Quan no trobo la lluna, tu em portes el sol

(Fotografies: Alejandro Filio, Joan Isaac, Sílvio Rodríguez i Tania Libertad)

A través de mi l'Albert ha pres contacte amb la música i la poesia d'Alejandro Filio. Al comentari d'un post seu li vaig dir que jo faria un altre dedicant-li un parell de cançons d'aquest autor perquè em venia de gust fer-ho, simplement, i perquè vull que sàpigues Albert que, molt sovint, quan estic sense la lluna, tu "vienes con el sol":

SENSE LA LLUNA


Powered by Castpost
Si el teu nom repeteixo
quan el dia s'acaba
o a la nit, als teus braços.
Si el perfum que destil·les
ha eixamplat la distància
entre pit i guitarra.

Si els meus dits entre acords i harmonia
cerquen bojos el teu cabell negre
per què vull cels tan immensos
si la lluna del teu cos no hi és.

Si entre el vers i la pausa
s'obre un blau profundíssim
que blaveja les hores;
si a contrallum et miro,
el teu cos delimita
la bellesa més nua.

Si el que canto no té prou alçada
i entonant-te jo volo i respiro,
no estic sol, m'acompanyo,
em segueix l'estela del meu cant.

Puc parlar de tu com la meva ombra
ets silenci, veu, cançó i amiga;
puc trobar el teu rastre si ho volgués així,
sé perfectament on et vaig deixar.

Lletra i música original en castellà (al final d'aquest post): Alejandro Filio
Canten: Joan Isaac i Alejandro Filio
Adaptació de la lletra al català: Joan Isaac
Àlbum: Joies robades. Joan Isaac (2002)



VIENES CON EL SOL



Pides que diga lo que estoy pensando,
el cómo del porqué y el cuándo
pero vienes con el sol

Pides que deje de beber cerveza
que ponga juicio en mi cabeza
y luego vienes con el sol

Pides una estrella
para sonreír con ella
luego pides un lucero
para atarlo a tu cabello
y es que vienes siempre
o casi siempre vienes con el sol

Pides que deje en paz el noticiero
que sea mejor el cocinero
pero vienes con el sol

Pides que se suspendan los ronquidos
que se agudicen los sentidos
y al cabo vienes con el sol

Pides una tregua
bajo el mar a tantas leguas
que no acose a tus encantos
aunque yo me siga helando
y es que vienes siempre
o casi siempre vienes con el sol

Pides una canción de amor
que te confirme que soy tuyo
pides que cuide más la voz
y que no ataque a quién se acaba el mundo

Pides que mire todo en positivo
que se me olvide el enemigo
pero vienes con el sol
Pides la discreción y la cordura
la risa contra la amargura
y al cabo vienes con el sol

Pides tantas cosas
y yo sigo a manos rotas
procurando hacerme el bueno
para ver si así te tengo
y es que vienes siempre
o casi siempre vienes con el sol

Lletra i música: Alejandro Filio
Canten: Alejandro Filio i Sílvio Rodríguez
Àlbum: Un secreto a voces. Alejandro Filio (1998)




SIN LA LUNA


Powered by Castpost

Si repito tu nombre
después de otra jornada
y otra noche conmigo,
si tu olor me recorre
y entre pecho y guitarra
se hace más el vacío,

si estas manos entre acorde y acorde
acordándose van de tu pelo
no hace falta tanto cielo
si la luna de tu piel no está

Si entre verso y respiro
se abre un azul profundo
que va tiñendo el tiempo,
si a contraluz te miro
y se hace más agudo
el filo de tu cuerpo,

si esta nota no alcanza a tu tono
y entonándote vuelo y respiro
no estoy solo, voy conmigo
y la estela de este canto atrás

Puedo hablar de ti con mis amigos,
mi canto, mi silencio, mi conmigo,
puedo hallar tu rastro si lo quiero hoy
sé perfectamente donde te dejé.

