De veritat que no ho entenc

(Ir a la versión en castellano)

Encara intento comprendre quan, com i per què he arribat aquí
a aquest somni tan estrany on no trobo els límits,
els confins del meu propi pensament... del meu jo.
Em sento absorbit cap a la meva pròpia inintel·ligibilitat com a persona,
com a ens socialment individual que em formalitza,
que m'hi situa en el laberint de les ombres externes
i de les meves pròpies entitats etèriament energètiques i vitals
no sé si ara introspectives o universalment siderals,
perquè desconec del tot si sóc aquí o més lluny,
formant part d'una abstracció unívoca o d'un complex
(que ve a ser el mateix)
que em transporta extraorgànicament a una unitat atemporal,
clara i distinta, on la meva pròpia consciència de ser pot ser
no res més que la incomprensibilitat d'entendre l'ens universal,
el tot, allò platònicament ideogràfic o la matèria,
l'abstracció física de la metafísica de l'ésser.
No sé si visc en un solipsisme o en un soliloqui,
o és que m'estic tornant boig, o potser visc en un altre locus,
ja que, a saber, pot haver-hi un locus de control intern
o bé un locus de control extern o la combinació d'ambdós,
aquesta és una afirmació plausiblement vertadera,
i ara no sé si m'estan externant o internant;
gens més lluny de la meva comprensió
car perceptiblement no puc afirmar res concret.
Allò sensitiu ens pot portar a engany,
tal així ho estic comprenent tot de tal manera
i tot just valorar que sóc una consciència conscient de ser.
Però és impulsivament necessari saber que hi ha alguna inequivocabilitat,
i quelcom que tangiblement pot ésser aprehensible.
Però estic aquí mirant la lluna i observant més enllà
de la barana que confina la meva propietat immobiliària
i no veig res més que les llums del meu poble
i el contorn de la serralada que m'allunya del mar
i que em situa en un entorn desterrat de les aigües primigèniques
o primeres, maternalment uterines i originàries.
I ara no veig ni tan sols les ombres dels habitants,
no sé ni tan sols si hi existeixen, fins i tot el meu gos no lladra
i de casa meva i de la vall només hi sorgeix el silenci,
un silenci aclaparador i pesat, una mica buit també,
així és el silenci... buit i llunyà.
No hi puc veure si Victor Pàmies treballa refranys a la seva computadora.
Tot això se'm fa massa estrany i,
per tal motiu, m'encenc una cigarreta i m'encancero una mica més.
Tant s'hi fa, segur que demà o passat o la setmana vinent serà un altre dia.

Jordi Gomara. Vallromanes, 10 d'abril de 2008. Temps de neus

Fotografia: Art i soledat. Jordi Gomara. Vallromanes, 19 de gener de 2007