Cap a la "Inseguretat Social"

Divendres passat 16 de febrer el Consell de Ministres ha aprovat la reforma de la Seguretat Social sota l’eufemístic nom de “Llei de Mesures en Matèria Social” i que desenvolupa l’acord al que van arribar UGT, CCOO, CEOE, CEPYME i Govern, signat el 13 de juliol de 2006 .

És aquesta reforma el segon eix sobre el qual gira la política socio-laboral del Govern socialista, sent el primer la “Reforma Laboral” aprovada el passat mes de maig.

Així, s’endureixen les condicions generals dels treballadors per a accedir a una pensió, a més d’incentivar la permanència en el treball més enllà dels 65 anys. Més específicament, i respecte al període de cotització mínima per a tenir dret a la pensió de jubilació, es passa de 12,5 anys a 15 anys complets, “premiant” a aquells que segueixin treballant a partir dels 65 amb una pujada d’un 2% en la seva pensió cada any cotitzat després d’aquesta edat.

Al mateix temps, aquesta reforma endureix els requisits per a accedir a la jubilació parcial i anticipada, augmentant l’edat necessària i els anys d’antiguitat en l’empresa per a poder tenir dret a la prestació.

El fet puntual de permetre l’accés a la pensió de viduïtat de les parelles de fet i el suposat avanç que això significa, es desvirtua al veure el contingut del text que indica que solament tindran dret aquelles parelles que acreditin cinc anys de convivència o tinguin fills comuns.

El mateix passa en cas d’Incapacitat Permanent, on la mínima reducció del període de cotització per a la prestació no compensa ni retorna la salut dels treballadors que queden incapacitats solament per anar a treballar.

En general, aquesta reforma suposa un nou revés en l’aspiració dels treballadors a treballar menys per a treballar tots, i a augmentar la qualitat de vida i la garantia de dignitat econòmica en els últims anys de la vida de les persones, i avança pels camins ja coneguts de les receptes neoliberals que va propiciar aquesta Europa-fortalesa, a través dels seus acords de Maastricht i Lisboa.

Cridem a tots els treballadors/as i a la ciutadania a denunciar i rebutjar aquesta nova volta de rosca d’un govern amb suposat tarannà progressista i polítiques antiobreres, i d’uns “agents socials” que actuen com a “agents antisocials”, simples peces de l’engranatge capitalista neoliberal

Confederació General del Treball de les Illes

Explicació de la fotografia que hi he inserit: "Els sindicats" ens deixen, un altre cop, amb el cul a l'aire

El temps del crepuscle

He dut a terme una actualització més que important sobre el meu post "Els drets del dret".

Estigué tota la nit (una d'aquelles nits dolentes o bones o viceversa) llegint, fumant, pensant, escrivint. Quan arriba el crepuscle, el teu cos comença a acusar el cansament, la son t'hi guanya i les lletres del monitor de la computadora comencen a ballar davant els teus ulls... Sabia el que volia dir, però els meus dits tremolosos no podien moure's ja lliurement sobre el teclat. El teclat, el monitor, els meus ulls, els meus dits i jo sols, davant de la profunditat de la nit, davant de la solitud immensa de l'infinit. Total, avui dissabte podia dormir fins a més tard, els nostres amics es van entossudir que calia disfressar-se aquesta nit en el carnaval del poble. Haig de dormir més al matí per poder estar fresc de nit, és el carnaval, la manifestació de Dionisos. En fi.

La qüestió és que he dut a terme algunes aportacions molt substancials al meu post (entrada) (article), que ahir a la nit m'hi vaig deixar al tinter. Considero que són aportacions molt importants per al que volia expressar. No hi és tot, hi podria haver una mica més. Però no tot pot dir-se'n en un sol moment, en un sol escrit. Sol dic el que sol es pot dir en unes quantes paraules unides amb una finalitat comuna. Però cal posar-li un final a tot. Tot és molt. Llavors delimitem una part d'aquest tot. Demà, o potser un altre dia, continuarem escrivint sobre el mateix. Perquè no hi ha gaire més a dir potser, o potser sempre direm molt poc. Us convido a llegir-ho, amb sinceritat, amb humilitat, amb fraternitat, amb el cor. Un part és dolorós però acaba sent una creació. I a un li agrada compartir, li agrada crear i compartir.

És fàcil distingir les noves aportacions o "diferències" del text anterior: estan en negreta i en colors, en cursiva... (No sé si l'he millorat o l'he empitjorat, però allà hi és)

Sol pretenc convidar-te a compartir amb tu quelcom que jo he creat, que m'ha dolgut, i que vull que tu puguis llegir-ho, opinar, discutir, debatre, millorar, o simplement callar. Sol et demano que segueixis aquest enllaç res més. I gràcies per la teva atenció, i, de manera molt especial, pel teu temps.


***Fotografia: Espera. Joan Mateu (fotògraf i bon amic meu)
Una part de la seva obra genial: aquí

Post original en castellà

Els drets del dret

No pretenc pas dur aquí a terme un curs de dret, tanmateix en llegir el post del company Daniel Isaac que ve acabant d'aquesta forma:

Recuerdo cuando mi hermana Carmen empezó sociología: en una de las primeras clases un profesor les dijo algo así:

" La vida de cada ciudadano es distinta según su estatus social. Imaginen que la vida es una carrera, pues bien; para algunos la linea de salida está más cerca de la meta. Los menos afortunados tienen más recorrido hasta la meta. Con lo cuál se cansan más, redoblan esfuerzos y muchos ni llegan. Mientras esta sociedad admita estas diferencias el éxito no será cuestión de méritos en la mayoría de los casos."

i desprès de llegir d'aquesta pàgina sobre un curs de dret el que ve a continuació:

Ocupa un lugar central la Declaración Universal de Derechos Humanos, de 10 de Diciembre de 1948:

• El Preámbulo, en el Considerando 1º establece:

Considerando que la libertad, la justicia y la paz en el mundo tienen por base el reconocimiento de la dignidad intrínseca y de los derechos iguales e inalienables de todos los miembros de la familia humana.


• El artículo 1 afirma:

Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.


• El artículo 2 Párrafo 1º reconoce que:

Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición.


• El artículo 7 establece:

Todos son iguales ante la ley y tienen, sin distinción, derecho a igual protección de la ley. Todos tiene derecho a igual protección contra toda discriminación que infrinja esta Declaración y contra toda provocación a tal discriminación.


• En la Carta de San Francisco, la Carta Fundacional de las Naciones Unidas, de 25 de Junio de 1945, se declara en el artículo 1.2:
  

Todas las naciones fomentarán la igualdad de derechos de todos los pueblos.


• En la Declaración Americana de los Derechos y Deberes del Hombre, de 2 de Mayo de 1948 se establece en el artículo 2:
  

Todas las personas son iguales ante la ley y tendrán los derechos y deberes que ella consagra, sin distinción alguna.


• La Convención Europea de Salvaguardia de los Derechos Humanos y de las Libertades Fundamentales, de 4 de Noviembre de 1950, reconoce este derecho cuando afirma en su artículo 14:
  
  El goce de los derechos y de las libertades fundamentales ha de ser asegurado a todos, sin distinción alguna.

Veig que les declaracions de dret (coactiu l'anomenen precisament) estan plenes de contradiccions. Vegem:

Si jo sóc dona (perquè els gens dels meus procreadors així ho han disposat), sóc negra (perquè he nascut a l'Àfrica), sóc pobre comparativament amb una "occidental" (perquè he nascut al "tercer món"), sóc pobre comparativament amb altres congèneres i conciutadanes (perquè els meus pares eren més pobres encara que els del seu entorn), a més sóc nascuda a Nigèria (perquè els meus pares vivien a Nigèria) i vull emigrar al "primer món" tinc problemes (si fos nascuda al "primer món" i volgués emigrar al "tercer món" m'obririen les portes de bat a bat"), etc. Quins nassos d'igualtat i d'igualtat de drets i de dret a la no discriminació, i de no discriminació al dret i a la igualtat, i quina igualtat davant la llei m'està proposant aquesta podridura de drets?

Si els meus pares són blancs, francesos, rics, sóc home, etc. potser no parteixo de més drets que els altres? Potser ja no estic privilegiat per una desigualtat? Potser sóc igual que la nigeriana quant a tots els drets dels drets dels drets? Doncs no. Mentre existeixin fronteres i control fronterer, mentre existeixi l'herència de pares a fills, mentre existeixin diferències per gènere, mentre hi hagi fronteres en el pensament, i mentre no hi hagi tal barreja de races i de gèneres que quan algú surti al carrer li sigui tan normal tenir en el seu entorn la mateixa quantitat de negres, grocs, vermells, blaus i ataronjats, dones, travestís, homosexuals i homes, coixos, bornis... compartint el carrer, els centres de reunió i de decisió, les empreses, mentre hi hagi algú que a causa de la seva "diferència" no pugui també alçar la seva veu... no existirà la mateixa igualtat de drets i ningú serem iguals davant la llei i davant de res que s'inventin els més retorçats dels humans.

M'entenen vostès quan entenc que hi ha gent que roba, que mata, que competeix, que atropella, que coacciona, que humilia, que crida, que s'embogeix i que se suïcida?

Aquest món no és el meu, senyors, aquest món és per als maquinadors polítics. Molt omplir-nos la boca d'igualtat, democràcia, etc., però aquests conceptes no són res més que paraules que, de tant repetir-les en va, n'han perdut significat algun.

Potser si no estiguéssim tan ocupats, tan hiperactivament ocupats, tan pragmàticament ocupats, i tinguéssim temps per pensar, raonar, reflexionar, mirar-nos al mirall, mirar-nos cap endins... "pensar, reflexionar, somiar"... (perdre una nit escrivint un pensament com a aquest...). Potser si no tinguéssim por de tanta diferència, no ens refugiéssim tant en el grup i en la nostra pròpia diferència, si no tinguéssim por els uns dels altres, els homes de les dones, les dones dels homes, els blancs dels negres, els negres dels blancs, potser si no tinguéssim por a sentir-nos lliures, lliures de pensament, lliures d'acció, lliures per decidir, dubtar, equivocar-nos i rectificar, lliures de veure l'altre com a lliure a la vegada, amb les seves diferències, amb els seus dubtes, amb les seves pors, amb els seus errors, amb la seva pròpia feblesa com a ser humà... potser no haguéssim muntat tantes mentides sobre d'altres tantes mentides.

I potser el món seria diferent.