Què donaria per acariciar-te el cabell!

Per si no us heu adonat del recurs que utilitzo al sonet anterior, ara us posaré un altre fent-ho més evident encara i, així, forçosament us adonareu d'aquesta particularitat que comparteix aquest amb el que el precedeix. Si un sonet sembla ja complicat de per si pel motiu que ha de tenir un nombre determinat de síl·labes a cada vers i una estructura 4-4-3-3, afegit a que originàriament havien de rimar els versos però també d'una manera determinada -per exemple: ABBA ABBA CDC DCD o bé ABBA ABBA CDC CDC o ABBA ABBA CDE CDE o també ABBA ABBA BAB ABA, etcètera- si li sumem el fet que estigui també condicionat, no sols pel final del vers sinó també pel principi, semblaria a priori que estem complicant més encara l'estructura i, com a conseqüència, condicionant més el contingut per la forma. Però si tenim una certa pràctica, la forma, l'estructura ens facilita la creació dels versos perquè partim de quelcom que ja ens ve donat. Un dia m'agradaria parlar una mica a fons dels sonets, ja que és un tipus de poema que dóna molt per jugar i fer coses fins i tot divertides, però ara em limitaré a posar-vos un altre sonet en castellà (penseu que jo vaig estudiar tot en castellà a l'escola i fins fa uns 3 anys no havia escrit cap poema en català). Així que, sense més a afegir per ara, us en deixo un altre; recordeu que utilitza el mateix recurs que l'anterior (La Teresa m'agradava quan feia 3r. de Psicologia a la Uni, amb la seva cabellera llarga, salvatge, sempre ben cuidada i d'un color groc-foc) :


Soneto de tu cabello


Tempestad y fuego tu cabello es,
Enarbolado contra el mismo viento,
Refulgente, nunca de sol exento,
Encendido amarillo como la mies.

Se mueve con la elegancia que tus pies
Acarician la tierra a paso lento
Mientras vas y vienes, por un momento
Esclavo al balanceo que tú le des.

Gravemente lo peinas, y a la sazón
Usas tu astucia para hacerlo bello;
Suave imprimes tu toque de distinción.

Tarea diaria te impone ello,
Aún se te olvidara en alguna ocasión
Seguiría siendo luz y destello.


Jordi Gomara i Pérez
Barcelona, 1 de març de 1988


Fotografia: el CacOndeO.cl

Pres d'amor

Ara un altre poema en castellà, aquesta vegada un sonet. Un sonet és un tipus de poema molt especial. Si seguim els cànons clàssics, haurà d'acomplir uns requisits predeterminats que no sempre faciliten la feina, ni de lluny. Ara bé, si t'especialitzes en sonets, la seva estructura tan "rígida" si voleu, encara us pot facilitar la feina molt; sembla un argument contradictori, no? Doncs no ho és. En aquest món tot és així, és qüestió de practicar i així s'aprèn, no existeixen els genis, tot és qüestió de feina, a vegades callada, molt silenciosa, però clar, després cal mostrar la teva creació perquè del contrari per què la fas!. El sonet quan el construeixes en hendecasíl·labs, generalment en la seva època de més glòria guardava una sèrie de característiques; la rima era ineludible, i aquesta és la gràcia del sonet perquè sinó no té massa sentit tampoc.

Quan és en hendecasíl·labs (versos d'onze síl·labes) però també en versos alexandrins (14 síl·labes cada vers) sol guardar clàssicament unes estructures determinades però la teva creativitat pot donar peu a variacions diverses amb més o menys gràcia. El que us presento ara té una certa particularitat que va ésser utilitzada molt en segons quines èpoques, però jo no us la diré perquè, entre d'altres coses, és molt fàcil de descobrir, vaja, que ho deixo molt clar. El sonet és també de joventut però m'agrada especialment. Us haig de dir que un molt bon amic meu, directiu d'una editorial de les més importants a nivell internacional i catedràtic d'Educació Social, em va dir un dia que era el poema meu que més li agradava perquè era lògic de principi al final i guardava una estructura perfecta amb una continuïtat magistral en el discurs. Ara després jo li vaig dedicar a ell un sonet per burlar-me dels seus arguments i de les crítiques que feia dels meus poemes; un altre dia us el posaré.

