Deixant de banda el tema de la discussió al parlament espanyol per acceptar a tràmit o no la reforma d’estatut d’autonomia de Catalunya –reforma que tampoc és la panacea per als ciutadans i ciutadanes individualment ni col·lectiva com a poble i que, quan sigui retallada a les corts espanyoles, ho serà encara menys- volia portar aquí una consideració. Haig de dir que no entraré a fer valoracions de les diferents intervencions d’ahir al parlament; només vull comentar que, per a mi, la delegació catalana va estar “impecable”, especialment en Carod Rovira, amb el seu carisma –aquest polític ningú pot posar en dubte que és un autèntic crack i amb diferències notòries respecte d'altres-, Manuela de Madre va jugar molt bé el seu paper, i Artur Mas va fer també, per a mi, una molt bona intervenció. En Duran Lleida en algunes al·lusions al PP també em va agradar força; malgrat tot, a cops, una mica pesadet i fluix. En Puigcercós, un altre crack, el que vaig veure d’Herreros d’ICV-EUiA també una mica fluixet; n’esperava més. En Duran Lleida té el problema que ataca molt la dreta però no sabem mai si ell està encara més a la dreta que la dreta. En tot cas, ja bé que els coneixem als d’Unió Democràtica, malgrat que junts amb els de Convergència Democràtica fan un tàndem que déu n’hi do; avui mateix, que al parlament espanyol començava a discutir-se la futura llei d’educació, ja estaven els de CiU de nou al costat del PP i ja sabem per quins motius: la paraula de Déu és inamovible –com per al PP la constitució espanyola; cosa que CiU els criticava-, a part de defensar el dret a l’elecció per part dels pares amb peles quin tipus d’educació volen que s’imparteixi als seus fills, etc. Sempre advocant aquests de CiU per les igualtats i les llibertats de les ciutadanes i ciutadans (“al revés te le digo para que me entiendas”); i és que “aunque el burro se vista de seda...”
Del que realment volia tractar avui, i sempre en relació al dèficit democràtic real en la nostra societat internacional, és del dret a la independència dels pobles. Imaginem que les nacions i/o els estats són similars a un grup o a una organització determinada. Els grups, col·lectius, associacions, organitzacions... estan composats per persones o per entitats diverses. Els estats estan composats per pobles, regions, autonomies, nacionalitats, províncies o d’altres similars. Doncs bé, pensem que per a Espanya, les comunitats autònomes o nacionalitats diverses serien persones o entitats que formen un grup, el grup anomenat Espanya. Ara imaginem un grup composat de diversos subjectes que hem organitzat una associació, o entitats diverses que hem conformat una organització o grup d’associacions. Si qualsevol persona o entitat d’aquesta organització vol abandonar-la, oi que, en cap cas, li ho impedirem i mai no serà agredida per tal que no se’n separi? Evidentment que no, sinó quin tipus de democràcia interna ordenaria tal grup o organització. Fins i tot, les organitzacions jerarquitzades, com ara l’exèrcit, no obliguen pas els seus membres a continuar dins d’elles a la força, les persones o entitats integrants poden marxar quan vulguin sense cap problema. Ara bé, si aquesta organització fos un grup mafiós, oi que no se li permetria a cap persona abandonar-la? Se li amenaçaria amb perdre la vida si volgués ni tan sols intentar-ho, d’alguna manera, aquesta persona es troba segrestada pel grup; és tracta d’allò mateix que els passa a les noies que són segrestades dins dels grups mafiosos i obligades, per exemple, a exercir la prostitució en contra de la seva voluntat. Quan complir el servei militar era obligatori pels homes, tu no podies abandonar l’exèrcit mentre no acabessis aquest servei militar, perquè t’obligaven a complir-lo, perquè hi eres condicionat, perquè tu no hi eres d’una manera voluntària, negociada, acordada; en definitiva, perquè havies de formar part car l’exèrcit manava sobre el ciutadà, tenia la força d’obligar-te a ser-hi sense cap més requisit, semblant al que podia ser considerat un segrest pel motiu que es feia en contra de la teva voluntat i, la majoria de les vegades, de la teva pròpia família. Evidentment, estem parlant de formes de procedir no democràtiques en absolut.
Ara bé, sabem que un grup normal i corrent, amb un funcionament més o menys, democràtic qualsevol membre d’ell pot marxar per les bones i prou. Però és possible que si el membre és valuós pel grup, aquest intenti que tal persona o entitat no l’abandoni. Per portar a terme aquesta acció, el grup o organització haurà d’intentar convèncer al membre o entitat que vol abandonar-lo, d’aquesta manera posarà en pràctica mètodes de persuasió, que, en definitiva, generalment consistiran en intentar una negociació que sigui sempre favorable al membre que vol abandonar per tal que no ho faci; se li oferirà alguna contrapartida si no marxa del grup. Llavors, el membre o entitat que vol separar-se podrà imposar unes condicions determinades al grup per tal de no abandonar-lo. En aquest punt, el grup haurà de valorar si aquests condicionaments són assumibles i en la mida que el membre o entitat sigui important o no per al grup. El grup o organització acceptarà o no les condicions o proposarà a canvi una altra contrapartida i, si més no, s’entrarà en una fase de negociació de tal manera que l’individu o entitat “separatista” sempre en traurà algun profit afegit si el grup li demana la seva continuació dins d’aquest.
Mirant els exemples anteriors podíem llavors acceptar molt clarament l’afirmació que Catalunya i el País Basc, per exemple, es troben segrestats dins l’Estat Espanyol, sinó no s’entén de cap manera que no puguin, ni de lluny, plantejar una separació d’aquest. D’altra banda, em sembla exorbitàdament ridícul el fet que el País Basc o Catalunya vagin a demanar almoina a les Corts Espanyoles, doncs quan un membre o entitat d’un grup o organització vol marxar és aquell qui ha de posar les condicions per a continuar dins del grup. Això, precisament, això, i no una altra cosa, és el que haurien de plantejar els representants del parlament català quan van al parlament espanyol: “senyors i senyores si vostès no volen que marxem que és el que estan disposats a negociar com a contrapartida”. Fora d’aquest joc jo ja no hi entro; per aquest motiu no estic d’acord en cap estatut d’autonomia per a Catalunya. Votaré que sí quan facin el referèndum segurament, dependrà molt, en qualsevol cas, del que ofereixi als ciutadans i ciutadanes un cop sigui definitiu i en la mida que hagi estat negociat amb entitats que ens representen. Tanmateix, nosaltres, com a poble, i a través dels nostres representants, no hem de demanar res, nosaltres hem d’imposar les nostres condicions per a continuar dins l’estat espanyol. Si aquest estat ens ho nega i ens impedeix per la força abandonar-lo, hauria d’existir a nivell internacional algun organisme que garantís els drets i llibertat dels països, nacions i pobles. Però no hi existeix tal organisme, i no existeix pel fet que no hi ha una veritable democràcia i cap “comitè de garanties” que vetlli pels interessos, llibertats i drets dels pobles i els/les ciutadans del món. Qui ha dit que visquem en una democràcia? Visquem en un totalitarisme, en una dictadura –el poder imposa, el poder no negocia-, la nostra democràcia és un llop amb pell d’ovella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada