Sending meme

Mentre l’Alberto i l’Enricbastiat continuen discutint temes de política i d’economia prou interessants dins del meu blog (la qual cosa em sembla força bé, perquè així n’aprenc també) vaig a complir l’encàrrec que em va deixar fa uns dies l’amic Garrofaire que és un dels meme que circulen per la blogosfera. Es tracta que us expliqui 5 hàbits "estranys" meus. Com totes les coses, aquest meme té unes normes de funcionament. Així que us les exposaré en primer lloc:

Normativa de funcionament: La persona a la que li arribi aquest meme haurà d’iniciar el seu missatge amb el títol "5 hàbits estranys meus", o “els meus 5 hàbits estranys”, o alguna cosa semblant. Les persones que són convidades a escriure un post al seu bloc sobre els seus hàbits poc comuns han d'indicar també clarament aquestes normes. Al final heu de triar 5 noves persones indicant el seu nom i des d’aquest enllaçant el seu blog. No oblideu deixar un comentari en algun post del seu bloc, per tal que se n’assabentin, fent-los saber que els heu escollit per continuar el meme (*)

Els meus 5 hàbits estranys:

1. Sempre que surto de casa haig de comprovar que la porta de la nevera està ben tancada. Això ve a conseqüència que més d’una vegada me l’he trobada una mica oberta al tornar a casa; jo penso que és culpa de la meva dona, doncs és més fàcil sempre que un altre tingui la culpa de tot


2. Quan puc m’agrada dinar i/o sopar ajagut al sofà i veient la televisió. M’hi acomodo de costat i poso el plat a sobre del sofà; a sota del plat sempre hi col•loco algun drap o alguna cosa semblant per a no tacar-lo. Em sembla una posició molt còmoda. Encara que m’agrada sentir-me moro, suposo que tal costum deu venir dels meus avantpassats romans, hehehe...


3. Immediatament abans d’anar a dormir m’haig de fumar com a mínim una cigarreta, aquesta l’anomeno l’última cigarreta. Quan la meva dona diu: me’n vaig a dormir, vens? Jo sempre li dic, si vols espera’m que em fumaré la darrera cigarreta, com sap que aquesta pot ser la primera d’un encadenament d’últimes cigarretes, se’n va dormir i m’hi deixa fumant. Així que, normalment, no és una sola la darrera cigarreta, sinó un seguit d’elles. Generalment estic veient la TV: la nit al dia i m’hi fumo l’última, desprès vaig a l’ordinador i m’hi fumo les últimes i desprès si vaig al lavabo a pixar, per exemple, desprès em fumo la última al passadís abans d’entrar a l’habitació per anar a dormir


4. Quan vaig conduint sempre vaig comprovant una i altra vegada que el fre de mà no estigui posat, igual que fa el Garrofaire. També quan porto un cotxe que no té estàrter automàtic vaig comprovant de tant en tant que tingui l’estàrter tret


5. Sempre que puc en comptes de pixar al wàter prefereixo fer-ho al jardí de casa, a sobre de la gespa, em sembla molt més còmode encara que sigui molt tard, ben entrada la nit o faci molt fred o estigui plovent

Ara haig de passar aquest MEME a cinc blocaires més. Aquí va la cosa: li passo aquest meme a les persones següents: Jessica de Tienes mucho que decir, Bo Peep de Chica con falda roja, Nimue de Les llunes de Miranda, Korso de Lucha revolucionaria y Boris de Los papeles de Boris.

(*) Per tal de no trencar aquesta cadena, jo hi insereixo una nova norma: Si alguna de les persones a les que li passo el meme ja ho ha fet abans i/o no vol fer-ho, em reservo el dret de passar-lo de nou a unes altres persones en el mateix nombre de les que no facin el meu encàrrec per tal que sempre siguin 5 les persones que ho facin. O sia, que si de les 5 persones a les que li ho passo només ho fan 2, el tornaré a passar a 3 noves persones.

***Imatge

Rajoy a TV3

Anit vaig veure el programa de La nit al dia de TV3 on Mònica Terribas entrevistava a Mariano Rajoy, com sabreu ja alguns, president del Partit Popular. Una hora escoltant-lo i gairebé l'única cosa que repetia d'una manera incessant era la frase “Miri vostè Mònica, jo l'única cosa que defenso és la llibertat individual i el dret de les persones” o variants com “no hi ha res que estigui per sobre de la llibertat individual i el dret de les persones en un estat democràtic” o “jo defenso la igualtat i el dret de les persones” i altres per l'estil. És ben conegut que l'estratègia típica i ja tradicional del PP, des que va estar al govern espanyol, amb el Sr. del bigoti i serrell “su excelentísimo don José María Aznar” de president, era repetir les mateixes coses fins a la sacietat a veure si d'aquesta manera la gent se les acabava creient.

