Lapidació imminent

Mokarrameh Ebrahimi porta 11 anys empresonada a l'Iran.

La seva lapidació pot ser imminent si el president de la Magistratura no intercedeix de seguida per ella. Va ser declarada culpable d'adulteri junt amb Ja'far Kiani, que va ser lapidat fins a morir fa uns dies.

L'execució per lapidació resulta especialment cruel en estar concebuda específicament per augmentar el sofriment de les víctimes.

Les pedres que maten el condemnat s'escullen per la seva mida de manera que causin dolor però no matin la víctima immediatament.

Tu ho pots aturar, firma ja.

Més informació del cas aquí.

Enviat per

Imatge extreta de: Catástrofes y Desastres

Què volen aquesta gent...?

Quan m'hi trobava escrivint el post anterior sobre la Laura Riera i la Núria Pòrtulas, tot parlant de la llei antiterrorista que va aprovar el govern del PSOE de Felipe González i que continua avui dia encara vigent, no vaig poder evitar de recordar la cançó de Ma. del Mar Bonet amb lletra de Lluis Serrahima titulada Què volen aquesta gent.

Per a qui no ho sàpiga, la cançó evoca el "segrest" i posterior "assassinat" per part de la policia de l'estudiant Enrique Ruano el 17 de gener de l'any 1969. Enrique Ruano, del qual no he pogut trobar massa informació, pertanyia al Frente de Liberación Popular i, s'argumenta que se'l va detenir per haver-lo vist repartint propaganda de Comissions Obreres. L'any 1994, el Suprem reobriria el cas però els tres policies implicats van ser absolts per l'Audiència.

Podeu trobar informació relacionada a:

• http://www.ecn.org/actortura/97/seguipn97.txt
• http://www.elmundo.es/1997/07/10/espana/10N0045.html
• http://laspiral.blogspot.com/2007/03/qu-es-lo-que-quiere-esta-gente.html
• http://lacuevadeldinosaurio.blogia.com/2006/030201-que-volem-aquesta-gent-lluis-serrahima-maria-del-mar-bonet..php

Com podeu veure a l'últim enllaç, l'autor diu:

Aunque la canción da a entender que a Enrique le tiraron desde su casa, en realidad parece ser que fue desde un piso de la policía al que le llevaron después de dos días de detención y torturas. La confusión con que se conocían las noticias entonces y la prisa por dar una respuesta política y pacífica, como efectivamente se hizo sobre todo en Barcelona, justifican la "licencia poética".

Val la pena que us mireu i escolteu el vídeo que ve a continuació:



Lletra de la cançó
Maria del Mar Bonet
Sabor de Gracia

Fotografia de Jordi Gomara. Albada a Vallromanes, març de 2007

Més fotografies de Jordi Gomara:

• http://www.flickr.com/photos/itaca2000
• http://picasaweb.google.com/jgomara

JOAN SAURA DIMISSIÓ!!! i la resta?

Nosaltres vam lluitar colze a colze amb molts que avui dia okupen els escons de l'esquerra oficial; l'esquerra que està al poder a l'Estat Espanyol, a Catalunya i a d'altres contrades. Vam lluitar molt, alguns n'hi perderen la vida. Vam lluitar per la llibertat i en contra de l'arbitrarietat d'un govern feixista. Aquesta esquerra sobrevivent es va instal·lar als parlaments, a les cadires calentes dels despatxos oficials i, de cop i volta, van trair la complicitat de la nostra lluita. Joan Saura, traïdor, com els altres traïdors que estan als governs català i espanyol es van dedicar a inventar-se noves lleis, noves normes, normes i més normes minvant la llibertat del poble, la llibertat de l'ésser humà, de l'individu traint tota la nostra lluita.

Primer va ser el PSOE de Felipe González, els traïdors més grans, van proclamar la llei antiterrorista que retornava als gossos del poder la possibilitat d'entrar a cop de peu a la porta de les cases, metralleta en mà, escorcollar tot el que els vingués en gana, saltant-se el dret a la intimitat i la pròpia protecció de les famílies dins les seves cases. Agafar a qualsevol persona dins de la seva llar, desposseir-la dels seus drets més bàsics i portar-se-la per la força de les armes, tancar-la sense cap dret, com a un animal, maltractar-la, violar-la, etc. Després els neofeixistes del PP, CiU, etc, amb el vistiplau, la complaença, la complicitat i la signatura sense tremolar el pols del PSOE, van crear lleis com la llei de partits, per posar un altre exemple, que deixava fora d'òrbita els partits que no eren del seu grat.