Lletra i música: Alejandro Filio
Canta: Tania Libertad
Guitarra: Alejandro Filio
Àlbum: Un secreto a voces. Alejandro Filio (1998)

Que la seva crisi la paguin ells

Ja que tinc un mitjà de difusió electrònic i ho puc fer, i crec que és el meu deure com a ciutadà fer-ho, i perquè ho veig important i necessari, i perquè crec que els temps estan canviant i hauran de canviar si volem viure en una societat i en un món sostenibles, us passo la següent informació:

El pròxim 29 de Novembre sortim al carrer contra la crisi! Ni un euro pels bancs, que s'han folrat i ara tiren la gent al carrer.

És vergonyós que ZP li doni 100.000 milions d'euros als bancs que no paren d'anunciar beneficis.

En aquest moments i després d'haver-se omplert les butxaques acomiaden a gent de Nissan, Frigo, Simon, Pirelli, Delphi i tants i tants treballadors de la construcció...

A sobre ara ens volen fer treballar 65h amb una nova directiva Europea

Volen culpar els immigrants de la crisi amb la directiva del retorn.

Privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues. Més de 100 sindicats, seccions sindicals, organitzacions polítiques, socials i persones a títol individual ens hem unit que això no pot ser!

Partcipa! Cada dijous al carrer Vistalegre nº 15 a les 19h.

Parla amb els teus col.legues i organitza alguna cosa al teu poble, o barri. Ja hi ha gent a Molins de Rei, Sabadell, Sant Vicenç dels Horts, Nou Barris,
Gràcia...

La seva crisi, que la paguin ells!

No a les 65h!

Cap desnonament per motius econòmics!

El 29 de Novembre a les 17:30 de la tarda a Plaça Universitat de Barcelona.

Gran Manifestació! Això només és el començament!

Passa-ho!

Contacte: no65hores@llistes.moviments.net

______________________________

Llista-Aturemlaguerra mailing list
Llista-Aturemlaguerra@grups.pangea.org
http://www.grups.pangea.org/mailman/listinfo/llista-aturemlaguerra
Web de la Plataforma: http://www.aturemlaguerra.org

Immobiliària Montilla

"I la gent que pot consumir, que s’ha de canviar el cotxe, ho hauria de fer, i la gent que necesita un habitatge i té recursos per a fer-ho, ho hauria de comprar..." (José Montilla, president de la Generalitat de Catalunya dixit)

Així el teu fill i el teu veí conservarà el seu lloc de treball i tu i ells us en podreu comprar. Aquesta és la solució a tots els mals: CONSUMIR. I els joves que no poden comprar-se ni llogar un habitatge -i hi han de viure a casa dels pares- aquí trobaran la solució. I jo podré comprar-me un Ferrari perquè així ajudaré els treballadors de les empreses automobilístiques.

I tu t'ho creus tot això?...

Mireu-vos, si voleu, el vídeo aquí, és molt curtet, no us faré perdre massa el temps

** També us recomano encaridament aquest article de Jessica Fillol:

Buen momento para comprar, según Beatriz Corredor

Sempre hi ha un dia per tot, fins i tot per a Eva

Vivim en una societat hipòcrita, consumista, neocapitalista, neoliberal que ens inventa dies per a cada cosa, maratons per a recollir diners com en els bons temps del franquisme, el dia de nadal, el dia de reis, el dia de sant jordi, etcètera, i la resta de dies què?

En tot cas no seré jo qui digui que no és bo que hi hagi el dia de la dona maltractada, potser amb una bona educació psicològica i emocional basada en "valors" i no tant en continguts, no caldria convertir l'any en un aparador de dies per a cada cosa. És una moda de la nostra societat "democràtica" de doble moral on també les empreses més assassines tenen alhora la seva fundació d'ajuda als pobres.

Ara jo dic: no facis ni reivindiquis res tan sols un dia de cada any, fes-ho i reivindica-ho tots i cadascun dels dies de tots i cadascun dels anys. Com si fos tan fàcil! Però, si més no, aquesta idea és un bon punt de partida, una "guia de vida", s'ha d'intentar. Com a mínim, cal no deixar-se prendre el pèl d'un "sistema polític estètic".

En tot cas, tenint en compte que no havia dedicat ni una ratlla a la dona maltractada, en dedicaré aquí una cançó d'autor barroca (sí, una cançó de tall barroc), del "geni" de Sílvio Rodríguez (per cert una cançó molt irreverent), com a petit i humil homenatge. Que la gaudiu perquè és d'allò més original:



EVA

Eva no quiere ser para Adán
la paridora pagada con pan.
Eva prefiere también parir,
pero después escoger donde ir.
Por eso adquiere un semental
y le da uso sin dudas normal.
Eva cambió la señal.

Eva sale a cazar en celo
Eva sale a buscar semillas
Eva sale y remonta vuelo
Eva deja de ser costilla

Eva no intenta vestir de tul,
Eva no cree en un príncipe azul.
Eva no inventa falso papel
el fruto es suyo con padre o sin él.
Eva se enfrenta al que dirán
firme al timón como buen capitán
y encoge hombros Adán.


Eva. Àlbum: Oh, melancolía. Lletra i música: Sílvio Rodríguez

Anglaterra, un exemple a seguir?

Confesso no haver-me'n informat a fons però, a simple vista, l'anunci d'una baixada dels impostos que graven indirectament a totes les economies per igual i una pujada substancial dels impostos que graven directament a les economies més afavorides, sembla d'allò més equitatiu quan ens omplim la boca de conceptes com a societat del benestar i repartiment de la riquesa.

En una societat capitalista tal com en la qual vivim, sempre he defensat una càrrega més forta de l'IRPF sobre les persones i entitats que ostenten més privilegis (d'acord amb uns barems progressivament equitatius; o sigui molts trams que variïn gradualment en base a les rendes de cadascun) i una disminució o desaparició total d'aquells impostos que tothom paga per igual (peatges, IVA, etcètera). No sembla pas lògic que tothom pagui per igual si no disposa del mateix capital; que pagui més qui més tingui. Aquesta és la lògica del repartiment de la riquesa.

En aquest sentit l'anunci de Gordon Brown de rebaixar l'IVA fins el 15% -el mínim que permet la Unió Europea- i pujar l'IRPF del 40 al 45% a les rendes més altes -malgrat que sigui una mesura purament reformista- em sembla a priori un pas en absolut menyspreable si pretenem un món més "just" o equitatiu. És així una mesura clarament en la línia del que hauria de fer qualsevol govern que es declari d'esquerres, si més no. Espero que no sigui tan sols una manera d'incentivar el consum i temporal (em refereixo a la rebaixa de l'IVA) perquè la gent gasti més durant el Nadal. Incentivar el consum tampoc sembla que sigui d'allò més sensat, fora d'una lògica capitalista.

Consumir de per se, que val a dir en definitiva consumir qualsevol tipus de recursos, no ha estat mai bo ni per la gent ni pel planeta, però menys que mai en el nostre context espaciotemporal. Una cosa és el benestar i una altra de ben diferent és el consumisme. I, aquí, hi tornem a caure en la trampa mortal del capitalisme.

Ho puc dir més alt però no més clar!

Com diria el meu conciutadà il·lustre Víctor Pàmies, i d'altres, ho puc dir més alt i més fort, però no més clar: Si un personatge tan malèfic i nociu com George Bush diu que el sistema capitalista, el lliure comerç i l'economia de mercat (tot va en el mateix paquet) és el millor sistema que la humanitat ha pogut conèixer i el que ens ha aportat més benestar i felicitat en les darreres dècades, per força, per lògica (no cal haver-ne estudiat massa) ha d'ésser el pitjor sistema dels tots els coneguts i els desconeguts fins ara. No vull dir avui res més al respecte, la majoria dels que no som Bush hem patit les conseqüències nefastes d'aquest sistema i no val refundar-lo ni apedaçar-lo. Tots sabem que una carretera quan té esvorancs, tard o d'hora cal refer-la, asfaltar-la tota sencera de nou; apedaçar-la dóna resultat per un cert temps només. Les ganes d'adormir-se i no tornar a despertar amb aquest malson, les ganes de poder tornar a les aigües maternals estan present en milions de persones avui dia.

Imatge: El agua: Elemento de purificación, y fuente de vida

Més d'allò nostre

Encara que potser no és ni de lluny una de les cançons més destacades i conegudes d'Alejandro Filio, segons jo ho veig, aquesta dolça melodia és una obra mestra de la cançó intimista; potser no tant per la lletra com per la música sota el meu criteri. Començant des del Big Bang i amb una melodia i especialment amb una harmonia molt suggeridores, deixa anar molt breument -i molt de passada- unes reflexions sobre allò nostre. Ciència i creença, entre d'altres assumptes, i les incerteses d'ambdues i nosaltres enllà sense acabar d'arribar-hi. Només unes pinzellades ràpides. Em persegueix aquests dies, des que vaig marxar a Madrid i vaig tornar-hi. Vaig gravar l'àlbum F per poder escoltar-lo durant el viatge, i aquesta cançó molt especialment em té segrestats els sentits, i us la vull regalar. I de manera molt especial la vull dedicar al meu amic d'anys i panys, de la veïna localitat d'Alella, Albert Esteruelas (que sé que copsarà el sentit més profund d'aquesta petita joia poèticomusical i sabrà gaudir-ne com cal), i que fa unes setmanes va començar la seva etapa de blocaire també i al que li dec una disculpa per no haver presentat abans el seu bloc aquí.



(Aquelles persones que llegiu aquesta pàgina en un idioma diferent al català, tingueu en compte que la lletra de la cançó està escrita en castellà, de tal manera la traducció des d'aquí d'aquest text quedarà incomprensible)

MÁS DE LO NUESTRO (Alejandro Filio, 2005)
Se culpa a la explosión de un astro
Y así comienza el tiempo
Se apura en el camino el paso
Que se imagina eterno

Se abraza la pasión y acaso
Se roba del calor de un cuerpo
Pero no se sabe más
Más de lo nuestro

Se adora a lo que no se ve
Con la fe perfecta
Se añora a lo que vino ayer
Y no tocó a tu puerta

Se busca la presencia azul
De un pájaro cantando luz
Pero es más la esclavitud
Más que lo nuestro

Ay amor, más de lo nuestro
Ay amor, más de lo nuestro

Se lucha por poder y gloria
Se compra y vende en esta historia
Pero no se sabe más
Más de lo nuestro

Se intuye de otra voz la paz
Y se ilumina el cielo
Se empieza por adivinar
Y nunca por lo cierto

Se aprende para comprobar
Se prueba para no dudar
Pero no se entiende más
Más de lo nuestro

Ay amor, más de lo nuestro
Ay amor, más de lo nuestro

Lletra, música, guitarra i veu: Alejandro Filio

*Web oficial d'Alejandro Filio

*Fotografia: Portada de l'àlbum F (2005)

Equilibri de forces

Fa temps que en vull parlar però seria un article massa llarg; per aquest motiu no n'he trobat el moment ni l'expressió justa. Caldria començar potser fent una petita introducció, anar preparant el camí per allò que vull exposar; tal vegada anar desgranant-ho a poc a poc, de manera gradual. Només dir que el cosmos, el nostre planeta, el nostre cos, la nostra ment, etcètera, funcionen per un equilibri de forces. Sembla que no descobreixi res de nou, però aquesta idea és del tot fonamental per entendre la política, la societat, etcètera. I ens servirà per a veure per quin motiu el ciutadà, el treballador, el consumidor, es troba sempre en indefensió davant l'empresa per la que treballa o la que li ven un producte, davant els poders públics (que també funcionen per un equilibri de forces), etcètera. Aquesta simple idea ens serà d'ajuda per entendre per què hem aconseguit molts drets laborals, sindicals, polítics, socials, al llarg de la història i per què d'altres no. També per a adonar-nos de quin és el motiu subjacent al fet que en les darreres dècades s'estiguin perdent alguns d'aquests drets. Comprendrem potser, llavors, per quin motiu hi ha hagut tantes lluites, revolucions, guerres i tants morts per a arribar-hi. I veurem que en aquesta vida res no és gratuït, que res no ens ve donat perquè si, que tot cal lluitar-lo de valent per aconseguir-ho. Aquesta és la clau, res més, l'equilibri de forces. En parlarem.


