Primavera

T'hi has esvaït però no per sempre
Quin gran goig!
Com serà el color de la mort?

Com el de l'absència però potser més profund i llarg.
Com més continu i fosc.

Cosa tal com adormir-se i ja no despertar
amb la flor dels teus llavis als meus llavis,
sentint el contacte de la teva humitat.

Mai no he vist néixer la primavera a Itàlia.
Anit plovia a Barcelona,
però prego que a Madrid
el sol no brilli per la seva absència,

car ha de fer el darrer esforç
perquè l'arbre plantat en algun racó
no defalleixi.

Ans al contrari precisa arrelar-s'hi fort
Com a mínim no impedim que hi creixi.

D'Aluche a Florència hi ha com dos mil quilòmetres
i quasi noranta dies de distància.

Barcelona espera, n'hi té costum.
Suporta pluges i sol romandre a meitat de camí
entre Madrid i Itàlia.

...A propòsit te n'he parlat?... "anit plovia a Barcelona"...
i, avui, mentre tu no hi eres, la primavera ha vingut a visitar-nos.


Jordi Gomara, 26 de març de 2007
Traducció i adapatació al català de la obra original Barcelona y la primavera (21/03/1989)

Del poemari original en castellà: Efímera Rosa de Invierno
Dins d'aquest bloc: Efímera Rosa de Invierno, Rescrivint Rosa

Fotografia: Jordi Gomara, març de 2007. Posta de sol a Vallromanes

(Veure l'adaptació en castellà)

Sonet de Nadal (Rescrivint Rosa)

Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, amb diferent disfressa
però et reconec, sempre hi tinc tal certesa;
sent desembre ja endevino el teu pas.

Ets allò que a mi em cal en cada cas,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a dalt quan el meu vol és ras.

I llavors m'obligues a millorar,
a fer patent tot aquell contingut
encara en mi latent, l’aprenentatge

d'aquests darrers mesos, tot enfrontar-
me amb la realitat valent i tossut,
per oferir-te el meu nou equipatge.


Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2.005 Sonets
(Adaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1.989) (Readaptació: 27 de desembre de 2006)

Poemari: Efímera rosa de invierno

IMATGE: Muntatge en Microsoft Photo Editor sobre una fotografia nocturna del Call Jueu de Girona, original de l'autor (jo mateix) presa durant la dècada dels anys 80 (sense data exacta)

*** La fotografia original en color (escanejada de forma casolana) podeu veure-la a ITACA2000 ARTS (Ombres i boira)

Rescrivint Rosa (II)

Sonet de Nadal

Sempre en arribar de cada any l'ocàs
hi apareixes, disfressa diferenta
hi duus, però amb la meua mirada atenta
sent desembre pressenteixo el teu pas.

Ets allò que a mi em cal en cada cas,
mai no guerra quan precisava pau,
gosada quan cerco un esperit brau,
mes sempre a dalt quan el meu vol és ras.

I llavors m'obligues a millorar,
a fer patent tot aquell contingut
encara en mi latent, l’aprenentatge

d'aquests darrers mesos, tot enfrontar-
me amb la realitat valent i tossut,
per oferir-te el meu nou equipatge.

Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d'octubre de 2005.
Readaptació al català de Soneto de Navidad. Barcelona, nadal de 1989.
Poemari: Efímera rosa de invierno.

Fotografia: Jordi Gomara. Nocturn, Call Jueu, Girona, dècada dels 80

Rescrivint Rosa (I)

La trobada

Com tants d’altres cops, arribo a casa teva.
Creuo la teua porta, és oberta.
No em deturo sinó en l’altre meu jo.
Tu m'esperes més enllà del llindar.
Sempre és el mateix, i tu
sempre m'esperes més enllà del llindar.
Experimento una certa estranyesa,
i tu m'abraces,
sempre és el mateix, i tu
m'abraces.
Els meus llavis es recuperen en el color dels teus llavis.
Ja no sento fred.
Gradualment el meu cos, que va després de mi,
acaba acomodant-se al seu lloc.
Sempre és el mateix: és la trobada.
I tu m'esperes rere la porta
per donar-me la benvinguda
i fer-m’ho viure tot de nou.

Com si fos el primer o el darrer dia.
Com si fos la darrera o primera vida..

Jordi Gomara. Vallromanes, 28 d’octubre de 2005. Rescrivint Rosa.
Readaptació de l’original en castellà El Encuentro, del meu recull de poemes Efímera rosa de invierno. Barcelona, 1989
Dedicat a Rosa Salamanco, amb la que vaig aprendre a fer camí entre l’hivern i la primavera de 1988 a 1989

Fotografia: Jordi Gomara, La Roca del Vallès