Però no només governa el PSOE a Espanya, també ho fa IU, per exemple; comunistes, socialistes, socialdemòcrates venuts i traïdors que treballen només per les grans màfies. Casos com el de la Núria Pòrtulas, com el de la Laura Riera, cinc anys i mig empresonada, torturada, etc. El cas d'aquesta última per mitjà de la Guardia Civil, hereva del franquisme més ranci, i en mans de l'Audiència Nacional, el tribunal d'excepció del franquisme. El cas de la primera, pels Mossos d'Esquadra que són igual però, sovint, et parlen en català. Res no ha canviat. Potser ha empitjorat: vivendes més cares, límits de velocitat absurds, retirades de carnet, prohibició de fumar, normes per al menjar, normes per a la felicitat... i el que ens espera.

JOAN SAURA, CONSELLER D'INTERIOR, TRAÏDOR, DIMISSIÓ JA!!!
ELS PARTITS D'ESQUERRA TRAÏDORS!!!,

JUTGES NOMENATS PELS INTERESSOS DELS PARTITS POLÍTICS I NO PER SUFRAGI UNIVERSAL QUE TENEN PLE PODER SOBRE NOSALTRES, FORA!!!

HEM DE REMPRENDRE L'ACCIÓ DIRECTA: SIGNEM TOTS ELS MANIFESTOS DE RECOLZAMENT, ACUDIM A TOTS ELS ACTES, MANIFESTACIONS, TROBADES QUE PUGUEM. ORGANITZEM I PORTEM A TERME NOSALTRES MATEIXOS AQUESTS ACTES!!! UNIM-NOS-HI, UNIM-NOS ENTRE NOSALTRES PER LLUITAR CONTRA AQUEST NOU ORDRE NEOLIBERAL I DICTATORIAL

PASSEM OLÍMPICAMENT DELS PARTITS POLÍTICS, ELS ACTES, MANIFESTOS, MANIFESTACIONS, ETC. HAN DE SORGIR DEL POBLE I DE LES ORGANITZACIONS SOCIALS QUE EL RECOLZEN

Les coses del president

El Sr. Maragall no deixa de tenir el seu “puntaç”, diu les coses com les pensa, moltes vegades poden semblar unes autèntiques “cagades”, però clar que ho són pels que estan en el “joc polític oficial”; perquè més que res el que fa és desvetllar assumptes que al Poder no li interessa que se sàpiguen. No estic dient ni molt menys que tot el que digui, i especialment el que faci, el nostre President de la Generalitat, sigui allò de més fantàstic ni del meu grat, evidentment. Si us haig de dir la veritat, ni el vaig votar ni crec que mai ho faria. En tinc d’altres preferències.

No obstant, fa temps que m’ho guardo i calia que al fi ho digués: no oblidaré mai quelcom que va expressar Pasqual Maragall, ja fa molt temps, molt abans de ser President de la Generalitat, afirmant que s’exercien tortures a les presons/comissaries espanyoles. A mi, aquesta afirmació en un polític, i especialment en un polític important –del cercle oficial- que es presenta com a candidat a la presidència de la Generalitat, em sembla un acte de valentia. Sí, no tinc cap vergonya de dir que per mi és un acte de valentia; no és comú veure a polítics “del sistema” traient a la llum fets d’aquesta mena; fets que el propi sistema s’entossudeix una i altre vegada en desmentir, malgrat que molta, moltíssima gent, sabem que són coses ben certes i anem denunciant dia rera dia. S’ha de dir que aquella vegada al Sr. Maragall li van fer callar i fins i tot rectificar, presumptament des de Madrid.

Tanmateix el que són les coses: a mitjans/finals de l’any passat el tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemna a Espanya per no haver investigat un cas de tortures a detinguts. La sentència d’aquest tribunal sembla ser que constata que l’estat espanyol “empara” la tortura, cosa que evidentment no és gens “novedosa” pels que ens movem fóra dels “circuits oficials” de comunicació. No m’invento pas la notícia, podeu consultar-la a “Bloc de notes” per Daniel Condeminas, e-noticies.com, 4/11/04.

Ara a Maragall també li han fet callar sobre el 3%, encara que no sembla que fins el moment n’hagi rectificat. Malgrat tot, qui no calla quan un polític “important i essencial”, el segon més votat de Catalunya, s’atreveix a dir que trencarà “tots els pactes” amb el govern català si Maragall no retira les seves presumptes acusacions. Com es pot posar en joc tot un futur d’un país per un tema d’acusacions personals. Quina classe de polític és aquest Artur Mas, amb aquesta actitud covarda, amb un xantatge vil que anteposa els seus interessos i els del seu partit envers Catalunya, país que afirma defensar davant qualsevol altra cosa. Menys mal que sembla que desprès rectifica les seves paraules, però posant condicions!. No obstant, tot el que està dit, dit està. I per dir jo ha he dit la meva, li agradi a qui li agradi o no.