Premi Nacional d'Assaig "Francesc Ferrer i Gironès"

El meu gran amic entre els grans, Albert Esteruelas i Teixidó, vilatà d'Alella, doctor per la Universitat de Barcelona, psicopedagog, amb un nombre inconfessable de publicacions, professor de la Universitat de Barcelona, i de l'IES Gallecs de Mollet -on també hi treballen alguns vilatans de Vallromanes- dissabte passat al vespre ens convidà al sopar de lliurament de premis de la tercera convocatòria del Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès a Girona.

Albert Esteruelas, l'amic que tot s'ho mereix, va ser el primer finalista d'aquest premi amb la seva obra La qüestió obrera i el caràcter català i va compartir amb nosaltres aquest esdeveniment convidant-nos-hi i pagant el nostre sopar; sempre n'ha tingut d'aquests detalls, no ens ve de nou.

Entre d'altres participants, la vetllada va ser amenitzada pel cantautor Josep Meseguer (amb qui em sona haver compartit escenari a la nostra joventut; no en vaig parlar amb ell dissabte però) i per la pianista i cantant Núria Pradas que hi actuaven conjuntament. L'acte estava previst que es portés a terme al pati "extraordinari i monumental" de la Casa de Cultura però la pluja va obligar a que s'hi celebrés a cobert.



La vetllada amb l'Albert va ser, com sempre, molt agradable i força interessant; però especialment molt entranyable. Després del sopar i l'homenatge a Francesc Ferrer i Gironès i de cantar l'himne de Catalunya entre tots els assistents (posant jo, com ja va sent habitual, la meva potent veu de baríton que ressonava per totes les parets amb "do de pit" final inclòs; en pla una mica "freaky") vam aprofitar per fer una passejada pel call jueu de nit i fer unes copes a un pub; la pluja ens va acompanyar gairebé a tothora, i, ja ben de matinada vam acomiadar-nos de la sempre encisadora ciutat de Girona.

Ja que ell mateix m'aconsella no allargar-me massa als meus posts, només vull acabar dient que, amb aquest tan senzill vull aprofitar per felicitar públicament a l'Albert Esteruelas i enviar-li, d'aquesta manera, la meva enhorabona pel premi aconseguit.

Contra la directiva de la UE sobre la jornada laboral de fins a 65 hores

El Comitè Confederal de la CGT reunit en Plenària Confederal, davant l’aprovació per part dels ministres de Treball de la Unió Europea (UE) de la directiva sobre ampliació de la jornada laboral setmanal fins a les 65 hores, manifesta:

1. L’oposició frontal de la CGT a aquesta mesura que pretén acabar amb els fruits obtinguts per les lluites i reivindicacions de la classe treballadora durant els últims 300 anys i que, al començament del segle XX, va dur a la conquesta i regulació de les 40 hores setmanals de treball.

2. Aquesta agressió suposa un atac gravíssim a les condicions laborals del conjunt de la classe treballadora i una regressió de la societat que ens condueïx a situacions pròpies del segle XIX.

3. Aquesta directiva atenta directament contra la possibilitat de conciliació de la vida familiar i laboral.

4. L’aprovació d’aquesta directiva permet generar els mecanismes necessaris perquè la patronal pugui eliminar els Convenis i drets laborals Col·lectius, de tal manera que siguin els treballadors i treballadores, de manera individualitzada, qui negociïn les seves pròpies condicions de treball partint de la base de la més absoluta indefensió.

5. Des de la CGT seguim reivindicant la jornada laboral de 35 hores setmanals com iniciativa que condueixi cap a mesures de repartiment de la riquesa i del treball amb un horitzó final de justícia social.

6. Com a Comitè Confederal de la CGT fem una crida efectiva al conjunt de la classe treballadora, a les seves organitzacions i a la Societat, per a confluir en la lluita i la mobilització contra aquesta directiva i qualsevol altra mesura similar de la UE que demostri estar al servei de les multinacionals i el capital.

