Cada dia ho tinc més clar (sabeu... tenir les coses massa clares és quedar-se una mica estancat; cal avançar-hi més i avançar és no deturar el pas, no deixar de caminar mai, no tenir gaire les coses clares) malgrat tot ho tinc més clar cada dia:
Nosaltres no som culpables de la societat en la que vivim, nosaltres no som culpables de les polítiques que rebem, nosaltres no som culpables del sistema econòmic que tenim. Ben senzill, algú gosa dir que els esclaus de l'antiga Grècia, provinents en la seva major part dels presoners que feien en les conquestes de guerra, eren culpables de patir una guerra, ser empresonats i convertir-se en esclaus?
Ara si em dieu que la nostra complicitat ens fa víctimes i xais domesticats, sí, en aquest sentit fem pena, absoluta pena. La nostra complicitat, sí, perquè a ningú li passa inadvertit que la por és allò que fa que uns homes i dones continuïn sent esclaus i esclaves. I la nostra complicitat es diu por a la llibertat
_____________________________ Arran de la segona guerra mundial i de l'observació de les actituds i del comportament de la gent com a conseqüència d'aquest conflicte, el llavors psicoanalista Erich Frommescrigué un llibre que analitzava la por de les persones davant la llibertat titulat, com bé sabeu,Por a la llibertatque en dóna explicacions que encara són, i que potser ho seran sempre, del tot vigents
En el post anterior vaig intentar fer un experiment que ja s'ha dut a terme d'altres vegades. Consistia en fer passar una petita peça musical, meva en aquest cas, atribuint-la a un autor ben consagrat o bé, com jo he fet, que fos desconegut o inventat però que "els experts" li haguessin donat un reconeixement de qualitat suficient. D'aquesta manera s'estudien les reaccions dels que hi participen. A més la peça musical la vaig situar en una etapa del barroc tardà que em vaig inventar amb la denominació de barroc tardà avantguardista. La música en qüestió es diu I jo encara sento la teva presència i està gravada en piano elèctric, transformada després al so de guitarra clàssica i sintetitzada manualment per mi a través de Garage Band d'Apple fins a fer-la més creïble, equalitzant-la i treballant-li les ressonàncies i l'eco per tal que quedés més o menys "arregladeta". No la vaig gravar amb guitarra directament perquè jo seria incapaç de poder interpretar aquesta partitura amb tal instrument ja que el meu domini de la guitarra és bastant precari, em serveix com a acompanyament de cançons i prou.
És cert que el post estava molt treballat perquè vaig agafar una notícia de la revista The Musical Times i la vaig retocar canviant-li també, evidentment, el contingut de la informació que va ésser inventat per mi. No existeixen, ni han existit mai, ni el compositor Alberto Senderi, ni el musicòleg Craig Smith Willson, ni el castell de Nemerotti on estan els arxius de Vivaldi, ni la universitat de Kranfford, ni el guitarrista Roberto Missini, ni la corresponsal Martha Tshcikell; vaja que jo sàpiga.
Tenint en compte que aquesta peça musical la vaig posar en circulació per internet el passat 26 de desembre, podia entendre que la gent que llavors l'havia escoltada no podria recordar-la més que res perquè és instrumental; o sigui sense lletra. Encara i així, aquesta música està i ha estat penjada en tot moment tant en Facebook, com a MySpace Music, com a aquest bloc. A més a més per deixar-hi més pistes, en la notícia inventada li vaig posar el nom de La vostra presenza eterna; molt similar a la denominació original. He estat en tot moment deixant pistes per veure-hi què passava, essencialment per posar a prova els nostres mecanismes inconscients. Així en aquest cas em va sorprendre molt veure com en Garrofaire digués "No seria català aquest compositor?" que, malgrat que ho deia pel cognom, podria haver-hi existit una associació inconscient, però a més a més en Garrofaire també va dir que a ell la peça li semblava que estaba tocada amb piano en comptes de guitarra i de fet estava tocada en piano originalment i transformada a so de guitarra que, encara que és molt convincent, l'execució del piano és molt diferent que la de la guitarra. Aquí han d'actuar forçosament mecanismes inconscients. Ara bé, està tan ben imitat el so de guitarra que, fins i tot, al final de la peça hi ha una nota que sona com si una corda no hagués estat ben trepitjada al tocar-la fent aquell so distorsionat, com una xerricada, característic de la guitarra.
Albert Esteruelas, que coneix molt bé la meva música ja que la té gravada en CD i l'escolta sovint, no va dir que era meva per seguir el joc, només es va a limitar a dir que ell era qui millor coneixia en Senderi, i tant, som més que amics, gairebé com germans! Antoni Casals va fer gala dels seus amplis coneixements en música, haig de quedar un dia amb ell perquè m'hi instrueixi, certament. Fer constar, en tot cas, que Antoni Casals em va fer sospitar que podia haver-se adonat que jo era l'autor perquè quan va escoltar la peça original sembla ser que li va agradar força. Però a més en un comentari que em va fer sobre una altra composició meva, em va dir que n'hi havien parts que li recordaven el Chillout i precisament aquí em torna a dir el mateix; és evident que sent del mateix autor la música sempre tindrà un segell distintiu, per dir-ho així, però també hi podria haver una associació inconscient, especialment em va cridar l'atenció que comentés que, malgrat que se suposava que la música era del segle XVIII, ell l'hagués situat més a prop. Aquest més a prop, malgrat que és evident que ho està utilitzant a l'àmbit de la temporalitat, bé podríem, si volguéssim, atribuir-lo a un àmbit espacial i/o de relació interpersonal.
És del tot obvi que les interpretacions que hi faig no tenen cap cientificitat, són pures divagacions, però bé que hi podrien tenir algun sentit. Tanmateix caldria haver-hi hagut una participació prou alta de persones per treure'n alguna conclusió i més havent portat a terme algun tipus de prova científica. Però tampoc es tractava d'això. Jo me l'havia plantejat més aviat, si voleu, com un joc, com un divertimento i per satisfer la meva pròpia curiositat sinó ja el meu propi ego. En tot cas, no sé si m'ha sortit pitjor del que esperava perquè sent un dels posts més llegits dels darrers temps al meu bloc (comptant des que fa mesos no escric gaire) només hi han participat 3 persones als comentaris del post. I és estrany perquè he superat de manera àmplia la xifra de 200 pàgines vistes segons puc interpretar, i per primera vegada, el 25% dels visitants han fet una visita al post o al bloc de més d'una hora de durada. Alguns de les premisses de les que he partit a l'hora de posar en marxa "aquest joc" és suposar que la gent quan llegim un post d'un bloc no reparem massa en detalls externs, no comprovem la veracitat de les fonts, fem una lectura lleugera, que encara que escoltis una peça musical breu diverses vegades no la recordaràs prou bé si no té lletra, que quan llegeixes alguna notícia d'una persona amb la que tens establerta una relació relativament propera encara que sigui virtual li atribueixes un grau de veracitat més gran que quan aquesta relació és llunyana...
Fa poc es va produir un sorprenent descobriment històric i musical. Sempre havíem pensant que del barroc al classicisme s'havia passat sense cap etapa intermèdia i que de l'estil basat en molta ornamentació i predomini de l'expressió es va passar a una música sòbria, poc ornamentada, molt formal i amb els temps molt mesurats quasi de manera matemàtica, una música quasi científica. Llavors ens queda preguntar-nos que si de l'expressivitat que preponderava al barroc però amb una música encara, si voleu, molt primitiva i amb certa rigidesa com és típic dels segles anteriors al romanticisme -i on es va passar a una etapa encara més "quadriculada" com és la clàssica- és possible pensar que entremig hi hagués un moment que algun compositor escrigué música menys formal al temps que desposseïda d'elements ornamentals, però així mateix molt expressiva i de caire avantguardista per l'època. Doncs vet aquí, que així ha estat sembla ser. Un musicòleg anglès ha descobert un compositor desconegut fins ara que va ésser deixeble avantatjat ni més ni menys que d'Antonio Vivaldi, un dels grans referents del barroc, anomenat Alberto Senderi, que sembla que va viure entre els anys 1719 i 1785. Així ens ho diu Marta Tshcikell, corresponsal de la revista The Musical Times. Un autor que utilitzava formes d'expressió inèdites a l'època que es poden comparar amb la música popular actual i la contemporània.
Buscant en internet he trobat una gravació que d'una molt breu peça musical d'ell La vostra presenza eterna ha enregistrat Roberto Missini amb una guitarra modificada i amb una execució molt desenfadada, a l'estil de la música popular actual, perquè ell afirma que és la forma en que Alberto Senderi l'hauria concebut tenint en compte el seu avantguardisme.
Us agrairia que l'escolteu, dura només un parell de minuts, i que me'n digueu la vostra opinió: (Tenint en compte que jo tinc les meves idees al respecte i després les podem comparar)
1. Us sembla un descobriment interessant? 2. Us sembla avantguardista per l'època o tal vegada només és una peça barroca més? 3. Creieu que la sonoritat i l'execució de la peça podria ésser conforme a com es concebia l'art al segle XVIII? 4. Us recorda la música d'algun altre autor? 5. Quin calificatiu li donarieu?
