Oh, perdó SR. PERIODISTA! li he pegat per equivocació!

Generalment els guardians dels poderosos foten hòsties a tort i a dret molt sovint, però tal fet no té un ressò mediàtic comparable al d'aquesta vegada. Quan un programa tan mediocre i acrític com Hora Q, dirigit per la "pija" Helena García Melero, que es dedica a entrevistar a poderosos presidents de multinacionals com si fossin bona gent i grans herois, posa el crit en el cel durant més de dos dies per les agressions comeses per la policia al carrer, només hi ha un rerefons: han agredit també a periodistes. Això fa remoure els fonaments de la aburgesada societat catalana: han pegat als nostres periodistes!

Llegeixo articles en blocs i d'altres mitjans, el problema no és que la policia siguin uns violents incívics i armats que van fotent cops de porra per tot arreu, no, el problema és que han pegat a la gent equivocada, els altres (que són els que fan avançar la societat amb la seva lluita al carrer) que els fotin, però que no toquin els periodistes. Sento vergonya de la meva societat catalanament aburgesada: el primer dia que vaig veure que l'actitud incontrolada d'aquells que tenen més músculs que cervell per fi havia provocat alerta social, vaig pensar "ja era hora que la gent comenci a sensibilitzar-se una mica", però no, tot era perquè havia agressions a periodistes. Els periodistes sempre callen, són els altres gossos del poder, però quan els toquen protesten. I la gent som tan imbècils que només protestem quan protesten els periodistes, i callem quan ells callen. És evident que són el quart poder.

Fotografia: Hi som al teu servei. Jordi Gomara, Barcelona, 3 d'abril de 2008

Ventdelplà no vol pisos als camps de cols

Vallromanes vs. Ventdelplà, o com la realitat supera la ficció (Article només per a "assabentats")

Jo també vaig llegir allò que no hi havia escrit

Jo també vaig llegir allò que no hi havia escrit, i no només una vegada sinó moltes. Segurament pensaríeu que el meu article Llegim allò que no hi ha escrit era una mica estrany i no n'estàveu mancats pas de raó. Per començar semblava que parlaria de la percepció i interpretació del llenguatge escrit, però acte seguit "me'n vaig anar amb la música a un altre lloc", o sigui, que vaig acabar parlant de música; però és que la cosa té a veure amb el llenguatge escrit i amb la música i és ara que ho faré evident. Durant allò que diem festes de nadal, en les acaballes de 2008 i principis de 2009, vaig estar enllestint una cançó per l'homenatge a Joan Brossa. Aquesta cançó consistí en musicar 3 poemes del mateix Brossa que havia trobat a través de la xarxa. Tres poemes que em van fer certa gràcia perquè eren del tipus que anomenen de protesta o de denúncia social. Però no, no era exactament això el que jo volia dir, però és que a mi m'agrada enrotllar-me d'allò més quan escric, aprofitar que parlo sobre una cosa determinada per a lligar-ho amb d'altres assumptes; arreglar-me-les per anar entrellaçant temes que, fins i tot en un principi, podria semblar que no tinguessin cap relació entre ells però que en tenen. Tot està interrelacionat en el cosmos, això és una veritat inqüestionable. O potser no, per què ha de ser-ho?

Anem al gra d'una vegada. El primer cop que vaig llegir-me el poema La gent no s'adona del poder que té... de Joan Brossa, tot llegint el primer vers, vaig "veure" que deia: La gent no se n'adona del poder que té. Vaig pensar: "home, aquest home tan culte fent tal redundància vulgar"; em refereixo a ...no se n'adona... Vaig quedar-me sorprès que utilitzés el pronom en en presència del complement del poder que té; es podria haver justificat -crec, no sóc lingüista- en el cas que la frase fos de tal manera: La gent no se n'adona, del poder que té. En aquest cas al posar la coma no es dóna cap redundància. Bé ara tampoc m'allargaré en aquests detalls. La qüestió és que jo, malgrat haver llegit moltes vegades el poema, i tot i sabent que la inclusió del pronom en en la frase era incorrecte i "sospitós" -malgrat que s'hi inclogui sovint en el llenguatge "de carrer"- vaig acabar gravant la cançó dient "La gent no se n'adona del poder que té" perquè jo sempre interpretava que era el que hi havia escrit. Passat uns dies i mirant-me el poema de nou, adverteixo que no solament jo m'inventava contínuament la frase sinó que atribuïa a Joan Brossa un vulgarisme que jo hi veia però que no s'hi estava donant. Aquestes coses ens passen molt sovint quan percebem i interpretem el món.

Però ara ja la vaig enregistrar de tal manera i, quan en faci una altra versió, potser més arregladeta, continuaré cantant La gent no se n'adona del poder que té perquè de cert que rítmicament m'agrada més així; llavors per no estar cometent un error, ho farem com si estigués escrit: La gent no se n'adona, del poder que té. Llicències del cantautor.
___________________________________

• Imatge extreta de: Abloccedari Joan Brossa
• Aquest article va ser escrit originalment el dia 6 de febrer d'enguany però fins avui no l'havia revisat per a la seva publicació

Un simple dibuix...

Doncs sí, amiga Montse, tan sols era un simple dibuix, un petit esbós, una carícia amarada de sons, unes veus que recorrien suaument la pell, que tocaven lleuement el nostre cor...



Imatge extreta de: aula d’acollida llagostera