Ofensiva imperial internàutica

És vergonyós veure durant el dia d'avui com van desapareixent i apareixent de tant en tant els vídeos que tenim penjats als nostres blogs. Això és conseqüència de la neteja que està fent Google dins de YouTube perquè l'imperi econòmic recolzat per l'imperi polític, que està al servei de l'econòmic i financer, els obliga a treure aquells vídeos que portin música de la Warner Bros. (segons informacions que he rebut a Facebook, i aviso que no he pogut contrastar aquestes informacions*) Però en tot cas, tot apunta a que això serà una constant a partir d'ara, fins que algun dia parem els peus al totalitarisme regnant. Si us plau, que estem al segle XXI, prou de manipular els continguts de la xarxa! No a la censura a internet! Serà que sempre callarem com un ramat domesticat!

Mira, ja que parlem de dictadura, us deixo un parell d'enllaços a dos articles que m'han agradat força:

• D3M i Askatasuna
  
• Diatriba contra els claudicants

Imatge extreta de: http://velsas.com/catalog/product_info.php?products_id=404&osCsid=c63sa53k34hqfr6r0rv68nbln6

_______________________________

*Sobre la veracitat d'aquestes informacions, m'agradaria que algú, si és que en té millors dades, en fes algun aclariment, ja que no m'agrada donar informacions errònies

La vida

No sé si la vida és curta o és llarga ja que no en tinc cap element comparatiu. A vegades sembla llarga perquè està plena de dolor. Els humans tenim un mecanisme psicològic que ens porta a oblidar els moments passats dolorosos i així ens quedem amb la sensació que la vida és curta malgrat que haguem patit molt. Per aquest motiu no ens hem d'estranyar que les persones grans sempre diuen que la vida és curta. Si t'agrada el gelat -a mi molt- sempre et semblarà que era poc quan se t'està acabant malgrat que fos un gelat molt gran. Estic convençut que si visquéssim 3.000 anys, quan en tinguéssim a partir de 2.990 tindríem també la sensació que la vida és curta. Són coses de la vida



Música i lletra, veu i guitarra: Sílvio Rodríguez

Fotografia: Aus a Sijan. Autor: Jordi Gomara

Zapatero o el pacifista que venia armament

Espanya es troba entre els 10 principals exportadors d'armes per a la guerra; afirmen alguns que en el 8è lloc. Rodríguez Zapatero inventa el concepte d'Aliança de Civilitzacions, retira les tropes de l'Iraq després d'accedir al càrrec de president del govern de l'estat espanyol com a promesa electoral i a causa de les multitudinàries manifestacions en contra de la guerra, però manté les tropes a l'Afganistan. En un programa de televisió, davant les insistents i encertades preguntes d'un convidat al programa, declara que l'armament que l'estat espanyol fabrica i exporta a Israel no ha estat utilitzat per la massacre de Gaza. Recordem les paraules de l'expresident Aznar: "Puedo asegurar que existen armas de destrucción masiva en Irak" i les comparem amb aquestes de Zapatero, i que podeu escoltar clarament en el breu vídeo que encapçala aquest article: "Estoy seguro que el armamento que nosotros hemos vendido a Israel no se ha utilizado para eso", i ens adonem que els polítics, si més no aquells de major importància, estan fets amb el mateix motllo. Si per aquell senyor de mal record assegurar l'existència d'armes de destrucció massiva a l'Iraq es basava en fets no provats i al final va resultar ser una mentida descarada, assegurar que, de l'armament que posseeix, Israel no va utilitzar aquell que compra de l'estat espanyol és simplement una presa de pèl de grans dimensions. Ens prenen per imbècils de nou i per enèsima vegada? Polítics... NO SOU NECESSARIS !

I com em va de perles, us deixo la lletra d'aquesta cançó a continuació, i al final hi trobareu l'enllaç per a poder escoltar-la, si us ve de gust:


PAMFLET

Corre la sang en Bagdad,
en Beirut, en la franja de Gaza
i en Afganistan.
Moren civils en Txetxènia,
Ruanda, Xiapas
i en altres indrets del “tercer món”
que costa ubicar en el mapa
amb els ulls embenats.

