Che cosa è Alberto Senderi?

En el post anterior vaig intentar fer un experiment que ja s'ha dut a terme d'altres vegades. Consistia en fer passar una petita peça musical, meva en aquest cas, atribuint-la a un autor ben consagrat o bé, com jo he fet, que fos desconegut o inventat però que "els experts" li haguessin donat un reconeixement de qualitat suficient. D'aquesta manera s'estudien les reaccions dels que hi participen. A més la peça musical la vaig situar en una etapa del barroc tardà que em vaig inventar amb la denominació de barroc tardà avantguardista. La música en qüestió es diu I jo encara sento la teva presència i està gravada en piano elèctric, transformada després al so de guitarra clàssica i sintetitzada manualment per mi a través de Garage Band d'Apple fins a fer-la més creïble, equalitzant-la i treballant-li les ressonàncies i l'eco per tal que quedés més o menys "arregladeta". No la vaig gravar amb guitarra directament perquè jo seria incapaç de poder interpretar aquesta partitura amb tal instrument ja que el meu domini de la guitarra és bastant precari, em serveix com a acompanyament de cançons i prou.

És cert que el post estava molt treballat perquè vaig agafar una notícia de la revista The Musical Times i la vaig retocar canviant-li també, evidentment, el contingut de la informació que va ésser inventat per mi. No existeixen, ni han existit mai, ni el compositor Alberto Senderi, ni el musicòleg Craig Smith Willson, ni el castell de Nemerotti on estan els arxius de Vivaldi, ni la universitat de Kranfford, ni el guitarrista Roberto Missini, ni la corresponsal Martha Tshcikell; vaja que jo sàpiga.

Tenint en compte que aquesta peça musical la vaig posar en circulació per internet el passat 26 de desembre, podia entendre que la gent que llavors l'havia escoltada no podria recordar-la més que res perquè és instrumental; o sigui sense lletra. Encara i així, aquesta música està i ha estat penjada en tot moment tant en Facebook, com a MySpace Music, com a aquest bloc. A més a més per deixar-hi més pistes, en la notícia inventada li vaig posar el nom de La vostra presenza eterna; molt similar a la denominació original. He estat en tot moment deixant pistes per veure-hi què passava, essencialment per posar a prova els nostres mecanismes inconscients. Així en aquest cas em va sorprendre molt veure com en Garrofaire digués "No seria català aquest compositor?" que, malgrat que ho deia pel cognom, podria haver-hi existit una associació inconscient, però a més a més en Garrofaire també va dir que a ell la peça li semblava que estaba tocada amb piano en comptes de guitarra i de fet estava tocada en piano originalment i transformada a so de guitarra que, encara que és molt convincent, l'execució del piano és molt diferent que la de la guitarra. Aquí han d'actuar forçosament mecanismes inconscients. Ara bé, està tan ben imitat el so de guitarra que, fins i tot, al final de la peça hi ha una nota que sona com si una corda no hagués estat ben trepitjada al tocar-la fent aquell so distorsionat, com una xerricada, característic de la guitarra.

Albert Esteruelas, que coneix molt bé la meva música ja que la té gravada en CD i l'escolta sovint, no va dir que era meva per seguir el joc, només es va a limitar a dir que ell era qui millor coneixia en Senderi, i tant, som més que amics, gairebé com germans! Antoni Casals va fer gala dels seus amplis coneixements en música, haig de quedar un dia amb ell perquè m'hi instrueixi, certament. Fer constar, en tot cas, que Antoni Casals em va fer sospitar que podia haver-se adonat que jo era l'autor perquè quan va escoltar la peça original sembla ser que li va agradar força. Però a més en un comentari que em va fer sobre una altra composició meva, em va dir que n'hi havien parts que li recordaven el Chillout i precisament aquí em torna a dir el mateix; és evident que sent del mateix autor la música sempre tindrà un segell distintiu, per dir-ho així, però també hi podria haver una associació inconscient, especialment em va cridar l'atenció que comentés que, malgrat que se suposava que la música era del segle XVIII, ell l'hagués situat més a prop. Aquest més a prop, malgrat que és evident que ho està utilitzant a l'àmbit de la temporalitat, bé podríem, si volguéssim, atribuir-lo a un àmbit espacial i/o de relació interpersonal.

És del tot obvi que les interpretacions que hi faig no tenen cap cientificitat, són pures divagacions, però bé que hi podrien tenir algun sentit. Tanmateix caldria haver-hi hagut una participació prou alta de persones per treure'n alguna conclusió i més havent portat a terme algun tipus de prova científica. Però tampoc es tractava d'això. Jo me l'havia plantejat més aviat, si voleu, com un joc, com un divertimento i per satisfer la meva pròpia curiositat sinó ja el meu propi ego. En tot cas, no sé si m'ha sortit pitjor del que esperava perquè sent un dels posts més llegits dels darrers temps al meu bloc (comptant des que fa mesos no escric gaire) només hi han participat 3 persones als comentaris del post. I és estrany perquè he superat de manera àmplia la xifra de 200 pàgines vistes segons puc interpretar, i per primera vegada, el 25% dels visitants han fet una visita al post o al bloc de més d'una hora de durada. Alguns de les premisses de les que he partit a l'hora de posar en marxa "aquest joc" és suposar que la gent quan llegim un post d'un bloc no reparem massa en detalls externs, no comprovem la veracitat de les fonts, fem una lectura lleugera, que encara que escoltis una peça musical breu diverses vegades no la recordaràs prou bé si no té lletra, que quan llegeixes alguna notícia d'una persona amb la que tens establerta una relació relativament propera encara que sigui virtual li atribueixes un grau de veracitat més gran que quan aquesta relació és llunyana...