Imatge: La sombra de l'equilibri per Jordi Bofill

No volem aquesta llei

Signa aquí el manifest de suport, jo ja ho he fet, seria bo que tu també ho fessis

* Presentació:

El govern de la Generalitat ha tramès al Parlament el projecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC). Davant aquest fet, USTEC·STEs, ASPEPC-SPS i CGT ens adrecem als treballadors i les treballadores i a la ciutadania en general per informar de les mesures que aquest projecte comporta i valorar-ne les conseqüències.

Entenem que aquest projecte de Llei no resol els problemes que avui pateix l’ensenyament públic, ans el contrari, avança cap a la privatització i l’organització empresarial dels centres públics. És per això que us convidem a fer públic el vostre rebuig a l’esmentat projecte de Llei, a participar activament en totes les mobilitzacions i a adherir-vos, com a organització i/o personalment, a aquest manifest.

* EN DEFENSA L’ENSENYAMENT PÚBLIC, NO VOLEM AQUESTA LLEI

El projecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) suposa l’obertura de vies per avançar en el camí de la privatització de sectors de l’ensenyament públic com el tram educatiu de 0-3 anys, la formació professional, el batxillerat nocturn, la formació de persones adultes, centres educatius en zones desafavorides i d’altres, com els serveis educatius, les activitats extraescolars…

A més, fa possible la consolidació i, fins i tot l’increment, del transvasament de diners públics cap a les patronals de l’ensenyament privat concertat, majoritàriament religioses, ja que manté les condicions que permeten a les esmentades patronals continuar seleccionant l’alumnat pel seu nivell econòmic i per l’origen cultural i social en els processos de matriculació. Prioritza l’oferta educativa del sector privat i confereix a l’ensenyament públic un caràcter subsidiari, alhora que reforça la ideologia dels esmentats centres privats. En definitiva, consolida el poder de les patronals, agreuja la posterior divisió social del treball en funció del tipus d’escola i afavoreix l’enfortiment de l’ensenyament confessional.

La seva aposta per la municipalització de l’ensenyament públic, a través de consorcis i/o fórmules equivalents, i la creació de centres municipals, suposarà una dispersió i un desmembrament de l’ensenyament públic que el poden condemnar a un lent procés de privatització, així com també a la desestructuració organitzativa i en l’aplicació de les polítiques educatives, curriculars i lingüístiques.

El projecte atorga també als centres educatius un caràcter empresarial i comercial, ja que els permet de completar el finançament públic amb l’obtenció de recursos econòmics propis mitjançant donacions i venda de productes, fins a la possibilitat de l’endeutament. Una pràctica que agreujarà les diferències entre centres segons el seu entorn social i territorial.

En aquest sentit, planteja un model de gestió en els centres públics de tipus gerencial, jerarquitzat i autoritari, totalment oposat a la gestió democràtica, que reduirà el paper de les estructures de participació i govern del professorat i de les famílies (claustres i consells escolars) a formar part del decorat, alhora que desregularitzarà les actuals condicions de treball del professorat, agreujarà la precarietat laboral de sectors del professorat i individualitza les relacions laborals.

La proposta que fa d’inversió pública en educació, a més de ser del tot insuficient, no prioritza en absolut la inversió en l’ensenyament públic, la qual cosa agreujarà els problemes de massificació a les aules, de manca de professorat per atendre la diversitat de l’alumnat i de manca d’instal·lacions, que pateixen actualment els centres públics.

En definitiva, les mesures que proposa la llei tendeixen a mercantilitzar l’educació al nostre país, prioritzen unes condicions que agreugen la desigualtat entre els centres i entre l’alumnat i suposen un atac a l’ensenyament públic, que és l’únic que pot garantir la igualtat d’oportunitats i el dret a una educació pública, laica i de qualitat per a tothom, sigui quin sigui el seu nivell social, econòmic i cultural.

EXIGIM LA RETIRADA D’AQUESTA LLEI

Per adherir-se al manifest i veure el llistat d’adhesions, aneu al web:

www.novolemaquestallei.cat

*Més informació a: No a la Llei d'Educació Catalana

Pan y circo (II). Yes, you can, too !

*Article imprescindible i recomanat a falta d'inspiració pròpia en aquests moments:

Cambiando el escaparate

**Cançó recomanda, de fa 20 anys, molt interessant:




PAN Y CIRCO (Alejandro Filio)

Yo no pregunto cuándo, sino hasta dónde,
aguantará este pueblo que se desangra.
Este pueblo callado de buenos hombres
que su dios ha premiado con la esperanza.

Yo no pregunto quién sino porqué causa
se ha dormido el vigía mientras asaltan.

Yo no pregunto cuántos habrán caído
en aquellas batallas que hay en la historia,
ni porqué a las estatuas en este sitio
han tapado sus bocas lazos de gloria.

Que venga el pan y el circo para los pobres
y ese monstruo nos trague con su censura,
no sea que se despierten los ideales,
se nos caiga el telón,
se nos caiga el telón,
y salga la basura.

No sé quién ha corrido por la canasta
ni pretendo saber dónde se ha metido,
mas tendrá que salir como toda rata
le aplastará una escoba para partirlo.
Música i lletra: Alejandro Filio. Àlbum: Hay luz debajo (1988)

Fotografia: Vota dos veces. Autor: Daniel Lobo

*Enllaç relacionat: Yes, we can!

Yes, we can!

Soy, un esclavo del trabajo,
¿que es lo que puedo hacer?
Desde pequeño me educaron,
A ser sumiso, a obedecer,
A ser un hombre de provecho,
Sin derecho y sin saber,
Una marioneta al servicio del poder.

Mis manos son de los bancos,
Mi alma de la iglesia,
Mi dignidad esta por los suelos,
Y mi vida sigue en la miseria.

Y si el pueblo quiere despertar,
El estado nos ofrece pan y circo a reventar.

Pasas la vida trabajando,
Sin tiempo para pensar,
Y el poco que nos dejan,
Lo intentan rellenar,
Con basura televisiva,
Toros, fútbol, drogadiccion,
Falsantes lee futuros y revistas del corazon.

¡dormidos, dormidos!
Asi nos quiere ver el sistema,
¡sumidos, sumidos!
En lo mas hondo de la caverna.

Asi no puedo continuar,
¡despierta!
Mi mente enferma y a punto de estallar,
Solo quiero despertar,
¡despierta!
La ignorancia va devorando mi inteligencia.
Soy el reflejo de tu espejo,
Es a ti, no mires atras,
Soy esa tristeza,
Que esta en tu falsa felicidad,
Soy la duda que golpea,
Tu cerebro sin parar,
Soy la pesadilla,
Que aterroriza tu bienestar.

Mi sangre es de la patria,
Mi dueño un empresario,
Mi libertad solo es un voto,
Y mi dios el gran hermano.

Y si el pueblo quiere despertar,
El estado nos ofrece pan y circo a reventar.

Pero algun dia tiene que cambiar,
Entonces compañero,
Que esta cancion te haga despertar,
Pero algun dia tiene que cambiar,
Entonces compañera a que esperas para luchar.

Y ahora el pueblo pide libertad,
La funcion ha comenzado,
Y en la arena ahora tu estas.
Y ahora el pueblo pide libertad,
Descubriendo las infamias,
De esta falsa democracia.

Cançó: Pan y circo. Grup: Los muertos de Cristo

Fotografia 1: McCain vs. Obama, ¿Y la gasolina qué?
Fotografia 2: Los muertos de Cristo en concert