____________________________________________
Imatge:Notícia publicada a The Musical Times, cliqueu a sobre d'ella per engrandir-la i poder llegir la notícia
No entenc la gent que t'enllaça al teu bloc, al cap d'un temps et deixa d'enllaçar, un altre dia torna a enllaçar-te i així de manera continua. No entenc la gent que sol·licita la teva amistat a Facebook i després et deixa i no saps per què. Jo tinc el meu perfil ben públic (no entenc per què ha de ser privat quelcom que és a internet) i penso que la persona que vol que siguem amics té temps de sobre per a valorar si aquesta relació virtual li convé. Tampoc entenc la política de Facebook on tot és ben visible -si fas un simple comentari tots els teus contactes se n'assabenten, sinó per què hi ets?- però després quan algú deixa de ser amic teu no tens manera de saber qui és aquesta persona. En fi, el que vull dir és que no entenc aquesta inestabilitat d'algunes persones, ara t'enllaço, després no i així. Jo generalment no trec l'enllaç del meu bloc de ningú generalment sinó és després de molts anys per algun motiu determinant, tampoc "abandono els meus amics" a Facebook; les persones tenim una certa estabilitat temporal durant molts anys, la nostra personalitat no sol ser massa canviant en general. La personalitat humana està estructurada en trets estables, amb conductes fins i tot predicibles.Reconeguem a les persones pels seus trets estables; això és el que configura la nostra personalitat al llarg del temps. També tenim trets variables que es mostren en situacions puntuals quan estem condicionats per diferents variables que fan que en un moment determinat tinguem una sèrie de respostes no predicibles, però aquestes respostes també són pròpies d'allò que configura la nostra personalitat, hi ha uns trets que ens caracteritzen que també podrien explicar la nostra variabilitat. Tanmateix aquests respostes, si no són molt greus, jo no les solc tenir en compte a l'hora de despatxar algú del meu bloc o com a amistat a Flickr, Twitter, Facebook, etcètera. Si valorem a les persones per accions molt puntuals i no per la seva personalitat a llarg termini, realment som nosaltres els que tenim trastrons de personalitat que ens porten a ser inestables: "ara t'estimo, ara no t'estimo". En fi, són coses de la vida que entenc però que no entenc.
Imatge: Una classificació de trastorns de la personalitat
Axiò és realmnet incerïble però motles vedages llgeim allò que no hi ha esrcit peqruè teinm unes estructrues metnals precocnebudes sorbe la raeiltat. La realitat la interpretem en base a models que hem elaborat prèviament, perquè el nostre sistema nerviós és incapaç d'atendre a molts estímuls simultàniament. En música existeixen aquestes notes atenent a la seva durada: quadrada (excepcional), rodona, blanca, negra, corxera, semicorxera, fusa, semifusa i, excepcionalment, garrapatea i semigarrapatea. Cada una d'aquestes notes dura la meitat de la que la precedeix, per exemple: una blanca dura la meitat del temps que una rodona; el que vol dir que en el temps que tocaríem una rodona tocarem dues blanques, d'aquesta manera -seguint aquesta llista de figures musicals- cada una d'elles ens obligarà a interpretar al doble de velocitat que l'anterior. Així tenim que una semigarrapatea (valor musical excepcional tenint en compte la impossibilitat en general de la seva interpretació) s'haurà de tocar 256 vegades més ràpid que una blanca. Però no hi ha ésser humà capaç d'estar pendent de 50 notes en dos o tres segons per exemple, quan interpreta una partitura. L'instrumentista musical quan toca, per dir alguna cosa, 8 notes seguides en un segon ho fa de manera automàtica depenent d'un model que ja té après en aquelles estructures complexes de cada partitura. El músic quan assaja alguna peça musical o s'aprèn una partitura, generalment comença tocant les notes a una velocitat molt inferior a la real i ho fa per parts, no abordant tota la peça en el seu conjunt, i quan es tracta d'instruments polifònics com el piano, fins i tot s'estudia cada mà per separat. Quan la peça musical està apresa, les estructures complexes sorgiran per si mateixes de manera automàtica en fer la interpretació, de la mateixa manera que quan heu llegit la primera frase d'aquest post heu reconegut les paraules només per la primera i última lletra que les formen perquè la resta de lletres ja les teniu interioritzades i convertides en una paraula model en el vostre sistema nerviós.
Qui podria ser conscient de cada una de les notes que està tocant quan interpreta aquesta peça musical?:
