Petit i breu article de Cesk Freixas
Jo també hi era a la foto, però en una altra, jo allà cridava contra les polítiques arbitràries d'aquesta farsa de democràcia, contra la pràctica continuada de fer lleis i més lleis, normatives, normes... inventar-se noves formes de control, més i mes prohibicions de tot tipus cap al ciutadà, intentant proclamar la dissidència
jo vull dir que, malgrat la hipocresia dels polítics, en aquest cas espero que el president del Barça que surti elegit, atès que les reinvindicacions dels Blaugranes són tan legítimes i tan fàcils de demostrar, sí que farà alguna cosa. No vull pensar que en Manel i l'Associació hem treballat tant per no res.
ResponEliminaEncara confio en alguns dels candidats.
D'altra banda, en Pasqual Maragall diria que va venir a títol més aviat personal, com a lluitador que també és per les causes que l'afecten.
En fi. El temps dirà.
Cesk Freixas,
ResponEliminaAquest cop has pijat fora de tests. Primer averiguar les coses i després fer crítica. Jo també pu dir-te que tu estaves en el acte per fer-te coneixer i la foto, dons moltes estones no se't veia.
Numaga, el teu comentari es molt benvingut, però allò que li dius al Cesk entenc que li ho hauries de deixar a la seva pàgina i no a la meva. Atentament
ResponEliminaAnna Maria, moltes gràcies pel teu comentari. Sí, espero que si han signat un compromís el compleixin, malgrat que no sempre és així. El que passa és que jo estic molt desenganyat i molt trist amb tot aquest sistema polític. No es tracta d'un acte puntual, no es tracta d'un compromís puntual. La presentació de 'Blaugranes en cadira de rodes' ha cridat molt l'atenció i era fàcil acomplir amb un compromís que, si per a algunes persones és de pura dignitat i força important, per als poderosos és quelcom molt viable i fàcil de fer i queda a la foto! Però per què no apareixen sempre que han d'aparèixer? Per què una cosa que és de calaix en un club multimilionari i enorme, amb una projecció internacional increïble, s'ha de reclamar i no es fa d'ofici? I fora del Camp Nou què? I la resta d'assumptes què? I l'elefant Susi què? Entenc que el Jordi Portabella i el Pasqual Maragall han pogut anar solidàriament a recolzar l'acte per ajudar que els candidats a la presidència del Barça se sentissin obligats a acomplir el compromís. I, en aquest sentit són dignes d'elogi. Però tot no s'acaba aquí. Aquest problema concret (el de no solucionar per se les barreres arquitectòniques) és un problema derivat d'un sistema que, malgrat se li anomeni, Estat del Benestar, ni ho és, i deixa molt que desitjar, i, lamentablement veig que en molts aspectes caminem enrere, estem perdent drets i llibertats aconseguides durant anys, dècades, segles de lluita i els polítics són els majors responsables amb la seva actuació general. Salutacions i una forta abraçada, Anna Maria
ResponEliminaNumaga, t'escric de nou perquè cal aclarir un aspecte important, allò que li dius al Cesk, sense ànim d'ofendre't te l'has d'aplicar a tu: Primer hauries de saber per quin motiu hi era el Cesk i jo mateix, a aquest acte. En el meu cas, jo estava compromès a col·laborar amb l'Associació 'Blaugranes en cadira de rodes' en allò que se'm demanés, com qualsevol altre col·laborador, per aquest motiu vaig estar-hi present a l'organització de l'acte quan només hi érem 4 o 5 persones, inclòs el propi Manel, a les Cotxeres de Sants, per allò que se'm requerís a part de cantar, però tot va començar de la següent manera: el Manel ens va proposar al Cesk i a mi, de mutu acord, cantar tots dos plegats en la presentació de Blaugranes en cadira de rodes. Es tractava que dos cantautors fessin un recital en algun lloc de Barcelona, res més senzill que això. Gustosament vam acceptar perquè als cantautors ens agrada poder compartir escenari, cançons, complicitats, etcètera, i col·laborar per qualsevol causa que sigui justa. Res a veure amb tot el que ha passat després. Les reivindicacions de Blaugranes en cadira de rodes van agafar un to mediàtic que es desconeixia en aquell moment, era una cosa petita de poca gent que es va convertir en una cosa immensa, afortunadament per tothom. En principi es tractava d'una cosa ben senzilleta, ningú podia preveure el poder mediàtic que això tindria més tard. Als cantautors ens agrada sortir a un escenari i poder cantar un bon grapat de les nostres cançons en unes condicions adequades on allò que fem se senti bé i sigui escotat amb atenció. Els concerts enormes en escenaris enormes amb un munt de gent que hi toca i on tu només pots cantar dos cançons no estan fets mai pels cantautors. Sóc conscient que el Cesk va agrair a l'escenari haver estat convidat a cantar-hi i content de poder col·laborar en una causa justa. Per la meva part ho he dit un munt de vegades, simplement ho vaig passar de conya i ens vam anar a sopar després els col·laboradors i amics. De conya marinera! De puta mare, tu!!! Què més es pot demanar a la vida! Va estar molt bé, però la gent ha de ser conscient com va començar tot. Els cantautors som tímids, passem nervis i ens quedem una mica al marge quan hi ha molta gent, ens posem pel costat de l'escenari a vegades, no ens agrada massa sortir a la foto. Però és evident que estem orgullosos de poder col·laborar en allò que se'ns demani i feliços que la gent ens escolti i ens aplaudeixi. No hi ha massa misteris
ResponElimina