Allò de més rocambolesc de l'entrevista va ser quan va afirmar que, en aquests moments, el partit popular era l'únic que representava a l'esquerra “en este país”. ¨Fixeu-vos que també és molt típic de Rajoy dir sempre “en este país”. Recordo una vegada que Mònica Terribas el va interrompre i li va dir una alguna cosa semblant a “bé no cal que torni a repetir el mateix perquè ja ho ha dit abans”. Venia amb el discurs “molt preparat”: Havia après a dir amb una correcta pronuniació catalana allò del Pacte del “Tinell”, i també s'havia après les dates dels diferents estatuts catalans i la denominació que donaven a la nació catalana al preàmbul de cadascun d'ells; poca cosa més, però repetia una vegada i una altra les dates i els noms de cada estatut per a deixar ben clar que “sabia de què parlava”. Pocs dades però repetides per a donar constància del seu gran coneixement sobre els “assumptes catalans”.

Això sí, va deixar ben clara la jugada que Artur Mas de CIU li havia fet a ERC i especialment al president de la Generalitat, repetint diverses vegades que com s'entén que el president de l'Estat Espanyol negociï amb l'oposició del govern català deixant de banda al seu president. Curiosament deixà constància d’estar d'acord amb ERC (una cosa única) i el seu “cabreig” ja que CIU estava defensant qualsevol cosa però res semblant a allò que es va aprovar al parlament català amb la condició de fer un pacte entre partits i sortir guanyant en la jugada; quan convé políticament es diu el que sigui necessari, fins i tot fins s’arriba a dir la veritat. Afirmava que la indignació d’ERC era lògica perquè allò aprovat en el parlament català no se semblava gens en absolut amb el que Artur Mas havia negociat amb Rodríguez Zapatero, però què podia esperar-se en confiar en uns individus com els de CIU. Fixeu-vos que en tot aquest assumpte em veig obligat a estar totalment d'acord amb Rajoy, per desprestigiar a Rodríguez Zapatero i a CIU, va utilitzar ni més ni menys que la veritat de allò ocurregut realment des que es va aprovar el projecte de nou estatut català fins que va ser negociat amb interessos partidistes, sens dubte, entre PSOE i CIU, deixant aquests de banda no solament a ERC sinó també, fins i tot al mateix president de la Generalitat de Catalunya.

Bé, van parlar de moltes altres coses, encara que Rajoy sempre digués més o menys el mateix, en tot cas, la resta seria tema d'un altre post amb la "sana" intenció de no allargar-me massa en aquest.

NO a la directiva Bolkestein

El virus del poder econòmic continúa avançant, podem aturar-lo? Pel fet que no tinc temps per a escriure sobre el tema, m'ha semblat oportú copiar-vos el següent article d'Alberto Garzón Espinosa, amb els seus comentaris:

13 Febrero, 2006

Andalucía rechaza la directiva Bolkestein

La directiva Bolkestein es un paso más en la liberalización de todos los servicios hasta ahora públicos. Es un ataque más contra todo aquello que los trabajadores luchando han conseguido a lo largo de la historia.

En realidad esta directiva europea es lo mismo que el AGCS (Acuerdo General del Comercio de Servicios), aquél que entró en vigor en 1995 para establecer la implantación de medidas progresivas de servicios esenciales. El obetivo de este acuerdo es suprimir cualquier restricción y reglamento estatal interno que se considere obstáculo al comercio.

Todo esto incluye, como el sincero AMI (Acuerdo Multilateral sobre Inversión) recordaba, la fantástica posibilidad de que grandes multinacionales pudieran llevar a los tribunales a los gobiernos y a asambleas legislativas por lesionar los derechos del libre comercio…

La directiva Bolkestein pretende profundizar en la demolición de los servicios públicos, allá donde todavía no hayan perdido la batalla contra el capital, privatizando sanidad, educación, medios de comunicación, prestaciones sociales…

Pero el capital no es un enemigo invisible, sino que toma un sentido absoluto en forma de multinacionales y grandes empresas. Todos estos acuerdos están destinados a romper la soberanía de los diferentes estados, englobándolos bajo un manto protector orquestado y organizado por los grandes señores del capitalismo.

Hay que recordar que actualmente de las 500 multinacionales, 477 tienen sede en la OCDE, que es la impulsora de estos acuerdos tan jugosos. Que de las 100 primeras potencias económicas, 51 son multinacionales y sólo 49 estados o que la riqueza de sólo 3 multimillonarios superaba en 1998 el PIB de los 48 países más probes.

Cuando la verdad, el conocimiento y los servicios sociales se pliegan ante el avance destructivo del capital, éstos pierden su esencia y razón ser ser. ¿Alguien imagina acaso la privatización de la justicia sin que dejara de ser justicia? ¿Por qué ha de ser diferente en aspectos tan importantes como la educación?

¿Vamos a educar a nuestra sociedad para que los individuos sean personas con conocimientos o meros y simples consumidores?

Afortunadamente el Parlamento Andaluz ha rechazado (aunque de poco sirva) esta directiva en cuanto que acertadamente se considera negativa para la libertad y perjudicial para la cotidianidad de las personas que conforman nuestra sociedad, que tanto ha luchado por llegar a este, insuficiente en cualquier caso, punto.

Y es que como alguien que no recuerdo dijo:

Cada milímetro que el mercado y el capital ganen a la Razón hará falta luego reconquistarlo, contra la Historia, con los mismos esfuerzos con los que en su día se le arrancaron.

També us deixo un enllaç que podreu llegir clicant aquí

Mirada i neu

Si tu em mires no podré deixar de tremolar,
de tremolar pell endins, callat com un infant
que acaba de deixar les teves aigües maternals.

Si tu em mires descobriré els secrets de la incertesa,
tenia pensat sortir aquest matí, però ara
la teva mirada em reté i dubto entre agafar el cotxe
o acaronar la teva pell, clar que darrerament no trobo
la carícia correcta, la carícia perfecta, la carícia definitiva.

Fas una olor que em recorda el jardí quan és primavera,
però ara la neu oculta la cara amable del meu planter,
i les roses s’esvaeixen i la pols que deixen se l’enduu el vent del nord.

Ara tu em mires i jo tinc un peu a la porta.

Ara tu em mires i ja travesso el passadís.

Ara tu em mires i ja m’hi trec les sabates.

Ara jo et miro i no t’hi veig.

Ara jo et miro i veig la meva ombra.

Ara jo et miro i veig el meu fill,
robust com un roure, roig com el cel a ponent.

Ara ell em mira i m’hi veig a mi mateix.

Ara ell em mira i la seva mirada és un interrogatori incessant.

Ara ell em mira i no sé dir-li les respostes.
Les respostes són paraules callades.
Les respostes són silencis nocturns,
silencis de penombra i misteri,
en la foscor de la casa, quieta durant la llarga nit hivernal,
un soroll de passos sords per la catifa,
i preveig una presència que s’apropa muda des del llindar de la porta.

I tu em mires però no et veig perquè estàs dormint.
I tu em mires mentre jo m’esglaio en silenci.
I jo et miro i veig la teva ombra en el motlle que has deixat al matalàs.
I jo us miro i no veig més que el crit agònic de la nit.
El crit de tants éssers buscant una llum.
El crit de tanta essència humana en la brutalitat del temps.
I la neu curosament va envaint l’espai sencer,
l’espai que han deixat les carícies perdudes, els plors infantils
i les paraules transformades en buit permanent.

I ara ens mirem i hem comprès el que passava.

Demà, sens dubte, serà un altre dia
i haurem de retrobar-nos de nou camí vers l’horitzó

Jordi Gomara, Vallromanes, febrer de 2006. Temps de neus

Fotografia: Jordi Gomara. Nen que mira el món. Vallromanes, estiu de 2001
(Obra premiada al concurs de Fotografia de Vallromanes amb el 3r. premi dins la categoria de Retrat)

Canvis urbanístics

Us anuncio una xerrada sobre els canvis urbanístics a Vallromanes. Donada la seva transcendència en el futur del nostre entorn, us animo a participar-hi.

XERRADA

CANVIS URBANÍSTICS A VALLROMANES

Ponent: Associació per la Defensa i l’Estudi de la Natura (ADENC)

QUÈ ÉS EL PEIN?
QUÈ ÉS EL POUM?
I COM ENS AFECTEN

DIUMENGE 12 DE FEBRER A LES 12 H. A LA CARPA MUNICIPAL

Organitza: Ateneu Apolític i Assembleari de Vallromanes

De qui és aquest llop?

Vull ser “just”. Navegant per la xarxa m’hi vaig trobar amb aquesta foto de llop que em va semblar que “ni pintada” per a acompanyar el meu poema No tinc ganes, no... del post del mateix nom. Anteriorment, a aquest poema l'acompanyava una altra foto que no m’acabava de fer el pes, per aquest motiu vaig esborrar-hi aquesta i la hi vaig substituir per aquella. La qüestió és que a mi em sembla “ètic” assenyalar-hi qui és l’autor o l’autora o bé citar la font de cada recurs que utilitzo al meu bloc, tanmateix pel fet que ara no recordo d’on hi vaig baixar aquesta foto no puc fer-hi constar la seva procedència. Per dita raó, prego a qui sigui o ho sàpiga qui és l’autor o l’autora de la fotografia en qüestió o quina és la pàgina web on aquesta hi figura de manera original, per a poder, dur a terme l’adequada reparació.

Salut companyes i companys. Espero que algú pugui oir-me i rescatar, així, la meva matèria gris de l’oblit.