28 d’octubre 2006

Democràcia i elecció de partit polític (Un altre comentari transformat en post)

Li he escrit un comentari al post del Jose Rodríguez ¿Para qué sirven las campañas electorales? i m'ha sorprès que blocat m'hi acceptés un comentari llarg. Blocat el servidor al qual jo vaig renunciar a favor de blogger/google per les seves deficiències tècniques i pel fet de no acceptar-me publicar-hi un bloc en espanyol (o castellà si us agrada més), sembla que va millorant malgrat no tenir un sistema que impedeixi els comentaris brossa (spam). Bé, aquest no era l'objectiu del meu post però m'hi ha vingut que ni pintat. Ara em centraré en l'assumpte en qüestió:

Us vull advertir, ja d'entrada, que aquest post és totalment espontani i, simplement, és una resposta molt ràpida que "m'he vist obligat" a dur a terme, "per culpa" o "gràcies" al post del company Jose. Ni és premeditat, ni el presentaré molt polit, ni estarà retocat més que en dues paraules que poguessin semblar potser grolleres o de mal gust. Tan sols és un comentari ràpid, que després de llegir-lo, m'ha semblat molt convenient portar-lo aquí, perquè tothom que vulgui pugui veure'l. I sense més, aquí us el deixo:

Jo faig política i no milito en cap partit polític, ni estic d'acord amb el sistema partitocràtic, i, tanmateix, més del 90% de les vegades voto (ara després de pensar-m'ho diria que no, que aquest percentatge és sensiblement inferior). Però ho faig perquè els altres voten i si els altres voten al que jo suposo "el dolent de la pel·lícula", jo "em veig obligat a votar" per contrarestar el vot de qui vota PP, CiU, per posar-hi dos exemples. Però jo preferiria que la gent no anés a votar, si jo sabés que l'abstencionisme suma, com crec que hauria de ser, jo no votaria. Però els partits polítics volen fer creure que l'abstencionisme és dolent, i l'abstencionisme és un "vot". Per això en tots els models que he participat, tant sindical, com a òrgans de govern de la universitat, com a comissions delegades, quan s'ha votat, sempre s'ha fet d'aquesta forma:

  • ¿Vots a favor?
  • ¿Vots en contra?
  • ¿Vots en blanc?
  • ¿Abstencions?

L'abstenció sempre s'ha tingut en compte com si fos un "vot", i a les actes de reunió ha comptat com un "vot". Cal aixecar el braç o el dit per mostrar la teva abstenció. I, a més molt sovint, els que s'abstenen demanen que consti en acta el motiu de la seva abstenció.

En el nostre sistema partitocràtic, però, es pretén negar, oblidar, menysprear, etc. l'abstenció, perquè l'abstenció juga en contra del sistema de partits polítics, i així, els partits polítics tracten de totes maneres de combatre-la.

Però votar un partit polític és encasellar la teva decisió, és posar límits a la teva proposta política, perquè no pots elegir, només hi ha TRV, BRT, CHC, VVV, ABC, i no hi ha cap altra cosa, a sobre t'obliguen a votar uns candidats determinats. Jo per exemple votaria Puigcercós però no Carod Rovira. Mira que té nassos la cosa, per votar Puigcercós he de votar per davant Carod Rovira, per sobre de Puigcercós, i després tot un munt de gent que la majoria a sobre desconec. Això no és un vot lliure. A més a més, haig de pensar si el meu vot és un vot "útil" o no. Encara, així, m'estan minvant més la meva capacitat d'elecció

Per mi, això no és democràcia, per mi això és dir-me: "és el que hi ha si no vols A hi tens B, i si no t'agraden cap dels dos t'hi fots, perquè no hi ha cap altra cosa. Per mi, democràcia és poder exposar i poder exigir el que vull, és el dret que he de tenir jo i tots els altres. No donar el meu vot a qui disposa de més diners per pagar-se la campanya, perquè sigui un "vot útil" i amb uns candidats i un programa predefinits, coses en les quals jo no puc influir pas.

Repeteixo, per mi això és una fantasmada, per mi això no és democràcia ni res que se li sembli.

25 d’octubre 2006

Les promeses de Zapatero

Avui, el senyor Zapatero, per a qui encara no ho sàpiga, president del govern espanyol, ha llençat a l'aire una de les seves darreres promeses. Una altra de nova referent a Catalunya: promet "lleialtat" al govern català que surti de les eleccions sigui quin sigui. No sé per què serà, però aquesta promesa no deixa de fer-me'n recordar d'una altra que va expressar abans de les anteriors eleccions al parlament català: Aceptaré la reforma del Estatuto que apruebe el parlamento de Catalunya

Tal com podem veure, aquest home té una clara tendència a fer promeses, l'acompliment de les quals el poden comprovar vostès mateixos. Serà que té molt bé apresa la lliçó del que anomenem sovint com el "primer" president de l'actual democràcia espanyola, aquell que precisament fou elegit i nomenat directament pel rei que es el successor de Franco en les funcions de cap d'estat i designat per ell mateix per succeïr-lo.

Doncs bé, el president nomenat pel rei (que, a la seva vegada, fou també el succesosr del president anterior, Arias Navarro, mantingut a la presidència pel mateix rei i designat anteriorment per Franco, que fou l'anterior cap d'estat "elegit per déu" per si no ho sabien) el senyor Adolfo Suárez, tenía el costum d'anar dient sempre: "Puedo prometer y prometo...", i de tant prometre acabà oblidant-se de tot, el pobre senyor.

En fi, per què serà que tots els polítics s'hi assemblen tant? Hagin estat aquests elegits pel rei o no. Quina escalforeta que dóna aquest "Estat del Benestar" especialment pels que tenim la sort de disposar de casa i Gas Natural o Repsol.

Imatge extretat de:
http://www.waynebesen.com/blog/2005_05_08_archive.html

24 d’octubre 2006

En aquests dies de campanya...

Bé, com ja sabeu, estem en campanya electoral, i durant aquests dies m'han arribat via email la publicitat de dos partits per a mi totalment desconeguts, en veure que un era del Carmel (Barri d'Horta) de Barcelona, allò primer que vaig pensar va ser: "Home, aquest és l'amic Jose Rodríguez que m'hi fa arribar propaganda política, malgrat que sap, sobradament, que votaré ERC". No, desprès vaig adonar-me de seguida que ell no tenia res a veure-hi, suposo, perquè Jose Rodríguez és del PSC i l'altre és el Partit Blau (Partido Azul), quin color! que malgrat que m'agrada per vestir-me i com a decortiu, elegant i tranquilitzant, políticament no és que m'hi digui gaire cosa, la veritat.

Ara, vull presentar-vos ambdues candidatures. Tenint en compte que, de la segona, us faré el meu comentari al final del post, perquè em sembla una alternativa interessant sinó fos perquè aquest "sistema" facilita i ens enganya amb el "vot útil" (que és el més inútil de tots) i, a més, penalitza els partits amb pocs votants, els que no hi arriben a un 3% mínim (al País Valencià el 5% acceptat pel PSOE, ja se sap bipartidisme quasi unicolor) i a sobre, a Catalunya, el vot té una validesa diferent d'acord amb cada demarcació. O sia, que tenim una democràcia molt bonica per als grans gestors de la partitocracia (aquells que gasten milionades en campanyes electorals), de just, d'això que és diu just, no és que en sigui massa tot aquest assumpte.

Primer partit:

Eleccions autonòmiques 2006

CARMEL / PARTIT BLAU

ARGUMENTS DE CAMPANYA

16 OCTUBRE 2006

IDEES

· Que guanyi el sentit comú significa: Participar en la vida política utilitzant el sentit comú, el diàleg i la raó.

· El control de l'obra pública. Que no es gasti el diner públic en infrastructures inútils.

· El Partit Blau català serem decisius, perquè serem ferms en l ’aplicació d ’una política de seguretat que busqui les causes,sí,però que persegueixi sense complexes el delicte i retorni a l ’espai públic La tranquil·litat per a tots.

. Garantir la llibertat i la seguretat dels ciutadans, en totes les ciutats per igual.

· Impulsar la construcció d'habitatges de lloguer, assequibles, per als joves amb escassos recursos econòmics

· No volem una Catalunya amb escletxes. El AVE te que complir amb garanties i no provocar incertesa o alarma.

· No volem suportar el vol dels avions que ens desperten i trencant la nostre tranquil·litat.

· No volem que les Administracions ens imposin el seu criteri en temes com las ubicacions de Narcosalas i centres de detencions.

· Defensa dels llocs de treball actuals. Promoure la creació de llocs de treball.

· Persones amb minusvalidesa.Supressió de barreres arquitectòniques.

· Violència de Gènere. La Dona .El maltractament psicològic, sexual, aïllament i control social dels mateixos. Un codi penal adient al temps actual.Aplicació de les sancions i penes.


Carmel/Partit Blau és una garantia d’un canvi real, perquè és l’únic que actuarà amb sentit comú i diu clarament que el teu vot servirà.


Es per tot això que et demanen ens faixis costat. Votan’s CARMEL-PARTIT BLAU.


http://www.partidoazul.com



Segon partit:



EXTRACTE DEL MANIFEST 2004

PER UN SISTEMA POLÍTIC MÉS DEMOCRÀTIC

Premisses bàsiques

1. Molts ciutadans estan descontents dels polítics, perquè es creuen més amos que servidors.

2. El vot en blanc és inoperant com a mètode de protesta. I a més beneficia els partits majoritaris.

3. Malgrat que els ciutadans demòcrates descontents puguin arribar a ser majoria, el sistema impedeix que puguin articular reivindicacions de millora social.

4. Aquests dèficits de representació i la indefensió dels ciutadans fomenten la degeneració de la democràcia i podrien arribar a fer perillar el sistema democràtic.

Reivindicacions

1. Representació democràtica per als ciutadans no representats.

2. Fer possible el control dels polítics per part dels ciutadans al llarg de cada legislatura.

3. Impossibilitar majories absolutes amb un suport inferior a la meitat dels vots vàlids dels ciutadans.

4. Obligació de convocar referèndums a proposta de la iniciativa popular.

5. Convocatòria d'una nova elecció en la circumscripció respectiva per cobrir la baixa de qualsevol càrrec electe.

6. Impedir l'ús de recursos públics per promocionar les persones que ocupen càrrecs institucionals.

7. Control real dels comptes dels partits polítics i compliment estricte de les lleis vigents, especialment durant les campanyes electorals.

Resolució

Com a mesura excepcional de pressió perquè s'escoltin les reivindicacions exposades, els escons que es puguin assolir quedaran buits i sense cap tipus de remuneració. Així que s'adoptin aquestes reivindicacions, Escons insubmisos-Alternativa dels Demòcrates Descontents es dissoldrà.

Manifest complet

http://www.esconsinsubmisos.org/


Sincerament, les idees i projectes d'aquest últim partit m'agraden i molt, car és el partit dels abstencionistes, promentent no ocupar cap dels seus escons en cas de ser elegits, per tal de representar l'abstenció i el descontent, i proposant una forma de democràcia directa, i de no cobrar per actuar com a polítics. Estic prou d'acord amb ells: "els nostres representants més que representants es comporten com "amos"", "convocatòria de referèndums", "possibilitar el control dels polítics", etc. El manifest sencer és a la seva pàgina web. Paga la pena fer-li una ullada.

No dic que els del Partit Blau no facin bones propostes també, la veritat és que els desconec del tot. Però, tanmateix, amb el nostre sistema democràtic actual o partitocracia, la presentació d'ambdues candidatures no representa més que un simple acte simbòlic. En tot cas, els felicito per la seva arriscada aventura i, al cap i a la postra, totes les veus han de fer-se escoltar, encara que la nostra societat sigui tan brutalment afavoridora dels grans vers els petits. No deixa de ser una societat de grans desigualtats que cada dia van a més, cosa fàcil de comprovar de manera quotidiana.

En fi, "menos da una piedra"

22 d’octubre 2006

Una pregunta-resposta transformada en post, o un post transformat en dos o la metamorfosi que s'hi produeix des de fora cap a dins



1ª PART (O PRIMERA PART CONTRACTANT DE LA PRIMERA PART)


Fa una setmana, aproximadament, una companya de Red Progresista, a rel d'un comentari que jo li fèia respecte al desmembrament de CNT esdevingut durant l'any 1989 que va donar lloc als sindicats separats de
CGT y CNT (cosa de la qual potser en parli en un altre moment), em formulà la pregunta-autoresposta següent: “¿De quina manera és més fàcil fer caure un avió en vol, des de dins o des de terra? Sens dubte, des de dins”. No massa convençut, jo vaig assentir-hi, car conec prou aquests tipus d'argumentacions. Tanmateix, si desprès t'ho penses pots arribar a la conclusió següent: Evidentment, és més fàcil fer caure l'avió des de terra, per exemple amb un míssil, perquè una vegada dins, llevat que no siguis un fanàtic religiós (?), o que ja no puguis resistir més el tipus de vida dins l’aparell, mai no se t'acudiria fer-lo caure. Al final, veient que no n'és fàcil sortir, t'hi adaptes i comences a repetir els esquemes que t’hi trobes i fins i tot t'oposaràs contra aquell que intenti fer caure'l, ja que tu també hi cauries.

Ara mateix que m’hi poso a escriure, en aquest precís moment, no se m'ha ocorregut exemple més adequat que el de la meva companya "reformista" : ) per tal d'explicar el nostre sistema de democràcia, que tants s'entossudeixen a dir "representativa" i que jo anomeno simplement, i per estalviar-me qualsevol adjectivació, "partitocracia". Quan ets fora de “l'anell del poder" t'atreveixes a enfrontar-te al monstre que amenaça des de dins, però quan hi entres, acabes adaptant-t’hi, acceptant allò que enllà t’hi trobes o fins i tot abraçant-ho, car si allò de dins s'esfondra tu acabaràs ensorrant-hi també. I, si no, recordin en Carod Rovira, quan "no era ningú" atacant l'estructura monàrquica, com a bon republicà, però una vegada "a dins" afirmant que malgrat ser republicà podia "conviure's" amb el Rei (de les “Españas, Unas, Grandes, Libres y Santas”).

2ª PART (O SEGONA PART CONTRACTANT DE LA PRIMERA PART)

Sí, senyores i senyors, mirin, passin-s'hi i vegin, si, fins i tot, els feliciten

Familia, políticos, intelectuales y deportistas felicitaron a los Príncipes tras conocer el embarazo (quin embarassament, déu meu)

En faig un extracte:

“La Comisión Ejecutiva Federal del PSOE manifestó su "más efusiva y sincera felicitación" y el secretario de organización, José Blanco, afirmó que "es un gran día para la Familia Real, pero también para España". El líder de ERC, Josep Lluís Carod-Rovira, y el portavoz de CiU en el Congreso de los Diputados, Josep Antoni Duran i Lleida, se sumaron a las muestras de felicitación”

“También la vicepresidenta primera del Gobierno, María Teresa Fernández de la Vega, trasladó "la más cálida y calurosa de las felicitaciones" y explicó que "nos encontramos satisfechos por la dimensión institucional que tiene el acontecimiento"


Els que no podien quedar-se'n fora car són els “autèntics representants i defensors dels treballadors": “Los dos principales sindicatos, Comisiones Obreras (CC.OO.) y Unión General de Trabajadores (UGT), también dieron la enhorabuena a la pareja”

¿Por què serà que sempre són els mateixos qui estan a tots els sembrats?

Sempre, però, hi ha l'excepció que confirma la regla, quan no és un que far el paper ho fa un altre, o ¿serà a causa de la força parlamentària depenent del moment?:Gaspar Llamazares destacó el interés de su formación por la celebración de un referéndum popular para optar entre República o Monarquía”

Malgrat que, per molt que d'altres no vulguin acceptar-ho, honradament hem de reconèixer que hi ha graus indiscutibles d'esquerranisme. O que existeix un contínuum ESQ----------------------------DRE on podem anar ubicant-hi totes i tots segons el seu comportament respecte d'un patró o ideologia política predeterminada; i de les idees convertides en fets, i dels fets mesurats respecte a les idees, tindrem uns resultats d'actuació o d'altres diferents.

Vet aquí en Mas, vet aquí en Montilla, i aquest conte "ya está en capilla"

***Fotografia extreta de:
http://www.geocities.com/panadero3000/accidentesaviacion.html

16 d’octubre 2006

Un comentari transformat en post



L'altre dia volia comentar un dels últims articles de Jimmy Jazz, però com m'hi passa sovint el sistema no m'hi grava el comentari. Això és el que volia dir-li, simplement: L'article és genial. No tinc gaire a dir. Estic fart de discutir, tu ja ho saps, amb els mateixos companys fins i tot, dins la mateixa llista de Red Progresista sobre el que "tot" el món s'entossudeix a anomenar com a democràcia (la del sistema actual), que per a mi no és més que una forma disfressada de dictadura. La democràcia és una altra cosa, però els partits polítics i els sindicats majoritaris no estan pel tema. Aquest sistema que els dóna poder i els hi perpetúa és la única cosa que els interessa. I els militants prefereixen mantenir els ulls tancats i les oïdes tapades. Estic trist. Molt trist! Ja no sé ni què escriure. Tot el que diem s'hi perd dins d'un forat. Estic en crisi de creació. Què es pot dir quan tot és tan dramàticament grotesc. El conflicte de Mercadona (1) (trist, llarg, ignorat pels mitjans de comunicació, com tantes d'altres coses realment importants), els pactes que firmen CCOO i UGT; l'última ofensiva d'aquests: la llei de pensions fent perdre drets i precaritzant la població, per posar dos simples exemples de les cent mil atrocitats que desatenem quotidianament i fins i tot neguem. Ningú no es dóna per al·ludit sobre aquesta ofensiva del Gran Capital contra la ciutadania nacional i internacional. Sembla com si tot fos tan bonic i genial i, ara, tan sols els preocupa que el seu partit guanyi les properes eleccions. Perquè tot hi continuï igual.

Trist company, trist de veritat.

1) http://www.cnt.es/mercacoso/panfleto_mercadona_ciudad_real.pdf

***Imatge extreta de:
http://www.letsgohonduras.com/allan-mcdonald/home.html

02 d’octubre 2006

De com i perquè un senyor s'hi passa de CCOO a CGT

Al principi de ser delegat sindical de la Federació d’Ensenyament de la Confederació General de Catalunya (CGT) a la Universitat de Barcelona, ens reuníem a una sala de la Confederació que està destinada a la Federació d’Ensenyament, Parcs i Jardins de Barcelona, etc., pel fet que la UB no ens havia assignat encara cap local per a portar a terme les nostres reunions periòdiques, en principi dues setmanals.

Pel fet d’haver de fer les reunions en aquell local per mi entranyable, ens tocava atendre el telèfon i les visites de moltes persones que venien a fer gestions o a demanar informació, no sempre de la Federació d’Ensenyament, a voltes sobre altres sindicats o federacions, els companys de Parcs i Jardins ens ajudaven sovint amb aquesta feina.

Entre d’altres anècdotes, car s’hi van produir vàries durant el temps que ens van reunir en aquell local, hi ha d’una que em fa fer especial gràcia. Si ben és cert que hi havia un clima de col•laboració sovint amb els sindicats de CCOO i UGT, moltes vegades els acusàvem de ser sindicats que tenen la mà fluixa a l’hora de signar convenis i acords amb les empreses i el govern i de ser poc autònoms i independents a causa que reben subvencions estatals i per la manera d’imposar la seva supremacia en quant a la representació dels treballadors a l’hora de debatre o consensuar postures conjuntes en qualsevol lluita que s’hagués d’emprendre contra les institucions públiques o les empreses, etc., i evidentment perquè generalment es negaven a promoure assemblees de treballadors abans de signar cap acord o prendre una postura determinada que els afectava o simplement per a convocar una vaga o una manifestació.

A qui no conegui l’edifici dels antics sindicats verticals que ara ocupen CCOO, UGT i CGT, us diré que és un edifici de deu plantes i una cúpula rodona que ocupa el secretariat de la CGT a la part alta de l’edifici, qui el conegui millor que jo podrà rectificar-me, si és el cas. S’hi troba al núm. 16-18 de la Via Laietana de Barcelona. Les sis primeres plantes, les ocupa CCOO, dues la UGT, la 7è i la 8a. i dues més la CGT, la 9a. i la 10a. i a la cantonada hi ha una immobiliària de CCOO si mal no recordo; haig de confessar que fa molt temps que no hi vaig. A l’entrada principal hi ha un porter, a l’esquerra del vestíbul d’entrada de la CGT, afiliat al sindicat, a la dreta un guàrdia de seguretat de la UGT, no sé si afiliat o no al sindicat. En tot cas, hi ha companys que poden aclarir-ho millor que jo. Al núm. 18 el gran sindicat de CCOO disposa de la seva pròpia entrada, la qual sincerament desconec.

Haig de dir-vos que CCOO i CGT s’hi comuniquen per una escala interior de l’edifici que està vigilada per un guàrdia de seguretat de CCOO (CGT no utilitza guàrdies de seguretat i menys pertanyents a empreses privades com ho són tots els guàrdies de seguretat que jo sàpiga) que permet l’entrada de la gent de CCOO quan vénen a la CGT per a qualsevol assumpte però que nega el pas dels afiliats de la CGT quan han de desplaçar-se a CCOO, la qual cosa obliga a haver de baixar les nou plantes, sortir al carrer, desplaçar-se fins el núm. 18 i desprès pujar al pis corresponent de CCOO. Coses de l’alta política.

La qüestió central que ens porta a fer aquest post, és que un dia va aparèixer a la sala de la Federació d’Ensenyament de la CGT un home gran, no sabria dir-vos la seva edat però sinó jubilat, ben a prop de la seva jubilació, encara que m’imagino que no era jubilat perquè estava duent a terme o volia portar a terme alguna acció judicial o informar-se’n sobre alguna acció judicial suposadament per un tema laboral. L’anècdota se centra en que aquest senyor venia molt indignat de CCOO i volia parlar amb nosaltres i afiliar-se a la CGT. Ens va comentar quelcom semblant a: “Porto tota la meva vida afiliat a CCOO i desprès de tants anys m’adono que el que estava fent realment era pagar una quota a una empresa privada”. Aquest pensament seu va sorgir desprès d’un intent de visita a un dels advocats de CCOO.

Resulta que el senyor en qüestió estava esperant que un advocat de CCOO l’atengués, però com que portava acumulació de visites, quan va sortir de la darrera, li va dir al senyor: “Perdoni, però se m’ha fet tard i haig d’anar a dinar i desprès torno, si no li sap greu venir desprès”, i acte seguit l’advocat agafa les seves pertinences, treu una tarja i fitxa la sortida per a anar a dinar. Aquest acte que l’advocat havia de fitxar quan entrava i sortia de la feina li va provocar aquesta sensació d’haver estat mantenint durant anys una empresa privada que tenia treballadors que havien de fitxar a la feina.

Bé, no sabria dir-vos gran cosa més de l’assumpte i no vaig fer cap seguiment del cas. De fet jo era nou com a delegat sindical i desprès que van disposar del nostre local a la Universitat de Barcelona, crec no haver tornat mai més a l’edifici central de la CGT de Catalunya.

Només us deixo aquesta anècdota per a la reflexió i pels comentaris que vulgueu fer sobre el tema, si us ve de gust, naturalment.