Ahir escrivia el post núm. 100 però raons de força major –el naixement de LA NENA- van impedir-me fer-ne la celebració, doncs calia "celebrar" el "gran esdeveniment" (ha, ha, ha...): La princesa Letizia dóna a llum una nena a les 2.35 de la matinada
• Va ingressar al vespre a la Clínica Ruber amb Felip i enmig d'una gran expectació
Ojo al parche! això l'he copiat de l’edició digital de El Periódico de Catalunya; fixeu-vos-hi bé, posa que va ingressar amb “Felip” (sic). Adoneu-vos de la coincidència entre “Filip” i “Felip”, la primera en el bloc de Letizia Ortiz i la segona en el Periódico de Catalunya. Quines confiances aquests de El Periódico o es que també comparteixen alcova?
Bé ara anem a l’assumpte que em porta aquí. Sé que el fet d’arribar a escriure 100 posts, realment no té massa transcendència, però a causa que molts bloguers i blogueres i/o blocaires ho celebren, per quin motiu no ho havia pas de celebrar jo també? Doncs, sí, renoi!, estic de celebració, avui em toca vestir-me de centpostejador! Puc aprofitar, si no us molesta pas, per a fer una petita valoració de la meva trajectòria bloguística.
Vaig començar amb el meu bloc el dia 12 de febrer d’enguany; sense saber massa bé que era una bitàcola digital. Jo ja disposava en internet d’una pàgina o sistema web que, a hores d’ara, es troba certament abandonat, encara que tinc en perspectiva tornar-lo a redissenyar en format i continguts; no sé quan, però ho faré. La meva idea primera no era, de fet, posar en marxa exactament un diari digital, sinó que volia crear una espècie de pàgina web interactiva en format PHP que servís, entre d’altres coses, de punt de trobada de manifestacions culturals, artístiques, moviments socials, etc., i que fos, al mateix temps, un lloc on anar penjant notícies, opinions, etc., però amb participació d’altres persones, col·lectius, grups.... (Com que no en tenia massa coneixements, en comptes de fer una pàgina en PHP personal, vaig optar per això de les plantilles ja fetes, el weblog). Desprès s’ha convertit en el meu “gran diari” personal, amb les meves dèries, inquietuds, opinions, etc., que, en un principi, també era part del contingut que havia de mostrar i emmagatzemar aquesta pàgina web. Amb el temps he descobert que la interactivitat s’hi trobava a la xarxa amb els/les altres blocàires –en allò que anomenem blogosfera- i que era, aquesta, realment, el punt de trobada d’allò que et vingués de gana, entre els que ens vingués de gana.
Pel tema de les visites no em queixo pas, no està malament; estic totalment en contra de la competitivitat, no vol dir que em mi no hi niï, però tracto de totes les maneres possibles de combatre-la; aquesta és una de les idees que guia el meu bloc i la meva vida: la idea d’Ítaca (d’aquí el nom del bloc), la utopia....; reconèixer les meves limitacions, els meus defectes, identificar-los, delimitar-los per combatre’ls en la mesura del possible, aprendre’n progressivament i paulatina per a desfer-me’n cada cop millor, i “progressar” com a persona, entre d’altres assumptes. Intento fugir de la competitivitat, la pedanteria, el narcisisme, etc.; aquest és un dels grans reptes del meu afer bloguístic i, si més no entre d'altres, el repte com a persona, si voleu. Per aquest motiu, malgrat que estic donat d’alta a Technorati, no el segueixo, ni m’interessa massa i, de manera especial, perquè els/les que “pengem” de lamevaweb.info tenim 3 adreces diferents, com a mínim, del mateix bloc, per exemple, jo hi tinc:
http://www.lamevaweb.info/1249
http://www.lamevaweb.info/itaca2000
http://itaca2000.lamevaweb.info/
Per a saber les persones que m’hi enllacen o han parlat del meu bloc, hauria d’anar obsessivament i compulsiva a fer una recerca intensiva contínua de cadascuna de les tres adreces electròniques, cosa que ni m’interessa, ni m’he proposat mai i, a més de ser del tot “improductiu”, m’atabala molt. A mi, personalment, i , sense ànim de molestar pas, em sembla tal cosa una conducta de ments narcisistes, egocèntriques, malaltisses... i jo vull lluitar contra qualsevol tipus d’obsessió, compulsió, neurosis, etc.; hi estic més tranquil.
Tampoc he seguit la norma –si és que hi ha cap norma- d’escriure un post diari. Això va com va, hi ha moments que tens o no moltes coses a dir, estàs disposat o no a dir-les, és un bon moment o no per a dir-les, te’n sents capaç o no, etc. Hi ha cops que hi escrius molt i d’altres no ho fas i santes pasqües!, no passa absolutament res, més o menys com tantes d’altres persones a la blogosfera.
Estic superagraït a tots/es aquells/s que m’hi enllacen, que em llegeixen, que m’envien comentaris, etc., però en el meu afany no està pas el fer de detectiu internauta per a alimentar el meu ego, no ho necessito pas i espero, pel meu bé, no haver de necessitar-ho. Cal dir que mai no he rebut, que jo recordi, un comentari desagradable o fora de to, ans al contrari, i això és de destacar, la qual cosa em demostra que vaig, si més no, pel camí no del tot erroni. La gent sempre ha estat atenta, respectuosa i amable amb mi, de la mateixa manera que crec que he fet, o al menys ho he intentat, de ser atent, respectuós i amable. No tolero, ni toleraré, però, aquelles actituds que em semblen una agressió als drets fonamentals de les persones -tinguin aquestes l’edat que tinguin-, i “em llençaré al coll” de qualsevol o qualsevulla que ataqui els drets i les llibertats dels altres, que utilitzi maneres dictatorials, que practiqui o proposi adoctrinaments o qualsevol tipus d’hostilitat gratuïta; a vegades només per l’afany de “fer-se veure”, tanmateix això no condueix pas al propòsit de millorar la convivència social. Lluito, en la mesura del que puc, per un món millor per a mi i per a tothom (coses que van unides indefectiblament una de l’altra) d’iguals -malgrat que diferents, o que no pas idèntics- equitatiu, solidari, no competitiu, etc. Aquest és un dels principis inalterables, segons la meva opinió evidentment, que hem de mantenir si creiem en un món millor per a tots, amb persones millors, que hi col·laboren, s’hi entenen i s’hi ajuden. L’insult gratuit, el despreuament per l’altre, la pedanteria, intentar guanyar posicions en cap rànking, competir amb ningú, mai –si ho he fet, perdoneu-me- no ha estat, ni de lluny, la meva intenció.
De la mateixa manera, felicito als/les creadors/es dels blocs Maresme Confidencial, Missatge rebut i Gotes d’Isnel per la feina feta i perquè són els tres blocs més llegits en català, pel que a mi em consta (crec també que en Tristany de Pinós està per aquí aproximadament, però no tinc cap element comparatiu més o menys fiable per a mesurar-ho i, a més a més -com els/les que he anomenat anteriorment-, suposo que ell també "passarà molt", sense risc d'equivocar-me massa, de rànquings de visites, vaja que “le debe importar un pepino” cosa tal). No els envejo pas, ans al contrari, doncs entenc que en el seu ànim no està la idea de competir ni de ser els més llegits, ni d’altres bestieses per l’estil, però, malgrat tot, per la seva capacitat de dedicació, el seu bon afer i les simpaties que han pogut despertar han aconseguit un repte alt que no cal menysprear, ans al contrari, alabar perquè s’ho mereixen.
I, finalment, disculpeu-me de qualsevol bestiesa que se m’hagi pogut escapar i per parlar de mi potser de manera grandiloqüent en qualsevol lloc d’aquests post; tot m’ha sorgit d’aquesta manera i tenia ganes de dir-ho, també sense pensar-ho massa, i per què no? Malgrat que a aquestes hores de la matinada “a uno a veces se le puede ir la olla”, ha, ha, ha.
Moltes gràcies a tots i totes els/les companys de la blogosfera
Salutacions fraternals i sinceres
***Fotografia
Intento no perdre’m mai, si puc, el programa La nit al dia de la Mònica Terribas aTV3 (malgrat que habitualment em quedo dormit al sofà) no sols per l’originalitat pròpia del programa, el bon afer i la professionalitat de la directora i presentadora, per la qualitat dels convidats i de les entrevistes, sinó també perquè crec, i penso no anar pas massa errat, que és un dels apartats d’allò de més lúcids que hom hi pot trobar avui dia als mitjans de comunicació tradicionals. L’altre nit vam poder gaudir l’entrevista a Manuel Valls, diputat a l’assemblea francesa i alcalde d’Evry, a la regió de París; una de les ciutats que han viscut més en si mateixes els incidents violents darrers a l’estat francès. Em va sorprendre molt que, com alcalde d’una ciutat de 50.000 habitants –o sigui que va viure tan a prop els esclats de violència- i que, com a membre de l’assemblea francesa, fos tan autocrític i “sincer”, com a polític, sobre les possibles causes que haurien portat, com a conseqüència, cap a aquests incidents. Va posar molt en dubte especialment allò que alguns anomenen els valors de la república francesa i va declarar que el problema francès venia arrossegant-se a causa d’una política molt mal duta a terme durant els darrers 30 anys, on hi han hagut governs tant de l’esquerra com de la dreta francesa, afirmant que els aldarulls havien posat al descobert no tan sols que la política francesa havia estat un gran fracàs, sinó, a més a més, que aquests incidents han servit per a poder començar a reflexionar-hi i tractar de poder construir a partir d’aquí un nou tipus de model social que fos més just socialment, apostant especialment per l’educació i el model cultural. 
" />
