El cas "Mireia Galindo"

Mireia Galindo, fenomen sociològic o efluvi primaveral?

Per diverses circumstàncies personals i professionals m'ha tocat tractar amb un bon grapat de gent "coneguda" i "reconeguda" a aquesta vida, gent "destacada" -malgrat que tothom destaca en alguna cosa- allò que diuen "gent important" -malgrat que important ho és tothom i ningú, si voleu- però no recordo ara mateix un cas semblant al de la Mireia Galindo. La meva memòria no arriba a trobar una referència més o menys propera en el temps d'un fenomen tal com el de la Mireia. En un termini tan curt de temps i d'espai no recordo haver-me trobat que es parlés tant d'una persona o persones mínimament properes a mi en els mitjans de comunicació que queien a les meves mans casualment o que escoltava quan jo era també de forma casual en algun lloc. Agafo un diari i s'hi parla del cas Mireia Galindo, vaig conduint el meu automòbil tan sols uns quants quilòmetres i a la ràdio en parlen de Mireia Galindo. L'última i més grossa ha estat aquesta mateixa tarda quan, estant en un magatzem de materials per a la construcció -l'últim lloc on m'ho imaginaria- he sentit com parlaven a la ràdio del llibre del Carlitos mentre oïa la dolça veu de la Mir acariciant els meus sentits.

Bé, està clar, la Mireia Galindo és el fenomen d'aquesta primavera, potser qui sap si també serà la cançó de l'estiu. Si en comptes del Chiki-Chiki o del Casanova, l'Estat Espanyol o Andorra, respectivament, haguessin presentat la cançó I el meu cony es diu Carlitos, de ben segur que haguessin guanyat el festival d'Eurovisió.

Fotografia: Gisela - 'Casanova' - Andorra