya perquè Artur Mas el va negociar amb el President del Govern espanyol a esquenes del representant legítim del poble català, com ho és el Parlament i, per derivació, el Govern de Catalunya nomenat pel President el qual és votat en majoria pel Parlament.

Però quina presa de pèl és aquesta? Si la nostra democràcia liberal ja és una democràcia precària per se, com hem de tolerar que la política normativa i legislativa vingui donada pel partit que és a l'oposició en base a les seves "triquiñuelas" de pactar de manera interessada amb el govern espanyol? I és que aquesta gent no saben avenir-se a ser oposició. Tants anys manant a Espanya que no s'hi acostumen a saber que per a governar s'han de guanyar unes eleccions. Ells el que volen és seguir manant a Espanya, ja no parlem del Sr. Duran amb la seva dèria de voler ocupar un ministeri espanyol, com, fins i tot, parodien constantment al programa Polònia de TV3. No ens enganyem pas, els interessos de CiU estan a Espanya, no és en la realitat un partit catalanista en un sentit estricte; no ho diem això de tots els seus militants ni de tots els polítics que el formen, però sí com a conjunt, si més no especialment dels que el representen. CiU és un partit de dreta, això és molt important no oblidar-ho a l'hora d'intentar una independència per Catalunya de caràcter progressista i amb polítiques de contingut social. I cal recordar-li a Esquerra que si es diu Esquerra és perquè ha de ser un partit d'esquerra, per aquest motiu que vigili i molt amb qui pacta a l'hora de fer govern o a l'hora de portar a terme un procés d'autodeterminació.

La qüestió és que després de llegir aquest post de David Frigola no me n'he pogut estar i li he fet el següent comentari que ara us deixo a continuació com a tema central del meu article:

Evidentment, el problema de la sequera no és d'ara, ja ve dels anys 60 quan es parlava de la "pertinaz sequía". Francisco Franco va construir grans pantans, com el pantà de Sau (la construcció del qual ja va portar molta polèmica al seu temps a l'haver d'inundar un poble) que jo vaig anar a visitar en una sortida escolar quan anava a Escola en la dècada dels 60 del passat segle. El dictador va preveure la sequera i va construir pantans. Pantans i més pantans, era la seva especialitat; però després hem estat 23 anys amb un govern que no ha previst el que passaria a llarg termini, i sí només a curt termini (alguna acció puntual, la construcció d'una petita dessaladora...) I ara resultarà que la culpa la tindrà un govern que només porta 5 anys a la Generalitat.

Evidentment que hi ha aigües que contaminen, com les del Roine, que agafades del seu darrer tram, tal com es vol fer, recull totes les aigües de les centrals nuclears franceses que hi ha al seu pas; que no són poques. (Això li ho comento perquè ell diu que les aigües del mar contaminen).

L'aigua no es perd, hi ha la mateixa que fa segles. Tota l'aigua està al mar, no s'ha de ser massa intel·ligent per entendre que el futur passa per recollir l'aigua del mar, dessalar-la i posar-la en circulació. Si no plou no busquem aigua als rius, els rius cada vegada en tindran menys. L'aigua s'ha d'anar a buscar allà on sempre hi serà amb tota la seguretat: al mar. Pura lògica.

A qui se li acut invertir una gran quantitat de diners en un transvasament de centenars de quilòmetres (una obra que pot durar una dècada) quan la tendència és que els rius vagin perdent cabal durant les properes dècades per la manca de pluges, a més de fer-ho punxant en el final d'un riu que ja ve súper contaminat, quan es poden fer dessaladores per extreure l'aigua del lloc on mai no faltarà com és el mar.

Repeteixo, si les coses es volen fer amb mires de futur i no per gent de curtes mires, s'han de construir dessaladores i no dur a terme solucions provisionals de costos elevadíssims com transportar aigües de rius que poden tenir insuficiència a la llarga, alt risc de contaminació, amb obres d'un elevat cost i que no serien efectives fins d'aquí a una dècada.

És evident que el mar recull la contaminació de tots els rius, però aquesta és més dispersa evidentment per la quantitat enorme d'aigua dipositada al mar. I posats a investigar en la descontaminació de l'aigua val més fer-ho d'allà on mai no faltarà i que tenim constància que sempre serà, si més no, la mateixa quantitat. Perquè a la Terra sempre hi ha la mateixa aigua, però en els rius en disminució, mentre que en el mar en augment constant.

Pur sentit comú, res més.

* Fotografia: El cigne del llac, presa a Orlando (Florida) el dia 18 de juny de 2007 per Jordi Gomara

18 d’octubre 2007

Sí al procés de pau; recollint els mobles. I els jutges a què juguen?



Us haureu fixat que fins avui he mantingut al meu bloc el logotip de "Jo també dic SÍ al procés de pau", que enllaça directament amb aquesta pàgina. Aquesta pàgina, en format bloc, era la portaveu de la Iniciativa Ciutadana i Social per la Pau, la formaven nombroses entitats ciutadanes, sindicals, polítiques, etc. Van portar a terme diversos actes recolzant el diàleg per al procés de pau a Euskadi. Però al final va quedar muda per sempre. No m'invento res si dic que aquesta pàgina va deixar de funcionar presumiblement quan ETA va atemptar contra l'aeroport de Barajas. És cert que mesos abans no s'hi havia penjat cap notícia, però també és cert que no era un bloc que s'actualitzés a diari ni massa periòdicament, sinó que ho feia per anunciar alguna convocatòria, al mateix temps que s'hi penjava alguna notícia ocasional. No ens enganyem, quan ETA va provocar l'atemptat molta gent es va acollonir. Era imprevisible; qui podia esperar un atemptat per part d'ETA. Era imprevisible realment?

He mantingut el logotip i l'enllaç al meu bloc per dos motius principalment:

  1. Perquè continuo demanant un diàleg encaminat a un procés de pau, perquè a les males ja veiem què és el que hi està succeint. Les armes no es callen amb armes i menys quan al darrera de les armes no trobem un grup concret, limitat, i localitzat de persones. Aquests tipus de grups s'hi van retroalimentant, a causa de la seva tipologia i a causa presumiblement de les raons de la seva existència, per molt que puguem pensar que aquesta és injustificable
  2. Perquè el guardava per a fer un escrit sobre aquest assumpte. I vet aquí que avui li ha tocat veure la llum
Durant tot aquest temps no he cessat de mirar el bloc sobre el procés de pau, i, invariablement, s'ha mantingut callat durant tot el temps. Aquest bloc ja ha mort, llavors que fem?, anem recollint els mobles?

Abans d'escriure el post he fet una captura de pantalla del bloc en qüestió, perquè, durant molts mesos, m'ha estat rondant una sèrie de coses pel cap; veiem que hi ha escrit als dos darrers articles del bloc, al penúltim:
La campanya “Sí al Procés” demana que no s’exclogui l’esquerra abertzale de les pròximes eleccions municipals, etc.
i després, a l'últim:
sialproces | dimarts, 15 de maig de 2007 | 11:00h

La ratificació per part del Tribunal Constitucional de la sentència del Tribunal Suprem sobre les llistes de l'esquerra abertzale il·legalitzada ha confirmat les nostres pitjors expectatives pel procés de pau. Privilegiant la Llei de Partits sobre la llei electoral, els tribunals han decidit afavorir la tornada a un context polític anterior a l’alto el foc, una situació passada que hauria de quedar superada. Injusta en el seu moment, la Llei de Partits ho segueix sent a l’actualitat, dificultant el diàleg i la construcció de la pau. Es tracta d’una Llei feta expressament contra un col·lectiu i per tant, és una llei que colpeja l'Estat de Dret.


Veure la captura de pantalla. Ja sabeu, per ampliar la imatge nomes cal clicar a sobre d'ella:



Una relació causal, potser? El bloc pel procés de pau ens advertia que els tribunals estaven fent una cosa molt "lletja" perquè, com allà s'hi afirmava, la Llei de Partits "és una llei que colpeja l'Estat de Dret". I quan es fa una cosa molt lletja, o sigui, quan les coses es fan malament, pots témer uns resultats inesperats i desagradables.

Resultats inesperats? Potser no tant, perquè tal com ens advertia el reverend Alec Reid (el qual ha fet d'intermediari en algun moment del suposat procés de pau), al programa La nit al dia de TV3, quan s'està tractant amb un grup de les característiques d'ETA, t'has de posar dins el cap dels que hi són, a dins; has de tractar de pensar de la manera que ells ho fan, si és que vols realment arribar a aconseguir la pau i sinó és que el que t'interessa més és el resultat de les properes eleccions al parlament espanyol. Ull! no estic dient pas que cal justificar la forma de pensar i actuar d'ETA, ni de lluny, però si vols la pau negociada, tal com es pretenia llavors, el que has de fer és anar per feina i no posar pals a les rodes. En tot cas, d'això ja tindrem temps de parlar, tinc pensat fer un post amb les reflexions d'Alec Reid a La nit al dia.

El que vull dir és que cada vegada que llegia aquelles dues últimes entrades al bloc pensava que, casualment, els raonaments que s'hi estaven fent, al final van restar allà en el temps com una espècie de presagi, com una premonició, i després com un testimoniatge, del que va succeir. (Amb això no estic dient que al bloc s'hi estigués fent una amenaça, no confonguem les coses, que hi ha molt malpensat al món). I, és que deixant a banda el pobre paper del govern espanyol en aquella negociació que mai no va començar -tenint la vista més posada en les properes eleccions i en les tristes maniobres del PP- tal com també va afirmar Alec Reid- el que sí que és cert i cada dia tinc més clar és que, a l'estat espanyol -com també hi deia Alec Reid precisament- el poder judicial té massa força, massa impunitat, mana més que els nostres representants polítics. Ens diuen, "però és que a un 'estat de dret' s'ha de donar la separació de poders". Però nosaltres no elegim pas als membres del poder judicial. Els nostres representants legals, que no sé pas si legítims a hores d'ara, són el parlament i, per derivació, també el govern.

Doncs bé, aquest és el problema. Els jutges tenen la paella pel mànec moltes vegades. Els jutges poden decidir coses inversemblants amb total impunitat. El tribunal constitucional que, darrerament, sembla més una atracció de circ que no pas un tribunal, que el formaran al final, no sabem ben bé, si 8, 10 o 12 persones, com es comentava també fa dos nits a La nit al dia, per exemple, poden tirar enrere un Estatut aprovat i passat a consulta pels ciutadans pertinents. 8, 10 o 12 persones es poden permetre el luxe de canviar un Estatut, si els sembla bé, aprovat per milions de persones, amb total impunitat, interpretant a la seva manera la "santíssima" i intocable Constitució Espanyola. Ni nosaltres volíem aquest Estatut negociat entre el partit de l'oposició i el govern espanyol, ni tampoc volíem el que va aprovar el parlament català, per dos motius: perquè tampoc havia estat un estatut en que la ciutadania hagués tingut massa veu en la seva redacció i perquè nosaltres no volíem pas un Estatut sinó un procés constituent, perquè nosaltres, vulguin o no els nacionalistes rancis espanyolistes, som una nació. Tanmateix, aquest és un Estatut negociat i aprovat en dos parlaments i ratificat després per una nació, o per un poble si voleu, dintre del marc de la legalitat vigent, i a les postres, ja està sent aplicat.

Al final, jo dic el següent: els jutges, en una suposada democràcia, no han estat elegits pel poble, tanmateix tenen un poder exacerbat i una impunitat injustificable. El jutge pot retenir-te en presó preventiva durant anys, sense que siguis potser ni tan sols culpable de res, tanmateix donat el cas ni tan sols s'hi disculparan, i, a més a més, poden decidir per tot un poble sense haver estat elegits per aquest.

I finalment acabo dient: els jutges et jutgen i jutgen els pobles, i pregunto: i qui jutja als jutges?

20 de gener 2007

Perles bloguístiques: "Ancha es Castilla..."

Avui us vull portar un altre article d'un altre company de la Catosfera. Aquesta vegada es tracta de l'amic, aquell que només fa que recollir mentides, garrofes, boles, guatlles, enganyifes, falsedats, enganys, falòrnies, llufes, butllofes, contes, embolics, insídies, gallofes, ensarronades, bòfies, trifulgues, falsies, empatolls, tergiversacions, injustícies, embrolles, mangarrufes, tripijocs, tupinades... No us vull repetir cada vegada el motiu pel qual porto aquests articles aquí, però ja sabeu, especialment per la seva "agudesa", perquè tenen una interpretació més enllà del correctament polític o del que pensem com a ramat plagudament domesticat, etc. O sigui sempre amb aquella capacitat de crítica envers el que ens ve establert des de les alçades (no de Déu) del líder polític del nostre partit, sindicat, mitjà de comunicació (ja sigui televisiu, o imprès, etc.), o del Gran Germà (l'ull que tot ho veu i tot ho controla) omnipresent i omnipotent. Així que sense més, avui us presento, senyores i senyors... LA ACORAZADA BRUNETE

Dimarts, Gener 16, 2007

La Acorazada Brunete

Els catalans oblidem sovint que, si una cosa tenen tots els partits espanyols, és que a diferència del que ens passa a casa nostra, primer de tot són espanyols. I aquesta convicció els permet tenir la mateixa actitud de fons davant de qualsevol problema que afecti la integritat d’Espanya. De l’Espanya tal com ells l’entenen, és a dir, ni plurinacional, ni plurilingüe, ni multicultural; una Gran Castilla a la manera de la ja desapareguda (per sort) Gran Sèrbia, és el que ells entenen. Hi pot haver diferències de matís, de talante o simplement tàctiques, però tots tenen claríssim el que són i el que volen, o millor dit, el que no volen. I la maquinària estatal que tenen darrera els permet tota mena de martingales.

S’omplen la boca de Estado de derecho, però ja veiem com s’ho munten per no alliberar el pres de Juana o de com se salten a la torera l’acompliment de l’estatut. L’estatut d’ara i el d’abans, doncs no oblidem que l’estatut anterior ha passat a millor vida sense que s’hagin completat les transferències i ni tan sols complir amb les sentències del Tribunal Constitucional que els hi eren adverses. I a sobre ens veiem amb “l’obligació” de defensar el “pobre” Zapatero però alló del mal menor i bla, bla, bla, però en el fons és exactament igual que ells. Molts no recorden que el pacte antiterrorista també és un pacte antinacionalista i que només el va signar el PP i el PSOE. Un pacte on el psoe i el zp donaven carta blanca al PP per fer el que volguessin amb el procés de pau. I perquè un pacte incondicional amb el PP? Doncs per que tenien molt clar que el PP mai faria cap concessió que posés en perill el concepte d’Espanya que comparteixen amb el PSoe.

S’omplen la boca de no pagar precio político, però ells se’l cobren constantment. Si ETA són quatre eixelebrats irrecuperables amb cada cop menys suport de la societat basca, perquè quan es tracta de fer política, els governs espanyols de torn s’excusen amb l’existència d’ETA? Si s’ha de fer política, que se’n faci i que s’oblidin d’ETA! La prova més clara la tenim amb el Pla Ibarretxe que, recordem-ho, era una proposta de reforma de l’Estatut aprovada per la majoria del parlament basc. I que va fer Madrid, doncs no el va admetre a tràmit, és més no van permetre gairebé ni la lectura de l’índex.

Si ETA són quatre, perquè els governs de torn espanyols s’excusen amb la seva existència per no complir la llei amb la política penitenciària? Si eta són quatre, perquè s’excusen amb la seva existència per impedir que una part de la societat basca pugui presentar-se a les eleccions? I que no em diguin que la llei de partits no permet que batasuna es presenti, doncs la llei de partits és clarament inconstitucional, però això no admetrà mai el tribunal constitucional que no deixa de ser allò que en espanyol és diu juez y parte. Es més, que jo sàpiga, el PP encara no ha condemnat la violència franquista.

El PP i el PSOE ho tenen clar. Tenen una constitució que els blinda el seu concepte d’Espanya i d’aquí no es mouran. Mai acceptaran que Navarra s’integri a Euskadi, ni el País Basc francés tampoc. I només acceptarien algun tipus de referèndum d’autodeterminació si tinguessin la certesa de guanyar-lo. Acceptarien una victòria per la mínima, però no acceptarien una derrota amb els mateixos percentatges. El 51 a 49 només l’accepten quan els hi és a favor.

I en darrera instància sempre els queda la Brunete, però no la mediàtica Brunete no, els queda l’Acorazada Brunete, d’infausta memòria.

Article original escrit per Turrai en Garrofaire

07 de novembre 2006

El nou govern de Catalunya



Potser li pot sorprendre a algú el fet que digui que estic molt satisfet amb l’acord al que han arribat PSC, ERC, ICV/EUiA. El que poca gent comenta i és un fet contrastable és que ICV/EUiA és el partit que més ha pujat en vots i escons, deixant de banda aquell grupúscle que tan poca gràcia em fa, els de la bicefàlia lingüística: El partido de los ciudadanos, els quals volen buscar un problema on no hi existeix i que el mouen quatre gats, però que poden crear una consciència anticatalanista gratuïta per a aconseguir rèdit personal i tenir un cert pes, encara que segurament de manera momentània, en una part de l'electorat català. Fixeu-vos que els mateixos del PPC s'expressen en català en el parlament. Per cert, si en el parlament espanyol no deixen parlar en català per què s'ha de permetre parlar en castellà en el parlament català? Hi un lloc per a cada cosa, i una cosa per a cada lloc.

Per aquest motiu, més que mai, Iniciativa tenia tota la legitimitat necessària per a impulsar qualsevol pacte, evidentment. I cal felicitar-los pel seu ascens més que significatiu a tot Catalunya, incloent els pobles més aburgesats com el meu propi. I això cal destacar-ho i fer-ho del tot evident. CiU no tenia ni la capacitat ètica per intentar governar tenint en compte el seu fracàs electoral. Després d’estar 23 anys governant gairebé sempre en solitari, i després del problema, que ells diuen, que l’anterior tripartit ocasionà a Catalunya, només van aconseguir pujar 2 miserables escons i, encara i així, es consideren amb tota la legitimitat del món per a dir qui ha de governar i quin és el govern que li convé a Catalunya. Per sort aquest no és un país amb una forma de govern presidencialista sinó parlamentària. Doncs així, són els parlamentaris que formen majories d’un tipus o d’un altre els que tenen la potestat per a configurar el govern i donar el recolzament al candidat a la presidència que els sembli més oportú. Aquesta és la lògica de la democràcia partitocràtica que tenim i en cap cas presidencialista. Que a més a més si fos presidencialista, s’hauria de fer unes altres eleccions per a triar un president, i ja en parlaríem, doncs a les enquestes el polític més valorat, si no vaig errat, era precisament Joan Saura.

I, jo recolzo, de totes totes, la majoria d’esquerra i nacionalista, que, a més a més, és tan lícita com qualsevol altra. Però a més la recolzo perquè una entesa entre PSC i CiU, que sembla que és el que volia el govern espanyol hagués estat un desastre autèntic per a Catalunya. Amb CiU, el partit que sempre llepa el cul al govern espanyol sigui del signe que sigui, i amb el PSC que, en aquest cas concret, funcionaria com a delegació territorial del PSOE, o sigui del govern espanyol, ja podríem plegar directament, i repeteixo, especialment tenint en compte que era el govern per a Catalunya que recolzava obertament el govern espanyol.

I ERC amb CiU, amb el Mas, que sembla més un anunciant de pasta dentífrica que no un polític, aguantar 4 anys més després d’haver-los aguantat durant 23 , més aviat per mi NO. Ni boig. El que no van aconseguir durant 23 anys al poder ho va aconseguir el tripartit en el poc temps que van ser al govern (amb l’ajuda és clar del PSOE al poder estatal): retorn dels papers de Salamanca, aturar el transvasament d’aigües de l’Ebre i, per exemple, una reforma de l’Estatut que si no és millor és precisament perquè CiU es va vendre al poder central, sense deixar cap possibilitat de ser millorat. I això no ho ha aconseguit mai CiU, en 23 anys, que sempre s’ha venut al millor postor, ja sigui el PP, ja sigui el PSOE, i ni tan sols quan tenien la paella pel mànec.

Una altra cosa que em fa sentir-me prou satisfet és que el PSC ha demostrat i ha fet valer la seva pròpia autonomia respecte al partit socialista espanyol, ara sí que els dono el meu aplaudiment més sonor. D’una altra banda, el fet que Montilla sigui president de Catalunya té els seus avantatges, especialment demostrarà, davant d’aquells bicèfals lingüístics i davant dels espanyolistes catalans, que hom pot haver nascut fora de Catalunya, però que pot parlar i participar de la cultura catalana (estar plenament integrat a un país, com és el fet de parlar la seva pròpia llengua) i a més arribar a ser president del govern català. Això em sembla fantàstic i fins i tot un signe de “maduresa política”.

Ara només em queda donar la benvinguda a aquest govern i desitjar que acompleixi amb la tasca que ha de fer, en pro de Catalunya i en pro del benestar social i de totes les ciutadanes i de tots els ciutadans. Malgrat, ser un acompanyant de viatge de la idea llibertària, dono l’enhorabona a aquesta reedició del govern d’esquerra i catalanista i tant de bo que facin una feina bona i engrescadora per a tothom. Són les contradiccions que tenim els simpatitzants de les idees llibertàries a vegades, no ens agrada el poder, però millor al poder la guineu que no pas el llop.

25 d’octubre 2006

Les promeses de Zapatero

Avui, el senyor Zapatero, per a qui encara no ho sàpiga, president del govern espanyol, ha llençat a l'aire una de les seves darreres promeses. Una altra de nova referent a Catalunya: promet "lleialtat" al govern català que surti de les eleccions sigui quin sigui. No sé per què serà, però aquesta promesa no deixa de fer-me'n recordar d'una altra que va expressar abans de les anteriors eleccions al parlament català: Aceptaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya

Tal com podem veure, aquest home té una clara tendència a fer promeses, l'acompliment de les quals el poden comprovar vostès mateixos. Serà que té molt bé apresa la lliçó del que anomenem sovint com el "primer" president de l'actual democràcia espanyola, aquell que precisament fou elegit i nomenat directament pel rei que es el successor de Franco en les funcions de cap d'estat i designat per ell mateix per succeïr-lo.

Doncs bé, el president nomenat pel rei (que, a la seva vegada, fou també el succesosr del president anterior, Arias Navarro, mantingut a la presidència pel mateix rei i designat anteriorment per Franco, que fou l'anterior cap d'estat "elegit per déu" per si no ho sabien) el senyor Adolfo Suárez, tenía el costum d'anar dient sempre: "Puedo prometer y prometo...", i de tant prometre acabà oblidant-se de tot, el pobre senyor.

En fi, per què serà que tots els polítics s'hi assemblen tant? Hagin estat aquests elegits pel rei o no. Quina escalforeta que dóna aquest "Estat del Benestar" especialment pels que tenim la sort de disposar de casa i Gas Natural o Repsol.

Imatge extretat de:
http://www.waynebesen.com/blog/2005_05_08_archive.html

17 de maig 2006

* Pascualito "el chocolatero" o com el teu propi partit et fa el buit

És impressionant l'aixecada de camisa que ens fan els “nostres representants” que treballen “per la democràcia”. El president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, destitueix del govern els consellers d’Esquerra Republicana de Catalunya. Primera cosa que no té molt sentit, si ERC, PSC i ICV són socis de govern i sent aquestes les tres forces que elegeixen el president de mútu acord, com s'entén que el president, que a més representa els tres partits, pugui separar un dels seus socis –el majoritari a més a més- del govern si ni tan sols ha tingut lloc una moció de censura. La llei ho permet, el president pot canviar als seus consellers, però no podem oblidar que el govern està format per tres socis i no sembla lògic que aquesta societat pugui desfer-se impunement des d'una sola de les parts, però, a la pràctica, així hi ha succeït. El motiu? Evident: el president de la Generalitat, membre d'un partit català anomenat PSC rep ordres dels seus caps de Madrid. Pasqual Maragall s'ha quedat sol i no sembla estar molt content amb la destitució dels consellers d’ERC. (Recomano llegir l'article del meu amic Saül Gordillo).

Motiu aparent de la decisió presa per Pasqual Maragall: els membres d'un govern poden discrepar, però quan cal defensar una postura, aquesta ha de ser unitària, i el NO a l’Estatut d’Autonomia defensat per ERC des de les seves pròpies bases (les assemblees del partit) trenca amb la postura que mantenen els dos altres socis del govern. Però hi ha dos detalls importants que no poden obviar-se:

- La reforma d’Estatut d’Autonomia no és un projecte sorgit del govern, ni dels seus membres, ni dels socis de govern, sinó que és un projecte emanat del Parlament, amb diferents partits i on cadascun d'ells pot prendre la postura que més li sembli convenient segons el seu ideari i programa polític

- Mai no s'ha consensuat una postura governamental entorn de la reforma d’Estatut d’Autonomia, sinó que s'ha pretès forçar un dels socis del govern per tal que adopti una posició respecte a un acord que s'ha pres a Madrid entre el president del govern espanyol i el cap de l'oposició al govern català; cosa que no sembla d’allò més desitjable, atès que l'oposició no és el govern, sinó tot el contrari, i si bé, al principi, aquesta oposició mantenia una postura unitària amb els tres partits que formen el govern de la Generalitat per a defensar el projecte de reforma aprovat en el parlament català, després, com és ben sabut, ells van acordar el que els va convenir, en solitari amb el president espanyol, trencant així el pacte de postura unitària. (Veure l'article del meu amic Garrofaire)

A continuació –el mateix dia que els consellers de ERC traspassen les seves carteres als nous consellers socialistes- el president del govern català afirma que el tripartitt té encara molt futur pel davant. Tal cosa enutja al president d’ERC que diu, seguidament, que tal afirmació és quelcom que no arriba a ser-hi ni una broma de mal gust, doncs si ERC ha estat separat del govern quin sentit té fer suposar que el govern tripartit té encara molta vida pel davant?

Per a mi està molt clar, Pasqual Maragall no està d'acord amb haver “acomiadat” els seus socis de govern, però se n’ha sentit obligat. I d'altra banda, tenim el Sr. Artur Mas que mai va digerir la derrota electoral i que està esperant que a “riu regirat hi hagi guany de pescadors”. Ara s'obren moltes incògnites a Catalunya. El desastre de reforma d’Estatut que han aprovat les Corts Espanyoles, crec que hauria de passar a millor vida, com li va passar al malmès projecte de Constitució Europea. Com és d'esperar, aviat hauran de convocar-se eleccions al Parlament Català, atès que aquest estrany govern en minoria que ha quedat a Catalunya estaria destinat a ser devorat pels àvids de poder de CiU. Ara Jordi Sevilla afirma que Montilla seria un bon candidat a la Presidència del Govern Català; no gaire després d'haver dit que no era un bon moment per a proposar a “un xarnego” com president a la Generalitat, afirmant que no hi ha motiu per a pensar que els catalans posarien en qüestió a un president que no tingués “pedigrí catalanista”.

S’hi volen treure de sobre, sens dubte, a Pasqual Maragall des de les altes instàncies del seu partit i del partit socialista espanyol, i no amb un sentit estricte de democràcia i, menys encara, d’assamblearisme de partit (en aquests partits com el PSOE i el PSC les coses es decideixen des de les cúpules com a CCOO i UGT, aquí la democràcia compta poc, els militants, els quals paguen les quotes i els quals trien als seus representants no tenen absolutament gens a dir, ni tan sols en són escoltats).

Però l'estratègia per a carregar-se a Pasqual Maragall, deixant-lo en evidència una i altra vegada, els donarà molt mal resultat. Hom pot presumir, sens risc a equivocar-se, que el PSC, que mai ha aconseguit els suficients escons en el parlament català, està cavant la seva pròpia tomba, i tret de Pasqual Maragall, no té polítics amb prou carisma ni amb les qualitats suficients ni necessàries perquè posseeixin la mínima seducció davant l'electorat català. I per altra banda, la tossudesa en mantenir la postura negativa al projecte d'Estatut Català provinent de les Corts Espanyoles per part d’ERC, malgrat el preu que n’hi ha hagut de pagar, donarà com a conseqüència, no només la recuperació del seu electorat, sinó que a més despertarà la simpatia de nous votants cap a aquest partit. Ara bé, dubto molt que ERC, encara i així, pugui obtenir els suficients vots com per a poder governar per si sol, és evident, i l'ombra obscura de CIU (i la seva política dretana burgesa) pesa encara molt entre l'electorat català.

Un pacte CIU-ERC per a governar després de les pròximes eleccions em sembla fer marxa enrere, ja hem tingut, abans del tripartit, 23 anys de dur continuisme polític a Catalunya com per a tornar a suportar la mateixa càrrega. Però queda alguna altra alternativa? M'encantaria que ERC pogués governar de nou a Catalunya, però amb qui?

14 de febrer 2006

Rajoy a TV3

Anit vaig veure el programa de La nit al dia de TV3 on Mònica Terribas entrevistava a Mariano Rajoy, com sabreu ja alguns, president del Partit Popular. Una hora escoltant-lo i gairebé l'única cosa que repetia d'una manera incessant era la frase “Miri vostè Mònica, jo l'única cosa que defenso és la llibertat individual i el dret de les persones” o variants com “no hi ha res que estigui per sobre de la llibertat individual i el dret de les persones en un estat democràtic” o “jo defenso la igualtat i el dret de les persones” i altres per l'estil. És ben conegut que l'estratègia típica i ja tradicional del PP, des que va estar al govern espanyol, amb el Sr. del bigoti i serrell “su excelentísimo don José María Aznar” de president, era repetir les mateixes coses fins a la sacietat a veure si d'aquesta manera la gent se les acabava creient.

Allò de més rocambolesc de l'entrevista va ser quan va afirmar que, en aquests moments, el partit popular era l'únic que representava a l'esquerra “en este país”. ¨Fixeu-vos que també és molt típic de Rajoy dir sempre “en este país”. Recordo una vegada que Mònica Terribas el va interrompre i li va dir una alguna cosa semblant a “bé no cal que torni a repetir el mateix perquè ja ho ha dit abans”. Venia amb el discurs “molt preparat”: Havia après a dir amb una correcta pronuniació catalana allò del Pacte del “Tinell”, i també s'havia après les dates dels diferents estatuts catalans i la denominació que donaven a la nació catalana al preàmbul de cadascun d'ells; poca cosa més, però repetia una vegada i una altra les dates i els noms de cada estatut per a deixar ben clar que “sabia de què parlava”. Pocs dades però repetides per a donar constància del seu gran coneixement sobre els “assumptes catalans”.

Això sí, va deixar ben clara la jugada que Artur Mas de CIU li havia fet a ERC i especialment al president de la Generalitat, repetint diverses vegades que com s'entén que el president de l'Estat Espanyol negociï amb l'oposició del govern català deixant de banda al seu president. Curiosament deixà constància d’estar d'acord amb ERC (una cosa única) i el seu “cabreig” ja que CIU estava defensant qualsevol cosa però res semblant a allò que es va aprovar al parlament català amb la condició de fer un pacte entre partits i sortir guanyant en la jugada; quan convé políticament es diu el que sigui necessari, fins i tot fins s’arriba a dir la veritat. Afirmava que la indignació d’ERC era lògica perquè allò aprovat en el parlament català no se semblava gens en absolut amb el que Artur Mas havia negociat amb Rodríguez Zapatero, però què podia esperar-se en confiar en uns individus com els de CIU. Fixeu-vos que en tot aquest assumpte em veig obligat a estar totalment d'acord amb Rajoy, per desprestigiar a Rodríguez Zapatero i a CIU, va utilitzar ni més ni menys que la veritat de allò ocurregut realment des que es va aprovar el projecte de nou estatut català fins que va ser negociat amb interessos partidistes, sens dubte, entre PSOE i CIU, deixant aquests de banda no solament a ERC sinó també, fins i tot al mateix president de la Generalitat de Catalunya.

Bé, van parlar de moltes altres coses, encara que Rajoy sempre digués més o menys el mateix, en tot cas, la resta seria tema d'un altre post amb la "sana" intenció de no allargar-me massa en aquest.

