Haig de dir que Facebook m'ha donat moltes coses bones i cal que li faci el reconeixement que es mereix. D'entre moltes satisfaccions, algunes han estat el fet de poder actuar de tant en tant en la prestigiosa Sala Vivaldi, al descobrir a través de Facebook les mateixes persones que als anys 80 em van portar a actuar a la mítica i desapareguda Cova del Drac del carrer Tuset de Barcelona. I, cal dir que, cada vegada que he actuat a la Sala Vivaldi, m'ha sortit algun altre concert, el més important fins ara, sens dubte, és la presentació de l'Associació de Blaugranes en Cadira de Rodes, ni més ni menys que al costat de Màrius Serra, Matthew Tree, Cesk Freixas, Eybec, David Caño i Albert Cobacho i que es durà a terme el dia 5 de maig, sense deixar de banda el gran experiment músico-poètic que duré a terme amb el company Jordi Montañez, conegut també a través de Facebook. Però sens dubte, a través de Facebook he pogut conèixer persones que s'han convertit en grans amics, les quals no anomenaré aquí perquè la llista és llarga i no voldria caure en l'error d'oblidar-me d'alguna. Facebook m'ha permès també travar amistat amb els companys i les companyes cantants, músics/ques i cantautors/es, amén de poetes i professionals de la literatura i la lingüística, alguns dels quals estic segur que haurien quedat lluny del meu abast en d'altres condicions, si més no, al principi de la meva tornada al món artístic. M'ha permès conèixer gent d'altres països que he pogut després conèixer en persona in situ i, fins i tot, alguns han vingut a viure aquí després. Gràcies a Facebook surto més al carrer i em relaciono amb més gent, contràriament al que creuen algunes persones, la vida virtual fa, si més no en certes persones, tenir més contactes en la vida real i augmentar la vida social, artística i cultural.Ara bé, la satisfacció encara més gran que m'ha provocat Facebook és haver obert ja fa uns anys la pàgina de Vamos a buscar a todos los Gomara i haver vist al llarg del temps que famílies senceres que no es coneixien s'han retrobat, han pogut elaborar arbres genealògics, etcètera. La primera vegada que em vaig emocionar, tal vegada farà un any o més, és quan dos germans ja d'una certa edat que havien estat separats de petits i que no s'havien vist mai es van retrobar gràcies a aquesta pàgina que jo vaig crear a Facebook. L'un viu a Xile, l'altre aquí i, a través del grup, no sols es van conèixer virtualment, sinó que al final van arribar a retrobar-se en persona. Arran d'aquest fet hi ha hagut un gran moviment i s'han anat retrobant un nombre molt gran de Gomaras. Aquest és el meu gran èxit, aquesta és la meva gran aportació als meus congèneres i tot gràcies a aquest genial invent que es diu Facebook
Hola, Jordiet. El meu comentari és per dir-te que tens raó i que per a mi ha estat un honor conèixer algunes persones. Entre elles, sens dubte, tu. Jo tambè em sento molt més acompanyada.
ResponEliminaUna abraçada ben forta, amic.
Anna M.
Has fet el "Quién sabe ande" de la xraxa. Al final em convenceràs.
ResponEliminaAnna Maria, guapa, de totes les persones que he conegut a través de Facebook que després he pogut desvirtualitzar, m'atreviria a dir, sense que ningú s'ofengui, que ets la millor persona, i sinó per no fer comparacions odioses de les millors, t'he agafat un gran carinyo i ets, sens dubte, una de les persones que tenen un cor més gran de les que he conegut al llarg de la meva vida. Si Facebook ha servit per conèixer-te ja ha complert la seva funció, i t'ho dic molt sincerament, el meu amic Albert em coneix de gairebé tota la vida, com aquell que diu, i pot donar fe que jo no menteixo en aquestes coses i que dic el que penso a costa de moltes vegades quedar malament amb diverses persones. I quan no cal que digui el que penso, callo. Quan li dic a una persona que me l'estimo molt és veritat. Gràcies Anna Maria
ResponEliminaAlbert, mala persona, que no em truques, vaja un amic!!!! xDDDD Ara sí que m'has agafat per sorpresa, no conec l'expressió castellana de "Quien sabe ande", així que no sé pas què significa. Per cert, has vist el comentari que li he deixat al "Borjas" al teu post sobre el compromís, no me les callo jo, estaré equivocat però no em rendiré mai, per cert, com veus sóc molt coherent amb la resposta que et vaig deixar al teu post sobre "Saber callar" perquè no és gens fàcil fer-me callar, quan ho faig és perquè veig que no serveix ja de res seguir parlant. Cadascú és com és. Per cert, l'anònim no seràs tu mateix? hehehe... Salutacions, amic meu.
ResponEliminaPD. M'agradaria que us féssiu amics tu i l'Anna Maria també, al cap i a la fi tots dos treballeu de profes a la UNI ;)
Qué maco aquest escrit Jordi !. Comparteixo plenament el que dius i lluny de sentir-me extranya amb persones que no coneixia de res, el dia a dia fa que una amistat incipient és consolidi i que siguem una colla molt maca de gent que ens hem trobat o retroba´t sensa adornar-nos del poder de les xarxa.
ResponEliminaGràcies amic meu per aquesta reflexió i gràcies a tots vosaltres que sou ja amics, per fer possible que cada dia obri el PC amb ganes de saber de vosaltres...sencillament perque us heu fet un lloc al meu cor.