Axiò és realmnet incerïble però motles vedages llgeim allò que no hi ha esrcit peqruè teinm unes estructrues metnals precocnebudes sorbe la raeiltat. La realitat la interpretem en base a models que hem elaborat prèviament, perquè el nostre sistema nerviós és incapaç d'atendre a molts estímuls simultàniament. En música existeixen aquestes notes atenent a la seva durada: quadrada (excepcional), rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa i, excepcionalment, garrapatea i semigarrapatea. Cada una d'aquestes notes dura la meitat de la que la precedeix, per exemple: una blanca dura la meitat del temps que una rodona; el que vol dir que en el temps que tocaríem una rodona tocarem dues blanques, d'aquesta manera -seguint aquesta llista de figures musicals- cada una d'elles ens obligarà a interpretar al doble de velocitat que l'anterior. Així tenim que una semigarrapatea (valor musical excepcional tenint en compte la impossibilitat en general de la seva interpretació) s'haurà de tocar 256 vegades més ràpid que una blanca. Però no hi ha ésser humà capaç d'estar pendent de 50 notes en dos o tres segons per exemple, quan interpreta una partitura. L'instrumentista musical quan toca, per dir alguna cosa, 8 notes seguides en un segon ho fa de manera automàtica depenent d'un model que ja té après en aquelles estructures complexes de cada partitura. El músic quan assaja alguna peça musical o s'aprèn una partitura, generalment comença tocant les notes a una velocitat molt inferior a la real i ho fa per parts, no abordant tota la peça en el seu conjunt, i quan es tracta d'instruments polifònics com el piano, fins i tot s'estudia cada mà per separat. Quan la peça musical està apresa, les estructures complexes sorgiran per si mateixes de manera automàtica en fer la interpretació, de la mateixa manera que quan heu llegit la primera frase d'aquest post heu reconegut les paraules només per la primera i última lletra que les formen perquè la resta de lletres ja les teniu interioritzades i convertides en una paraula model en el vostre sistema nerviós.
Qui podria ser conscient de cada una de les notes que està tocant quan interpreta aquesta peça musical?:
Imatge: Un exemple de pintura puntillista
Hi ha un fet que no entenc. Quan he explicat les lleis de la Gestalt, he pogut veure que l'ésser humà té una tendència enorme a la perfecció, a completar els objectes inacabats. Però socialment i políticament,i pedagògicament, erre que erre (haurem de consultar el Pàmies a veure quina és l'expressió catalana). I una cosa és que el milor sigui enemic del bo i una altra que el dolent faci rima amb polítics catalans.
ResponEliminaAlbert, aquesta era fàcil. :-)
ResponEliminaJordi, eL nostre cervell ens depara aquestes sorpreses i d'altres de més grosses... i d'altres que algun dia descobrirem. És un òrgan meravellós. Riu-te'n dels rellotges de precisió suïssa!
Amic Albert,
ResponEliminaQui és aquest dolent que fa rima amb els polítics catalans? M'he perdut!
Serà perquè quan fem una interpretació gestàltica (una reconstrucció del puzzle de la realitat) ho fem de manera inconscient i que quan estem ficats en els assumptes de la polis utilitzem allò que anomenem "lògica" i "raó"? Tu que en tens a dir?
Segur, amic Pàmies, el nostre cervell, el nostre SNC i tot el nostre sistema nerviós és capaç de fer marevelles; només hem de veure en Leo Messi. I, sí, que ens queda encara per veure, segurament. Però hi ha alguna cosa que hi falla, quan comencem a utilitzar les funcions de nivell superior quelcom hi ha que fem malament; serà que existeix l'"ànima" malgrat tot? Existiran, així, les ànimes en pena, les ànimes excelses i les ànimes que donen pena? :-)
ResponEliminaQuè en tens a dir? :-)
No, JOrdi. ELs polítics no actuen mai amb la raó, a seques, sinó amb la raó instrumental (és a dir, seguint uns interessos). PEr això "dolent" rima amb "polític català", perquè ho fan força malament i de manera poc "honrada", en el sentit d'independent. La política no pot ser el regne de l'interès. Ens viem al teatre.
ResponEliminaHo deia de forma irònica, Albert, m'agrada ironitzar sobre la raó i la lògic perquè m'he hagut de barallar amb gent que en nom de la raó (i també de la lògica) han volgut imposar-me unes idees per les que no passo. Dóna igual, raó, lògica, emocions, etcètera; els ésser humans sabem manipular-ho tot a la nostra conveniència i aquí està el problema, si tendim a la perfecció perquè no sempre és així i ens convertim en bèsties.
ResponEliminaL'altre dia vaig veure "American Beauty" una gran pel·lícula, penso, i em va reflexionar perquè mentre el protagonista no folla amb una adolescent per "solidaritat humana", per "protecció de l'espècie", per "instint de protecció dels iguals" (que això per mi seria la perfecció) quan la tenia a tret, d'altres són uns depredadors brutals.
Quelcom falla, sens dubte.
Aha! ens hi veiem
Bé, m'he quedat una mica desbordat pels comentaris i el diàleg a vàries bandes que he estat incapaç de seguir, cosa que darrerament em passa més sovint del compte. M'imagino que són els efectes d'aquesta cinquantena que s'apropa de manera irrefrenable i persistent.
ResponEliminaEn fi, gràcies pel teu comentari i ja m'he lligat com a suportter o hooligan al teu bloc/blog, o sigui que ja ens anirem seguint llegint (ostres quina més horrorosa gramàtica, no?)
Sí, quan escrivim comentaris, jo, com a mínim, fotem cada falta ortogràfica i gramatical de nassos, hehe... Gràcies per posar-te de "fan", ara ja som 5 si m'incloc jo mateix, tot un rècord! Jo crec que no és culpa del mig segle (que potser també sí, qui sap) però com vam parlar, cada any que comença nou la gent tendim a tornar-nos espesos amb el tema dels blocs i tot això. Baixa molt l'activitat de molta gent a la xarxa i a mida que avança l'any de nou comença la cosa a rutllar. Aquesta, si més no, és la meva apreciació.
ResponEliminaSalutacions