Pres d'amor

Ara un altre poema en castellà, aquesta vegada un sonet. Un sonet és un tipus de poema molt especial. Si seguim els cànons clàssics, haurà d'acomplir uns requisits predeterminats que no sempre faciliten la feina, ni de lluny. Ara bé, si t'especialitzes en sonets, la seva estructura tan "rígida" si voleu, encara us pot facilitar la feina molt; sembla un argument contradictori, no? Doncs no ho és. En aquest món tot és així, és qüestió de practicar i així s'aprèn, no existeixen els genis, tot és qüestió de feina, a vegades callada, molt silenciosa, però clar, després cal mostrar la teva creació perquè del contrari per què la fas!. El sonet quan el construeixes en hendecasíl·labs, generalment en la seva època de més glòria guardava una sèrie de característiques; la rima era ineludible, i aquesta és la gràcia del sonet perquè sinó no té massa sentit tampoc.

Quan és en hendecasíl·labs (versos d'onze síl·labes) però també en versos alexandrins (14 síl·labes cada vers) sol guardar clàssicament unes estructures determinades però la teva creativitat pot donar peu a variacions diverses amb més o menys gràcia. El que us presento ara té una certa particularitat que va ésser utilitzada molt en segons quines èpoques, però jo no us la diré perquè, entre d'altres coses, és molt fàcil de descobrir, vaja, que ho deixo molt clar. El sonet és també de joventut però m'agrada especialment. Us haig de dir que un molt bon amic meu, directiu d'una editorial de les més importants a nivell internacional i catedràtic d'Educació Social, em va dir un dia que era el poema meu que més li agradava perquè era lògic de principi al final i guardava una estructura perfecta amb una continuïtat magistral en el discurs. Ara després jo li vaig dedicar a ell un sonet per burlar-me dels seus arguments i de les crítiques que feia dels meus poemes; un altre dia us el posaré.

Com sempre, no tothom sabrà valorar-lo com el seu creador, el qual coneix com s'ha parit l'obra i perquè cada cosa està on està i no està en un altre lloc, o el perquè hi ha coses que no estan dites d'una altra manera diferent. Però bé, ja us he dit, no crec en els genis i jo no en sóc ni de lluny un d'ells, només sóc un artesà que fa les coses més o menys com sap i creu convenient. A qui li hi arribi fantàstic, qui no ho entengui, mala sort. Això de la poesia és molt particular i connectes o no connectes amb el creador i la seva obra. No estic anant de cregut, sabeu molt bé que jo no sóc així, ans el contrari, però bé, de tant en tant cal fer també una mica de conya també i la veritat és que hom gaudeix també presentant allò que ha creat als altres, què carai!

Soneto de la prisión

Cárcel, para mí, es tu cuerpo grave,
Atado estoy de piernas y de brazos,
Rendido, atrapado entre tus lazos,
Muriendo por besar tu pecho suave.

Enero fue rauda, pasajera ave,
Noviembre dibujó sus fríos trazos,
Todos los meses van, como a reemplazos,
Ensalzando la vela de tu nave.

Quién pudiera encontrar a tal ventura
Un embrujo, pócima o jarabe;
Invadir tu resorte de ternura.

Estar en poder de tu oculta clave,
Robarte con un beso la cordura
O morirse en esta celda sin llave.


Jordi Gomara
Barcelona, setembre de 1985

Fotografia: EL COLOR DE MIS BESOS