Potser aquest sigui el darrer post que escrigui de sonets durant uns quants dies, qui sap si setmanes, qui sap si mesos... Tal vegada aquest sigui l'últim article sobre poesia del mes de juny, però tampoc us en prometo res. No puc assegurar-vos pas que demà no comenci a parlar de nou de poesia, de sonets o potser no escrigui res durant quinze dies; en aquests moments tampoc disposo de massa temps i, quan en disposo, faig allò que em sembla més important: no fer res en absolut. No fer res en absolut no és pas una tasca fàcil, especialment avui dia. A hores d'ara vivim en un món on hom pensa que cal estar fent de tot contínuament, de manera frenètica i desesperada. Vivim un temps que pateix la greu malaltia del patró de conducta tipus A.
Però, recapitulem; ara estàvem parlant de sonets i us vaig posar dos exemples de sengles sonets meus que, a més, eren acròstics. I fa molt temps que vull fer un article parlant del sonet com a forma expressiva, i vaig aprofitar aquests dos darrers posts per a fer-hi un apropament; tanmateix no hagués estat més fàcil començar pel principi? Doncs el principi és que una vegada una professora de literatura catalana em va dir que, per a ella, a ningú no se'l podia considerar poeta fins que no havia escrit com a mínim un sonet. També és cert que a part d'aquesta mania, la docta literata Antònia -així es deia- tenia un nas pronunciat. Doncs res més a afegir avui que, tenint en compte aquests dos elements, jo a l'endemà que ella fes tal afirmació vaig voler dedicar-li el meu primer sonet:
Soneto de las narices
La docta literata Antonia dice
que no se es poeta sin soneto,
pues vean ¡hasta en esto yo me meto!,
le doy con un soneto en las narices.
Quizá no acertara ahí en la rima:
narices con quien dice no consuenan,
a mí tal como están muy bien me suenan,
la ese que añadiese no lastima.
Creedme no es gran cosa pero es fácil,
barato este soneto es realizarlo,
podría incluso hacerlo aún más grácil.
A Antonia, hoy lunes, quiero entregarlo
y no encuentro otra rima para "fácil",
acabo en este verso y ¡sin lograrlo!
Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 14 de gener de 1985
Imatge: Construcción y validación inicial de la Escala de Personalidad Estudiantil Tipo A
_______________________________________
PD. Us ben asseguro que quan vaig escriure aquest sonet no sabia pas de l'existència d'aquest; tot és pura coincidència, casualitat o, ben al contrari, causalitat; doncs els factors, variables, condicionants... poden tenir semblances distants en el temps, qui diu que no?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada