Avui és el meu post núm. 100 i, com no, per a celebrar-ho, li havia de dedicar el post a Letizia Ortiz. Així que us hi enllaço amb la seva pàgina web:
Actualització # 1: Oh! quina pena, no m'havia adonat que el bloc de la Letizia no s'havia actualitzat des del juny; segurament ha estat molt okupada amb l'embaràs. Pobreta!...
Molts observadors del fenomen sociopolític i econòmic, entre d’ells Chomsky –que ja sé que Cyric em diria que no és pas l’únic- sempre insinuen que el poder s’ha de combatre enllà en el lloc i en la forma més nímia que hi aparegui. El virus del poder es troba en el dia a dia, s’hi manifesta en les expressions més mínimes possibles. En un gest, en una mirada... Aquest virus s’engendra i s’hi inocula en cadascun i cadascuna de nosaltres, malgrat que en siguem conscients. Ser-hi conscient, però, és el primer gran pas per a poder-lo combatre. Estar-ne conscienciat és una primera forma de lluita contra la gestació d’aquest.
La chica con falda roja en el seu post de divendres ens recorda a Rosa Lee Parks, que dilluns passat s’adormí i ja no despertà mai més. Rosa Lee Parks és l’exemple de com combatre el poder en la seva més insignificant manifestació; la desobediència a un simple conductor d’autobús en el fet de negar-se abandonar el seu seient perquè havia pagat el seu tiquet, com qualsevol passatger, pot donar pas a tot un moviment contestatari que faci remoure de sobte tots els pilars d’una societat. Un simple conductor d’autobús que en aquell moment ostentava poder i, d’aquesta manera, un “petit” gest de desobediència en resposta a un “petit” brot de poder donarà com a resultat un replantejament social a USA que farà canviar tota la legislatura en matèria de drets de la gent de raça negra.
La simple expressió d’un “vete a tomar por el culo” dirigida a un professor de secundària, originada presumiblement en un desajustament educatiu i social, podria fer remoure tot el virus engendrat en el nostre sistema educatiu? Doncs, sembla que, malauradament, aquesta vegada no serà així.
En tot cas, que Rosa Lee Parks, en la seva immensa fragilitat, serveixi d’exemple per a tots nosaltres fent-nos veure que, a vegades, combatre el sistema del poder es basa només en un "insignificant" i "espontani" gest de ràbia acumulada.
Sonet de Nadal
Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, disfressa diferenta
hi duus, però amb la meua mirada atenta
sent desembre pressenteixo el teu pas.
Ets allò que a mi em cal en cada cas,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a dalt quan el meu vol és ras.
I llavors m'obligues a millorar,
a fer patent tot aquell contingut
encara en mi latent, l’aprenentatge
d'aquests darrers mesos, tot enfrontar-
me amb la realitat valent i tossut,
per oferir-te el meu nou equipatge.
Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2005.
Readaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1989.
Poemari: Efímera rosa de invierno.
Fotografia: Jordi Gomara. Nocturn, Call Jueu, Girona, dècada dels 80
La trobada
Com tants d’altres cops, arribo a casa teva.
Creuo la teua porta, és oberta.
No em deturo sinó en l’altre meu jo.
Tu m'esperes més enllà del llindar.
Sempre és el mateix, i tu
sempre m'esperes més enllà del llindar.
Experimento una certa estranyesa,
i tu m'abraces,
sempre és el mateix, i tu
m'abraces.
Els meus llavis es recuperen en el color dels teus llavis.
Ja no sento fred.
Gradualment el meu cos, que va després de mi,
acaba acomodant-se al seu lloc.
Sempre és el mateix: és la trobada.
I tu m'esperes rere la porta
per donar-me la benvinguda
i fer-m’ho viure tot de nou.
Com si fos el primer o el darrer dia.
Com si fos la darrera o primera vida..
Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d’octubre de 2005. Rescrivint Rosa.
Readaptació de l’original en castellà El Encuentro, del meu recull de poemes Efímera rosa de invierno. Barcelona, 1989
Dedicat a Rosa Salamanco, amb la que vaig aprendre a fer camí entre l’hivern i la primavera de 1988 a 1989
Fotografia: Jordi Gomara, La Roca del Vallès