09 de novembre 2005

De 'democràcies', de promeses electorals i d'altres herbes

Em sorprèn sobremanera veure a la televisió el president del govern espanyol, Sr. José Luis Rodríguez Zapatero, en una sessió al senat, afirmar rotundament, gairebé cridant -amb cara de ràbia, vermell com un tomàquet- que ell no havia dit mai públicament que prometia aprovar allò que sorgís, tal com sorgís, del parlament català si era elegit president d’Espanya. Sostenia únicament haver dit que “allò” s’aprovaria amb les esmenes que hi calguessin. Quina barra, déu meu! La cosa és realment increïble, de totes totes, com hom pot negar una cosa tan evident, avui dia que tot queda enregistrat en vídeo? (Aquest fet, em porta a la memòria allò que li va dir l’Aznar a Felipe González quan corrien els dies pretèrits i foscos d’aquella famosa frase: “Váyase Sr. González”. Aznar, en una entrevista cara a cara televisiva li retreia a Felipe González, com un dels arguments de pes perquè marxés. que el preu de l’habitatge havia pujat ostensiblement durant el seu mandat. És curiós comprovar desprès, i acte seguit, que amb l’arribada del PP al govern d’Espanya, el preu de l’habitatge es va multiplicar de manera aritmètica comparat amb la pujada experimentada durant el mandat del PSOE. I, precisament, aquest cara a cara gravat en vídeo va servir desprès com a argument, entre d’altres, per demostrar la ineficàcia de la política del PP en habitatge).

Sr. President del govern espanyol, no li cau la cara a terra de vergonya negant contundenment una afirmació seva que porta a una temptativa d’incompliment d’una “promesa electoral”? En quin món es pensa vostè que hi vivim. Una promesa electoral és “sagrada” perquè està en joc la sobirania popular, està en joc la democràcia; si és que n’hi ha. No li dic “Váyase Sr. Zapatero” perquè si ve en Rajoy, toquem ferro, pleguem. Vostè sap de sobres que una promesa electoral que digués “s’aprovarà allò que vingui del parlament català però amb les esmenes que calguin” és com no dir absolutament res. Aquesta afirmació no li hauria pas donat els vots dels ciutadans i de les ciutadanes catalanes, perquè “les esmenes que calguin” pot equivaler a una retallada tal que signifiqués que el que s’aprovés al parlament espanyol no tingués en absolut res a veure amb la proposta original.

Sr. Zapatero, vostè menteix i estar enganyant de manera brutal i descarada a tot el poble català. Està desobeint “les ordres” que el poble català li va transmetre en votar-lo. (Qui el votés, evidentment, perquè jo, i per primera vegada, a la meva vida vaig votar en Carod Rovira i no me’n penedeixo pas. Sé que m’està representant millor que vostè). Vostè desoeix les ordres emanades de la sobirania popular, car vostè no compleix la seva promesa electoral, o dit d’una altra manera, està incomplint el contracte. Si hi hagués una democràcia real, vostè hauria d’anar a parar als tribunals, com aquell que diu. De la mateixa forma que si hom compra un producte que no compleix les condicions que s’hi especificaven a la propaganda, el fabricant/venedor pot ésser denunciat.

APUNT FINAL (i que quedi ben clar, per si les mosques):

Que consti, i vull deixar-ho ben clar, que si el PP estigués al poder, ni tan sols s’hagués contemplat ni de lluny, en aquests moments, la possibilitat de reforma de l’Estatut d’Autonomia. Ni tan sols potser podríem denunciar res públicament sense que estiguéssim perseguits pels gossos guardians del poder, com va passar quan la guerra contra Iraq. Que exigim que el president Zapatero compleixi la legalitat democràtica, no vol dir que no siguem conscients de qui és l’enemic realment. El PP és l’enemic conegut (la dreta és l'enemiga coneguda), que sempre ha actuat de manera impune d’esquenes al ciutadà, aplicant la política més brutalment antidemocràtica que s’havia vist des de la mort del dictador; malgrat que això no exclou exigir que els polítics presumptament d’esquerra acompleixin amb la legalitat democràtica, i, especialment ells que saben el preu que s’ha de pagar per viure en un món més democràtic i amb garanties socials i de justícia per a tothom per igual.

________________________________

Reprodueixo aquí la promesa electoral de Rodríguez Zapatero: "Aceptaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". José Luis Rodríguez Zapatero. Barcelona, 13 de noviembre del 2003."

***Fotografia

04 de novembre 2005

Democràcia real o simulada? (I)

Deixant de banda el tema de la discussió al parlament espanyol per acceptar a tràmit o no la reforma d’estatut d’autonomia de Catalunya –reforma que tampoc és la panacea per als ciutadans i ciutadanes individualment ni col·lectiva com a poble i que, quan sigui retallada a les corts espanyoles, ho serà encara menys- volia portar aquí una consideració. Haig de dir que no entraré a fer valoracions de les diferents intervencions d’ahir al parlament; només vull comentar que, per a mi, la delegació catalana va estar “impecable”, especialment en Carod Rovira, amb el seu carisma –aquest polític ningú pot posar en dubte que és un autèntic crack i amb diferències notòries respecte d'altres-, Manuela de Madre va jugar molt bé el seu paper, i Artur Mas va fer també, per a mi, una molt bona intervenció. En Duran Lleida en algunes al·lusions al PP també em va agradar força; malgrat tot, a cops, una mica pesadet i fluix. En Puigcercós, un altre crack, el que vaig veure d’Herreros d’ICV-EUiA també una mica fluixet; n’esperava més. En Duran Lleida té el problema que ataca molt la dreta però no sabem mai si ell està encara més a la dreta que la dreta. En tot cas, ja bé que els coneixem als d’Unió Democràtica, malgrat que junts amb els de Convergència Democràtica fan un tàndem que déu n’hi do; avui mateix, que al parlament espanyol començava a discutir-se la futura llei d’educació, ja estaven els de CiU de nou al costat del PP i ja sabem per quins motius: la paraula de Déu és inamovible –com per al PP la constitució espanyola; cosa que CiU els criticava-, a part de defensar el dret a l’elecció per part dels pares amb peles quin tipus d’educació volen que s’imparteixi als seus fills, etc. Sempre advocant aquests de CiU per les igualtats i les llibertats de les ciutadanes i ciutadans (“al revés te le digo para que me entiendas”); i és que “aunque el burro se vista de seda...”

