Anarquia i nacionalisme

Per a totes aquelles persones que se senten anarquistes o llibertàries o simpatitzen amb aquesta "ideologia", moltes de les quals no "combreguen" amb els nacionalismes, us vull portar aquí un article que fa compatible l'anarquisme amb la idea de "sobirania nacional", partint de la base que l'anarquisme pel fet que és internacionalista s'oblida, sovint, que una societat anàrquica, i especialment si és assembleària, ha de dividir-se inevitablement en quantes més unitats autònomes sigui possible. Bé, per entendre de manera adequada el que vull dir, us penjo directament l'article següent:

L'estat de la nació és gestant. Aquesta realitat nacional que anomenem Espanya i que Azorín va qualificar de nació de nacions està a punt de part. Després de segles de salvatge i casernari sotmetiment a una única i indivisible identitat, les Espanyes vençudes, que pregonava en un famós llibre Ernest Lluch, demanen pas per a enriquir la pluralitat civicopolítica i facilitar pressuposts de democràcia de proximitat. Per més que els seus adversaris naturals, des de la dreta caverna fins a l'esquerra fòssil, tots postmoderns, pretenguin una vegada més canviar alguna cosa perquè tot segueixi igual.

La teoria és que dreta i esquerra són com a aigua i oli. La pràctica, no obstant, admet excepcions. A vegades, fins i tot, glorioses excepcions. Tal succeeix amb la posició concurrent d'ambdues forces extremes davant el fenomen dels nacionalismes. La dreta preconcilial i l'esquerra canònica coincideixen a injuriar-lo. La primera perquè aconseguit per a si mateixa l'estatus d'estat-nació, llança segons fora. I l'altra perquè encara creu que un estat fort (però no de Benestar) és la via per a la usdefruitació de la socialdemocràcia. Conceptualment i experimentalment, en l'un i l'altre cas, el nacionalisme va de retro.

El que ja no resulta tan senzill és analitzar per què estranys motius certa ideologia llibertària també participa, junt amb els senyals totalitaris de destra i sinistra, de la mateixa òptica antinacionalista i, per tant, per què es deixa seduir per un cert nacionalacratisme. A primera vista, es pot pensar que és un gest de debilitat teòrica el que li porta a combregar amb la rodes de molí del leninisme-canovisme. També cabria pensar, més indulgentment, que el fervor de l'igualitarisme internacionalista els juga una mala passada.

Si es tracta d'això últim, els qui estan en el registre de secundar acríticament al capdavant del rebuig nacionalista haurien de reflexionar sobre el fracàs històric d'aquests experiments que pretenien una anivellació sense comptar amb les pròpies peculiaritats de pobles, nacions i gents. La muntanya de l'esperanto com a llengua universal va parir un ratolí perquè no va tenir en compte que la insurgent pluralitat (i la imperfecció com recorda Rita Levi) és intrínseca al ser humà. Però no cal anar tan lluny ni furgar massa. Un anarquista, un llibertari, un antiautoritari mai pot tenir una concepció unitària de l'organització territorial i alçar bandera d'antinacionalisme perquè tot el que reforci a l'Estat està als seus antípodes. I, al revés, tot allò que li debiliti i minimitzi, com és la divisió estatal que implica el nacionalisme, està a la senda del seu interès ètic. Entenent per nacionalisme una construcció de baix a dalt, ja sigui municipalisme, cantonalisme, nació de nacions, pobles o realitat nacional.

Per a un llibertari l'autodeterminació és un axioma. Perquè el dret a decidir s'inscriu en els senyals d'identitat de la democràcia de proximitat, de la primacia del públic sobre el que priva i, en suma, d'una certa manera d'acció directa en quant que permet al ciutadà escurçar distàncies cap a l'autogestió. Des de Proudhon, fins a Pi i Margall, passant per Joaquín Costa, Ricardo Mella i Pedro Bosch-Gimpera, són desenes els pensadors que han destacat la vàlua del principi federatiu. Per això no cap ignorància en quants des de posicions antiautoritàries reivindiquen la unitat enfront de la pluralitat, encara que ho facin per un mal entès impuls de solidaritat.

Però és que, a més, en el cas concret d'Espanya, no hi ha raó argumentada o argument raonat per a refutar el nacionalisme veraç, que és una forma de centrifugar el poder, per a abraçar solucions unitàries i, per tant, centralistes, autoritàries, estatalistes i absolutistes. Espanya mai ha sigut un nombre pi només divisible per si mateix o per la unitat. Molt al contrari, l'arrel de la nostra identitat és confederal, almenys fins que l'arribada dels visigots, a la seva ajuntament amb la religió catòlica, va fer de la seva història una saga interminable de jou del tron, l'altar i el cop d'espasa.

Amb costs, desgràcies, patiments i humiliacions sense conte. Ací estan les polítiques d'extermini de les identitats nacionals per les dues dinasties estrangeres que van assolar el territori. Un Carles V delmant a les comunitats castellanes i al moviment de les Germanies. Un Felip V acabant a sang i foc amb les llibertats catalanes i la seva Generalitat. Tot en la línia de sortida de neteja ètnica anticipada pels Reis Catòlics en expulsar àrabs i jueus. Per cert, han demanat aquells que utilitzen l'excusa de la igualtat entre desiguals en la significativa empremta humanista, pública i solidaritat que nia en els termes “Germanies”, “Generalitat”, “Comuneros” e “Irmandiños”, sant i senya dels moviments populars passats a ganivet per l'absolutisme regi d'Habsburgs i Borbons? Doncs deurien.

Gens uneix més a un país que l'exercici de la plena llibertat dels seus membres. I gens ho trenca més que la unitat forçada. La prova està en l'experiència d'aquesta Unió Soviètica que tot seguit suïcidar-se de pura evanescencia va donar pas a aquesta pejorativament anomenada “balkanització”. Al contrari, ningú parlaria de Suïssa com una irrealitat nacional encara que més que una nació de nacions sigui una nació de cantons. El problema és no confondre nacionalisme amb nazionalisme. El cas espanyol és clar, des que els Reis Catòlics (un substantiu i un adjectiu doblement despòtics) van iniciar la ruta de la unitat dels homes i les terres d'Espanya, democràcia autentica només va existir en la República de 1873 i en la II República de 1931, la primera federal i la segona autonòmica. La resta va ser una successió dictadures, dictatoves, regències, cabdillismes i caricatures de veritable convivència.

"L'estat de la nació, la nació en estat"

Article de Rafael Cid extret de la Secció "El Vaivé de Rafael Cid" en la Web de la Xarxa Llibertària Ajut Mutu

Versió catalana de cgtcatalunya.cat

Imatge de Jordi Gomara. Muntatge gràfic a partir d'una bandera independentista marxista de:
http://www.alasbarricadas.org/forums...