Les coses del president

El Sr. Maragall no deixa de tenir el seu “puntaç”, diu les coses com les pensa, moltes vegades poden semblar unes autèntiques “cagades”, però clar que ho són pels que estan en el “joc polític oficial”; perquè més que res el que fa és desvetllar assumptes que al Poder no li interessa que se sàpiguen. No estic dient ni molt menys que tot el que digui, i especialment el que faci, el nostre President de la Generalitat, sigui allò de més fantàstic ni del meu grat, evidentment. Si us haig de dir la veritat, ni el vaig votar ni crec que mai ho faria. En tinc d’altres preferències.

No obstant, fa temps que m’ho guardo i calia que al fi ho digués: no oblidaré mai quelcom que va expressar Pasqual Maragall, ja fa molt temps, molt abans de ser President de la Generalitat, afirmant que s’exercien tortures a les presons/comissaries espanyoles. A mi, aquesta afirmació en un polític, i especialment en un polític important –del cercle oficial- que es presenta com a candidat a la presidència de la Generalitat, em sembla un acte de valentia. Sí, no tinc cap vergonya de dir que per mi és un acte de valentia; no és comú veure a polítics “del sistema” traient a la llum fets d’aquesta mena; fets que el propi sistema s’entossudeix una i altre vegada en desmentir, malgrat que molta, moltíssima gent, sabem que són coses ben certes i anem denunciant dia rera dia. S’ha de dir que aquella vegada al Sr. Maragall li van fer callar i fins i tot rectificar, presumptament des de Madrid.

Tanmateix el que són les coses: a mitjans/finals de l’any passat el tribunal de Drets Humans d’Estrasburg condemna a Espanya per no haver investigat un cas de tortures a detinguts. La sentència d’aquest tribunal sembla ser que constata que l’estat espanyol “empara” la tortura, cosa que evidentment no és gens “novedosa” pels que ens movem fóra dels “circuits oficials” de comunicació. No m’invento pas la notícia, podeu consultar-la a “Bloc de notes” per Daniel Condeminas, e-noticies.com, 4/11/04.

Ara a Maragall també li han fet callar sobre el 3%, encara que no sembla que fins el moment n’hagi rectificat. Malgrat tot, qui no calla quan un polític “important i essencial”, el segon més votat de Catalunya, s’atreveix a dir que trencarà “tots els pactes” amb el govern català si Maragall no retira les seves presumptes acusacions. Com es pot posar en joc tot un futur d’un país per un tema d’acusacions personals. Quina classe de polític és aquest Artur Mas, amb aquesta actitud covarda, amb un xantatge vil que anteposa els seus interessos i els del seu partit envers Catalunya, país que afirma defensar davant qualsevol altra cosa. Menys mal que sembla que desprès rectifica les seves paraules, però posant condicions!. No obstant, tot el que està dit, dit està. I per dir jo ha he dit la meva, li agradi a qui li agradi o no.

Democràcia i llibertat d'expressió

Desprès de trenta anys de la mort de Franco, en ple segle XXI -en una “democràcia consolidada” (???...), diuen- em fan saber que un acte previst i anunciat amb setmanes d’antelació, es prohibeix dos dies abans de celebrar-se i vénen els Mossos d’Esquadra per a garantir que aquest no es durà a terme. Això passa a un petit poble de la Serralada Litoral, a Vallromanes, al Vallès Oriental.

El professor Arcadi Oliveras, Professor Titular del Departament d’Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, President de Justícia i Pau a Espanya, reconegut i prestigiós economista arreu, convidat pel Fòrum de Barcelona 2004 per a impartir-hi una de les conferències, lluitador incansable per un món millor i més just per a tothom, sagaç analista de la globalització i del sistema capitalista actual, entre d’altres mèrits que l’honoren (se li ha arribat a comparar amb el professor Noam Chomsky!) , havia estat convidat a impartir una conferència a Vallromanes en un acte organitzat per l’Ateneu Apolític i Assembleari de Vallromanes, el diumenge dia 13 de febrer de 2004 -una setmana abans del referèndum- per a parlar del tractat per a una Constitució Europea. Doncs bé, segons algunes informacions fidedignes, aquest acte, anunciat per tot arreu des de molt temps abans, es va prohibir a dos dies de celebrar-se i amb els Mossos d’Esquadra patrullant per Vallromanes per tal que no es pogués portar a terme. Això sí, van avisar, amb anterioritat, que la patrulla de la policia hi seria el diumenge 13 de febrer vigilant perquè l’acte no es pogués celebrar. Democràtics, ho són, t’avisen perquè després no et portis la sorpresa, no de manera gratuïta es diu que “el que avisa no és traïdor”. Visca la llibertat d’expressió!

És evident, no hi ha dubte, que el poder tenia molt d’interès, i “a qualsevol preu”, en que la gent votés SI en el referèndum. Tant d’interès no deixa de ser una mica sospitós. No deixa de ser semblant a l’interès del Sr. Aznar a favor de la guerra contra Iraq, on tampoc hi cabien els pensaments a favor del NO.

NOS MIRAN

A continuació, una autèntica joia sobre el tema d'immigració, fa molt temps que me la guardo per casa. De fet, ja l'havia publicat a la meva pàgina web. Una aportació a l'apartat de Cartes al Director d'una persona llatinoamericana al diari de difusió gratuïta 20 minuts. A vegades les coses més magistrals no estan escrites per grans pensadors, escriptors de fama, ni catedràtics universitaris; potser aquesta persona era al seu país alguna d'aquestes coses i ho ignoro, per cert. El dedico a totes aquelles persones que tinguin la mínima sensibilitat humana per poder entendre'l:

NOS MIRAN
Daniel Marocco, Barcelona, 3/10/02
Cartes a 20 minutos, edició Barcelona

Nos miran y no sabemos porqué. Ya sea en el metro, en el autobús, en el supermercado o en una plaza; ellos nos miran. ¿Será que se sienten diferentes o nosotros somos distintos? A fin de cuentas, a todos nos enseñaron que los hombres somos todos iguales, claro que ellos nos miran diferente. Nos miran con desconfianza, con recelo y hasta con bronca; ellos creen que vinimos de tan lejos para robarles la cartera o el trabajo: eso debe ser, por eso nos miran. ¿Pero qué sería de Barcelona sin nosotros, los inmigrantes?, ¿la ciudad hubiese sufrido un cambio vertiginoso? Desde 1996 hasta ahora, Barcelona aumentó un 400% su población extranjera que no vino a robar precisamente ni carteras ni "buenos" puestos de trabajo. Romperse el "lomo" o ensuciarse las manos es algo que quienes nos miran no piensan hacer; trabajar en la construcción, en una almacén, en la cocina de un restaurante o en la limpieza son trabajos que desean que haga otro: el inmigrante.

¿O será por esto que nos miran? Sí, nos miran porque nos admiran. Claro, alguien que viaje más de 10 mil kilómetros para hacer un trabajo "sucio" debe ser reconocido, elogiado; quienes miran deben además aplaudir tanto coraje y espíritu aventurero del extranjero. Quienes ahora tanto miran son descendientes, de sangre, de europeos que poblaron América. Las condiciones, sociales o políticas, que les llevaron a ellos o a nosotros a viajar son similares, casi las mismas. Si tenemos la certeza que Europa invadió América en 1492, entonces quienes ahora regresan a Europa son los hijos de europeos volviendo a casa. ¿Por eso nos miran?

Diuen que diumenge va haver-hi un referèndum

Em resulta carregant i potser estèril haver d’escriure cada dia una opinió, un article, una reflexió –digueu com vulgueu- per acomplir amb aquell “requisit ineludible” del posseïdor típic d’un weblog; per no dir que em sembla una veritable pèrdua de temps, quan no una simple estupidesa, i que ningú s’hi senti al·ludit/da, si us plau. Allò de fer les coses perquè “s’han de fer” em rebenta d’allò més.

Confesso, no obstant, que dilluns ja m’hi trobava escrivint una crònica sagaç sobre els resultats i la interpretació dels resultats del referèndum que havien fet els “mitjans oficials” i diverses personalitats del “poder”. El que passa, és que desprès d’estar-m’hi més d’un hora –vaig haver de fer càlculs, etc.- escrivint el meu articulet, quan vaig a enviar la informació, me’n diu la maquineta: “s’ha d’identificar de nou”, ho faig i m’ho envia tot “al carajo con todo deparpajo”. Prometo que no em tornarà a passar un altre dia. Millor no confiar en el servidor “de marras” i fer-m’ho com sempre en el Word, corregir l’ortografia, desar el document ben desadet i desprès passar-ho al seu lloc corresponent.

Us ho podeu imaginar, tota una explosió de creativitat, d’imaginació, d’inspiració, d’ironia, de sagacitat (bé és un dir), que de cop es perd per no ser prou metodològic, car amb la informàtica cal ser molt metodològic, jo sempre ho dic, i quan hom no ho és ho acaba pagant a un preu molt alt. Desprès he intentat tornar a escriure allò de dilluns i ja no me n’he sortit; ja no era el moment, ja no era allò més adequat de què parlar-ne, ja no em venia potser de gust. Malgrat tot m’ha quedat per enllà endins com una coseta i no em quedaré amb les ganes de fer unes poques matisacions:

• Sé que els polítics i els periodistes, en general, saben comptar, almenys quan els convé, per aquest motiu les dades quan les presenten d’una manera determinada ho fan amb una certa premeditació amb l’agreujant de nocturnitat (tenint en compte les hores en les que van fer les seves aportacions “numérico-oral-literàries”)
• Puc considerar-me, si més no, amb una certa experiència en el tema de la interpretació de resultats d’una votació, si tenim en compte que durant més de 18 anys he estat membre de diferents òrgans de govern i/o comissions delegades d’aquests, delegat sindical, etc. a la Universitat de Barcelona
• Les coses de números solen ser bastant objectivables, i un resultat d’unes eleccions o d’un referèndum és el que és i no el que pugui semblar que és. Que totes les persones susceptibles de dur a terme un determinada acció en aquest referèndum han de ser-hi comptabilitzades i no podem excloure aquelles accions o persones que no han estat del nostre grat

Doncs bé, feta aquesta breu introducció, donaré els resultats reals del referèndum de diumenge:

MONARQUIA (Espanya): Cens total: 33.563.680 (100%)

SI: 10.804.464 (32,19%) NO: 2.428.409 (7,23%) ABSTENCIÓ: 19.359.017 (57,68%) EN BLANC: 849.093 (2,53%) NUL: 122.697 (0,37%)

Nosaltres (Catalunya): (Som una miqueta menys):Cens total: 5.208.248 (100%)

SI: 1.366.927 (26,24%) NO: 593.687 (11,40%) ABSTENCIÓ: 3.074.805 (59,04%) EN BLANC: 154.177 (2,96%) NUL: 18.661 (0,36%)

Senyors i senyores, aquest són els resultats reals, objectius, i rés més. Aquestes són les accions del grup total de persones que havien de manifestar-se davant un referèndum sobre un tractat d’una presumpta Constitució Europea. A la monarquia espanyola un 32,19 per cent de persones van ratificar aquest tractat, un 67, 44 de persones no van voler ratificar-lo (si haguessin volgut fer-ho, l’haguessin fet), d’aquestes clarament un 7,23 van oposar-s’hi amb el seu vot, i un 2,96 van votar en blanc. I desprès tenim un 0,7 que no sabem que van fer, potser van escriure algun comentari a la papereta, potser hi havien ficat dues paperetes en comptes d’una o potser l’havien trencat directament abans d’introduir-la dins el sobre. A la no monarquia, encara que annexada a la força a la monarquia (Catalunya), tenim que les persones que el van ratificar van ser únicament del 26,24 %.

Llavors com podem sentir comentaris com que el gairebé 80 per cent de persones han ratificat aquest tractat, o cada 8 de 10 espanyols han donat el vistiplau a la Constitució Europea, o una majoria aclaparadora de catalans aproven el tractat per a una Constitució Europea. Lamentables, realment lamentables, els comentaris dels idiotes. Resultarà que ara les abstencions no tenen cap significat, ni tan sols els vots en blanc. Jo també podria fer les meves interpretacions, dient que a Espanya un 67,44 % de persones es van manifestar en contra d’aquest tractat, bé perquè no els interessava en absolut, bé perquè estaven totalment en contra de la pregunta que es plantejava o bé perquè estaven directament en contra del tractat –clarament un 7,23 % d’aquests- o bé perquè estan en contra d’aquest sistema neolliberal. O és que les abstencions no tenen cap significat en si mateixes, o és que l’abstenció no és, per una banda, una abstenció activa, per una altra un desinterès en el que es planteja, per una altra un no voler saber rés del que es cuinen els polítics, etc.

Si senyor, Rajoy, malgrat que vostè digui que el govern no ha fet “pedagogia”, nosaltres ja som prou grandets, i sabem què volem fer. Però clar vostè pensa que és molt important la “pedagogia” en la seva mentalitat feixista i ansiosa de poder. Ha faltat “pedagogia” (de pedagog en grec: el que guia, el que condueix, el que porta), el senyor Zapatero, segons vostè, no ha sabut guiar, conduir, portar el seu ramat fins la veritat indiscutible del Poder, i consegüentment la abstenció tan temuda per a la democràcia neolliberal i dictatorial dels idiotes. I sap per què Sr. Rajoy?, perquè vostè i tots els que estan en aquest joc coneixen prou bé el significat de l’abstenció i això no els agrada ni gens ni mica. Mala sort per vostès, les coses són el que són i prou.

Jo ja no diré rés més, ja n’he dit massa. Cadascun és prou grandet per treure’n les seves pròpies conclusions, si vol, evidentment.

Amén.