Del que realment volia tractar avui, i sempre en relació al dèficit democràtic real en la nostra societat internacional, és del dret a la independència dels pobles. Imaginem que les nacions i/o els estats són similars a un grup o a una organització determinada. Els grups, col·lectius, associacions, organitzacions... estan composats per persones o per entitats diverses. Els estats estan composats per pobles, regions, autonomies, nacionalitats, províncies o d’altres similars. Doncs bé, pensem que per a Espanya, les comunitats autònomes o nacionalitats diverses serien persones o entitats que formen un grup, el grup anomenat Espanya. Ara imaginem un grup composat de diversos subjectes que hem organitzat una associació, o entitats diverses que hem conformat una organització o grup d’associacions. Si qualsevol persona o entitat d’aquesta organització vol abandonar-la, oi que, en cap cas, li ho impedirem i mai no serà agredida per tal que no se’n separi? Evidentment que no, sinó quin tipus de democràcia interna ordenaria tal grup o organització. Fins i tot, les organitzacions jerarquitzades, com ara l’exèrcit, no obliguen pas els seus membres a continuar dins d’elles a la força, les persones o entitats integrants poden marxar quan vulguin sense cap problema. Ara bé, si aquesta organització fos un grup mafiós, oi que no se li permetria a cap persona abandonar-la? Se li amenaçaria amb perdre la vida si volgués ni tan sols intentar-ho, d’alguna manera, aquesta persona es troba segrestada pel grup; és tracta d’allò mateix que els passa a les noies que són segrestades dins dels grups mafiosos i obligades, per exemple, a exercir la prostitució en contra de la seva voluntat. Quan complir el servei militar era obligatori pels homes, tu no podies abandonar l’exèrcit mentre no acabessis aquest servei militar, perquè t’obligaven a complir-lo, perquè hi eres condicionat, perquè tu no hi eres d’una manera voluntària, negociada, acordada; en definitiva, perquè havies de formar part car l’exèrcit manava sobre el ciutadà, tenia la força d’obligar-te a ser-hi sense cap més requisit, semblant al que podia ser considerat un segrest pel motiu que es feia en contra de la teva voluntat i, la majoria de les vegades, de la teva pròpia família. Evidentment, estem parlant de formes de procedir no democràtiques en absolut.

Ara bé, sabem que un grup normal i corrent, amb un funcionament més o menys, democràtic qualsevol membre d’ell pot marxar per les bones i prou. Però és possible que si el membre és valuós pel grup, aquest intenti que tal persona o entitat no l’abandoni. Per portar a terme aquesta acció, el grup o organització haurà d’intentar convèncer al membre o entitat que vol abandonar-lo, d’aquesta manera posarà en pràctica mètodes de persuasió, que, en definitiva, generalment consistiran en intentar una negociació que sigui sempre favorable al membre que vol abandonar per tal que no ho faci; se li oferirà alguna contrapartida si no marxa del grup. Llavors, el membre o entitat que vol separar-se podrà imposar unes condicions determinades al grup per tal de no abandonar-lo. En aquest punt, el grup haurà de valorar si aquests condicionaments són assumibles i en la mida que el membre o entitat sigui important o no per al grup. El grup o organització acceptarà o no les condicions o proposarà a canvi una altra contrapartida i, si més no, s’entrarà en una fase de negociació de tal manera que l’individu o entitat “separatista” sempre en traurà algun profit afegit si el grup li demana la seva continuació dins d’aquest.

Mirant els exemples anteriors podíem llavors acceptar molt clarament l’afirmació que Catalunya i el País Basc, per exemple, es troben segrestats dins l’Estat Espanyol, sinó no s’entén de cap manera que no puguin, ni de lluny, plantejar una separació d’aquest. D’altra banda, em sembla exorbitàdament ridícul el fet que el País Basc o Catalunya vagin a demanar almoina a les Corts Espanyoles, doncs quan un membre o entitat d’un grup o organització vol marxar és aquell qui ha de posar les condicions per a continuar dins del grup. Això, precisament, això, i no una altra cosa, és el que haurien de plantejar els representants del parlament català quan van al parlament espanyol: “senyors i senyores si vostès no volen que marxem que és el que estan disposats a negociar com a contrapartida”. Fora d’aquest joc jo ja no hi entro; per aquest motiu no estic d’acord en cap estatut d’autonomia per a Catalunya. Votaré que sí quan facin el referèndum segurament, dependrà molt, en qualsevol cas, del que ofereixi als ciutadans i ciutadanes un cop sigui definitiu i en la mida que hagi estat negociat amb entitats que ens representen. Tanmateix, nosaltres, com a poble, i a través dels nostres representants, no hem de demanar res, nosaltres hem d’imposar les nostres condicions per a continuar dins l’estat espanyol. Si aquest estat ens ho nega i ens impedeix per la força abandonar-lo, hauria d’existir a nivell internacional algun organisme que garantís els drets i llibertat dels països, nacions i pobles. Però no hi existeix tal organisme, i no existeix pel fet que no hi ha una veritable democràcia i cap “comitè de garanties” que vetlli pels interessos, llibertats i drets dels pobles i els/les ciutadans del món. Qui ha dit que visquem en una democràcia? Visquem en un totalitarisme, en una dictadura –el poder imposa, el poder no negocia-, la nostra democràcia és un llop amb pell d’ovella.

*** Fotografia