7. El conjunt de la CGT treballarà amb tota la seva capacitat per a oposar-se a aquesta directiva incloent la possibilitat d’una convocatòria de Vaga General si així es considerés necessari.

Comitè Confederal de la Confederació General del Treball de Catalunya

Juny de 2008

Ni de conya!

Entreson de tarda primaveral

Entresueño. Quadre de Luisa Osdoba

Avui us presento una petita peça musical meva, molt breu i senzilla nascuda en aquell estat d'entreson que pot caracteritzar, sovint, aquell període de temps que esdevé durant una llarga estona a mitja tarda després d'haver dinat. Us animo a escoltar-la, només dura 2 minuts i 12 segons.



Música: Jordi Gomara. Vallromanes, 11 de juny de 2008
Teclat: M-AUDIO Keystation49e interpretat per Jordi Gomara
Enregistrament: eMac d'Apple per Jordi Gomara. Vallromanes, 11 de juny de 2008
_____________________________

MYSPACE MÚSICA de Jordi Gomara

Potser hagués estat més fàcil començar pel principi

Potser aquest sigui el darrer post que escrigui de sonets durant uns quants dies, qui sap si setmanes, qui sap si mesos... Tal vegada aquest sigui l'últim article sobre poesia del mes de juny, però tampoc us en prometo res. No puc assegurar-vos pas que demà no comenci a parlar de nou de poesia, de sonets o potser no escrigui res durant quinze dies; en aquests moments tampoc disposo de massa temps i, quan en disposo, faig allò que em sembla més important: no fer res en absolut. No fer res en absolut no és pas una tasca fàcil, especialment avui dia. A hores d'ara vivim en un món on hom pensa que cal estar fent de tot contínuament, de manera frenètica i desesperada. Vivim un temps que pateix la greu malaltia del patró de conducta tipus A.

Però, recapitulem; ara estàvem parlant de sonets i us vaig posar dos exemples de sengles sonets meus que, a més, eren acròstics. I fa molt temps que vull fer un article parlant del sonet com a forma expressiva, i vaig aprofitar aquests dos darrers posts per a fer-hi un apropament; tanmateix no hagués estat més fàcil començar pel principi? Doncs el principi és que una vegada una professora de literatura catalana em va dir que, per a ella, a ningú no se'l podia considerar poeta fins que no havia escrit com a mínim un sonet. També és cert que a part d'aquesta mania, la docta literata Antònia -així es deia- tenia un nas pronunciat. Doncs res més a afegir avui que, tenint en compte aquests dos elements, jo a l'endemà que ella fes tal afirmació vaig voler dedicar-li el meu primer sonet:


Soneto de las narices


La docta literata Antonia dice
que no se es poeta sin soneto,
pues vean ¡hasta en esto yo me meto!,
le doy con un soneto en las narices.

Quizá no acertara ahí en la rima:
narices con quien dice no consuenan,
a mí tal como están muy bien me suenan,
la ese que añadiese no lastima.

Creedme no es gran cosa pero es fácil,
barato este soneto es realizarlo,
podría incluso hacerlo aún más grácil.

A Antonia, hoy lunes, quiero entregarlo
y no encuentro otra rima para "fácil",
acabo en este verso y ¡sin lograrlo!


Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 14 de gener de 1985
Imatge: Construcción y validación inicial de la Escala de Personalidad Estudiantil Tipo A

_______________________________________

PD. Us ben asseguro que quan vaig escriure aquest sonet no sabia pas de l'existència d'aquest; tot és pura coincidència, casualitat o, ben al contrari, causalitat; doncs els factors, variables, condicionants... poden tenir semblances distants en el temps, qui diu que no?

Què donaria per acariciar-te el cabell!