Com sempre, no tothom sabrà valorar-lo com el seu creador, el qual coneix com s'ha parit l'obra i perquè cada cosa està on està i no està en un altre lloc, o el perquè hi ha coses que no estan dites d'una altra manera diferent. Però bé, ja us he dit, no crec en els genis i jo no en sóc ni de lluny un d'ells, només sóc un artesà que fa les coses més o menys com sap i creu convenient. A qui li hi arribi fantàstic, qui no ho entengui, mala sort. Això de la poesia és molt particular i connectes o no connectes amb el creador i la seva obra. No estic anant de cregut, sabeu molt bé que jo no sóc així, ans el contrari, però bé, de tant en tant cal fer també una mica de conya també i la veritat és que hom gaudeix també presentant allò que ha creat als altres, què carai!

Soneto de la prisión

Cárcel, para mí, es tu cuerpo grave,
Atado estoy de piernas y de brazos,
Rendido, atrapado entre tus lazos,
Muriendo por besar tu pecho suave.

Enero fue rauda, pasajera ave,
Noviembre dibujó sus fríos trazos,
Todos los meses van, como a reemplazos,
Ensalzando la vela de tu nave.

Quién pudiera encontrar a tal ventura
Un embrujo, pócima o jarabe;
Invadir tu resorte de ternura.

Estar en poder de tu oculta clave,
Robarte con un beso la cordura
O morirse en esta celda sin llave.


Jordi Gomara
Barcelona, setembre de 1985

Fotografia: EL COLOR DE MIS BESOS

Sonet de Nadal (Rescrivint Rosa)

Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, amb diferent disfressa
però et reconec, sempre hi tinc tal certesa;
sent desembre ja endevino el teu pas.

Ets allò que a mi em cal en cada cas,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a dalt quan el meu vol és ras.

I llavors m'obligues a millorar,
a fer patent tot aquell contingut
encara en mi latent, l’aprenentatge

d'aquests darrers mesos, tot enfrontar-
me amb la realitat valent i tossut,
per oferir-te el meu nou equipatge.


Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2.005 Sonets
(Adaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1.989) (Readaptació: 27 de desembre de 2006)

Poemari: Efímera rosa de invierno

IMATGE: Muntatge en Microsoft Photo Editor sobre una fotografia nocturna del Call Jueu de Girona, original de l'autor (jo mateix) presa durant la dècada dels anys 80 (sense data exacta)

*** La fotografia original en color (escanejada de forma casolana) podeu veure-la a ITACA2000 ARTS (Ombres i boira)

La faula de la transició democràtica

Eren els anys de la transició democràtica,
tu, per suposat, encara no havies nascut
jo anava a la moda amb un texà una mica brut
i no hi pensava massa en la renda per càpita.

Vivia a casa dels pares, m'ho donaven tot,
sempre que ho fem parlant en termes econòmics.
En aquella època llegia molts còmics
i de Dostoievski no m’hi perdia cap mot.

Era un fill de la puta dictadura,
dels millors anys de la lluita al carrer,
dels autobusos cremats, de les classes d'anglès.

Vindria després una nova legislatura,
l'esquerra al poder!, sí, hi vaig posar molta fe;
i encara intento "arribar” a fi de mes.

Jordi Gomara, Vallromanes, 3 de desembre de 2006. Sonets

*Recomano llegir l'adaptació d'aquest sonet al castellà, car encara que el sentit general d'aquest no canvia, en traduir-ho, he modificat sensiblement el redactat d'alguns versos

La faula del piano i la fava (Elogi de la pipa)

Estirada al llit tranquil·la jeies, m'hi esperaves.
Fumava jo un dolç vainilla incandescent,
fusta cremada, fragància incontinent,
regalia aromàtica al paladar, sens trava.

El nen dormia al seu llit, què somiaves?
querubí, serafí, què hi transcorria a ta ment?
Els meus llavis exhalaven fum plàcidament.
La lluna somreia llunyana, s’hi passejava.

Més tard vaig apagar el llum, crepusculejava.
A les palpentes, al passadís, tal que invident
jo contra el piano vaig fer sonar les octaves,

et llevares i relliscaren les teves bragues,
el nen hi seguia dormint angelicalment,
i allà mateix, do, re, mi, fa, t’hi endollí ma fava.

Jordi Gomara, Vallromanes, 2 de desembre de 2006. Sonets

(Adaptació al català de l'original en castellà)

Fotografia extreta de: http://www.faviles.com/la_pipa.htm