Fins a quin punt és moral
que els països més rics
del planeta traguen profit
dels conflictes armats;
que la guerra supose
un negoci dels més
lucratius per al G8,
que exporta el 80%
de les armes del món?

La indiferència és un crim
que es perpetra quotidianament
contra la humanitat.
Sense compassió

desviem la mirada impol•luta
cap a un altre costat,
amb el cor en un puny,

fingint que no som responsables,
que no som conscients.

Quin és el nostre paper?
Què podem fer nosaltres
per cloure el “mercat
de la mort”?

Hem de prendre partit,
no n’hi ha prou amb girar-nos
d’esquenes i fer com si res
no estiguera passant.
Som hereus d’una amarga esperança,
una escletxa de llum.

Lletra i música: Pau Alabajos


*** Per a escoltar la cançó Pamflet heu d'anar a:

• Pàgina de Pau Alabajos en Myspace Music

*** També us deixo l'enllaça al seu blog:

• Pau Alabajos TEORIA DEL CAOS
  

Obama o el rentat de cervell político-periodístic internacional

La multinacional IKEA també adora Obama

Després de la posta en escena premeditada i multimilionària del xou mediàtic d'ahir, d'avui i de no sé quants dies més que durarà, llegir alguna cosa tan sensata com això val simplement la pena (us aconsello seguir l'enllaç subjacent):

Tot plegat és excessiu, embafador, reiteratiu. Obama és el president d’Estats Units, però també l’home que ens ha de salvar, el messianisme del nou mil·lenni i, segons diuen, una nova forma de fer política. Prou d’Obama. Prou de prendre’ns per retardats. Prou d’aquest discurs de tant baix nivell, però proper, del Yes We Can. Prou... (Gràcies amic Elliot pel resum)

Per finalitzar, hi afegeixo:

• Sabíem que els polítics i els periodistes eren "diferents" -per ser "educat" i que em disculpin aquells que em són amics :-) - però no podia imaginar-me fins a quin nivell!
• Una persona que agrada a tothom (inclosos els dolents, redolents i recontradolents de la pel·lícula) és clar que no ens ha de salvar de res! El tema comença a desprendre massa mala olor, i a mi ja me cansa. Gairebé prefereixo que parlin de La Roja.
  

I, per acabar, hi deixo una perla més del post que recomano anteriorment:

L'únic que volem és que algú ens tregui els radars de l'entrada de Barcelona. Prou de la tàctica de la cortina de fum:

___________________________________________

Fotografia de: Daquellamanera. Amb l'etiqueta Obama: http://www.flickr.com/photos/daquellamanera/tags/obama

Articles relacionats i recomanats:

• Obama o la cortina de fum
• Estrès d'Obama

ACTUALITZACIÓ 1: No us perdeu aquest magistral post tampoc (ull! no apliqueu el traductor automàtic d'aquest blog per llegir-lo en altres idiomes diferents del català ja que l'article està escrit en espanyol):

• Hambre de victorias

Aquell estiu del 92...

Corrien els temps a l'any 92. Era Cali, Santiago de Cali, Colòmbia. Agost. Calor, color, exuberància, màgia. Érem tots dos, tan sols tu i jo. Era poesía, era una cançó...

SEPTIEMBRE DEL 92 (Poema en castellà*** de Jordi Gomara)

Agosto es una isla
que vive su historia entre dos soledades.
Para llegar hasta él se precisa cruzar un mar,
un océano de desamparos,
tomar un avión que lo limita en ambos sentidos.

Julio me sabe a muerte, a desesperación...
pero también a esperanza;
necesita no más que un pequeño empuje.
Pero septiembre me coge ya sin fuerzas,
con un llorar resignado, mudo, sin lágrimas,
y sin voluntad de vivir o morir
una muerte lenta, agonizante e impotente,
...sin límites.
Conduce a una locura gradual, pero persistente,
que poco a poco te envuelve
y te empuja a una enfermedad progresiva
que empieza en lo mental para invadir todo el cuerpo.
Ya las manos se me agarrotan y hacen imposible la escritura,
y ella
sigue lejos, despiadadamente lejos,
brutalmente separada de mí,
con una lejanía sin compasión
que me va despedazando, célula a célula,
hasta llegar al corazón que, de pronto,
parece que vaya a dejarme a mi suerte.

Dios sabe que mi fidelidad va más allá de lo humano.
Sigo fiel a esa idea real que necesita ser sueño
para poder materializarse y envolvernos en su torbellino,
más allá de lo divino que no es otra cosa que lo humano.

Pero septiembre es un mes escurridizo,
casi queriendo no puedes atraparlo.
Escapa de tus manos
del mismo modo que quisieras escapar de las suyas.
Y, cuando te das cuenta, se ha desvanecido.
Y, de pronto, ella aparece.
Poco a poco, su presencia empieza a sentirse
desde el principio del pasillo.
Desde más allá donde la ciudad comienza.
Entre las calles más remotas.
Ves, notas, presientes su figura
avanzando lentamente a través de la niebla...
de la luz...
de la obscuridad...

Primero adviertes su sombra acercándose
desde el otro extremo,
hasta que su cuerpo se hace presente
y sientes su aliento detrás de ti.

...Hasta que siento su respiración cerca de mi boca...

Y entonces ya no me queda otra cosa
que abrazarla hasta romper mis brazos,
como si este primer abrazo de finales de septiembre
fuese el último de un verano en despedida.
Porque a partir de ahora...
ella va a ser yo, y yo ella, de tal manera
que abrazarse a sí mismo pudiese parecer demasiado estúpido.


Jordi Gomara, Barcelona, 18 al 25 de setembre de 1992
Poemari: Verano del 92

Fotografies de Cali, Colòmbia: Jordi Gomara


Enllaços relacionats:

*El gato del río

*Lletra de la cançó

*Maria Bethânia

*Joan Manuel Serrat

__________________________________________

***NO UTILITZEU EL TRADUCTOR AUTOMÀTIC DEL BLOG PER A TEXTOS EN CASTELLÀ; el traductor tradueix des de l'idioma català i donaria errors en la traducció
__________________________________

Aquest post ha estat desenvolupat a partir d'aquests posts del meu bloc antic

Caldria parlar de tantes coses... (i fer també)

No sé, a vegades em cal parlar de tantes coses que no dic res. Al cap i a la fi, sembla que la gent està immunitzada contra tot, malgrat aquesta immunitat els virus ens estan devorant dia rere dia, i tothom com si res. Endavant, celebrem el nadal i els reis! Els reis? Ai, sí! pobrissó. L'altre dia el borbó va celebrar el seu aniversari i va tenir una despesa descomunal; no pots deixar els convidats sense allò millor! Quina pena, amb tanta crisi i haver de gastar tant, ara no tindran prou per tirar 2009 endavant la pobra família reial d'aquell país imperial.

La gent no se n'adona, del poder que té... però res, què hi podem fer si és com un clam al desert. No som més "tontos" perquè no ens n'hem entrenat! "Els pastors seran tirans mentre les ovelles siguin imbècils" deia aquell que ho deia i no hi era mancat pas de raó. La crisi és fictícia. És l'excusa i l'estratègia última del sistema per acabar amb els drets socials, laborals, sindicals... que ens queden. Els rics poderosos es reomplen les butxaques més que mai. Els polítics treballen per ells. Jo també ho vaig dir aquí en un comentari a un bloc; (Obama per qui treballaràs tu?). El maleït ministre d'economia de les espanyes ens deixa l'IPC al 2% -mentider i traïdor- i tot puja escandalosament per sobre d'aquest índex, especialment serveis i productes bàsics. Es redueix l'IRPF per als poderosos; l'IRPF, gairebé l'únic instrument que tenim perquè aquells que ens van espoliar i ho continuen fent ens retornin part del que és nostre mentre no s'ho quedi l'Estat per redistribuir-lo de nou entre els poderosos i aplicant també aquell sistema tan indecent de "que cadascú pagui per igual per allò que fa servir".

La Generalitat puja els peatges en contra d'anular-los, quina colla, quanta merda! i ens baixa la velocitat. I enllà a la Franja de Gaza mor una persona que d'això ni en sabia res, i una altra, i una altra, i una altra, I UNA ALTRA! mentre els senyorets amos de la política, esclaus dels poderosos, s'hi posen o no d'acord. La diplomàcia internacional! I els "agents socials" (sic) no s'han recordat aquest any que s'havia de convocar la típica vaga nadalenca que fa patxoca i fa content el personal per les quotes que paguen. Mentrestant resta pendent LA GRAN VAGA GENERAL. LA PUTA REVOLUCIÓ PENDENT que quedarà posposada per a una altra ocasió; per això es diu pendent.

Sabeu que us dic: La vida és llarga, la vida cansa, un ja ha lluitat molt a la seva manera. També cal que uns altres es mullin el cul. Estic veritablement cansat. I jo mentrestant feia música i no sé si n'era el moment adequat. Ai! en Brossa. Bon any nou a totes i a tots.

Homenatge a Joan Brossa

En aquest post us deixo el meu darrer tema musical que forma part de l'homenatge a Joan Brossa impulsat per Abloccedari/Ablogcedari al qual tinc l'honor d'haver estat convidat a participar. El meu homenatge ha consistit en musicar tres poemes "antisistema" de Joan Brossa -que trobareu a continuació- en una sola cançó. No sé si ho he aconseguit, però he tractat d'imprimir a la meva cançó aquell esperit de Joan Brossa eclèctic o multidisciplinar, transgressor, "neosurrelaista", provocador, revolucionari, fins i tot grotesc a vegades. Aquesta cançó no vol ser definitiva, es troba en període d'estudi. No us estranyi pas que, d'aquí a un cert temps, en faci una altra de més definitiva, si és que hi ha quelcom que ho sigui, o, si més no, en faci una segona versió, o una tercera, o una quarta, o l'ampliï, o la descompongui en diverses parts; també pot ser com un joc, com a ell li agradava. En tot cas, ara es tracta d'una maqueta més aviat, i així us la vull presentar:



Lletres: Joan Brossa
Música: Jordi Gomara
Instrumentació, orquestració, sonorització, mescles, interpretació musical i veus: Jordi Gomara
DESCRIPCIÓ (*)


PASSA UN OBRER (Joan Brossa)

Passa un obrer amb el paquet del dinar.

Hi ha un pobre assegut a terra.

Dos industrials prenen cafè
i reflexionen sobre el comerç.

L'Estat és una gran paraula.


DESPATX (Joan Brossa)

La màquina
és una combinació de peces
(barres, molles, palanques)
que serveix per a escriure.

És ben cert
que el qui treballa
amb l'esperit d'un altre
o amb una mà pagada
no obtindrà mai bons resultats.

Avui els núvols semblen
formes d'homes i d'animals
que es mouen.

Ja he vist
que a terra hi havia una taca.


LA GENT NO S'ADONA DEL PODER QUE TÉ... (Joan Brossa)

La gent no s'adona del poder que té:
amb una vaga general d'una setmana
n'hi hauria prou per a ensorrar l'economia,
paralitzar l'Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.


NO SÓN NECESSARIS (Jordi Gomara)

(Endavant, una vegada més i prou...)

...NO SÓN NECESSARIS...!!!!

___________________________________

(*) DESCRIPCIÓ

Baixos, violins, guitarra elèctrica, piano: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

Percussió de base:
- Bateria: Garage Band d'Apple
- Platerets: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

D'altra percussió:
- Campanetes: Jordi Gomara (creació i interpretació a teclat)

Veus: Jordi Gomara (creació i interpretació)

Vallromanes, nadal de 2008
Enregistrat el dia 5 de gener de 2009 amb l'aplicació Garage Band d'Apple

Equip:

• Teclat M-AUDIO Keystation 49e
• eMac d'Apple
• Micròfon AKG D 880m
• M-AUDIO Fast Track USB

___________________________________

La fotografia i els poemes de Joan Brossa han estat extrets de: www.joanbrossa.org