Per si no us heu adonat del recurs que utilitzo al sonet anterior, ara us posaré un altre fent-ho més evident encara i, així, forçosament us adonareu d'aquesta particularitat que comparteix aquest amb el que el precedeix. Si un sonet sembla ja complicat de per si pel motiu que ha de tenir un nombre determinat de síl·labes a cada vers i una estructura 4-4-3-3, afegit a que originàriament havien de rimar els versos però també d'una manera determinada -per exemple: ABBA ABBA CDC DCD o bé ABBA ABBA CDC CDC o ABBA ABBA CDE CDE o també ABBA ABBA BAB ABA, etcètera- si li sumem el fet que estigui també condicionat, no sols pel final del vers sinó també pel principi, semblaria a priori que estem complicant més encara l'estructura i, com a conseqüència, condicionant més el contingut per la forma. Però si tenim una certa pràctica, la forma, l'estructura ens facilita la creació dels versos perquè partim de quelcom que ja ens ve donat. Un dia m'agradaria parlar una mica a fons dels sonets, ja que és un tipus de poema que dóna molt per jugar i fer coses fins i tot divertides, però ara em limitaré a posar-vos un altre sonet en castellà (penseu que jo vaig estudiar tot en castellà a l'escola i fins fa uns 3 anys no havia escrit cap poema en català). Així que, sense més a afegir per ara, us en deixo un altre; recordeu que utilitza el mateix recurs que l'anterior (La Teresa m'agradava quan feia 3r. de Psicologia a la Uni, amb la seva cabellera llarga, salvatge, sempre ben cuidada i d'un color groc-foc) :


Soneto de tu cabello


Tempestad y fuego tu cabello es,
Enarbolado contra el mismo viento,
Refulgente, nunca de sol exento,
Encendido amarillo como la mies.

Se mueve con la elegancia que tus pies
Acarician la tierra a paso lento
Mientras vas y vienes, por un momento
Esclavo al balanceo que tú le des.

Gravemente lo peinas, y a la sazón
Usas tu astucia para hacerlo bello;
Suave imprimes tu toque de distinción.

Tarea diaria te impone ello,
Aún se te olvidara en alguna ocasión
Seguiría siendo luz y destello.


Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 1 de març de 1988


Fotografia: el CacOndeO.cl

Pres d'amor

Ara un altre poema en castellà, aquesta vegada un sonet. Un sonet és un tipus de poema molt especial. Si seguim els cànons clàssics, haurà d'acomplir uns requisits predeterminats que no sempre faciliten la feina, ni de lluny. Ara bé, si t'especialitzes en sonets, la seva estructura tan "rígida" si voleu, encara us pot facilitar la feina molt; sembla un argument contradictori, no? Doncs no ho és. En aquest món tot és així, és qüestió de practicar i així s'aprèn, no existeixen els genis, tot és qüestió de feina, a vegades callada, molt silenciosa, però clar, després cal mostrar la teva creació perquè del contrari per què la fas!. El sonet quan el construeixes en hendecasíl·labs, generalment en la seva època de més glòria guardava una sèrie de característiques; la rima era ineludible, i aquesta és la gràcia del sonet perquè sinó no té massa sentit tampoc.

Quan és en hendecasíl·labs (versos d'onze síl·labes) però també en versos alexandrins (14 síl·labes cada vers) sol guardar clàssicament unes estructures determinades però la teva creativitat pot donar peu a variacions diverses amb més o menys gràcia. El que us presento ara té una certa particularitat que va ésser utilitzada molt en segons quines èpoques, però jo no us la diré perquè, entre d'altres coses, és molt fàcil de descobrir, vaja, que ho deixo molt clar. El sonet és també de joventut però m'agrada especialment. Us haig de dir que un molt bon amic meu, directiu d'una editorial de les més importants a nivell internacional i catedràtic d'Educació Social, em va dir un dia que era el poema meu que més li agradava perquè era lògic de principi al final i guardava una estructura perfecta amb una continuïtat magistral en el discurs. Ara després jo li vaig dedicar a ell un sonet per burlar-me dels seus arguments i de les crítiques que feia dels meus poemes; un altre dia us el posaré.

Com sempre, no tothom sabrà valorar-lo com el seu creador, el qual coneix com s'ha parit l'obra i perquè cada cosa està on està i no està en un altre lloc, o el perquè hi ha coses que no estan dites d'una altra manera diferent. Però bé, ja us he dit, no crec en els genis i jo no en sóc ni de lluny un d'ells, només sóc un artesà que fa les coses més o menys com sap i creu convenient. A qui li hi arribi fantàstic, qui no ho entengui, mala sort. Això de la poesia és molt particular i connectes o no connectes amb el creador i la seva obra. No estic anant de cregut, sabeu molt bé que jo no sóc així, ans el contrari, però bé, de tant en tant cal fer també una mica de conya també i la veritat és que hom gaudeix també presentant allò que ha creat als altres, què carai!

Soneto de la prisión

Cárcel, para mí, es tu cuerpo grave,
Atado estoy de piernas y de brazos,
Rendido, atrapado entre tus lazos,
Muriendo por besar tu pecho suave.

Enero fue rauda, pasajera ave,
Noviembre dibujó sus fríos trazos,
Todos los meses van, como a reemplazos,
Ensalzando la vela de tu nave.

Quién pudiera encontrar a tal ventura
Un embrujo, pócima o jarabe;
Invadir tu resorte de ternura.

Estar en poder de tu oculta clave,
Robarte con un beso la cordura
O morirse en esta celda sin llave.


Jordi Gomara
Barcelona, setembre de 1985

Fotografia: EL COLOR DE MIS BESOS

Havia de parlar de coses serioses, però...

Havia promès que ahir escriuria un post d'economia i política; sí, concretament volia parlar sobre l'entrevista que li van fer a TV3 a Xavier Sala i Martín, president de la comissió econòmica del Barça i, entre d'altres, catedràtic de la Universitat de Columbia a Estats Units. És vergonyós que un neoliberal prepotent i vestit de clown pugui sortir a dir tantes misèries en un canal públic de televisió. Clar que diuen que en una democràcia en un estat de benestar tothom té dret a opinar. La major part de l'entrevista em va remoure les tripes, sincerament. Aquest tipus de gent està influint a la nostra societat amb les seves mentides interessades i, per tal motiu, estem perdent drets i avantatges socials que havien costat un munt de dècades i un esforç terrible, amb gent empresonada, torturada i, algun mort de tant en tant també. Lluites ferotges perquè vingui un "pijo" qualsevol que es vanagloria públicament i impúdica de ser client habitual del restaurant del Ferran Adrià, elBulli, i ens vulgui vendre la seva pel·lícula, la que a ell li convé més. Que les seves anàlisis i propostes en general són les mateixes consignes de moda dels "libegals" més "guais" ja ho sabem -consignes nascudes en els interessos de la dreta més extremadament vergonyosa- però que, a sobre, vagi de "xulo de barri bé", ja és una mica intolerable. En fi... Tanmateix avui no parlaré ni d'economia ni de política, he tingut un dia dur de molta feina física i també intel·lectual i estic cansat, sí, ho estic de veres. Llavors perquè no digueu que no actualitzo el meu bloc i després d'haver-vos deixat gaudir de la bellesa de la cantant Gisela durant un parell de dies, per sortir-me del pas -i continuant amb la meva línia de rescatar les meves obres de joventut- us hi deixaré un altre poema. Imagineu-vos si estic cansat que no he posat cap enllaç fins a aquesta línia, cosa que no acostumo a fer normalment; m'agrada treballar-me els articles.

Doncs així que salutacions i llegiu el poema, si us plau, ja sé que no en fareu cap crítica perquè sou uns envejosos, malgrat que és una evidència que els vostres poemes són molt més dolents encara i per això jo tampoc us en deixo cap crítica, hehehe...


POEMA BREU (Un altre poema "inmamable" de joventut)

(VER EL ORIGINAL EN CASTELLANO, si os da la gana)

Llum de tenebra.
Clarobscur que dibuixes el somriure de la nit,
i el matí punxant ve a llançar-me el teu bes;
sempre febril, pit ferm, sense impureses de càncer
i vellut gris de l'obscuritat, gelós en sa cel·la
de matinada trista.

Potser demà; potser un altre dia
desfilaré davant de milions d'estels trencats,
esbocinats, dansaires i grocs.
Milers de mossegades de serp
rondin per les assutzenes daurades del teu pit.
I em diguis en silenci: t'estimo ara
perquè t'estimo sempre. Amiga, jo també t'estimo.

I ALGUN DIA SERÀS EL MEU COS,
EL MEU SOMNI SENCER, EL MEU GENER ETERN.

Sublim poema d'amor el que jo et canto ara


Jordi Gomara, Barcelona, 27 d'agost de 1985
Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Poema breve

FOTOGRAFIA: Posta de sol a Vallromanes. Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de març de 2007

Altres fotografies de Jordi Gomara: http://www.flickr.com/photos/itaca2000

_____________________

PD. I a més, suposo que avui hi he comès més d'una falta ortogràfica, amén dels castellanismes fastigosos; coses del cansament

El cas "Mireia Galindo"

Mireia Galindo, fenomen sociològic o efluvi primaveral?

Per diverses circumstàncies personals i professionals m'ha tocat tractar amb un bon grapat de gent "coneguda" i "reconeguda" a aquesta vida, gent "destacada" -malgrat que tothom destaca en alguna cosa- allò que diuen "gent important" -malgrat que important ho és tothom i ningú, si voleu- però no recordo ara mateix un cas semblant al de la Mireia Galindo. La meva memòria no arriba a trobar una referència més o menys propera en el temps d'un fenomen tal com el de la Mireia. En un termini tan curt de temps i d'espai no recordo haver-me trobat que es parlés tant d'una persona o persones mínimament properes a mi en els mitjans de comunicació que queien a les meves mans casualment o que escoltava quan jo era també de forma casual en algun lloc. Agafo un diari i s'hi parla del cas Mireia Galindo, vaig conduint el meu automòbil tan sols uns quants quilòmetres i a la ràdio en parlen de Mireia Galindo. L'última i més grossa ha estat aquesta mateixa tarda quan, estant en un magatzem de materials per a la construcció -l'últim lloc on m'ho imaginaria- he sentit com parlaven a la ràdio del llibre del Carlitos mentre oïa la dolça veu de la Mir acariciant els meus sentits.

Bé, està clar, la Mireia Galindo és el fenomen d'aquesta primavera, potser qui sap si també serà la cançó de l'estiu. Si en comptes del Chiki-Chiki o del Casanova, l'Estat Espanyol o Andorra, respectivament, haguessin presentat la cançó I el meu cony es diu Carlitos, de ben segur que haguessin guanyat el festival d'Eurovisió.

Fotografia: Gisela - 'Casanova' - Andorra

Demà parlaré d'economia i política, estigueu a l'aguait

(VER AQUÍ EL ORIGINAL EN CASTELLANO)


NOCTURN (Un altre poema de joventut)
La llum de la lluna es reflecteix sobre el mar.
Els nostres dos cossos cansats fugen cap a l'infinit,
restant immòbils les nostres ombres
que hi queden plasmades allà per un instant intemporal.

Una imatge confusa s'arrossega sobre la sorra...
Déu meu, sento por! abraço amb força el teu cos.
...Flueixo banyat en la teva essència i em ric de mi mateix.

QUÈ MACO BESAR LA NIT MENTRE DORM L'ABSURD!

Un gos vagabund ensuma alguna ximpleria


Jordi Gomara, Torreblanca, agost de 1983Adaptació al català, Vallromanes, 25 de maig de 2008, de l'original Nocturno

FOTOGRAFIA: Vista crepuscular de Montserrat des de Vallromanes. Jordi Gomara. Vallromanes, 24 de maig de 2008

Altres fotografies de Jordi Gomara: http://www.flickr.com/photos/itaca2000