Hi ha pensaments molts senzills, petits, molt concisos... que provoquen la nostra ment i t'obliguen a pensar i replantejar-te moltes coses. Albert Esteruelas fa uns dies ens va deixar aquesta afirmació en un post:
Ser qui s’havia de ser no té gaire mèriti, en llegir-la, de seguida em va venir a la memòria aquella màxima típica dels anarquistes en dècades passades:
Viu com penses o sinó acabaràs pensant com viusi, evidentment, aquell fragment del Viatge a Ítaca de Lluís Llach:
Més lluny, heu d'anar més llunyI no crec que ja hi calgui dir gaire cosa més perquè, ja sabeu que: a bons entenedors, poques paraules basten
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes
I, ara, si voleu, evidentment, ja podeu escoltar també aquell clàssic, assaborir-lo de nou, recordar, tenir present que fa tan de temps que volíem avançar però potser no ens hem mogut del mateix lloc, sí no és més aviat que hem retrocedit:
Fotografia: Cargol treu banya. Jordi Gomara, Vallromanes, 21/09/07
Hehe, com si fos tan fàcil saber què s'ha de ser. No sempre hi ha pistes prou clares! I de vegades marres el camí. :-)
ResponEliminaHome, Víctor, però no ens mirem aquesta oració d'una manera tan estricta, més aviat prenem-la des d'un punt de vista metafòric :-)
ResponEliminaJo comparteixo (i és una frase que tinc posada al meu Facebook) la idea de John Lanchester a la seva "Novel·la familiar": A la vida sempre prenem les decisions que ens semblen més coherents amb el moment en què vivim; és quan mirem enrere que veiem que potser hi havia altres alternatives.
ResponEliminaSí, Antoni, aquí estem d'acord, algú deia -si més no, un amic meu- "decideixis el què decideixis t'equivocaràs" (agafada també des d'un punt de vista metafòric). Cal aprendre a decidir i a equivocar-se; vist des "a posteriori", sempre podrem adonar-nos que hi havíem d'altres alternatives, malgrat que moltes ja les veiem"a priori" però cal prendre decisions. Però el problema és que hi ha gent (o tothom a vegades) que no decidim res, que simplement "som allò que que s'esperava/que es volia de nosaltres"; allò que ens van obligar a ser i que, nosaltres, no vam rebutjar, vam acceptar sense saber per què... o perquè ens semblava més còmode a priori que no pas esforçar-se a practicar la llibertat d'intentar ser "nosaltres mateixos" i no allò que "s'havia de ser". Així ho entenc jo, malgrat que sempre és bo tenir d'altres visions de les coses. La frase de l'Albert l'entenc en aquest sentit, qui "s'havia" de ser: "haver de" significa un imperatiu.
ResponEliminaJo pens, Jordi,que has copsat perfectament el que volia significar amb ,la frase-aforisme. Certament, com diu, Víctor Pàmies no és fàcil fàcil saber què s'ha de ser, però em referia a ser allò que esdevenim si ens deixem anar, i això no té mèrit. No es tracta d'esdevenir millor o pitjor, sinó de fer un esforç i decidir cap a on volem anar. Més o menys. M'ha agradat molt el que has escrit, com quasi sempre. Aprenent de tot, qualsevol aclariment aniria en contra del que penso. Donem una frase i cadascú que l'entengui des de si mateix.
ResponEliminaGràcies, Albert, per dir-me que he "copsat"; és tan maco aquest verb: "copsar". "Copsar" i "Amarar" són dos verbs catalans que m'enamoren, no sé, serà perquè d'alguna manera recorden l'essència i la profunditat de les coses, la fusió entre objectes, la compenetració (co-penetració)(complicitat) entre objecte i subjecte o entre dos objectes entre si, tenint en compte que m'agrada veure sempre tot de manera bidireccional com a mínim, no hi ha un acte o acció cap a tu si no estic rebent un estímul exclusiu des de tu cap a mi. No sé, ambigüitats, tal vegada incerteses que s'estan passejant ara pel pensament... Qui sap?
ResponEliminasovint cal sobreposar-se al destí
ResponEliminaperquè sempre ens queda en la memòria, perdura i perdurarà, les batalles perdudes, les guerres pels drets, allò que queda en la resta dels murs assolellats, també és en la memòria, l'herència del que som, que ha sigut, que és en nosaltres, allò que somniaven els pares, els avis i avantpassats, des d'Almansa a la caiguda de Barcelona, fins avui. Ser. Perquè si no lluitem pel que som, ja hem perdut. Un poble, una nació, una cultura. Lliures de la submissió clerical, inquisitiva, les lleis imposades i el domini dels rics...
ResponElimina