Avui, dia de referèndum

Avui, ja dins de poques hores, obriran els col·legis electorals. De nou la mateixa comèdia; gairebé sempre coneixes els resultats ja abans d'anar a votar. Quan no es tracta de triar aquelles persones que administraran la teva vida com els doni a ells/es la gana -durant quatre anys, amb un xec en blanc que tu els has signat, i sense dret a rèplica, com aquell que diu, i, el més terrible de tot, sense la possibilitat de poder canviar-los fins que hagin passat els maleïts quatre anys- llavors es tracta de fer el "paripé" d'un referèndum com el d'avui. A simple vista donaria igual anar o no a votar, votar SI o votar NO, perquè saps que, surti el que surti, aquest tractat de presumpta Constitució Europea quedarà aprovat, ja sigui un redactat d'allò més regressiu possible, ja sigui un redactat d'un tractat impossible de canviar a la pràctica sabent que sempre hi haurà un país que es podrà reservar el "derecho a veto".

Aquest "derecho a veto" és d'allò més traïdor possible, perquè, disfressat de democràcia de consens, sempre és la manera de no canviar res quan no es vol canviar absolutament res. JO VOTARÉ NO, per si ho voleu saber. Les raons ja són ben conegudes, no cal que jo torni a explicar el que han explicat altres persones fins a la sacietat. Aquest NO no servirà de res aparentment. La Constitució Europea, que en realitat no es cap Constitució, serà igualment aprovada, no pot haver-hi cap dubte. Encara que sortís el NO majoritàriament, el senyor ZP no farà el paper d'oposar-se a la resta de països europeus, comptant que, especialment en molts d'ells, ni tan sols es consultarà al poble. Aquest redactat nefast d'aquest tractat ja estava consensuat i aprovat i posat en marxa, d'alguna manera, des de feia ja molt temps, ara no canviaran res per quatre eixelebrats que en un racó d'Europa votaran que NO. No m'hi fa res, el meu NO serà perquè continuïn recordant que, malgrat les seves polítiques neoliberals, dèspotes i prepotents, al darrera hi ha un poble que, si més no a vegades, pensa i pot decidir lliurement i que, si segueixen en la seva línia de no escoltar-lo, algun dia els pot passar el mateix que al Sr. José Maria Aznar que "en gloria de Bush esté".

'El analfabeto político'

He trobat això en el núm. 175 de febrer de 2005 de la revista ROJO Y NEGRO de la CGT, penso que és una autèntica joia per a aquells que es vanaglorien que són apolítics:

EL ANALFABETO POLÍTICO:

El peor analfabeto es el analfabeto político. No oye, no habla, no participa de los acontecimientos políticos. No sabe que el costo de la vida, el precio del poroto, del pan, de la harina, del vestido, del zapato y de los remedios, dependen de decisiones políticas.

El analfabeto político es tan burro que se enorgullece y ensancha el pecho diciendo que odia la política. No sabe que de su ignorancia politica nace la prostituta, el menor abandonado y el peor de todos los bandidos que es el político corrupto, mequetrefe y lacayo de las empresas nacionales y multinacionales.

(Bertolt Brecht)

Benvinguts/des a la pàgina de notícies de itaca2000.net

Hola a tothom,

Avui faig estrena de la nova pàgina de notícies de la xarxa itaca2000.net. Aquesta xarxa és un sistema web personal i interactiu que tracta de temes diversos. Hi trobarem temes de caire polític, sindical, filosòfic, per una banda, per una altra de cultura, art, música, poesia, fotografia, etc. També temes diversos que poden tractar sobre ciutats, indrets de cert interès, viatges, etc. La idea bàsica que guia la meva xarxa o sistema web és donar un punt de trobada a moviments socials, culturals, etc. encaminats a lluitar per una comunitat internacional més justa, igualitària, participativa, assembleària, etc. Així mateix, proposar un lloc d'encontre a moviments artístics i culturals, col·lectius o individuals. Jo hi aniré exposant la meva obra artística, els meus articles, opinions, comentaris, i qui vulgui també hi pot participar-hi. I per fi, altres experiències diverses com viatges, històries, bromes, acudits; no sé, ja ho anirem veient un cop en marxa. Tot aquest sistema web té el seu antecedent que ara mateix es troba allotjat a http://www.terra.es/personal5/itaka2002 . És una web antiga i provisional que a partir d'ara començaré a remoure per a canviar-la, de manera substancial, tant pel que es tracta al seu contingut com a la seva forma.

I, per fi, dir-vos que aquesta pàgina de notícies, en format weblog, formarà part d'aquest entramat i servirà per anar expressant tota una sèrie d'idees, més o menys curtes i ràpides, que posteriorment puguin anar desenvolupant-se de manera més profunda en altres llocs del meu sistema. De moment podreu participar amb els vostres comentaris, a sota de cada notícia, més endavant ja buscaré la manera que hi pugueu enviar-me i publicar les vostres aportacions.

Bé, us agraeixo molt sincerament la vostra visita a la meva pàgina i espero que, a partir d'ara, ens puguem trobar de manera més sovint.

Fins aviat companyes i companys