A foramar

No puc dormir,
la nit em desmesura pell endins.
Ja són les quatre de demà,
potser una mica encara més, i ara
m’acabo de desjaçar i m’hi estranyo,
la màquina que em desapnea
em desvetlla el cor i l’ànima,
i així se’m trava el caminar;
i no me’l reconec, ni tan sols
les teves passes cansades i humides de penombra,
tristes a cops, perdudes terra endins,
i aquest mateix cos que em deshereta
i que em demana un glop d’aigua que no li puc apropar,
doncs la glaçada és persistent, i ja saps
que ara és temps de neus. I no ignores
que el crit aquest que vam cridar junts
de certes vegades és un sospir mut
ple de silenci i espera, i mentrestant
jo sojorno on solc, a foramar
però a propriba, doncs busco la sal
insistentment i desesperada;
la sal, la sal marinada, i jo mateix
que m’hi perdo en les paraules que escric
i que no sé dir-te el cognom,
el cognom de totes les nits cardant
la puta computadora, la puta amant
viciosa, que humiteja els meus dits,
i aquest tractament de textos que no fa cap tractat
tracta d’endinsar-me mar endins, però no sap
que la mar neix d’un riu i aquest riu
és pluja nostra temps enllà.

Jordi Gomara, Vallromanes, 28 de novembre de 2005. Temps de neus

***Fotografia