El mar rugeix amb el seu desemparament mineral,
mineral i humit,
mineral i biològic,
ancestralment fort
però amb una feblesa incerta,
amb una feblesa de carrers de pedra
i fanals de gas en la penombra dels segles.
no massa productiu a vegades,
amb una fredor que et congela les venes
i el cor defalleix una mica quan li toca;
onades verges, vegetalment adormides,
et faran despertar de la fantasia inhabilitant
de cames i braços al límit de l’horitzó.
un cos traïdor que trenca velers,
sinuosament es deixa portar del vent
i no sempre et parla a l’oïda
car ventricularment et pot matar,
camaleònicament tragina tempestes
mentre el velam del teu ventre s’arrigola de fulles seques.
doncs suposadament pot curar ferides i absències,
amarat de sol i de lluna pot donar-te estels de plata
que naveguen suaument sobre la seva pell cristal·lina.
El mar és vitalment omnipresent
i ens habilita de forma inexorable,
transmuta les essències pures
i té una manera de ser força progressista
doncs el seu immobilisme és científicament aparent.
actua de manera precisa i inevitable,
i tanatòriament tu sempre hi tornaràs,
té la casa a les afores i una autopista de peatge,
i encara que t’hagis instal·lat amuradadament al centre
qualsevol cap de setmana pot inundar la teva llar.
El mar, sens dubte, té un cansament de segles...
Jordi Gomara. Vallromanes, 29 de novembre de 2005. Temps de neus
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada